La veu del poble

La veu del poble

dilluns, 30 de juny de 2008

Un Calafell abarrotat

Anar per Calafell el passat dissabte era tota una gesta. Estava curull fins dalt de tot. Hi havia molta molta gent. Es feia molt difícil aparcar. El pàrquing del Mercat era un autèntic laberint on tothom anava com volia perquè les ratlles ja ni es veuen i allí cadascú hi veia les seves i es va produir més d'un cacau. L'hora de ballar amb l'orquestra Cadillac la cosa va seguir. La gent ballant allí entre les taules. El passeig marítim estava a petar. Entre tantes taules i tanta gent no hi cabia ningú. Potser que en dies així els comerços retiressin una filera de taules per estar tothom millor. De gent n'hi ha, però el que passa és que potser no gasta, però de gent fins a dalt de tot.

diumenge, 29 de juny de 2008

Tastaus, un magnífic restaurant al centre de Reus

La nostra amiga Raquel de Reus una amiga de la nostra joventut ens va portar a un restaurant fantàstic del centre de Reus. Es poden menjar exquisides amandies i patés i similars. Un lloc no gaire gran i un tracte molt agradable. Les racions són força condirables. Amb una amanida vam menjar perfectament tres persones. Us ho recomano sincerament. És diu Tastaus i està al carrer de la Presó, 23 baixos i el seu telèfon és el 977128472. És petit, però molt recomanable. Ja em direu que us sembla.

Un gran concert dels De Noche a Reus

Un dels concerts millors que he anat aquest any va ser ahir al Reus per veure els de Noche. Va estar molt bé. La veritat és que van animar durant més de dues hores el nombrós públic que estava a la plaça Antoni Borrell del centre de la ciutat. Tenen moltes noves cançons en el seu repertori. Per exemple van tancar amb el "Tierra Pagana" de Mago de OZ que va ser pletòric. També van canar més cançons de Dover, Amaral, Mika i molts altres que van demostrar que un grup si vol continuar entre els més vistos ha de renovar-se. També tenen peces de tota la vida com les de Police, Los Suaves i altres. Però realment estan molt bé. Es nota molt positivament la incorporació d'un nou guitarra a la banda que li dóna més contundència.

dissabte, 28 de juny de 2008

T'he vist per la tele local del Vendrell

Aquesta setmana he sortit al programa la Factoria del meu amic Llorenç Avinyó d'aquí de la tele local del Vendrell. Si tu preguntes tothom et diu que no veu la tele local, però si per per mil coses de la vida algun dia apareixes en la seva programació encara que sigui de pura casulitat. Tothom et diu t'he vist. Això vol dir que encara que la gent ho negui, les enquestes no ho reflecteixien perquè ho he buscat a internet i no he trobat cap enquesta sobre audiència de les emissores del Baix Penedès, la gent se la mira. Gràcies per aguantar-me per la tele durant mitja hora. Ara ho aniré a veure jo que encara no he tingut la sort de veure-la. Ja podré dir que jo també m'he vist. El que recordo és la calor dels focus. Molt bon cap de setmana.

Massa modern per un auditori clàssic

Acabo d'arribar del concert de l'Electrica Dharma a Calafell. Tothom esperava les cançons antigues que han sonat al final, primer hem d'haver escoltat tot un reguitzell de nous temes que em semblen molt bé, però els falta la gràcia de les primeres peces. Aquest històric conjunt català és més d'auditori que de concert de festa major i a la platja. Almenys amb els nous temes.

divendres, 27 de juny de 2008

Una rotonda per una cruïlla

En l'enquesta sobre que prefereixes per una cruïlla. La rotonda amb set vots ha guanyat per ampliar majoria. Només una persona s'ha decantat per no posar-hi res i ningú ha optat pel semàfor. Ja ho sabeu visqui les rotondes.

Proposta per un racó molt especial del cor del Vendrell

Unes parets del carrer de Mar del Vendrell que formen un racó robat a l’imperi del totxo galopant acolliran unes pintures que recrearan la fesomia d’aquella façana un centúria enrera. No hi falten juntament amb alguns dels seus veïns, els seus balcons, finestres, portes i fins i tot jardineres. Per donar una mica més de vida a aquest racó emblemàtic també hi tenen cabuda els gegants de la vila que també són coetanis en certa manera. Un banc amb trencadís serà l’epicentre d’aquest espai que unirà el carrer Major i el carrer de Mar.
En aquest triangle format per aquests dos carrers i la plaça Vella sempre ha existit una certa polèmica que va tenir certa força durant l’època de la II República quan les forces d’esquerres van arribar amb força als consistoris. Aquesta proposta apostava per eradicar del mapa aquest triangle de cases que comparteixen aquests tres cèntrics carrers. Una idea que quan passaves per allí prenia força quan veies amb els propis ulls que l’estat de tot aquest conjunt de cases no presentava gaires signes que ens inspiressin un cert optimisme. Fa dos anys, aquesta illa va veure com en el seu epicentre s’hi bastia una nova casa en la seva totalitat. Llavors aquesta idea revolucionària tornava a fer-se fugissera. Haurem de tornar a esperar unes dècades perquè es pugui tornar a plantejar amb certa coherència aquesta iniciativa d’eixamplar espais públics. Falta que algú en faci cas, però almenys és una altra opció que també cal tenir en compte.
La plaça Vella del Vendrell és un símbol. La més petita de les seves equivalents en les altres dues capitals penedesenques. La veritat és que en els actes que s’hi fan tampoc la necessitem més gaire gran. Perquè hi hagi caliu real hi ha d’haver una exhibició castellera amb colles convidades i que siguin de pes. Per la resta d’aconteixements socials, la veritat és que queda bé i tot. Encara que sembla que quedi una mica encaixonada. Potser la responsable d’aquesta sensació de menudesa la té façana de l’església que és molt gran per on està ubicada. La presència d’aquelles taules i cadires li dóna vida social, però a canvi trenca una mica l’ambient de pau que requereixen algunes cerimònies religioses. L’alegria i la pena estan excessivament properes. Però això ja són figues d’un altre paner. El que si que és veritat és que l’aspecte de conservació d’algunes de les cases que hi ha allí com també passa a uns pocs metres d’allí, a la plaça Nova, no és el més desitjable per als que defensen el turisme, la bona imatge i la conservació i tot aquest reguitzell de sinònims que es poden afegir a continuació. Però d’això ja parlarem un altre dia.
El que no m’acaba de fer el pes són les façanes que volen pintar. El primer cop que vaig veure aquestes cartolines amb les imatges reproduïdes em va venir al cap una similar que existeix a pocs metres de la plaça de la Font de Tarragona. Aquí només es deixen veure els seus presumptes veïns amb el capellà que és el principal protagonista d’una de les escenes de la decoració. Hi trobo a faltar altres personatges i professionals típics de la nostra història. Ara per ara, tenim juntament amb el representant del poder diví uns quants veïns que tomben per les seves balconades, però m’agradaria veure el batlle amb el seu bastó, l’agutzil, el casteller, el metge, el notari, l’apotecari, el llibreter, el venedor, el dimoni, el músic i fins i tot el ceramista. Aquests i molts altres són personatges que donarien molta més vida aquests balcons que els veig una mica mustis. Sense arribar a convertir-se una olla de cols on no saps qui és qui. Amb una mica de gràcia si que s’hi podrien posar alguns d’aquests personatges que poden representar a molts veïns arquetípics de la història recent del Vendrell. Sincerament resultaria molt més interessant que la proposta actual que la trobo ben dirigida, però del tot insuficient.
Sempre he reconegut el paper de dues figures històriques del Vendrell com són els germans Ramon i Vidales a l’igual que el meu mestre Manuel Bofarull que les ha estudiat amb deteniment. Però cada cosa al seu lloc. Com que estem al s XXI podíem apostar per dotar el lloc d’un topònim molt més acurat als nous temps. Una cosa molt més original; com racó de la pau, de l’harmonia, del silenci, del segle XXI, de la igualtat, de la sostenibilitat, de la democràcia, dels partits polítics, de la solidaritat, de la globalitat, dels enamorats, del timbal, de la gralla i si m’apures racó dels bufats. Amb aquest darrer apel·latiu la cosa donaria una mica més de gresca i a l’hora que seria un reconeixement a un dels nostres productes més arrelats, com ho pot ser el xató.
Espero que un cop estiguin acabats aquesta bonica estampa de paisatge urbà vendrellenc, que l’altre dia van mostrar les autoritats locals, de cop i volta surtin a guaitar al carrer alguns dels personatges que he esmentat en aquest article. Entre tots ells segurament també hi trobaríem la representació dels dos germans Ramon i Vidales. De la fantasia i a través de la pintura ens vindria una solució salomònica que podria deixar tothom content. Ho deixo aquí perquè la vostra imaginació hi faci la resta.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 27 de juny del 2008

dijous, 26 de juny de 2008

El "botellon" per Sant Joan

Una de les estrelles d'aquesta revetlla de Sant Joan va ser el Botellón. Un dels esports més estés entre els joves. Amb els preus que estan les begudes el botellon encara és una cosa que té moltes avantatges. Fer botellón no ha de se sinònim de beure i beure. Simplement fer-ho diferent. Sense haver de fer grans cues i que el final et posin la meitat de glaçons en un vas petit. La cosa continuarà.

Promeses incomplertes

Tinc una amiga de la feina que va anar a una entitat bancària i li van dir que li millorarien les condicions de la hipoteca. Va buscar el tassador va fer altres passos i a l'hora de la veritat s'han fet enrera i ha tingut que tornar on estava i pagant alguns diners. Vigileu que hi ha molt espavilat suelto por ahi i els bancs ja no són tan bons com fa uns pocs mesos. Aneu en compte.

La propera cita Calafell platja

La propera cita festiva és aquest divendres a Calafell Platja sobre les 12 de la nit. Allí tindrem a la Companyia Eléctrica Dharma, Els Kill me Later i La noia del Ex-surfista. No sé com seran aquests altres dos grups desconeguts, però és igual. Allí amb la sorra i l'aire fresc del mar segur que ens ho passarem bé. No us ho perdeu.

dimecres, 25 de juny de 2008

Menys petards que altres anys

Jo sóc una de les moltes persones que va viure la revetlla a Coma-ruga. He parlat amb diferents persones i hem estat d'acord que enguany s'han tirat menys petards i coets que altres anys. Serà la crisis? Serà els partits de la slecció de futbol a l'Eurocopa que ens fa que guardem uns quants per si es produeix el miracle. A veure que passa amb tot plegat

dimarts, 24 de juny de 2008

Un gran concert a Coma-ruga amb els Strenos

Un gran concert a la platja de Coma-ruga és el que van oferir els Strenos ahir. Amb les seves versions des de Mecano fins a AC DC passant per Extremoduro, Suaves i moltes altres va omplir tota la sorra d'un públic incondicional que els va tenir més de dues hores allí al peu del canó. Un gran grup. Si voleu un grup per un concert de festa major i que la gent respongui. Ja ho sabeu Strenos. No us fallaran. El castell de focs molt pobre, però és igual. L'ambien que s'hi va crear va ser molt bo. Apa el proper cap de setmana toca la Dharma a Calafell.

Sexo en Nueva York; mig i mig

He anat a veure aquesta pel·lícula, però jo que no havia vist mai la sèrie ni sabia molt bé de què anava fins a l'hora no he acabat d'entendre de què anava tot allò. Aquesta proposta cinematogràfica és un resum d'aquesta sèrie televisiva tan popular als Estats Units i a Europa. Però a partir d'aquest punt crític ja he començat a trobar-li el tranquillo a la peli i la segona meitat té coses molt interessants. En total dura dues hores i mitja. Al principi mires el rellotge quan s'acaba, però cap al final la cosa s'anima bastant i és força divertida. Si arribeu tard no passa res. Jo la gràcia l'he vist al final. No he vist la sèrie. Si algú la coneix suposo que des de bon començament ja li agafes el fil.

dilluns, 23 de juny de 2008

De la manta al ventilador

El temps està boig en pocs dies hem passat de la manteta al llit al ventilador per refrescar. Enguany crec que tindrem un estiu curt. Diumenge vaig anar a la platja i l'aigua estava fresca. Al final m'hi vaig capbussar, però va costar. Si fa el tonto a mitjans d'agost enguany tindrem un estiu curt perquè ha començat aviat. Hem d'aprofitar. Ara marxo de verbena. Ens veiem a Coma-ruga amb els Strenos fins que el sol surti per sobre el mar. O yeaaaaa....

diumenge, 22 de juny de 2008

El cicle de Música per la diversitat del Vendrell

Una de les iniciatives que s'han de donar a conèixer és el que fan al Vendrell dins el cicle de Música per la diversitat. Avui ha tocat un grup dels Balcans que s'anomena Lafra. Música popular d'aquesta zona d'Europa. Al final han servit alguns postres típics de la zona amb les seves begudes. El proper diumenge a les 8 és el torn de la música marroquí. Allí estaré. Ens veiem a l'Auditori el proper diumenge a les 8 de la tarda. Realment val la pena.

divendres, 20 de juny de 2008

Coques de Sant Joan al Vendrell

Ja he provat les coques del forn Miret del carrer Santa Anna del Vendrell. Són boníssimes. Porten pinyons, crema, una mica de fruita i estan riquíssimes. Us les aconsello. Si en provo altres us informaré degudament. Les persones que hi vulguin dir la seva ja ho saben. Que no es tallin a veure quina és la millor.

Tot l'optimisme s'ha perdut en aquest de camí polític

Ara fa aproximadament un any enrera la nostra comarca passava per uns breus moments carregats de cert optimisme. Les eleccions municipals, que són les que tenim més properes i, en principi, les que més ens afecten, havien provocat alguns canvis polítics curiosos en alguns ajuntaments baixpenedesencs. La Bisbal del Penedès entrava en una nova dimensió. Després d’un llarg domini de CiU a la localitat entrava a la primera línia, un personatge amb uns trets molt peculiars que semblava que marcarien una nova època. Un poble i només una cavalcada de Reis, prou subministrament d’aigua de l’Ebre, aturem les llicències d’obres, originalitat en la planificació de grans infrastructures com el CIM que volia encabir dins l’Idiada. Fins i tot el més genuí trontollava: el dia 15 d’agost ja no seran tres les colles que ompliran la plaça més castellera de la comarca. Per algun motiu que personalment desconec, enguany només hi haurà un parell de colors de samarretes que hauran de donar caliu a aquesta jornada castellera tan clàssica. La seva influència va més enllà. Fins i tot aconsegueix millors rànquings que el Fernando Alonso del 2007 en els mitjans de comunicació. La Bisbal ha guanyat unes quantes posicions en el rànquing de titulars de la premsa comarcal i fins i tot provincial. Altres localitats passen a ocupar els darrers llocs de la graella de l’actualitat. El gran Avelino Menèndez ha estat destronat per una coalició atípica dins el ventall de correlació de forces polítiques en aquest país. ICV i CiU es reparteixen el poder i el PSC queda a un segon terme; o sigui a l’oposició. Només quan algun polític, especialment del PSC, quan visita la localitat aquest surt en la portada d’algun diari gràcies a la Plataforma No Fem el CIM que converteixen una visita protocol·lària en una mena de manifestació contra aquest cúmul d’empreses logístiques i majoritàriament de personal poc qualificat. Aquest pacte de dos i dos anys a l’alcaldia es manté sòlid i tot indica que hi ha tranquil·litat a la zona. Del museu Josep Cañas ja ningú diu res. De la seva obra, del seu llegat, del futur de la seva fundació muts i a la gàbia.
Sant Jaume dels Domenys amb ràdio nova i de Llorenç del Penedès, tot i que van patir canvis al poder, no se’n sap res que surti del silenci polític ala que ja estem acostumats. A Cunit hi va la dessaladora que ens ha d’ajudar a superar les etapes de sequera a què ens condemnin els homes del temps quan l’encerten. Tèrmica i dessaladora i turistes configuren una bona combinació pel present i futur del municipi. Ja veurem si els darrers protagonistes d’aquest triangle fantàstic també ho veuran tant clar. Alguns entesos apunten que una dessaladora provoca un augment dels nivells de sal en l’aigua marina. Això pot significar que les meduses també vinguin a estiuejar al límit nord de la nostra costa. Però altres especialistes desmenteixen aquest fet. Ja veurem que té raó en el tema i qui guanyarà si les meduses o els turistes o ho podrem tenir tot junt i ben apanyadet i que ningú s’esbaralli.
Calafell viu un govern sòlid. Jordi Sánchez mana i remena per dins el consistori fins que arriba al 85%. La resta, no oblidem, la dedica als 14 municipis de la comarca dins el Consell Comarcal. La força de l’ADMC com algun dels seus líders espirituals sembla que de mica en mica es va apagant. Si aquesta tendència no canvia o entren aires nous, aquest col·lectiu al 2011 quedarà diluït en forma de penya d’amics que amb més de dues legislatures s’ha convertit en aquesta frontissa que assegura el poder polític local i comarcal. El Triado retirat, el Parera estacionat. ¿A les properes municipals tornarem a tenir un nou combat del tàndem Olivella- Sánchez?
Al Vendrell, els vots de PPC, PxC i CiU empenyen el pressupost i les decisions més transcendentals. El PSC es resisteix als cants de sirena de l’alcalde que vol una mena de govern d’unitat amb tots els grups, però això ara per ara és una utopia. Hi ha un excés manifest de coneixença mútua. ERC continua en l’apartat no sap no contesta. Això correspon en política a l’abstenció. Esperem amb candeletes el futur de la formació. El xicot que ajuda al Benet en el taller que ens va mostrar en les passades eleccions encara espera que algú li digui si penja o tornar a guardar el cartell “És busca oficial de primera de mecànic per incorporar-se al 2011 al taller mecànic nacionalista”. El noi no sap quin perfil busca: si es valora experiència en política o en altres entitats locals, ni el perfil, ni l’edat. El noi està confós. A veure qui el pot ajudar. Les forces més renovadores de la formació encara pensen que pot aguantar alguns combats electorals més.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 20 de juny del 2008

La gent anirà a l'Expo de Saragossa

En l'enquesta d'aquesta setmana he pregunta si la gent aniria a l'Expo de Saragossa. Doncs per una lleugera majoria, 10 persones han votat per anar a l'Expo i 6 no. Ja m'explicareu els que heu anat si val la pena.

dijous, 19 de juny de 2008

He sortit de la meva inocència de la Vegueria

Jo al principi era un ferm defensor de la Vegueria del Penedès. Per història, per costums, per tradicions i per moltes més raons. Però la gent em deia que anava equivocat. Aprofito aquest posit per dir que recondueixo la meva postura i crec que dependre de Vilafranca o Vilanova pel Vendrell pot ser igual o pitjor que està com ara que estem aquí al mig entre Barcelona i Tarragona, però depenent d'aquesta darrera. Hi ha gent a la comarca que hi creu, però si mai aquest invent es concreta crec que molts poden veure la llum com he fet jo. Ara per ara, si depenem d'aquestes dues comarques ho tenim molt magre. De moment ja ens han pres la tdt local digital. El que hem de fer és potenciar-nos com a comarca. Però tal com estem ara, Vilafranca em fa molta por. Com a idea ja m'està bé, però a l'hora de la veritat sortirem escaldats. Temps al temps. Visca la república Baixpendesenca d'IKEA

Sopar de piscina del curs 2007-2008


Un any més he seguit durant 9 mesos el meu curs de piscina dins el carril d'iniciació. Al costat teníem els de perfeccionament. Molts cops m'han convidat a canviar de carril, però la veritat és que aquí estic molt a gust i anar a nadar a part d'un esport és com un club d'amics i entre anar i venir parlem de tot una mica. M'ho passo molt bé. Ara a l'estiu toca anar a la platja i passejar, però a l'octubre hi tornaré. Us ho recomano. Aquí a la pisicna vella del Patronat Municipal d'Esports del Vendrell nadar és molt més que un esport. Si voleu ho podeu comprovar. Us poso una foto d'aquest curs amb monitora inclosa. Enguany hem tingut sort i ens toca la Mariana. No creu en les aletes, però tot i això és una gran monitora, una gran persona i una bona amiga de tots nosaltres.

Gràcies a tots per superar les 10.000 visites

Gràcies a tots perquè en aquest any i mig que tinc en funcionament aquest bloc he superat les 10.000 visites. Espero continuar al peu del teclat i anar omplint aquest bocí de la meva vida virtual. Gràcies de tot cor. Miquel

dimecres, 18 de juny de 2008

Per la tele local del Vendrell

El meu amic Llorenç Avinyó em va entrevistar l'altre dia per la tele local del Vendrell. Crec que sortiré la propera setmana dins el programa la Factoria. Em va agradar i es va passar el temps molt ràpid. Parlo una miqueta de tot. A vegades no em sortien les paraules, però hi vaig posar el millor de millor. Ja ho sabeu. Sortirà tota la setmana del 23 de juny al llarg de la programació. Gràcies amic Llorenç.

dimarts, 17 de juny de 2008

La canonada del transvassament

Primer de tot es voli fer amb tota rapidesa la canonada que unia tarragona amb la xarxa d'aigua de la província de Barcelona. Al final va ploure i entre polèmiques de partit i altres crisis territorials ha plogut i la cosa no s'ha fet. És una llàstima que no s'hagi fet. Les obres ja funcionaven i estava tot previst. Les empreses molt segurament cobraran com si haguessin fet l'obra i un altre dia que tornem a tenir problemes. Tornen a començar. És una llàstima que s'hagi parat. Ja ho teníem mig embastat i problema mig arreglat. Aquests polítics que tenim no sé en què pensen.

dilluns, 16 de juny de 2008

Lleida - Sant Vicenç sense AVE

Renfe amb la tonteria de l'AVE ha tret uns pocs trens perquè quasi ja no ni havia entre Lleida i Sant Vicenç de Calders. Això és una presa de pèl. Si es pensa que anirem allà al mig de la muntanya entre Reus, Tarragona i Valls a agafar un tren que triga mitja hora per anar a Lleida. Passes més temps tombant que anant a Lleida. D'acord que hem de posar l'AVE, però també hem de conservar els nostres trens de rodalies i regionals perquè la persona que va tenir la idea de posar una estació d'AVE a Perafort potser era un gran economista, però de practic res de res. A veure si ens posen més trens per anar a Lleida i viceversa. A l'estiu són molt utilitzats sobre tot per anar a la platja.

Pro campanya a les 6 a casa

La UGT ha iniciat una campanya per canviar els horaris laborals. Crec que això és molt positiu. Hauríem de fer menys descans per dinar i plegar abans com fan els anglesos que a les 6 o 7 ja són a casa. Això de treballar fins a les 8 o a les 9 en un comerç no te molt de sentit. És qüestió d'anar canviant el xip de la gent. No és normal que per dinar tinguem tres o quatre hores que tampoc no ens permeten fer gaire gran cosa. Hem de ser racionals i adaptar els horaris a la persona. No seguir aquell slògan de com més hores més produeixo o més venc. És mentida. Arriba un punt que el cos ja no dóna més de si. Val més menys hores i més productives.

Fet històric del CIT

El passat dia 12 de juny el Vendrell va viure una gesta històrica. Els màxims responsables del Centre d'Iniciatives i Turisme del Vendrell van llegir un manifest per queixar-se del canvi en la normativa del Pla General. A partir d'ara ja es podran posar oficines al centre del Vendrell sempre que s'arregli la façana. Els comerciants sempre hi han estat en contra d'aquest fet perquè sempr han apostat perquè hi haguessin com més botigues i menys oficines millor. El fet que hagin anat a l'Ajuntament a posicionar-se en contra, realment és un fet que crec que mai havia passat. Enhorabona per arribar fins aquí. Molta sort.

diumenge, 15 de juny de 2008

Definitivamente, quizás; massa llarga

Una pel·lícula típica i tòpica americana per passar una bona estona. Explica el problema del pare que ha d'explicar la seva vida amorosa a la filla. La gràcia està en aquest repàs de les seves aventures amoroses lligades a la seva professió de de defensor del Bill Clinton. És divertida, però unes bones tisores no anirien malament. Cap al final, la darrera relació per altra banda, queda poc explicada. Sobre per un lloc i falta per un altre. Per una bona estona amb crispetes. Però és la peli casolana per tota la família. No mata.

Laxen Al Vendrell; Un gran concert amb un so diferent

Ahir a la nit els Laxen van tocar a la seva vila nadiua. Amb L'excusa del Track van tancar aquest concurs de música jove del Vendrell amb un gran concert. Primer de tot vull felicitar al jurat perquè jo també estic totalment d'acord amb els guanyadors del concurs. El grup Salt de Tarragona la veritat és que ho va fer molt bé. Encara que al principi semblava una versió dels Mago de Oz. Les altres tres cançons que van tocar doncs em van deixar bon regust de boca. Sobre els Barrankillos. A l'igual que els primers és una bona proposta per agafar en alguna festa major. La seva música a l'estil Dusminguet dóna molt energia al lloc on vagin. Els tercers no els vaig sentir. Sobre el Grup de Llorenç Nando passa'm el mando. No ho fan gens malament, però els falta experiència. Espero que segueixin i que acabin de perfilar el seu estil. Van per bon camí. Els Laxen ens van oferir un concert molt animat amb moltes de les seves cançons antigues que van animar durant les més d'una hora i mitja del concert. Cada dia s'enyora menys el cantant antic. El que trobo malament és que el nou, Salva Racero, el vulgui imitar. Hauria de donar el seu toc personal al grup i oblidar-se d'intentar imitar el que feia el Pemi Fortuny.

dissabte, 14 de juny de 2008

Jornades sobre la Penedesfera

Les jornades sobre la Penedesfera m'han semblat molt interessants perquè pots veure les multitud d'aplicacions que poden tenir els blogs tant a nivell educatiu, com polític com fins i tot per apendre català. A part de tot el debat també he tingut la sort de poder parlar amb persones que anava seguint per la xarxa. Això també ha estat gratificant. Aquest és el cas del Nacho Corredor de Vilanova i el vilafranquí Guillem Carol. Dos joves que no tenen ni 20 anys i que la veritat és que prometen molt. Temps al temps. Tenen una capacitat i una informació d'una persona de 50 anys i ni tant sols arriben a la vintena. Ha estat tot un plaer per mi. També he provat els cors d'Albinyana que són una mena de cors de galeta petits amb pasta de galeta i a sobra romesco. Està bé l'invent. Són bons i originals. En sentirem a parlar.

divendres, 13 de juny de 2008

Espanya farà el ridícol a l'Eurocopa

L'enquesta d'aquesta setmana versa sobre el paper de la Selecció Espanyola de Futbol a l'Eurocopa. Per 6 vots guanya la proposta que farà el ridícol. En segona posició, amb 3 vots, es troben els que no sabien ni que jugava i al final de tot amb només 2 vots els que pensen que farà un bon paper. L'enquesta ho diu tot. No cal afegir més comentaris.

L'art de saludar dels polítics al Parlament de Catalunya

Els sis membres de l’equip del programa de Ràdio El Vendrell Pas de Vianants vam anar el passat dia 4 de juny al Parlament de Catalunya. Motiu: visita cultural. La jove diputada reusenca d’Unió Meritxell Ruiz ens va convidar i va ser l’encarregada de fer-nos de guia per aquest antic recinte militar transformat en un dels epicentres del poder civil català. Per la seva banda, Consol Prados del PSC ens va ensenyar les seves dependències i ens va fer cinc cèntims de la política parlamentària. Una de les coses que em va sobtar quan passejàvem pels passadissos interns del Parlament era que tots els polítics et saludaven sense cap motiu aparent. Nosaltres coneixíem a força dels seus membres gràcies a les seves aparicions a la petita pantalla. Altres formaven part de la zona fosca del nostre coneixement. Però la part bonica de tot això és que ells si que ens saludaven amb unes formes diplomàtics dins del que es pot considerar políticament correcte. Sense massa proximitat perquè posarien en evidència la manca de qualsevol vincle que vagi més enllà de les relacions bàsiques entre una persona pública i una persona que com a molt surt a la televisió local un cop a l’any i de casualitat. Tampoc no era aquella salutació fingida que és millor evitar perquè llavors si que un es posa en evidència i sense cap mena de possibilitat d’arranjar el gest. En els altres casos, sempre pots dir que no l’havies vist o que tenies el cap a un altre lloc.
Doncs per norma general tots els polítics del Parlament de Catalunya saluden a tothom que es troben aquestes parts nobles de l’edifici. Això si estem parlant a dins al mateix edifici oficial del parc de la Ciutadella. Crec que quan creus la porta d’entrada els rols canvien. Llavors aquesta presumpta amistat circumstancial s’esvaeix com si t’haguessis pres un conegut analgèsic
A la vida tens els amics que els esculls. La família de la qual només en tries una part. Els coneguts són aquells que entren i surten per la teva agenda del mòbil per molts i diferents motius sense deixar petjada. Un dels fets del periodisme local i comarcal que crec que no passa en altres àmbits almenys en la mesura en què es dona en aquests diaris i ràdios locals és el fenomen de saludar. Amb el temps he anat consolidant una classificació força acurada
Quan pel carrer et trobes a una persona que no has tractat gaire bé dins els mitjans de la teva professió. A vegades opta per no saludar-te o simplement mira cap un altre cantó. En canvi, si has fet bona premsa d’alguna personatge comarcal tens tots els punts perquè et mostri un rialla ben ampla. La segona fase á la de la salutació sempre present. Aquesta sorgeix quan aquella persona, que ja coneix amb seguretat el pati social, sap perfectament que t’ha de saludar independentment del darrer escrit on hagi sorgit ell o l’entitat a la que pertany o el club en la que el seu fill fa esport. Tu ets una persona que té unes idees i poden coincidir o no amb les seves, però les serveixes acompanyades d’uns raonaments i amanides amb una certa coherència. Només per això i seguint unes pautes mínimes d’educació t’ha de respectar perquè el periodisme és una professió com una altra.
La tercera fase és quan el protagonista de la teva crònica et reclama tota la sinceritat del món. Llavors ja arribes al punt màxim. Llavors ja et deixés anar. Amb les tecles de l’ordinador arribes al setè cel. Aquí a la comarca hi ha dues persones que sempre que hi ha hagut ocasió m’ho han demanat. Jo no he volgut fer-los mai un lleig. Aquest persones són el Pep Vinyes del Vendrell i el Josep Mèlich de Calafell que sempre m’han donar carta blanca per escriure el que pensava dels seus muntatges. Aquí és el punt màxim. Però malauradament això no passa gaire. A les fases segona i tercera sempre en venen ganes de saludar. En canvi, els membres de la primera fase, espero que comencin ells el moviment, llavors els segueixo els corresponc. Els polítics dins els Parlament de Catalunya se situen com a mínim en la segona part del procés. Saben que totes aquestes cordialitats interessades de la primera fase no porten enlloc. Ells saluden per costum a tothom perquè saben que tot i que no et coneixen potser estan davant d’algú “important” o almenys d’un vot. Llavors, per l’altra banda, sorgeix una més bona disposició de l’interlocutor a apropar-se al seu representant polític. Aquesta és una classe bàsica en política molt útil per a molta gent que fan de la política la seva passió o la seva professió o ambdues els més afortunats. Entre tot aquest moviment de polítics de l’altre dia no hi va faltar el Josep Montilla que estava parlant fluidament amb la seva secretària mentre creuava la sala a pas d’AVE i òbviament no ens va veure. Segurament en altres circumstàncies ens hagués saludat. Això segurament ho té molt clar perquè sinó no hagués arribat on està ara.

Publicat el 13 de juny del 2008 al Diari del Baix Penedès

dimecres, 11 de juny de 2008

Vaga general pel 15 de juliol

Hi ha un clamor popular que demana que aquest país fem una vaga general el dia 15 de juliol. Aquesta mena de tormenta perfecta que ataca per molts flancs: la pujada de l'euribor, pujada de l'Ipc, desacceleració econòmica, crisis de la construcció, pujada dels carburants. Tot això ben amanit ha provocat una mena de crisis social que sembla que alguns sectors socials volen lluitar amb una vaga. Una mesura que pot ser molt folklòrica, però no crec que solucioni res, perquè tothom està dins al sac. En aquest cas és fruit de la globalització i si fem una vaga no crec que en aquest aspecte se solucioni gaire gran cosa. Podem alliberar els nostres sentiments negatius, cridar i cridar, però ni naltres ni els que ens manen poden fer-hi gaire cosa. Simplement esperar millors temps.

dimarts, 10 de juny de 2008

Madrid de cap de setmana. L'escapada

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. He vist el Prado, El Reina Sofia, L'Arqueològico Nacional. i he anat a un musical de Mecano. El que més m'ha impressionat ha estat la Dama de Elche, allí dins la seva vitrina plantada al mig d'una gran sala. El Guernica també m'ha emocionat i veure tota la seva evolució amb les fotos que va fer la dona del pintor i que estan allí exposades. Sobre el Prado, també he trobat molt interessant tota la pintura que va del 1100 al 1600 i que no és ni el típic de Goya i Velazquez que sempre trobem a tots els llibres de text. Us la recomano. Per acabar una mica de música perquè fins el 26 de juliol encara podreu veure el Musical de Mecano, Hoy no me puedo levantar, la veritat és que val la pena. Va ser un grup que va marcar tota la nostra joventut. Les seves són algunes de les cançon sde la banda sonora de la nostra vida. Us l'aconsello. Ara que estan de moda les escapades. Us aconsello la que he fet. La veritat és que és molt xula. Madrid realment té moltes coses per descobrir encara que siguin en museus que de petits que veiem en els llibres de text. L'AVE fantàstic. Car, però et posa Madrid a una mica més de rodalies sense averies.

Avui he notat la vaga de camions

Aquest matí quan anava a la feina he notat un primer símptoma de la vaga de camions. De lluny el quiosquer, que estava vetllant per si venia el camion de la premsa, m'ha dit que avui no tenia diaris ni revistes perquè encara no havia passat el noi que els porta. Més tard i davant que les coses es puguin agreugar he anat a comprar una ampolla d'aigua embotellada. Només n'hi havia una a la botiga del costat de casa. Això ja em preocupa més. Els camioners és un dels sectors que si es paralitza pot parar tot un país per molt globalitzat que estigui. A veure que passarà.

divendres, 6 de juny de 2008

A Albinyana en l'epicentre de l'actualitat

En la nostra visita al Parlament portats per la Meritxell Ruiz ens va comentar que estaven treballant en l'ampliació del CAP d'Albinyana i en un centre de dia a la localitat. Ella no sabia que jo era d'allà. Ves per on Albinyana sempre està d'actualitat. Si tinguessim peatges llavors ja tindríem una secció al Telenotícies.

La gent enten el tema dels 400 euros del Zapatero

Aquesta setmana he fet una nova enquesta. Era el torn de saber si la gent havia entès tot això dels 400 euros del Zapatero. 4 persones no ha entès res, el mateix número que pensaven que no cobrarien res. En canvi, l'opció guanyadora era per 7 vots que corresponia a les persones que si que ho havien entès. Moltes gràcies per la vostra participació.

Un "Piquing" original, però massa llarg i sorollós

L’elenc teatral la K-mama de Calafell va escollir el darrer cap de setmana de maig per estrenar el seu darrer muntatge, “Piquing”. Tres representacions. La primera estava l’aforament gairebé ple fins a la bandera. Només aquest triple representació ja és digne d’elogi perquè no tots els municipis de la comarca poden ser tan agosarats. Ho poden intentar Calafell, Llorenç, Arboç i fins i tot la Bisbal del Penedès, però aquest caliu al Vendrell encara crec que li queda una mica lluny si dins els personatges no trobem un actor plenament mediàtic. Però això són figues d’un altre paner. Molts cops el Mèlich m’ha comentat que ell sempre vol la veritat. Doncs jo un cop més faré cas a les seves suggerències i peticions. Només faltaria.
La cosa va començar molt temptadora: Un dijous. Un programa de mà de fons negre amb un cartell identificador a cavall entre senyal de trànsit i indicador d’estació de metro. Tot molt ben dissenyat amb un vermell força vistós sense ser estrident i les lletres blanques com han de ser. La propaganda molt suggerent. Sense gaires lletres i sens dubte incloïa aquell cuc que et porta a no perdre’t una de les tres representacions.
Deixem al cotxe al pàrquing. C Comprem l’entrada. 10 euros que és un preu assequible i no serveix per excusa per no anar-hi. Anem a guardar lloc perquè tot i que falta un quart per la representació, la venda va molt bé i ja estem més de la meitat.
Cinc minuts després de l’hora programada s’aixeca el teló i allí ho tenim tot. Durant tota la representació no patirà grans canvis. Una muntanya d’escombraries plantada al bell mig de l’escenari formada bàsicament per electrodomèstics és la protagonista material del muntatge. Al costat un caseta on hi té el despatx l’explotadora del negoci i a la banda esquerre un banc. Una manera visible que serveix una mica per fer participar el públic dins la trama. Tot comença molt bé. No saps per on anirà. Comencen a moure’s tots els personatges amb les seves paranoies per tota aquesta ferralla. Penses amb optimisme, però la cosa no acaba gaire més lluny. La cosa prometia en un principi, però el autor no ha sabut treure més suc i al final marxes amb mig somriure perquè has vist que allò que un s’imagina al principi doncs que no apareix per enlloc.
Primer de tot l’obra és molt llarga. Dura dues hores amb un descans al bell mig. Hagués estat molt millor que unes tisores haguessin treballat de valent per limitar com a molt a una hora i quart sense cap tipus d’excusa. Perquè són dues hores que al final es fan un xic avorrides perquè algunes de les escenes es poden liquidar sense més transcendència. Especialment les que s’ubiquen al mig del muntatge sense solta ni volta, ni l’aparició divina que sembla que vingui justifiqui una subvenció del més enllà. Amb la intenció de ser original, surt massa de les limitacions i pateix un excés de creativitat que cau en la incoherència i potser absurditat.
Em sembla molt bé el tema dels concerts de percussió, però la dosis és una mica massa elevada. Especialment al final. També s’han d’anar polint els ritmes i les coordinacions, però una mica està bé, però massa es fa una mica pesat.
La idea és original, però no s’ha sabut madurar. Falta creativitat en els fonaments. Hi ha massa tòpics que són tractats com el que i no s’aprofiten realment realment.
La direcció de Josep Maria Papiol està força bé, perquè l’invent tal com ha quedat no dóna per molt més que una comèdia divertida amb els estereotips de la radical, el iaio divertit, la pija, el cobrador d’assegurances i el xofer. Però el que em va agradar molt, un cop més i jo sóc un dels seus fans declarats és el Josep Sans. Realment és la persona que més bona impressió va causar al públic. Fa un gran paper i el que va aixecar més simpaties, sense cap mena de dubte. La Desirée Domingo sobreactúa. En alguna escena amb la periodista la cosa és posa fins i tot massa estrident. Una cosa és interpretar i l’altre és passar-se tres pobles. Trobo molt encertat l’escena del casament amb el públic on tothom hi participa. En resum hauria de sser més curta i més original. També buscar una altra peça musical de banda sonora perquè gairebé sempre la mateixa tambés és un xic monòton. El fet del pianista al vestibul del Teatre Auditori municipal amb l’ampolla de cava molt encertat. S’ha de treballar molt més la idea central i treure alguna escena de percussió. De totes formes, enhorabona pel que feu i endavant. Hi havia al·lusions als funcionaris, polítics, Consellers, però d’una intensitat molt moderada i dins un nivell que ja forma part de la qüotidianetat. Tot i això no us la perdeu perquè val la pena.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 6 de juny del 2008

Reivindiquem el nostre territori en el món de la Penedesfera

Darrera les passes de la Laia Gomis i amb una darrera empenta de la Marta Mercader vaig entrar a finals del febrer del 2007 dins el món dels blogs. Fa més de dotze anys que escric assíduament al DIARI i el proper pas que em marcava el guió passava ineludiblement per aquest viarany virtual d’unes dimensions gairebé intangibles. L’invent espaial em feia gràcia i anava deixant constància de les meves relacions amb la premsa escrita. De mica en mica m’he anat animant i omplint aquest espai amb nous ingredients que corresponen a diferents aspectes de la meva existència Al principi d’aquest any 2008 em van convidar a Gelida per participar en unes primeres jornades sobre la Penedesfera. La meva agenda no m’hi va permetre estar-hi. Fa un parell de setmanes la periodista Gemma Urgell ens va convidar a una tertúlia de Ràdio Bellvei on hi participava un dels principals impulsors de la Penedesfera, el gelidenc Daniel Garcia Peris. Allí en uns estudis totalment nous ens vam trobar la presentadora, un dels motors d’aquest Penedès virtual, el llorencenc Josep Guillén, la Laia Gomis i un servidor.
El blog és el punt àlgid de llibertat personal que podem donar a les nostres idees amb la tècnica actual. Més endavant ens deparan móns incerts, però ara per ara aquest és el nostre diari virtual que pot ser consultat per qualsevol persona a l’altra banda del món. A part de la seva globalitat també és molt important que aquests continguts no estan subjectes a cap filtre de cap mena. Ens permet opinar del que vulguem en la mesura que ens vingui de gust. També hi podem afegir des de fotografies, a diapositives fins i tot enquestes per veure que en pensa la gent d’aquells temes que ens donen tombs pel cap.
Aquest món virtual és un esglaó més fins arribar a aquest món virtual que estem construint. La nostra existència pertany a la realitat. Tenim un DNI que ens identifica, un telèfon que ens posa en contacte amb unes veus que ens diuen coses i no podem deixar de banda un món físic que ens acull. Però l’altra cibervida també existeix en aparença. Tenim uns diaris per llegir, un google earth per passejar pel món, un youtube per escollir infinitat de propostes. En molts punts aquests dos móns es toquen, però la relació no sempre es tan clara, especialment quan el responsable d’un blog és una persona o un col·lectiu sense identificar i quan no situada en un espai geogràfic concret.
Un d’aquests punts de contacte és el territori. Aquesta és una de les claus de la Penedesfera: Un punt de trobada per tots aquells blocaires penedesencs. Tant per als que hi viuen, com els que han viscut, els que passen les seves vacances o simplement els fa el pes pertànyer a aquest territori. Un territori que aplega quatre comarques (Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia). El fet que el Baix Penedès, a grans trets, sempre ha estat considerat l’ànec lleig del Penedès i de la província de Tarragona en cap moment vol dir que no hi formem part, ni molt menys. Hem de treballar tots els blocaires perquè també s’ens tingui en compte i el nostre pes sigui almenys igual com la resta de comarques membres. En aquest espai ens hem de fer escoltar a Vilafranca del Penedès, Vilanova i fer arribar els nostres comentaris fins i tot a Igualada. Aquest punt de trobada virtual pot ser una bona excusa per parlar del nostre territori real. El cap de setmana del 13 al 15 de juny tindran lloc a Gelida unes jornades sobre la Penedesfera on hi perdran un nombre de blocaires força representatius d’aquesta comarca com el Pau Batlle, la Laia Gomis o el Josep Guillen. És una proposta força temptadora adaptada als nous temps. No la podem deixar perdre. Per més informació: www.penedesfera.cat
Publicat el 6 de juny del 2008 al Diari del Baix Penedès

dijous, 5 de juny de 2008

Una visita al Parlament molt interessant


Els sis membres del programa que fem a ràdio El Vendrell vam anar el passat dimecres dia 4 al Parlament de Catalunya, convidats per la parlamentària d'Unió Meritxell Ruiz. Va ser una visita molt interessant pel monument i pels protagonistes de l'acció: en aquest cas els nostres representants polítics. Quan entrés allí sembla que estiguis en una capsa de nines perquè tot és molt més petit del que sembla per la petita pantalla. Tots allí ocupant els seus seients. És una llàstima que es vegin des del darrera, però la cosa és així i no es pot fer res. Vam assistir a una sessió de control on tots preguntaven fins i tot els partits del govern. Ja està bé. Una mica de tot; crítica i també lluiment. Sortir per la tangent és una de les coses més practicades en política on cadascú treu la lliço que vol i tots contents.

Vull destacar el fet que mentre estàs per les instal·lacions del Parlament et pots trobar amb qualsevol conseller inclús per poc no topo amb el Josep Montilla, però la seva secretària ho va evitar. Jo caminava d'esquena i ell anava de front i aquesta noia va evitar el que hagués estat un petit ensurt pel President. Aquesta és la part més anecdòtica de la visita. La Meritxell ens va fer una àmplia visita i comentada de totes les instal·lacions vam poder veure els seus despatxos, la seva sala de reunions i vam poder parlar una estona amb ella. També ens va regalar un llibre amb la història d'aquest edifici. Per la seva banda, La Consol Prados del PSC ens va convidar als seus despatxos i també vam poder parlar amb ella que ens explicava els principals trets de la seva feina. Una de les coses curioses a part de trobar-se cara a cara amb els principals polítics catalans era el fet que tots ells et saludaven. Em va fer molta gràcia perquè realment segur que molts d'ells a naltres no ens coneixia de res i ens saludava d'una forma diplomàtica com si mantiguessim un tipus de relació. La seva política és davant el dubte saludem i sempre quedem millor que si ara ves a saber qui era aquesta persona. També vam poder escoltar els timbres que sonen abans de cada votació perquè tots els diputats estiguin al seu lloc en el moment del sufragi parlamentari. Em va sobtar. Ho havia escoltat, però tant bon punt sones el timbre els que estaven en altres zones fora del ple hi acodissin d'una forma ràpida em va sobtar. La veritat és que al ple hi havia força gent i no quatre gats com alguns cops passa. Tots molt correctes i formals i molt bé.

Una visita molt enriquidora que em va ensenyar moltes coses. Una bona forma d'apropar la classe política a la gent del carrer i crear més confiança. Vull agrair molt especialment a la diputada de Reus Meritxell Ruiz el tracte i tot el que ha fet perquè poguessim fer realitat aquesta proposta que fa dies que comentaven entre programa i programa de ràdio. També vull donar les gràcies a la Consol Prados del PSC per la bona acollida que ens va dispensar en tot moment. Jo hi penso tornar no sé que faran els altres.

dimarts, 3 de juny de 2008

Una bona iniciativa que hauria servir d'exemple

Avui l'alcalde del meu poble ha agafat a tota els treballadors de l'Ajuntament i ens ha explicat quatre coses del Pla de Barris. Els que avui no han pogut anar ho faran demà si volen. Vull felicitar aquesta iniciativa perquè massa cops te n'assabentes de les coses pels diaris comarcals abans que per informació interna. Ara ja sabem una mica tot això del Pla de Barris. A veure si aquest mètoda el segueixen altres Ajuntaments i expliquen d'una manera entenedora i sense gaires floritures que després ja s'afegiran quan es serveixi a la premsa els grans projectes interns. Molta comunicació amb l'exterior, però interna, massa cops és nul·la.

Necessitem metges i preparats al Baix Penedès

Una amiga meva va portar el passat divendres a la tarda la seva mare a l'hospital del Vendrell perquè tenia vòmits. La cosa sembla ser que era un simple virus. La pobre dona va estar allí més de dues hores esperant a què l'atenguessin. Ja sé que tothom es pensa que el seu és el més urgent. Però no hi ha dret a aquest tracte. Diuen que a Espanya falten 3.000 especialistes i a Catalunya 150. Jo crec que aquí al Baix Penedès ja en necessitm uns 25 per donar cobertura a les necessitats d'un estiu. Si volem turistes i volem gent que ens visiti també han d'estar preparats per totes les necessitats que puguin sorgir. No només hotels i terrasses. A veure si posen més metges i preparats perquè hi ha cada professional que sembla que va estudiar medicina a l'escola primària. Cada dia anem a pitjor. Ja està bé.

diumenge, 1 de juny de 2008

Els famosos han estat la clau de la festa de la Bici del Vendrell

Fa un parell de setmanes a través del Diari del Baix Penedès ja vaig apuntar el fet que els famosos eren la clau de la festa de la Bicicleta del Vendrell. Enguany la cosa s'ha demostrat. He aterrat sobre la 1 a la Rambla del Vendrell i la veritat és que estava força animada mirant als tres personatges del Cor de la Ciutat que han vingut. Les carrosses, la gran majoria dins les poques que hi havia de baixa qualitat, però almenys hi havia gent. Ja ho sabeu per l'any que ve heu de portar gent mediàtica. No falla.

La boda de mi novia, divertida i bons paisatges

Aquest cap de setmana no sabíem si anar a veure Elegy de la Isabel Coixet o una cosa més divertida. Al final els amics ens han recomanat que no anem a veure la de la Coixet perquè és molt lenta. Hem trobat a la cartellera aquesta divertida comèdia americana que porta per nom "La boda de mi novia". Us la recomano. És divertida i dura quasi dues hores. Surten uns paisatges d'Escòcia que realment valen la pena. La cosa s'anima a mitja peli, però ja veureu que sortireu amb un somriure a la boca.