El primer concert dels Laxen a la Mirona de Girona va ser sensacional. Després de més de dos mesos sense un concert individual ahir estaven molt motivats per engegar un nou any des de sobre l'escenari. Des del primer moment i fins el Maite Zaitut que va tancar l'actuació hi va haver molt bones vibracions. No havia estat mai a la Mirona i la veritat que és una sala no molt gran amb un escenari de grans dimensions. El que sobta és que al mig de la sala i hagi unes quantes tauletes on la gent hi pot deixar el got. El concert va ser molt canyero amb noves cançons i algunes que darrerament tocaven que han deixat per aquesta ocasió al calaix. Però hi havia una màgia que envoltava aquesta sala gironina que va fer que hi hagués una intensa compenetració entre músics i fans que no van parar de moure durant les quasi dues hores del concert. Va ser genial. Gràcies a tots per aquesta gran nit.
Aquesta setmana ha estat el torn de Girona, tocava concert dels Laxen. Hem aprofitat per conèixer una mica més Girona. Dissabte matí ruta cultural i per la tarda de compres. La veritat és que és una ciutat encantadora amb un centre antic molt ben cuidat on podries trobar molts grupets que anaven de visita turística. Allotjats a l'Alberg de Girona vam poder estar al cor d'aquesta ciutat que té Cortes Ingles mentre a Tarragona ja es construeix i a Lleida encara no saben on l'han de posar.
Aquesta és una peli rara, curiosa. Comença molt bé es va apagant i cap al final és quen descobreixes que ha valgut la pena. Hi ha una interessant barreja entre vida i mort. És una mica massa llarga, però hi ha molta creativitat i imatges amb ordinador que estan molt ben treballades. Us l'aconsello per aquest darrer cap de setmana de febrer.
Era el 27 de febrer del 2007 quan vaig començar amb això dels blogs. Era una cosa nova que jo crec que ha perdut algu d'empenta en benefici del facebook i el twiter i altres, però encara hi estic enganxat. Gràcies encara estic al peu del teclat escrivint petites coses que em passen pel cap, per la vista i per la resta dels sentits. Moltes gràcies a tots els que passeu per aquí en un moment o altre. Aquesta és una manera de veure el món. Quantes més en pugueu veure millor ho entendreu tot. MOLTES GRÀCIES A TOTS PER AQUESTS 3 ANYS DE VIDA VIRTUAL
Un dels signes inequívocs que indica que hi hagut algun canvi política de certa rellevància al consistori vendrellenc és el sentit de circulació dels vehicles del pont de França. En pocs anys hem pogut admirar que aquest important via d’un únic sentit ha canviat dràsticament el sentit de la seva circulació. També s’han vist trasbalsat les prioritats de les vies adjacents, prova d’això són els senyals de la senyals d’stop que han canviat diverses vegades d’ubicació. Els que abans s’havien d’esperar, ara poden gaudir dels seus privilegis mentre la resta de vehicles esperen darrere la marca vial pintada al terra.
Hi ha diversos sistemes per evitar que els conductorss’excedeixin en la velocitat en la via. Una és la construcció de pas de vianants elevats. Alguns molt mal fets com el que tenim al costat d’aquesta parada d’autobusos amb vocació de estació, allí al vell mig de l’antiga N-340 al seu pas pel cor del Vendrell. Un altres dels altres mètodes és agafar una via ampla i donar preferència a tots els carrers adjacents en perjudici dels que circulen per aquesta via principal. Això provoca que el que circula tranquil·lament per la via presuntament preferent per les seves dimensions i importància en el mapa circulatori hagi d’anar parant a cada cruïlla. Tot i la seva posició privilegiada no té cap tipus de preferència sinó que la tenen els que circulen en vies d’inferior nivell.
Això queda molt bonic que s’ha d’exposar als conductors, però a l’hora de la veritat comporta un gran risc d’accidents perquè ens hem acostumat a què si circules per una via més important per sistema té preferència sobre totes les adjacents pels laterals. A l’hora de la veritat i sobretot per les persones que no coneixen la via és molt fàcil produir petits ensurts entrevehicles amb la corresponent visita al xapista i al mecànic. Una cosa que no agrada a ningú i menys en temps de crisi. Una de les experiències més populars es va produir enel carrer Josep Tarradellas del Puig. Al final, van haver de rectificar i es va donar prioritat els que circulen per aquesta via.Aquest vial és el germà desgraciat de l’ex Rambla Miret. Avui passeig de nom quasi desconegut (Passeig de les bòbiles). Són dos casos similars perquè tenen adjacent una petita franja de terreny que aboca directament al torrent. A un l’han tractat pretensiosament molts cops de rambla,. Sembla que aquesta tendència vagi perdent força i a l’altre ningú li ha donat cap nomenclatura amb aires de grandesa. Una injustícia que clama al cel. Però que el temps sembla que ha posat cadascú al seu lloc.
La solució passa primer de tot, per fer els carrers i les vies més grans. Agafem com exemple Avingudes com el Baix Penedès i la Sant Vicenç són un continu focus deproblemes perquè els hi falta un carril per sentit donada la importànciaque han assolit en el fort creixement demogràfic del Vendrell en els darrers anys.
Canviar els sentits dels carrers sense un clar motiu. Només per demostrar que alguna cosa ha canviat al consistori no serveix per gaire gran cosa, sense un pla global i general que pugui demostrar al cap d’un temps realment que hi hagut una millora real i efectiu. Fer aquests petits retocs puntuals en el mapa de vialitattampoc no solucionen cap problema endèmic.L’única cosa que fan es augmentar una mica més el dubte a l’hora de programar una ruta pel casc històric, la veritat que la cosa ja està una mica complicada perquè encara anem augmentant el grau de dificultat afegit. El Vendrell necessitaria canvis dràstics en la mobilitat urbana com posar l’avinguda de Sant Vicenç d’un sol sentit amb una via paral·lela en sentit contrari. Una clara millora per vehicles i vianants. Tota una reforma seriosa amb cara i ulls que representés un abans i un després . No aquests petits retocs que acostumen a coincidir amb eleccions municipalsi que massa a sovintajuden a embolicar allò que ja ho està i ambuna utilitat real més que discutible.Acabem en els barris marítms del Vendrell. Ara en aquests dies d’hivern ja no tenen sentit tot el canvi de senyalització de les platges. Val la pena tot això per un parell de mesos? Per tot això necessito un gps model “Vendrell” amb una base de dades molt fàcil de manipular.
Article publicat el 26 de febrer al Diari del Baix Penedès
Un dels fenomens que passa a moltes localitats és el progressiu tancament de petits comerços. De mica en mica, vas veient com van tancant portes per culpa de la crisi. És un mal moment per fer negocis. Jo en proposo un que seguramen tindria èxit. Posar un xiringuito de llogar botes d'aigua per creuar la riera de la Bisbal a Sant Salvador. Aquí si que hi ha negoci per tots aquells que van a peu i no es volen mullar els peus amb l'aigua que baixa pel torrent.
Pel programa de Pas de Vianants que fem al Vendrell han passat ja moltes persones. Avui era el torn de la Cristina Obregon, una de les dives del bell canto que triomfa arreu i aquí la tenim mig oblidada. A veure si algú posa fil a l'agulla i ben aviat la podem escoltar o bé a l'escola de Música o bé a l'Auditori. Realment és una gran persona que ha lluitat des de que va nèixer i s'ha guanyat a pols el lloc fins on ha arribat avui. Realment amb persones així tens ganes d'empenyer amb força i lluitar per aconseguir allò que vols. Ella ho ha fet, m'agradaria que jo també ho pogues fer en el meu camp. Tota la meva admiració cap a tu, Cristina.
El referedum per la independència de Catalunya hauria de ser vinculant. Això és el que han dit 10 perosnes que han visitat aquest blog. 6 aposten que és útil i ningú ha triat l'opció innecessari o no sé que és. Ja ho sabeu, la gent vol que serveixi per alguna cosa.
No sé que passa que ni el banc, ni les empreses de subministrament d'electricitat i gas m'envien cartes. Potser es perden pel camí o potser és que ja no les escriuen. No sé que passa. Ja sé que cada dia hi ha més gent que utilitza la versió virtual, però això de mirar la bústia i veure que ninguna empresa pensi en tu, també és trist. Jo preferiria que m'enviessin cartes i que no em cobressin, però crec que és molt difícil. A veure si en torno a rebre o ho tindre que consultar tot per internete.
Ara aquests de la Renfe, metro i similars estan fent les mil i una perquè la gent compri el bitllet. Revisors amb segurates amb gossos que vetllen perquè tothom porta bitllet. Fins ara no valia la pena comprar-lo perquè encara que t'enganxessin i paguessis multa era més rendible que no pas comprar sempre el bitllet, però aquest negoci ja s'acaba amb les noves mesures.
Tinc un conegut que la setmana passada va demanar hora pel cardiòleg a l'hospital del Vendrell, clar a l'home no li donaven fins a l'octubre. Més de 6 mesos per tenir hora. Fa pena, la veritat, però clar l'home té les idees clares i els hi va dir que de què anaven. La noia al final va claudicar i li van donar pel proper mes. Una cosa més normal. És trist que les coses vagin així, però ja ho sabeu, poseu-vos serius i a algun lloc us colaran. Adserà¡¡¡ a veure si poses més metges.
Avui he anat a la pista del Club d'Esports del Vendrell per veure la trobada de la Plataforma del Vendrell Decideix. He arribat sobre la una del matí. Hi havia unes 300 persones o 400. Estava tot molt ben muntat per l'organització, però la veritat que no hi havia tanta gent com s'esperava. S'hauria d'haver fet en un lloc més petit perquè quedava una mica massa gran. He parlat amb gent que ha estat tot el matí i m'ha comentat que s'han fet una mica pesats els discursos. Alguns si que han estat molt bé com l'alcalde d'Arenys, però altres una mica más de lo mismo. Molta sort i que diumenge que ve sigui millor que aquest.
He descobert un nou lloc per menjar una bona calçotada. En un poble perdut entre Valls, Tarragona i El Vendrell s'aixeca Salomó. Al mig del poble, mig amagat hi ha un restaurant que s'mple de gent i no és pas petit per menajr calçots. Per 36 euros tens calçots, els que vulguis, botifarra amb mongetes, carn, carxofes, postres, cafè i xupito. El tracte és agradable i l'ambient tranquil i molt amè. Us ho aconsello. No cal que facin publicitat perquè realment cada calçotada que serveixen és la millor publicitat que poden fer. A tope.
Potser la veritat ve amagada darrere d'una forma estranya. Però aquest cap de setmana jo crec que he tingut la sort de compartir moments molt feliços amb 8 persones, algunes ja fa anys que ens coneixem, altres tot just ens hem conegut. Hem descobert Vendrell, hem anat a dormir una mica tard. Ens hem llevat d'hora i hem aprofitat molt el temps. En tot això realment he palpat la felicitat, el problema que quan t'ho planteges potser ja ha marxat, però quan tornes a pensar veus que si realment existeix és en aquestes formes. Moltes gràcies a tots pels grans moments que em viscut. Sou fantàstics. La propera espero repetir.
Una de les propostes més interessants de la cartellera d'aquest cap de setmana és la darrera direcció de Martin Scorcesse, Shutter Island. Una proposta que dura més de dues hores i mitja, però la veritat és que és més que recomable. Hi ha una interessant barreja entre realitat i ficció que va unida a cordura i bojeria. A més el marc de tota la peli és molt tètric. Us l'aconsello. A més al final hi ha solucions per a tots els gustos. No us la deixeu perdre. És molt bona. Ja ho vereu.
Els veïns de Roda han organitzat pel proper dissabte una festa molt interessant i a un preu de crisis. Com a molt la beguda a 3 euros. Això serà el dia 27 de febrer. Ja ho sabeu, si hi podeu no hi falteu us ho passareu molt bé. Us la recomano. Bona música i millor ambient. La cita és el 27 de febrer al Casino Municipal de Roda
Sense pernil ni espatlleta per Nadal, però amb un caixa de cartró mig buida o mig plena amb productes de supermercat amb un toc de comerç solidari i un panettone fet al Vendrell que ja s’ha convertit en tot un clàssic. Aquest va ser el meu comiat a la feina de l’any 2009 que després de festes ens ha sorprès amb una mesura molt curiosa. A partir d’ara, l’atenció al públic serà a partir de dos quarts de deu del matí i fins a dos quarts de dues del migdia. Mitja hora abans que fins ara. Això traduït en paraules amb certa coherència que a aquestes hores hem d’estar tots esmorzadets preparats per atendre a la gran massa de la ciutadania, indígenes i forans. Això comporta per als més desafortunats que al cap de mitja hora d’encendre l’ordinador ja han d’anar a ingerir alguna cosa per donar vida a l’estómac i que aquest comenci a rebre energia. Després d’aquesta mitja hora de treball efectiu tot just iniciar la jornada laboral estem convidats a deixar el lloc de treball el temps estipulat pel present conveni per tornar-hi al cap de poc fins una mica més enllà de les tres de la tarda. Un horari totalment absurd perquè hi ha unes sis hores entre mossada i mossada. El que recomanen els metges especialistes és que les freqüències dels àpats estiguin més repartides al llarg del dia. Aquesta nova mesura no té ni cap ni peus.
Quan vaig començar en aquest món de l’administració tothom anava a esmorzar quan volia. Llavors durant unes poques hores la gent anava i sortia per complir aquest requisit vital. Fa un parell de legislatures una d’aquestes estrelles estrellades que no saben on deixar-se caure va decidir que a les 10 estiguéssim tots a punt per atendre els ciutadans. Era el moment en què s’obria l’atenció al públic. Una mesura amb certa lògica. Perquè llavors en aquest moment del matí tothom estava preparat per donar vida els feixucs mecanismes de l’administració i donar un millor servei a les persones que s’esperen a què obris la part més especialitzada de l’atenció al públic. El servei del registre general sempre ha funcionat des de les 8 del matí a ple rendiment.
Ara resulta que hem d’arribar deixar la jaqueta i al cap de no res anar a engrapar alguna cosa per poder estar al peu del canó fins a les 3 de la tarda.
Tot el que es faci al respecte té les seves coses bones i dolentes. Crec que la solució universal per tothom encara no ha estat inventada, però amb els meus 11 anys al servei del ciutadà jo crec que el millor és mantenir un horari obert de tres d’hores perquè la gent vagi a complir amb aquest requisit bàsic. Aposto per tornar a obrir l’atenció a les deu del matí, però que la gent pugues sortir a esmorzar fins a les 11. Llavors amb aquesta mesura no es trobaria amb el 50% de personal de cada departament perquè la sensació de vacuitat seria més gradual i menys notòria. Senzillament el que ara s’ha de fer en una hora i mitja es podria realitzar en tres amb l’esglaonament que això comporta. Aquest fet permetria mantenir uns mínims d’atenció al públic si els serveis s’organitzen amb una mica de seny. A primeres hores del mati i només amb el servei d’atenció al ciutadà oberts, la resta de departaments podrien anar realitzant tasques administratives que no es poden fer quan està pendent d’atendre amb algú perquè requereixen una certa concentració i dedicació.
A més a més estem entrant, alguns més que altres, en el món virtual 2.0 amb la possibilitat de què moltes coses es puguin fer des de casa i amb el pas de temps cada dia serà més prescindible la presència física en unes dependències públiques. El nou DNI electrònic és l’eina que ens permetrà amb la lenta adaptació de l’administració a poder donar aquest servei sense anar en lloc. A més tenim l’atenció general del SAC que s’encarrega de donar resposta i filtrar la majoria de queixes i documentació que és cursa en una administració pública. A dos de nou estar esmorzant un cafè amb llet i un croissant i fins a les tres no poder provar res és bastant fora senyat per tots plegats. Millor invertir el temps dedicat per assolir aquests grans decisions a recuperar el tema la carrera administrativa del personal i les segones ocupacions que en l’anterior legislatura es van esfumar per art de màgia. Tot i això em trobo prou content de poder parlar d’aquests temes. La situació a la nostra comarca està assolint nivells molt preocupants. Esperem que algú jugui les cartes oportunes i abandoni aquest núvol de cotó fluix en què viu.
Article publicat el 19 de febrer del 2010 al Diari del Baix Penedès
El Vendrell ha tornat a sortir per una reedició de l'Aiun en el segle XXI. Ara són marroquis contra Mossos en territori català. EL que falta aquí és una bona política social i feina que no es veu, però que s'ha de fer sense càmeres, ni micros pel davant. Una política social basada en la policia no porta enlloc o a llocs com aquest. Ja és hora que algú es doni compte que la cosa està xunga i realment tracti el problema de socarrel no com ara que amb patrulles policials es vol arreglar una malaltia més que consolidada. A veure si algú es dóna compte perquè potser un altre dia la cosa serà molt pitjor. Això és un avís greu. Esperem que els que manen en prenguin nota ben aviat.
Segons la meva darrere enquesta enguany és igual de fotut que l'any passat amb 7 vots. 6 persones creuen que és pitjor i només 2 han millorat. No hi ha ninú que digui que és igual de bo que l'any passat. Alguna cosa això ens indica.
La nova societat posa policia per arreglar els problemes socials, posa subvencions per arreglar la manca de treball, posa hospitals sense metges perquè tots estem sans, posa autopistes per arribar ràpid a les cues de la grans ciutats. Hi ha un seguit de coses que s'han de plantejar perquè si ho mirem fredament són una mica il·lògiques.
Avui he estat moltes hores al costat d'un dels despatxos d'una coneguda clìnia de Barna i he sentit força converses de gent que venia amb mútues i s'havien de pagar unes quantes proves perquè no els entrava. Jo per sort o per desgràcia només estic a la SS /seguretat social) pero la gent que paga aquestes empreses cada més també ha de tenir un bon racó quan no li cobreix la pòlissa que pel que he vist avui és més de l'esperat. Una situació de com la sanitat també és compra i es ven. Un bon negoci com un altre. Res més.
El que haurien de fer els polítics catalans és agafar les eleccions i convocar-les ja. No cal esperar fins el darrer moment. Amb l'ambient que es viu ara mateix realment veurien que pensa la gent i supoos que ens podriem trobar moltes sorpreses. A partir d'ara comencen les coses rares i les decissions polítics. Doncs ens avancem i que la gent decideixi realment qui vol que el governi, però ara comença aquesta època en què tothom agafa el seu lloc i això tal com està el país ara no ens convé a ningú.
Tot i que dilluns passat ja varen fer per la primera cadena "Camino" ahir la vaig voler veure. La pel·lícula és molt dura i suposa una greu crítica a l'Opus Dei. Hi ha moltes coses que passen en aquesta cinta ho fessin altres persones segurament estarien criticades, però com ho fa aquest`poderós grup ningú diu res. És una d'aquestes propostes que s'haurien de passar a les escoles perquè la gent de ben petit aprengués moltes coses que no es volen explicar.
El Vendrell ha viscut un carnaval gèlig amb un munt de carrosses, gairebé 50. Algunes estaven molt ben fetes, com una d'Avatar o una original d'una illa de tresor, altres han vingut per complir amb l'expedient, però entre una cosa i una altra més de dues de desfilada que ha costat d'estar dempeus pel fred que feia. Ara queda Cunit i Calafell. Vagi molt bé i a tapar-se.
A Calafell estan marcats pel Poum, hi ha moltes coses que vénen condicionades per això. Aquesta legislatura, el que queda, serà molt crua per els actuals manaires. Jo crec que sinó ho fan bé o saben vendre que ho fan bé, es quedaran amb les caixes. Encara hi ha temps i pot passar de tot, però la gent està molt ben organitzada i fan un treball exquisit. No sé com acabarà, però la veritat és que s'ho curren molt. Ara falta saber si entre ells hi ha unió o van per línies separades, però em trec el barret davant del que estan fent.
Els dos joves patinadors vendrellencs Albert Rovira i Maria Carme Juncosa van ser els convidats per encetar la present edició del programa de Ràdio el Vendrell Pas de Vianants. Un programa que ha arribat a la tercera edició i on hi participen la Marta Mercader, l’Alfredo Valdivielso, Xavier Ollonarte i un servidor. Els nostres protagonistes eren una jove parella que llueix els colors del C.E Vendrell. Fins l’any que acabem de superar s’ha mogut en l’èlit mundial del patinatge en modalitat de parella. Si ens fixem en el seu palmarès més recent veurem que aquest 2009 han assolit en la seva modalitat els campionats de Catalunya i d’Espanya i un molt meritori tercer lloc a Europa i un cinquè a nivell mundial. Tot just, dos esportistes amb 21 i 22 anys i que han de compaginar el patinatge amb les obligacions com a esforçats estudiants universitaris. A banda també necessiten el seu temps per estar amb els amics, la família i altres preferències a nivell personal.
Durant gairebé l’hora que va durar aquesta entrevista que trobareu penjada al web de la ràdio, van comentar entre altres coses que una de les diferents coses que els ha portat a abandonar la competició oficial i dedicar-se només a l’exhibició ha estat els problemes que tenien amb el seu club per poder entrenar en la pista central d’aquesta entitat ubicada al carrer Colom. És molt trist, lamentable i patètic que aquests dos joves que porten 11 anys treballen durament per assolir un lloc i un nom en aquest difícil món s’hagin vist abocats en aquesta alternativa de deixar enrere aquest merescut nivell esportiu on els havia portat el seu esforç i la seva ferma constància.
Fa un parell o tres d’anys la festa del Tothosap es va centrar en els problemes que hi havia entre els diferents usuaris de la pista coberta del C.E. Vendrell. Tres anys després d’aquella cita veig que la cosa continua igual, almenys sembla que la situació no ha millorat gaire. Moltes de les seccions i categories que gaudeix aquesta entitat vendrellenca han de repartir-se aquesta renyida pista esportiva. Els nostres dos herois han tingut moltes dificultats per poder utilitzar espai. Inclòs segons van manifestar en el programa se’ls ha arribat a negar l’ús quan estava lliure. Aquest fet crec que és molt trist. Llavors ha partir d’aquesta situació han hagut d’utilitzar altres equipaments esportius tant a nivell local on han comptat amb el total suport de l’ajuntament del Vendrell com comarcal. En aquest darrer apartat han hagut d’entrenar a llocs com la Bisbal i Albinyana entre d’altres.
És molt trist i lamentable que tot això hagi arribat a aquesta situació. Ells mateixos van confessar en aquest programa que si haguessin obtingut més ajuda del seu club segurament haguessin continuat al capdavant de la competició, però aquesta manca de suport els ha portat lamentablement a penjar els patins, almenys en l’àmbit de la competició. Ara per ara no crec que hi hagi possibilitat de tirar enrere aquesta ferma decisió. Només ens queda reflexionar una mica sobre aquest trist desenllaç. Realment en aquesta vila, on històricament hi hagut una gran tradició per als esports sobre patins hi hagi aquesta greu mancança que hagi fet perdre a dos grans esportistes entrenats per la Sílvia Duran que han portat el nom del Vendrell arreu del món. Eren coneguts com la parella del Vendrell. Al darrere queden moltes hores d’entrenament, molts sacrificis per part seu i de familiars i amics que no hem sabut aprofitar com es mereixia. En aquest aspecte s’ha afegit que no competien en una disciplina olímpica. Jo estic totalment d’acord en fomentar l’esport escolar i infantil, però quan es doni aquestos casos on ja apunta un cert nivell i dedicació personal s’ha de posar màns i mànigues per donar-los hi màxim de facilitats per assolir els seus objectius. Estic parlant d’una cosa molt més essencial com és l’interès d’un club i d’uns colors per la seva vessant humana. Ells portaven els colors del C.E Vendrell. El comportament d’aquesta mateixa entitat que no els ha donat cap suport ha estat una de les causes importants que ha provocat que al punt més àlgid de la seva carrera esportiva hagin abandonat el vessant competitiu. Segurament la part més interessant a nivell esportiu. Ens ho hem de fer mirar una mica. No us sembla? És una llàstima el que ha passat. Esperem no trobar més casos similars per unes raons que tenen, a priori, solució .
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 12 de febrer del 2010
Pel facebook m'he enterat que el Benet Jané, alcalde del Vendrell, parlava pel col·legi de periodistes del present i futur del Vendrell. Jo sóc optimista i el veig malament. No sé com ho veuran els pessmistes. La cosa no pinta gens bé.
Una de les coses que la gent comentava especialment quan la cosa ja semblava que s’acabava era que tot plegat es feia molt llarg. Va durar fins gairebé les 3 de la tarda una sèrie d’actes que per anar bé s’haurien d’haver acabat a les 2 del migdia. El fet que es donés a cada nen un diploma acreditant la seva participació en l’exhibició és una bona idea, però és fa pesat. Reconec que molts pares esperen la foto del fill recollint el diploma, però s’ha de buscar una cosa més àgil i més lleugera que no faci tan farragós cridar nen per nen ( a vegades amb brometa inclosa) a recollir el preuat document. EL mateix es va fer amb els participants dels Concurs de Mestres Xatonaires, però eren només 50 i la cosa va ser una mica més lleugera. Però amb els 250 que ja portàvem també es feia pesat. Pel que fa a l’exhibició de mestres xatonaires de cara a l’any que ve. La cosa va quedar una mica diluïda perquè durant tot el matí ja es va veure com es feia el xató i qui volia i va arribar a temps també el podia provar. S’ha de buscar alguna cosa, com abans s’havia fet amb castells o amb altres propostes per entretenir a la gent durant la darrera hora mentre el jurat tria els millors plats elaborats.Segurament la clau està al voltant del xató, però alguna cosa diferent. Potser un taller per aquelles persones que vénen a visitar-nos i volen veure com és fa. No ho sé queda un any per parlar-ne i l’any que ve serà una data esperem que diferent perquè les bodes de plata és un fet molt important. Esperem que ho sapiguem aprofitar. A més hi ha eleccions municipals i també ajuda.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 12 de febrer del 2010 (versió extesa)
Sota l’omnipresència d’un sol esplèndid i una temperatura ideal la Xatonada del Vendrell va exhaurir les 2.000 racions de xató que es van posar a la venda en motiu d’aquesta festa gastronòmica. Això passava al voltant de les dues del migdia quan faltava quasi una hora perquè finalitzessin tots els actes organitzats. Varen ser força les persones que no van poder emportar-se per 7 euros aquest plat a casa per manca d’existències. L’any passat no es van poder vendre totes els plats per la climatologia adversa i enguany amb menys racions, però amb un dia fantàstic ha quedat curta. Aquest és un fet molt difícil de calcular i fins el darrer moment no se sap com s’aixecarà el dia, fet que al final de tot és el que marca el ritme de vendes. Una de les coses que va prenen força i que segurament en el futur tindrà més repercussió és l’empenta que les penyes de xatonaires estan agafant en aquesta cita especial. Ara per ara en tenim tres “Montserratinus”, “Barretinus” i la darrere que es va incorporar l’any passat amb mocador groc, els “Bufats”. La flamant guanyadora d’enguany, Angela Peribañéz no va poder recollir el premi per unes circumstàncies personals de malaltia familiar. Cosa que si va poder fer la seva filla Lídia Cugat que va comentar a la premsa que la seva mare ha participat des del primer any en aquest concurs i que ella és d’una família de “xatonaires”. Enguany també hi prenien part la Lídia i el seu germà. Els productes que han utilitzat són sempre “els de casa”. Per la seva banda, el seu pare Àngel Cugat, no fa gaires anys va aconseguir el primer premi. La premiada es va emportar 300 euros de premi i un viatge romàntic. Per la seva banda, l’Àngel enguany va prendre part en una nova iniciativa que va ser com una mena d’assaig general de la Xatonada del proper any on tot apunta a què per celebrar els primers 25 anys del Concurs de Mestres Xatonaires s’organitzarà un concurs entre totes aquelles persones que al llarg d’aquest quart de segle han guanyat alguna de les edicions, malauradament algun dels guanyadors ja no està entre nosaltres, com la primera guanyadora que va ser la Palmira Hivern
En aquesta mena de prova hi van prendre part 10 dels 25 guanyadors d’aquests darrers anys. Els 10 participants de diferents edicions van elaborar un plat que van mostrar al nombrós públic assistent que va omplir durant tot el matí la Rambla del Vendrell. En segon lloc ha guanyat la Griselda Solé i en tercer lloc el Jordi Urgell. Els tres darrers classificats van obtenir com a premi una xatonada en un restaurant del Vendrell. En quart lloc va quedar Encarna Jiménez, en 5è lloc Francisco Martí i el 6è lloc va ser per Maria Carme Rocias.
La Rambla del matí va estar molt animada amb les nombroses parades de la 17 edició de la Fira Alimentària, els diferents stands de les entitats i empreses que fan possible la Xatonada com la Cooperativa Agrícola del Vendrell, entre d’altres. A aquesta esperada cita del primer diumenge de febrer no hi van faltar una nova edició de la mostra de plaques de cava que va atraure molts curiosos al voltant de l’antiga biblioteca popular del Vendrell.
Un total de gairebé 250 nens es van presentar a la 23 edició de Xatonaires Infantils que va omplir de gom a gom la part final de la Rambla. Entre els participants es va sortejar una bicicleta.
Enguany com a mestres xatonaires va ser investits el lleidatà amb segona residència al Vendrell i guanyador de la passada edició Josep Lluís Huete i el gelidenc Oriol Llavina, actual ambaixador de la Ruta del Xató i propietari del restaurant el Cigró d’Or de Gelida i del Restaurant Mer Cat del mercat de Vilafranca del Penedès. Al llarg del matí entre els nombrós públic es van deixar notar dirigents locals i comarcals de diferents partits com PP, CiU i PSC que van aprofitar l’avinentesa per gaudir d’aquesta festa més que consolidada que l’any que ve arriba a una fita històrica. El grup d’animació el Gobern de la República, acompanyats per un grup d’un projecte laboral de l’Eina, es van encarregar de presentar els diferents actes que van tenir al llarg del matí.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 12 de febrer del 2010 (versió extesa)
Segons la meva darrere enquesta la gent no es disfressa per carnaval. 8 persones han optat per aquesta opció. Tot just el doble que els que han dit que si que es difressen. Només una persona no ho sabia. Enguany la nova tendència és que una comparsa grossa es converteix en unes quantes de petites, una forma que tots guanyin diners. Hi hauria d'haver uns mínims perquè hi ha gent que és patètic. També hi ha alguns probles com Cunit i Calafell que fan anar el Carnaval per llocs on no hi ha n'hi una ànima. Tot plegat s'hauria de mirar una mica, potser al final ens farem mal tots plegats.
Abans quan un anava a renovar-se el carnet de conduir anaves a la gestoria i ells t'ho tramitaven. Els portaves el certificat mèdic i ells t'ho tiraven endavant. Ara aquests centres oficials que s'encarreguen de fer revisions per a carnets de conduir i armes han vist que el negoci és convertir-se en gestiories i tramitar-ho tot elles. Tu pagues i t'ho fan tot ja no cal ni que vagis a la gestoria. Algunes et cobren el mateix preu si ho portes tu a trànsit com si ho fan elles, altres mira et cobren una mica menys, però no perden mai. Jo crec que aquest és un dels temes on el trepitxeo professional està més clar. Potser els retratistes aviat també es dedicaran a tramitar carnets de conduir perquè són ells els que primer han de fer la foto. Mariquita l'últim.
Una de les coses interessants que han fet darrerament per la tele és el reportatge d'ahir del 30 minuts sobre els ajuntaments en crisi. Hem d'assumir que les vaques grasses ja s'han acabat i si reaccionem a temps encara podem fer alguna cosa, però si purem fins el darrer cèntim potser a la propera legislatura més d'un ajuntament haurà d'agafar el toro per les banyes perquè no ha sabut fer a temps. Jo crec que és una cosa que cou i s'ha d'actuar. Ara vénen i a ningú l'interessa, però tal com es va veure a Roda de Berà la situació clama per si sola.
Fa una parell o tres de setmanes que ja s'havia estrenat, però no havia arribat a la nostra comarca. Al final la nova versio cinematogràfica es deixava veure a la comarca. Vaig aprofitar i hi vaig anar. És una mica sosa. Està mal aprofitada i arriba un punt que es torna monotona i la comèdia es transforma en tragèdia. Si es vol anar a veure el aquest guaperes del cine s'hi pot anar perquè és el gran protagonista, però com a peli és un xic avorrida. Hi ha altres propostes actualment més interessants que aquest Clooney amb suc per a tots els públics. Es pot apreciar una mica de "moraleja" per als solitaris que volen companyia. A vegades no són un com voldria que fossin i els somnis són somnis. Bé, una xorrada. No mata la veritat
Aquí que som els més llestos i espavilats de tot hem de passar-nos la vida anant o al Vilafranca o Vilanova, Barcelona i Tarragona per anar a les grans franquícies. A veure si amb la gent que som ens fem notar i ens posar un Mercadona perquè per no tenir ni tenim ni un Mc Donald's que s'ha quedat a roda i a Calafell. El Vendrell necessita un canvi radical i menys política d'anar per casa que no ens porta enlloc
A mesura que els nostres centres urbans van creixent irremeiablement es van tornantferéstecs per als sectors més joves de la nostra societat. Els llocs on abans jugaven a pilota es van convertint en places boniques però força inútils per fer alguna cosa més que passejar o seure a l’ombra d’un arbre. Per jugar a pilota o per fer alguna activitat social com un concert a l’aire lliure poden resultar un xic incòmodes. Un exemple clar el tenim en la vendrellenca Plaça de la Sardana (popularment la plaça del Puig), molt bonica però poca cosa més. Les principals víctimes d’aquesta evolució són elsnens que ja no poden anar a jugar com feien abans. A l’igual que la classe dirigent dissenya el futur per als moments d’oci dels sectors més joves de la població, els nostres protagonistes també van cercant en el teixit urbà el seu lloc més idoni. No costa gaire veure en alguns punts concrets de qualsevol localitat grups de joves reunits al voltant un espai cobert o d’un simple banc. Els més petits potser portaran les seves pilotes i bicicletes. A mesura que es fan grans cada més gran vas veient motocicletes i altres elements que tots coneixem.
Fins aquí hem parlat dels que estana l’aire lliure o dins espais destinats bàsicament a la pràctica d’algun esport, però pel que fa als espais tancats i del vessant cultural la cosa ja és complica una mica. Tenim algun centre cívic, però la varietat no és que sigui el seu fort i alguna cosa els manca perquè no acaben de tenir les visites que els podria correspondre El que un nombre considerable de joves adolescents han vist és l’ús de la biblioteca com un espai d’oci. Amb els seus nous ordinadors portàtils que enguany han estrenat al col·legi pugen i baixen per les escales, s’aixequen i seuen en aquest espai provist de connexió inalàmbrica. Aprofiten poques coses a part del seu mobiliari i el wifi.Alguns dels seus usuaris no són dels que sempre resten en silencillegint un llibre. Són dels que es decanten per compartir vídeos o música en aquells aparells electrònics moderns. El més senzill quan el volum d’aquests col·lectius puja per sobre la normalitat és fer-los callar. EL proper pas és convidar-los a abandonar la biblioteca. Però clar a partir d’aquí la cosa ja es complica. Les professionals d’allí ens veuen en una situació incòmode per fer front a aquest problema reiteratiu d’un col·lectiu molt concret. La resta d’usuaris veient que allí hi ha més moviment del normal o el que pot aguantar una persona que s’intenta concentrar va abandonant de mica en mica aquest espai públic al veure poc clara que la cosa es vagi reconduint. La solució seria dotar el municipi d’un espai públic on aquests joves poguessin anar a passar la tarda. Evidentment amb la seva connexió wifi, les taules i les cadires. Possiblement aprofitant alguns dels centre cívics i similars que tenim al Vendrell no estaria gens malament dotar d’aquestes condicions algunes de les seves sales perquè els joves hi poguessin anar a passar l’estona. A l’estiu el ventall d’oci i possibilitat és més ampli, però a l’hivern s’acostuma a repetir aquest fenomen que es podria orientar d’alguna manera en benefici de tots plegats. En aquests espais públics es fan cursos, tallers i moltes coses, però tampoc no estaria gens malament en pensar en aquelles persones que asseguts al voltant d’una taula volen compartir experiències, vídeos o simplement jugar una partida de daus sense haver d’anar a un bar o un lloc similar que ja comporta una despesa. Un lloc per fer de tot i per no fer res és el que ens falta al Vendrell. Potser si que n’hi ha però la gent que ho haurien de saber encara no s’han assabentat. Potser que passa a la biblioteca del Vendrell és fruit d’aquesta manca de comunicació entre les parts interessades.
Publicat el dia 5 de febrer al Diari del Baix Penedès
Una de les coses bones del Corte Ingles es que si una cosa que has comprat no la vols o et va petita o el que sigui et tornen els diners i punto. Altres comerços et donen un vale per ells mateixos i espavila. El millor són diners i fas el que vols. Llavors sempre has de comprar alguna cosa perquè sinó ho perds tot. Això s'hauria de prohibir
Una de les enquestes amb un clar resultat és el millor grup de música Catalana. Reconec que el fet que ho faci des del Vendrell hi ha una curiosa priminència dels Laxen, però aquí es pot accedir des de qualsevol lloc i no té res a veure on un visqui. El guanyador ha estat Els Laxen amb 15 vots. En segona posició els Pets amb només 3 vots. Quasi darrere de tot i empatat a 1 vot els Gossos i Manel i amb cap vot els Rosa Luxemburg. Això vol dir que aquests darrers potser algun dia triomfaran.
Una de les coses que no us poder perdre és el 30 minuts del diumenge. Parlaran de l'Ajuntament de Roda de Barà que ha estat un dels que pocs han fet un ERE als seus treballadors. A més no paguen ni als 30, ni als 60 sinó que estan en alguns casos més d'un any. No us perdeu aquest diumenge a dos de deu a la tele després del telenotícies vespre i abans de Ventdelplà. Una oportunitat per conèixer com funciona per dins un ajuntament. En aquest cas proper
El tema de les Vegueries és que fa riure. Aquests polítics ja fa dies que han perdut el nord a veure si en surten de nous i les branques seques cauen al terra i amb el temps es van podrint. És llei de vida, però hi ha gent que no saben ja on són les escales de l'arbre de la política que un dia van pujar.
Hi ha mal rotllo entre la meva antena, el tdt i la tele del Vendrell. Encara que visc al centre de la capital de la comarca no puc veure la tele local que sempre que si que emet en alguna curiosa freqüència. Suposo que hauré de cridar al tècnic perquè pugui veure els artistes de la política i la ciència local. A veure si hi ha sort. Ara de moment estic sense Pere Sallent i eso duele.
Una de les coses interessants de la Platja de Calafell és que els dissabtes a la nit hi ha molts restaurants que ofereixen menus per 10 o 15 euros o similars. La veritat que és una gran idea per combatre la crisi saber el que vas a pagar. Aquí al Vendrell és difícil trobar un menú un cap de setmana, però a Calafell hi ha coses que les tenen molt clare. Felicitats per l'enhorabona. A més els menús són molt amplis i complerts.
