La veu del poble

La veu del poble

divendres, 3 de setembre de 2010

El dret d'avorrir-nos

Hem de reivindicar el dret a avorrir-nos. La nostra societat lluita constantment per evitar aquells moments en què una persona està vivint uns minuts plàcids en els quals té la ment en blanc. Ens ofereixen tot tipus d’artilugis per tenir tot el temps ocupat, sense treva. Si abans eren llibres i revistes, ara tenim mòbils i enginys electrònics que fan que cada cop sigui més difícil perdre uns segons de la teva vida.
De tant en tant, tampoc molt a sovint és bo deixar-se portar per no fer res. Tancar el teu món a l’exterior i pensar en coses fútils i banals sense importància, com si estessis immers en una mena de pel·lícula fantàstica sense sortir de tu mateix. Per la nit ja tenim el nostre temps en forma de somnis destinat a aquests projectes personals i intranscendentals.
Els nostres pares, avis rebesavis han treballat molt, però també tenien temps per estar a l’ombra d’un arbre o al carrer amb una cadira de fusta deixant-se portar pel vol d’una papallona avorrida o seguint la caiguda d’una fulla madura. És molt bo que el nostre cervell i les seves cèl·lules grises estiguin reposant durant un temps prudencial. A vegades en aquests moments de meditació pots trobar la solució a altres coses que fa dies que et ronden i no saps com sortir-se’n. S’ha de fer un “reset”. Parar una mica per tornar a arrencar. Mentre això és produeix, la ment està una mica perduda entre formes, coses i somnis aportats pel nostres subconscient.
Des de que t’aixeques fins que marxes a dormir estàs fent coses, algunes necessiten un esforça físic, altres només psíquic, però en totes elles demanes una mica de concentració. Hi ha gent que van a fer un vermut i mentre estan allí amb el seu mòbil, a veure que passa al facebook o al twiter. Doncs això no hauria d’estar permès. Ens falta alguna ordenança per cobrir aquest buit legat. En aquest precís moment hem de valorar l’entorn, la companyia, les converses i tot allò que es va succeint en aquest breu espai de temps i de lloc. Mentre uns parlen i els altres estan remenant el teclat de l’artefacte electrònic sembla que estiguem en móns diferents. Uns intenten fugir de la realitat per tornar a la seva dependència dels nous invents de la tecnologia.
Cada dia la gent va més estressada. La nostra esperança de vida cada dia és més llarga i perdem menys temps en tràmits. No és al mateix anar ara a Madrid que fa 50 anys. Abans era una odissea i ara és com si anessis a fer una comanda al costat de la Puerta del Sol i torno per dinar. A les 2 ja estaré de tornada amb la feina feta.
Tot aquest moviment que encara no ho volem hi caiem ens està convertint en persones que sembla que perdem l’avió que ens porta a la felicitat. Per cert, que no ens adonem ni de quan surten de tan atabalats com anem. Si haguéssim pensat una mica així, jo crec que aquells joves que la matinada del dia 24 de juny van creuar la via a Castelldefels on van trobar la mort. Ara mateix estarien vius entre nosaltres. Aquella mena de força que t’empeny a moure’t perquè sembla que alguna cosa s’acaba ens pot portar fins a un final fatídic. Com aquells que apreten el pedal del gas sense causa justificada només per arribar cinc minuts abans al lloc de destí que potser després hauran de destinar fent cua al supermercat per anar a comprar una barra de pa per berenar.
Aquestes presses ens poden trair a l’igual que una vida portada amb aquesta consciència que alguna cosa s’acaba.
Hem de reivindicar el nostre dret a gestionar el nostre temps en la mesura que nosaltres som els seus únics propietaris i no el podem comprar ni en un xinès.
En aquest temps de vacances que ja s’acaben o simplement en període d’atur és quan s’està millor gaudint d’aquests moments sense fer res i sense pensar en res. Això ens ajudarà a coneixen’s una miqueta millor i a tenir les idees més clares quan de veritat ho necessitem.

Article pulbicat al Diari del Baix Penedès el 3 de setembre del 2010