La veu del poble

La veu del poble

dijous, 28 de juliol de 2011

De Pau a Pau

Pau Casals ha estat el icona, símbol, emblema, figura i moltes altres coses d’aquest Vendrell de finals del XX i principis del XXI. Tenim una estàtua, un museu, un auditori, una escola, un carrer, una tomba, una casa nadiua entre altres coses on el gran protagonista ha estat el Mestre. A banda, també ha tingut un paper molt important en la restauració de l’orgue que també s’ha fet sortir el Pau per allí el mig, de quan era un trapella i anava amb el seu pare a teclejar una estona aquest instrument barroc que tenim guardat en la nostra església de Sant Salvador. Més tard va col·laborar en la seva restauració El nostre Pau va venir d’una família humil i per la seva personalitat, el seu caràcter, el seu seny, el seu esforç i la seva traça va arribar als màxims nivells universals com a defensor de la pau i dels drets de les nacions sense estat com Catalunya i també com a gran músic. Potser en el seu temps també hi va haver artistes virtuosos al Vendrell. La seva fama els va eclipsar i no han tingut la sort que haguessin pogut tenir si haguessin nascut en un altre moment.
Unes quantes dècades més enllà de la seva mort a la comarca també tenim un fenomen similar, salvant molts distàncies, però adaptat a les noves tendències de l’actualitat i fruit d’aquests nous temps que evidentment també evolucionen.
El nostre mestre ja no només toca el violoncel o l’orgue sinó que pot tocar en un mateix moment un dotzena d’instruments entre els de vent, corda i percussió i a sobre cantar. El nostre Mestre del segle XXI té dues vessants ben diferenciades. Per una banda, és membre destacat d’un popular grup d’havaneres de Calafell que es dedica a anar arreu de Catalunya difonen i divulgant aquest cant tan popular a les nostres contrades. Aquest grup s’encarrega d’organitzar un dels espectacles mediàtics amb més bona acollida a la nostra comarca com és la Cantada d’Havaneres de Calafell que edició rere edició omple a vessar una part del sorral calafellenc.
La fama del nostre protagonista no està per formar part d’aquest grup sinó precisament per les seves actuacions en solitari sota el nom d’”homo-orquestriens”.
Ell solet s’ho manega. Monta l’escenari i a partir d’aquí t’ofereix el seu espectacle amb tota la seva mostra d’instruments des de la guitarra, fins a l’harmònica, la bateria i molts altres que poden passar per les seves mans o els seus peus. La gràcia de tot plegat és que també canta i a més ho fa amb temes propis i per més inri té molt bona acollida. A més a més guanya concursos de música d’àmbit nacional. Per reblar el clau ho fa dos anys seguits en el mateix concurs, però en categories diferents. Davant de tot aquest cúmul de circumstàncies, jo no puc fer res més que traurem el barret davant d’aquest fet inusual del nostre panorama musical comarcal.
Pertany a la una família d’artistes o almenys amb inquietuds. Dolça és una de les persones que vaig conèixer en aquesta mostra artística d’alumnes que han passat per la secció artístics del batxillerat al institut Baix Penedès. Els seus originals pastissos també són obres de la meva més sincera admiració. Altres membres de la nissaga s’han dedicat a escriure articles als DIARI dins el col·lectiu Faves Tendres i a elaborar un original programa de ràdio a Calafell. Tot això ja ha desparescut, però llavor està allí i en qualsevol moment poden tornar a sorgir. La gràcia de tot plegat és que ell sempre ha estat un músic de soca arrel a la banda oposada d’aquests músics microones que apareixen i s’esvaeixen sense deixar rastre, fills de pares rics afortunats per uns mesos.. Tothom el pot veure per alguna d’aquestes localitats costaneres amb la seva guitarra enfundada a l’espatlla amunt i avall, en especial entre festes majors i actes festius a partir de la posta del sol. No hi falta el seu barret i la seva barba d’unes setmanes.
La seva fama va arribar per a molts de nosaltres quan li va dedicar una cançó a un veterà manaire calafellenc . A partir d’aquí, s’ha deixat veure en diferents concerts en varis punts de la comarca, però en especial al Vendrell i Calafell. En les seves lletres hi ha originalitat, pollastres a l’ast, mosquits, mossos, pèls i altres elements curiosos que es barregen amb art i gràcia i sense embuts i amb estil marca de la casa. Alguna peça del seu repertori està obert a la participació de la gent. És un dels productes més autèntics que tenim a la comarca. A més gaudeix d’un ampli estol de seguidors i fidels que molts músics de més caché ja voldrien tenir per a ells. El nostre protagonista calafellenc no el veig fent cap discurs de grans ideals més enllà d’un bar o una plaça pública, parlant del dia a dia, però tampoc no té més pretensions. Ha trobat el seu punt i hi està a gust i a més li funciona. Què més li podem demanar? Pau Casals apuntava més amunt, però la gràcia de tot plegat és trobar el teu entorn. Tots dos l’han trobat, un més amunt i l’altre més enlairat, però han aconseguit el seu objectiu. Un reposa en pau i l’altre esperem que estigui molts anys donant vida de la seva orquestra portàtil i sense perdre el seu tarannà tan peculiar.

Publicat el 29 de juliol al Diari del Baix Penedès