dijous, 14 de juliol de 2011

Les terrasses, un punt calent

Un dels temes estrelles dels presents mesos és el tema de les terrasses de bars i restaurants. Si fins ara la cosa ja era complicada amb la llei del Tabac i la gent fumant fora, amb les bons temperatures el tema encara es pot enredar molt més. Tot això en una comarca on pocs ajuntament s’han preocupat de fer voreres amples. Si n’hi havia prou amb una amplada 60 centímetres perquè cal que en fem 2 metres ? Al final hi plantarem un fanal al mig i també ens la carregarem. Llavors hem de donar ales a l’empresa privada. A la via pública mentre pugui passar un cotxe i una mica de tros per als vianants ja n’hi ha prou. Això ha passat fins ara. Si anem a donar un tomb per noves zones urbanitzades com el Botafoc al Vendrell segueix el mateix manual, és trist però és així.
Tota aquesta correlació d’elements provoquen que entre altres problemes per a persones amb mobilitat reduïda o amb cotxets de nens plantar una terrassa a la via pública sigui tota una odissea per a molts vianants. Primer de tot amb les voreres que tenim, on posarem les taules i cadires? Clar llavors només ens queda posar-ho en els llocs d’estacionament de vehicles rodejat per una tanca de fusta. Això és molt perillós perquè aquesta mena de protecció no aguanta ni el cop d’una bicicleta en pujada. És un element més decoratiu i per marcar territori que un element de seguretat com hauria de ser. En aquest país com encara no ens ha passat res, doncs cap problema podem continuar posant aquesta mena de corralets per a taules i cadires perquè sembli segur. El dia que passi alguna cosa ja direm que ho “estàvem estudiant”.
En el cas que tinguem una via prou ampla i sense circulació resulta que ja hem trobat la solució a les nostres terrasses. Aquí apareix un altre element que és una mena de lluita silenciosa entre vianants i responsables de bars. Quan es produeix aquesta combinació magnífica, com podria ser el cas del Passeig Marítim de Coma-ruga, resulta que tothom apura fins el màxim. El pas resultant és el mínim. Sembla que al terra hi ha una línia groga que marca fins allí on poden arribar les taules i cadires. Seguint una interpretació lliure de la llei sembla que ningú els prohibeix que puguin posar el cartell mig metre més enllà. A l’altra costat tenim els top manta. Llavors queda un passadís al mig que en alguns moments es pot tornar un xic agobiant.
Hi ha un altre fenomen que són les terrasses “molla”. Un local pot tenir durant uns moments un parell o tres de taules perquè es vegi que hi ha aquesta possibilitat i en poc temps pot passar a tenir 9 ó 10 taules al carrer. Fins on puc posar jo cadires? On estan els límits? Realment aquest establiment, quantes taules té declarades? A França, en cada bar posa el número de taules i cadires permeses i si fa falta l’horari. Aquí sempre hem improvisat fins allà on ens han deixat.
Ara el proper problema és la comunitat. Jo em puc queixar que els nens no juguin a les 12 de la nit al futbol perquè fan soroll. Una ordenança local pot regular tot això, però hi ha algú que s’hagi atrevit amb les terrasses? A l’estiu, amb les finestres obertes. Si estic sobre una un punt concorregut amb murmuris, sorolls i fum que puja per davant de la finestra. No hi ha ningú que també defensi els meus drets de veí del primer primera?
Diuen que la meva llibertat comença on acaba la del veí. Doncs aquí hi ha molta cosa per fer. És un tema que ningú es vol mullar i van passant de puntetes perquè és difícil posar d’acord a tothom perquè són interessos que a priori semblen confrontats, però alguna cosa s’ha de fer. Hi ha ajuntaments que els preus de les taules i les cadires no les cobren igual ja estiguin al passeig marítim o a un carrer interior mig amagat. Té la seva lògica aplastant. És un tema espinós que com tants altres està aparcat fins a millors dates. Per tant, fins l’any que ve no hi haurà solució si realment interessa que n’hi hagi.

Article publicat el 15 de juliol al Diari del Baix Penedès