divendres, 4 de maig de 2012

Una realitat entre somnis


De petits ens van ensenyar que per la vesprada del dia 5 de gener, tres galants reis vinguts de l’orient portaven regals i obsequis als nens que havien estat bons minyons. Al cap d’un temps vàrem descobrir que aquestes majestats misterioses eren els nostres pares. Més endavant, ens van mostrar que si posàvem una denteta sota el coixí per la nit ens vindria un angelet o un ratolí i ens obsequiaria amb petits regals. Vàrem creure fidelment en les propietats miraculoses d’un tronc nadalenc quan era colpejat amb una vara mentre s’entonava una cançó tradicional. Quan no sabies si decantar-te per un institut o per una formació professional ens van alliçonar que millor que seguíssim una carrera tradicional com dret, medicina o arquitectura. Amb un títol sota el braç en llicenciatures a part d’un reconeixement públic ens van prometre pa i un bon sou per tot la vida. Al final ha resultat que per moltes persones tot això ha estat una gran mentida. A aquests savis consells s’hi afegirà qui s’ho podia permetre era molt més produent estudiar en una escola privada que no pas en una pública. Els uns i els altres veiem que durant molts anys força manobres i sense invertir gaire diners en formació guanyaven molts més diners que aquests universitaris carregats d’il·lusions. Evidentment l’esforç físic entre els uns i els altres no era el mateix. Alguns togats no podien aclucar l’ull per la nit pels nervis que patien a la jornada laboral i els altres quan plegaven de l’obra a la dutxa i fins el dia següent. Estils de vida diferents. Ens van dir que existia la classe mitjana. Doncs jo crec que cada dia hi ha menys porció de la societat en aquest fragment social. La majoria han descobert que són un simples treballadors. Tot i que alguns tenen un sou digne amb la mínima batzegada social tot se n’hen pot anat en orris. La seva única font d’ingressos que segons en quins sectors durant uns anys molt intens de cop i volta ha parat de brollar amb l’excusa de la crisi mundial. Ara visiten algun banc massa a sovint intentant anar postergant el pagament de la hipoteca mentre es busquen nous recursos. Els altres, s’han dedicat a fer cursos, màsters, doctorats, aprendre idiomes i anar omplint els currículums amb títols que a vegades necessites un diccionari per saber que s’ha amaga darrera d’aquella pompositat acadèmica. Aquests avui en dia en molts casos s’han de buscar la vida en moltes altres disciplines que no tenen res a veure amb la seva afició ni vocació. Oficis de tota la vida com cambrer, caixera o vigilant els ha donat una oportunitat laboral que no han aconseguit perseguint el seu somni il·lús. Evidentment el sou que aconsegueixen per estar dedicant-hi unes quantes hores de la seva jornada laboral no té res a veure amb les seves aspiracions inicials. Si abans es queixaven dels mileuristes perquè estaven discriminats econòmicament. Avui en dia si cobren el salari mínim interprofessional per fer vuit hores diàries més les extres gratuïtes ja estan més que satisfets. Ens van prometre que tot i que en aquesta societat podien arribar a conviure rics i pobres hi havia una mena de “mare estat” que s’encarregava en ajudar els més desfavorits perquè no perdessin el tren social. Ara resulta que hi ha milers de persones que estan al marge d’aquestes ajudes perquè la generositat no es tan magnífica com la necessitat. Llavors totes aquestes persones de mica en mica van caient en un fossar de difícil sortida i amb una recuperació més que dubtosa. Abans anaves al metge de capçalera i dins un parell de dies et donaven hora. Ara en alguns casos has d’esperar un parell o tres de setmanes. Pel que fa a l’especialista ja t’has de comprar al gener una agenda nova pel proper any perquè en 12 mesos no hi ha cap buit per poder ocupar. Però està la versió políticament correcte que no ara no es pot demanar hora sinó que ha d’esperar uns anys per sol·licitar hora per aquell especialista. No trenquem les estadístiques de les llistes d’espera. Per la televisió ens vénen que el més apassionant per un professor és treballar en una aula d’acollida d’alumnes que acaben d’aterrar del llunyà Orient o de la banya d’Àfrica. Potser algú si que t’he sort, però pels professionals de l’ensenyament que conec no és tan idíl·lic com ho dibuixen per la caixa tonta. La vida continua el seu ritme, per la televisió ens vénen sortetjos i concursos per guanyar un milió d’euros en tres quarts d’hora o per convertir-se en un artista de renom mundial després de que tots els amics i coneguts t’hagin votat a través del smartphone. Llàstima que al final quan t’aixeques veus que tot allò no era més que un malson i que toca tapar molts forats amb els pocs recursos que pots aconseguir. 
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 4 de Maig de 2012

1 comentari:

Anònim ha dit...

HO TINC CLAR. Alguna diferència entre un lladre, traficant i un polític. Jo ho tinc clar si mai passo gana robaré o vendré droga perquè tinc massa caràcter per dedicar-me a la politica i no m'agrada la demagogia, veig més ràpid el diner de les drogues o de robar, dedicar-me a la política seria massa enrabassat