La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 2 d’abril de 2013

Economia de guerra


 
La situació de moltes persones imposa la pràctica d’una economia de guerra encara que el presumpte desencadenant d’aquesta situació no s’ha produït a casa nostra. Només ens queden els seus efectes secundaris. De moment, ningú ha caigut al front per cap bala. Hem de recordar com a codi deontològic que els mitjans de comunicació ignoren aquests actes immoladors.  Tot queda en el boca a boca o en les xarxes socials. L’economia de guerra es base en els principis. Si fa quatre dies tots anàvem al banc perquè poguéssim fer realitat els nostres somnis en còmodes terminis. Ara si ens atrevim a entrar en les seves oficines només perquè ens alleugereixi el pes que fa pocs anys vàrem integrar en el nostre dia a dia com una cosa assumible. Tots hem estat mirant el que passa a Xipre aquests dies per de retruc també ens afecta.
L’economia de guerra consisteix en estar a la trinxera sense sortir de casa. En anar veient com tot es prescindible menys el mòbil que està sempre obert per alguna trucada que  pugui salvar  vida una vida.
L’economia de guerra consisteix en fer una llarga llista del necessari i fonamental en la vida i destinar els recursos necessaris a cobrir aquestes despeses fonamentals. La resta segons les necessitats del moment. Aquest nova forma de viure transforma en prescindible coses tan fonamentals i integrades en la nostra rutina  en els darrers anys  com la calefacció, l’electricitat i el rentavaixelles. Molts han agafat un carret de la compra amb un tros lalrg  de ferro llarg i patrullen torrents, contenidors i rieres a la recerca de ferralla per poder portar-ho a una deixalleria i poder cobrir aquestes necessitats bàsiques. Una manera de sobreviure i alhora que es realitza una tasca al medi ambient que fins fa poc rebia els excessos de la nostra opulència insostenible.
L’economia de guerra no té amics, ni veïns, però si solidaritat. En les comunitats de veïns on fins ara els morosos eren un percentatge reduït poden veure com varien els percentatges d’impagats. Un dia es poden trobar que quan toquin el timbre de l’edifici, aquest no soni perquè simplement la companyia elèctrica els haurà tallat el subministrament. No cal pensar ni en l’ascensor, ni en la llum de l’escala. Però per altra banda, també apareix una mena de solidaritat amb altres persones que viuen en les mateixes circumstàncies. Es creen uns llaços i uns vincles amb persones que viuen situacions semblants. Hi ha un canvi d’amistats passatgeres i la realitat et situa on estàs. Els amics de tota la vida es conservaran,  però alguns es perdran i altres entraran amb força a l’agenda telefònica.
Aquesta economia provoca canvis importants en el dia a dia. El que abans era la llar de la família. Ara potser només és un pis en venda o lloguer. L’habitació de solter a  casa dels pares s’ha convertit en una mena petita llar on hi conviuen un parell o tres de persones que han d’espavilar-se per aprofitar al màxim l’espai.
Una economia sense guanyadors, a part dels llocs que s’han apuntat a oferir productes i serveis rebentats de preus. Tot i que es vegi moviment dins les seves instal·lacions, al final el volum de diner que es gira es ben minso. Només és façana.
Cada dia són més els qui reconeixen públicament, encara que sigui en petit comitè, que estan aplicant aquest tipus de supervivència. Però a la majoria els costa confessar que també han caigut en aquest parany social. La dignitat i la imatge és la que cau en la darrera batalla. Tot això en una societat on l’aparença fa molt més que no pas la realitat.
Mentrestant tot això i altres factors tenim el futbol i les notícies dels banquers, polítics i similars que demostren que desconeixen totalment allò que es cou al carrer. Segueixen vivint en el seu món que cada dia tenen menys seguidors, però reconèixer un fracàs i una situació tan dramàtica com aquesta no es pot fer. Només hem de ser solidaris i enviar-los a Benestar Social o a Càritas perquè posi una mica de cotó fluix en aquesta nafra social que entre tots hem creat. Sort en tenim dels mòbils i de les xarxes socials per fer que aquest frustració global sigui més lleugera. Estem igual de malament, però mentrestant parlem amb algú del Paquistan, ens pensem que aquí no passa res. Les noves generacions seran víctimes d’aquest món irreal, però de moment són feliços toquetejant el teclat del seu mòbil d’última tecnologia buscant ves a saber quina cosa. Article publicat a l'Eixdiari a partir del dia 30 d'abril.