La veu del poble

La veu del poble

dijous, 12 de setembre de 2013

Una dia tots units per a la història d'un poble

L'any passat també vaig ser dles 1.500.000 i escaig que varem ompliar el centre de Barcelona. Aquest any tocava la Via Catalana. Al principi sincerament no creia que s'arribés a completar, però a mesura que passaven els dies anaven veient com molta gent s'apuntava al carro. Jo al Vendrell vaig veure gent que no m'imaginava que hi anirien per diferents motius i allí estaven al peu del canó i al peu de la carretera. En principi,  era una petició per la independència, també potser per alguns pera pel dret a decidir, potser per altres és que ja estan farts de les retallades i d'estar putejats, per altres com la gent hi anava doncs endavant, per alguns un somni que fa molts anys que persegueixen, per altres una diada històrica que un no es podia perdre. Alguns feia dies que es preparaven. Altres va ser una cosa de darrer moment. En conclusió va ser una gran reivindicació social per demanar que les coses han de canviar. Fer un referèndum, un plebiscit o el que faci falta, però que aquest sistema actual ja no va ni en rodes.La gent estava contenta. Mirava el cel si passava algun avió. Alguns anaven en cadires, alters dempeus. Cadascú al seu rollo. El més important és que cadascú des d'on fos i com fos va fer una baula d'aquest moviment social general que potser el primer pas d'alguna cosa, però almenys que es mogui i que alguna peça es renovi perquè les coses siguin una mica diferents, almenys ho sembli. Una gran dia. Ben aviat tindrem llibres, cds, videos i mil reportatges, però hi ha coses que s'han de viure en primera persona. No es poden explicar en la seva intensitat. Moment que es recordaran per sempre. Moments que fa història. Quan siguem grans, podrem dir. Jo també hi era amb la boca més gran o més petita, depèn de com acabi tot això, però segurament acabarà bé perquè la gent anònima li dóna suport. El poble que llegeix diaris, mira la tele i vota hi està al darrere. Ara només ens cal esperar.Moltes gràcies a Anna Baiges per l'excel·lent fotografia que protagonitza aquest escrit.