dimarts, 19 de novembre de 2013

Carrers i places al servei del poder



 
Donem un cop d’ull als noms dels nostres carrers i veurem un cúmul de personatges que identifiquen aquestes vies públiques. Els polítics i similars són els que hi són més presents per la senzilla raó que els qui els hi posen el nom. Endogàmia gremial. Una mica d’idolatria a l’ofici de polític. Si una persona és un gran mecànic difícilment podrà arribar a lluir en un cartell del nom d’una vi. Ara si és un polític mediocre dels mateixos colors que els qui manen ho té tot al seu favor perquè el dia de demà posin les seves dades en algun placa ben bufona acompanyada de l’escut municipal.
Posar noms als carrers és una tasca difícil perquè escollir entre uns i altres no és una feina que agradi a tothom. Si el municipi va creixent doncs, pots arribar a intuir que en una dècada o una altra sempre pot anar-hi el teu favorit. En localitats petites has d’esperar segles perquè això passi amb el risc que  vagi perdent població i acabi deshabitat. Quan la inspiració és curta s’acostuma a recórrer als grans diccionaris o llistat d’artistes d’alguna disciplina. Llavors segons la seva popularitat es van aplicant a la via pública. Alguns d’aquests potser no arribaran mai a la sola d’algun veí de la localitat que ha destacat per alguna tasca comunitària, però com per miracles de la vida surt a la enciclopèdia donem prioritat a la seva persona encara que només el coneguem a través de la Wikipedia i poca cosa més. El que m’agrada trobar als carrers són noms de veïns de la localitat que han destacat per alguna cosa i preferiblement que no siguin polítics. Poques vegades trobareu el nom d’algun fuster, ferrer, en un carrer. Sembla que després dels polítics hi van els pintors, músics, lletrats i metges, però a la resta, pocs n’hi han. Si  això succeeix és bo conèixer els motius reals d’aquest lapsus lingüístic.
Una de les coses que no entenc és quan et trobes amb una via que té mig carrer amb un nom i l’altre mig amb un altre nom. Potser els seus orígens són diferents, però en el moment que s’han trobat en l’espai doncs caldria donar consistència a al nova realitat. Aquí si que seria justificat fer un canvi de nom.  Aquest no s’hauria de fer quan tenim una via totalment identificada amb un nom clar i entenedor. Llavors agafar i posar algun col·lega polític ho trobo un total desencert. Potser per la família del protagonista és un gran honor, però per la resta de gent és un mal de cap i també una gran putada fins que no ho tenen tot  reconegut en la documentació.
Una altre dels fenòmens en aquest cap és el doble nom. Hi ha espais públics que tenen noms populars i un altre oficial. S’hauria de respectar clarament el que diu la gent perquè en el fons s’acaba imposant. Puc arribar a creure que els savis que s’encarreguen d’aquesta missió viuen en un altre nivell de vida, però al final el poble sempre té la raó encara que a alguns això no li agradi gens i ho intenti dissimular amb nomenclatures d’alta volada per gent que no hi veuen més enllà. No ens falten la grandiloqüència d’algunes vies que quan veus sobre el plànol com per exemple avinguda Catalunya sembla un gran fita urbanística.  Llavors arribes allí i veus que amb prou feines hi passa un cotxe pel mig. Són ganes de fer servir massa la lupa quan  en realitat no  toca per naturalesa.
No podem oblidar una de les tàctiques utilitzades per molts municipis d’esperar a què alguna persona important entri en una altra vida per donar nom a un carrer. El millor és fer-ho en vida perquè pugui gaudir.  No cal esperar pas a que surti en el titular d’una esquela. Hi ha coses que són molt carrinclones i encara no hem sabut superar.
Els carrers han estat i són eines polítiques. Només cal pensar en els noms d’algunes durant la dictadura franquista i el canvi quan va entrar aquesta mena de partidocràcia que sembla que tenim. Si hem de crear herois que siguin també tots i no queda gens bé utilitzar aquesta eina d’identificació per fer política de titular i quatre canapès. Per això ja estan els mitjans de comunicació públics i alguns privats.
Molts ajuntaments parlen d’una cosa que no és una marca de detergent i que es diu participació ciutadana. No estaria malament que s’utilitzés a l’hora de denominar nous vials. Aquesta seria una bona eina que reflecteix la voluntat de la gent. Els polítics passen i els carrers es queden encara que a vegades ho poden fer amb un nom diferent depenent de quin costat estigui la truita. Publicat al Diari del Baix Penedès i Eix Diari a partir del 15 de novembre.