La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 18 de febrer de 2014

Convivència o Conveniència


En un dels darrers  articles publicats de  Liliana V. Calmet  ens parlava de la problemàtica dels musulmans  al Vendrell. Aquest important col·lectiu es queixava de no tenir cap mesquita dins el seu municipi tot i tenir una comunitat religiosa al voltant dels 3.000 fidels.  Es veuen obligats a realitzar un petit recorregut i practicar la seva fe fins  als límits del terme municipal de Santa Oliva. Fa uns pocs anys en el municipi del Vendrell hi havia dos temples musulmans que per diferents motius resten tancats actualment
Paraules tan boniques i mediàtiques com democràcia, igualtat, tolerància, participació  en la gran majoria dels casos apareixen buides de significat i només s’utilitzen per omplir titulars. La realitat pura i dura, tret d’alguna excepció que encara segueix el camí de les bones intencions  és tu ets el que vals. Evidentment els més poderosos són els que tenen diners o simplement ocupen llocs rellevants en entitats públiques i privades de certa rellevància.
L’altre nivell de poder actual més comú és el vot. Potser la gent que tenim aquest dret no el valorem, però els grups exclosos si que els resulta un arma per aconseguir els seus objectius. Un ciutadà o un col·lectiu pel que sigui sinó té dret a vot avui en dia no és ningú. Pot rebre moltes promeses polítiques, però realment es pot trobar totalment marginat. Fins ara hem vist polítics al costat de l’església catòlica tot i que se suposa que estem en un estat no confessional, però la realitat és ben diferent. Els polítics també tenen vincles amb altres religions o sectes de creients que tenen dret a vot. Evidentment no sempre ho fan de forma pública, però amb algunes confessions hi mantenen molt bones relacions encara que sigui lluny de les cameres i els micròfons. S’ha de guardar una imatge pública. Ara per ara la que és més políticament més correcta és la d’estar relacionat amb l’estament cristià o anar de “happy flowers” per la vida que també dóna uns bons resultats a les urnes.
Durant les darrers dècades s’ha mimat especialment les entitats culturals d’altres regions com un dels mètodes electorals més efectius per recaptar vots. Doncs aquestes entitats han anat vivint el dia a dia de les quotes dels seus associats, però han rebut un alta injecció de diners públics per realitzar festivals, trobades o organitzar un esdeveniment durant tot el cap de setmana on no hi falta ni les tapes ni el “fino” en dosis considerables. La preocupació màxima dels representants polítics són els vots, la resta bones intencions i poca cosa més.  En aquestes associacions passa com a altres llocs que només et trobes  la gent més gran i els més joves. La generació del mig, i a priori més activa, ha tocat el dos i es busca la vida per altres costats i participant en el més mínim en aquestes entitat on els pares canten i els fills aprenen a ballar danses regionals.
En aquest apartat també hi ha molts fenòmens interessants que no tenen gaire sentit i és bo exposar tot i que les excepcions també són força abundants. Una de les coses curioses és que moltes d’aquestes persones que estan aquí fa més  40 anys encara no parlen català ni en la intimitat. En canvi altres fa quatre dies que conviuen amb nosaltres i ja s’han apuntat a un curs de català i demanen en el seu idioma d’acollida el pa a la fleca. Aquests darrers potser també participen en les activitats d’aquestes entitats territorials, però amb una menor dosis  d’identificació. Ells no viuen la hipotètica realitat de la comunitat d’on provenen perquè el seu lloc d’origen també evoluciona . Aquí  es mouen en un model que no es cansen de repetir i que potser ara ja ha quedat en desús per la majoria de la població d’on són les seves arrels.
No és qüestió que tots els que vinguin a les nostres contrades facin xató ni ballin sardanes els diumenges a la tarda a la Rambla. Un fet que també seria preocupant, però el que s’ha de fer és integrar als nouvinguts en la nova terra respectant els diferents trets culturals i entre ells la llengua.
Encara que els musulmans, xinesos, sud-americans, entre d’altres no votin, s’han de respectar com si fossin gallecs o asturians. No trigarem gaire temps a veure com una norma els permeti aportar la seva veu a les urnes. Sinó segurament els seus fills ho faran perquè ja seran plenament espanyols encara que parlin xinès amb els de la seva comunitat.  Es pot retardar aquesta integració electoral, però al final pel seu propi pes es produint. Ara queda molt bé presumir en petit comitè entre alguns ambients  de la població de no tenir mesquita encara que públicament no es pugui dir per defensar els grans valors humans. Mentrestant als pobres afectats se’ls continua repetint el de sempre: que se segueix treballant en el tema. El dia de demà, no falta gaire, quan els musulmans, xinesos votin acabaran imposant les seves normes. Els alts mandataris inauguraran les mesquites si fa falta. Uns grapat de vots són prou importants. La vida continua. La història es repeteix amb guanyadors i vençuts. Uns escriuen la crònica i els altres els hi toca viure-la. Publicat a partir del 14 de febrer del 2014 al Diari del Baix Penedès, al  Baix Penedès Diari i a l'Eix Diari