La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 3 de febrer de 2015

L'Àngel Tobies

Aquest conte vendrellenc està escrit de la mà de Ness*

Temps era temps, al regne dels cels hi vivia un angelet anomenat Tobies. Vivia amb la seva
mare i tots dos tenien prohibit baixar a la terra dels humans. En Tobies perquè encara no era
prou gran i la mare perquè no tenia ales.
A la mare li agradava molt el cafè dels humans. Aquell gust torrat i amarg l’apassionava. Tant
era així que un dia li va dir al seu fill:

-Tobies, fill meu, tu que ets petit i ràpid com un llamp, em podries anar a buscar cafè? Això sí,
sense que et vegi ningú i sobretot no posis els peus a terra o et convertiràs en estàtua.

L’angelet no li va poder dir que no a la mare i, sense que el veiés ningú, va baixar a la terra el més ràpid que les seves petites ales li van permetre. Va agafar el cafè i immediatament va tornar. La cosa va anar tan bé que cada dos per tres baixava a buscar l’apreciat cafè per la mare. Cada cop anava més ràpid, doncs les seves ales anaven creixent.
Quan va arribar a la majoria d’edat, el pare Déu el va cridar. Havia arribat l’hora de fer d’àngel.

- Tobies, a partir d’ara et tocar portar la inspiració als homes. Agafa aquest sarró ple de pols d’inspiració i aquest llistat del nom de les persones que has d’inspirar.

Com si tingués un coet enganxat al cul, va sortir a fer els encàrrecs. Com ja es coneixia el camí, va ser un tres i no res. Va inspirar un bonic poema sobre el mar, una bella pintura d’una dona i una descoberta científica que curava una malaltia. Va ser tan ràpid que al tornar es va reunir amb els altres àngels per vanagloriar-se de la seva lleugeresa. Un dels àngels, corromput per l’enveja del moment, li va dir:

-Hi ha una cosa que el Déu pare no té i si li portes sers el seu àngel preferit. Tu que ets tan ràpid de ben segur que ho podràs fer.

-I què és això que el pare Déu no en té?.

-Una espurna del sol.

Sense perdre temps i fent batre les ales com mai ho havia fet, es dirigí cap al sol. Com més s’hi
acostava més calor tenia. La suor li regalimava per tot el seu cos, la forta temperatura feia que
les seves forces es debilitessin, però ell no s’aturava. Fins i tot quan les ales se li començaven a
cremar ell va seguir. Cada cop era més a prop del seu objectiu, però cada cop li costava més
aletejar, es marejava de la calor i les ales se li cremaven.

Ja gairebé ho tenia a tocar, quan es va trobar una espurna davant seu. No s’ho va pensar dues
vegades i la va agafar. Tan gran era l’esforç que havia fet per assolir la fita, que va perdre el
coneixement i va començar a caure al buit. L’àngel envejós, que veia incrèdul el que en Tobies
havia aconseguit, va sortir a salvar-lo. El va agafar en ple vol i el retornà al regne dels cels. Amb
les ales socarrimades però ple d’orgull, en Tobies es va despertar en braços de la seva mare.

Un cop recuperat, el Déu pare el va cridar i li va dir:

-Tobies, has estat molt temerari i t’has deixat emportar per un altre, sense saber el que feies.

Per això et castigo a restar al costat meu fins que jo ho decideixi.
Amb l’orgull tocat, es va resignar al que el Déu pare li va ordenar. Amb el temps anava veient
 els diferents assumptes que hi despatxava, les alegries i desgràcies dels humans, de diferents
naturaleses. Fins que un dia el Déu pare li va dir:

-Espero que amb el temps que has estat al meu costat t’hagis fet més savi i prudent. Et retorno
el teu càrrec d’àngel inspirador.

Tot feliç, en Tobies va agafar el sarró i el llistat. Va baixar cap a la terra tot tranquil, però hi va
veure una mala ombra que voltejava. Ja n’havia sentit a parlar de les males ombres quan estava amb el pare Déu. Eren àngels que en algun moment havien desobeït les seves ordres i havien estat desterrats del regne dels cels. Com es sentien traïts, dispersaven mals pensaments entre els homes. Així que en Tobies va alertar als àngels dels bons.

-I exactament on has vist aquesta mala ombra?

-L’he vist per allà- digué assenyalant amb el dit cap a l’esquerra, amb tanta mala sort que no se’n va adonar que amb el peu va tocar un campanar i en estàtua es va tornar.

Si el voleu veure és al Vendrell, coronant el campanar, on diuen que les nits de lluna plena es
desfà l’encanteri i reparteix inspiració als elegits.

2 comentaris:

ULL d BOU ha dit...

L,espurna de la Fadrina Anna Alcala ,gracies altre cop.

ULL d BOU ha dit...

L,espurna de la Fadrina Anna Alcala ,gracies altre cop.