dissabte, 20 de juny de 2015

Per sobre dels partits sempre hi ha les persones



Una de les aventures de les quals em sento més satisfet és tirar endavant un programa de ràdio des de fa vuit anys a Ràdio el Vendrell. En els darrers dos anys Bellvei Ràdio, Domenys Ràdio i Ràdio Banyeres també el comparteixen dins la seva graella. Quan varem engegar aquesta proposta de Pas de Vianants erem sis persones del Vendrell com la Laia Gomis, Yolanda González, Marta Mercader, Roger Caballero i Alfredo Valdivielso. Tots nosaltres descobríem el món dels blogs i de les xarxes socials i deixàvem la nostra petjada en les pàgines del malaurat Diari del Baix Penedès. Alguns ho varen deixar ben aviat, però al cap d’un any, per un motiu o un altre aviat varen anar baixant del tren. Vaig aprofitar per incorporar altres tertulians com el Xavier Ollonarte, Enric Batlle, Elisabeth Urpi i el darrer fitxatge la Lilliana Valencia que també varen seguir l’exemple dels companys d’estudi. Jo segueixo en peu perquè encara mantinc la il·lusió de les primeres retransmissions gravades. Sempre queda un cuc dins teu que et dóna força i empenta per tirar endavant. Aquest és un programa tertúlia, debat que va canviant segons quines persones ens acompanyen darrera els micròfons. Sempre he intentat portar gent no tan freqüent en els mitjans de comunicació locals i comarcals i donar veu a persones que tenen moltes coses que dir i no han tingut tantes oportunitats com altres. Hi ha una llegenda urbana que tothom té una entrevista. Algun cop he trobat persones que m’han sorprès molt gratament i altres que em pensava una cosa i quan rasques una mica la crostra veus que li falta color, però de totes he après alguna cosa i m’he enriquit a l’igual que suposo que els oients que els dilluns acostumen a estar darrera l’aparell.
Arran de les eleccions municipals i tal com ha quedat la comarca vaig decidir tancar la temporada amb una tertúlia de polítics que tenien alguna cosa diferent. No cal ni que fossin ni els millors ni els pitjors, però per algun motiu mereixien portar-los a un estudi i fer una petita tertúlia del panorama post 24 maig. En aquest dilluns dia 15 vaig poder reunir en una mateixa taula a la nova alcaldessa de la Bisbal del Penedès, Agnès Ferré que crec que va ser la persona que més ràpid va tenir que la sociovergència era el millor per al seu municipi després que el Josep Maria Puigibet no assolís la seva enyorada majoria absoluta. No hi podia faltar l’Arnau Gómez que s’estrena amb el seu grup Decideix Llorenç que ha tret tres regidors en un municipi on CiU havia registrat una àmplia majoria en les darreres eleccions. Per part de l’interior de la comarca també hi havia l’Alfons Ribas del PSC de l’Arboç, una llista  que ha passat de 6 a 8 regidors  al municipi en un moment en què aquesta formació no passa pels seus millors moments. Per part de la costa, va venir la Montse López de Calafell que el passat dissabte va veure en els seus propis ulls com un pacte entre altres forces deixava fora de l’alcaldia al Joan Olivella que havia estat el més votat. Un pacte on intervé C’s, PSC, una formació local i PP.  No  hi va faltar l’Àngles Aunion que en nom d’una agrupació d’electors que governa Bellvei juntament amb el PSC ens va exposar les seves inquietuds com la resta de convidats.
Una de les coses que vaig descobrir és que aquesta comarca necessita això taules de diàleg entre les diferents municipis per poder tirar endavant la comarca. Fins ara hi havia molt d’amor al melic que feia impossible unir  esforços amb el veí. La nova situació social i econòmica demanen cada dia més que els pobles treballin junts per poder tirar aquesta comarca endavant. En aquesta taula evidentment van aparèixer algunes diferències en els temes de sobirania catalan, però crec que vaig entendre que el que vol fer la gent és votar. Està bé que tinguem els nostres representants polítics, però hi ha coses com la nostra sobirania que el poble reclama aquest dret. Evidentment que la gent que hi estigui en contra també tindrà la seva oportunitat de dir que no, però la gràcia és que tothom pugui hi pugui dir la seva.
Tot aquest garbuix de formacions que tenim a casa nostra són un clar exemple que la gent ja està fart d’ambigüitats i de jugar a “puta i a la ramoneta”. Els partits s’han de posicionar en un lloc o en un altra. Segons la majoria doncs es pot fer una cosa o es pot apostar per una altra, però sempre respectant a la part perdedora. Però aquesta dualitat s’ha de gestionar amb seny i aquesta és la gràcia que vagi endavant.
L’altre dia vaig notar un ambient semblant als inicis del programa quan la majoria dels qui ho vàrem iniciar representaven a certs parits polítics. En molts casos hi havia un ampli consens entre els diferents tertulians. Si que és veritat que en altres punts com l’urbanisme i el medi ambient s’havien creat autèntics debats irreconciliables, però jo crec que aquests eren la minoria d’una mena de relació d’entesa entre tots. Hi ha mecanismes de debat que poden ponderar les postures majoritàries sobre la resta.  Hi havia gent del PSC, Unió, EUIA, IC-V.
A vegades els partits no deixen que les persones apliquin el seny i adopten postures irreconciliables en coses tan senzilles com aplicar el sentit comú. Si escolteu el programa en algunes d’aquestes emissores que he comentat al principi veureu que tot es pot arreglar encara que a vegades no ho sembli. Per sobre dels partits sempre hi ha les persones. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eix Diari, Baix Penedès Diari a partir del 16 de juny del 2015