La veu del poble

La veu del poble

diumenge, 26 de març de 2017

Plans d'ocupació de sis mesos mesura de consol temporal

En aquest país ja hem convertit els plans d'ocupació com una mesura per baixar l'atur. Aquests plans de sis mesos només serveixen perquè les persones que hi entrin durant mig any puguin anar pagant deutes i anar sobrevivint, però poca cosa més. En comptes d'aquestes restriccions i amb els mateixos diners seria interessant que entressin menys persones, però amb una certa continuïtat. Aquesta estratègia només respon a la voluntat de baixar l'atur en estadístiques però no resoldre el problema ni de bon tros. Una política totalment feta de cara a la galeria que només serveix de consol per mig any.

Horari europeu més necessari que mai

Jo crec que es necessari que apliquem l'horari europeu. Tots hi guanyaríem des de les escoles fins la gent gran i tothom podria gaudir d'un temps per estar amb els seus i no com ara que et donen unes hores mortes al migdia que no serveixen per a gran cosa. Aquests polítics de casa nostra que tant els agrada fer mocions sense solta ni volta a veure si en fan una d'aquesta i durant una setmana que es posi en practica aquest horari més humà i racional que l'actual que t'ocupa moltes hores amb poca cosa a canvi. A veure si ens atrevim

dissabte, 25 de març de 2017

El Pla de Barris del Vendrell enguany s'acaba

El Vendrell ja és un poble amb molts pocs pagesos i realment és una cosa que va acabant-se de mica en mica perquè la vinya ja no es rendible. La cooperativa agrícola ja fa dècades que es va podrint de mica en mica, sense que ningú hi faci res. El Pla de barris que enguany acaba ha passat olímpicament de la Cooperativa, del Casal Familiar i ha posat un local municipal a les galeries de la carretera de Valls. Ens ha servit per pagar uns lloguers desorbitats d'un local clau en el comerç municipal que ja torna a estar tancat després d'invertir uns diners. S'han arreglat alguns carrers. S'ha donat feina a una gent i poca cosa més. El pla de barris ja quasi és història. Ara només ens cal anar a descobrir on s'han invertit els milions d'aquest invent.

Model Vendrell 21 - (4+3+1+2) =11

El Vendrell a hores d'ara està vivint una incertessa que de mica en mica es va aclarint perquè al final les diferents possibilitats es van configuran i el que es deia fa dies al final s'ha convertit en ben cert. Què PP i PSOE estiguin en el mateix govern és el més normal del món. Fins ara aquest dos partits unionistes no s'han amagat de les seves intencions. Uns van treure això del federalisme però saben de bon tros que a hores d'ara és com posar portes al desert. Ells són feliços i algú s'ho creu. Ja en tenen prou. Ara el PP avorrits de votar amb l'equip de govern volen entrar a dins, potser amb alguna cartereta això els permetria  guanyar uns calerons més que sempre van bé per arribar millor al cap de més. El problema de les banderes entre PP i PSOE no existeixen pas. Uns s'amaguen i els altres ho diuen ben clar, però en el fons pensen el mateix. Els altres de l'equip de govern que es dediquen a anar a manis a queixar-se el PP a donar suport als imputats pel 7 de novembre doncs no passa res. Es mira a un altre cantó i ja està. La final és estar al poder, la resta és tonteries. Al final entre els uns i els altres els hi estan fent la campanya a ERC. No cal que digui res i mogui cap fitxa, tot aquesta olla barrejada l'única cosa és beneficiar a ERC i més ara que ha començat a dir alguna cosa amb sentit i ha sortit d'aquest pacte de silenci a canvi d'estar al govern. Es faci o no es faci públic aquest pacte la cosa anirà per aquest cantó en les votacions més importants.
Per altra banda l'oposició estarà dividida en dos grups i mig impossible de muntar una alternativa de govern perquè seria un suicidi per alguns, però al govern ja li va bé encara que a vegades les votacions coincideixin mai amb aquesta combinació seran alternativa sèreia. Haurem d'esperar dos anys i tot això s'acabarà aclarint. Veig que Si se puede ja comença a trobar-se les orelles i C's està allí buscant una identitat al mig de tot arreu sense voler caure en  imitacions perilloses.

dijous, 23 de març de 2017

Expedient d’un funcionari



Feia setmanes i mesos que resseguia diàriament la premsa i els diferents butlletins de les províncies veïnes. Cada dia el mateix link per veure si hi havia sorpreses i trobava alguna fita per estudiar i entrar a l’administració pública. Aquests anys ja no són com quan les portes estaven obertes a molta gent. De mica en mica s’han anat tancant perquè la crisis també ha passat factura a les empreses públiques. Fa uns pocs anys era més complicat per no dir impossible trobar un lloc a l’administració amb una certa seguretat i que no fos un pla d’ocupació de mig any. Ara de tant en tant podia veure com es convocava alguna plaça aquí i allà. Poca cosa, però el suficient per no perdre l’esperança i poder aconseguir la seva il·lusió. Un dia mentre esmorzava en una cafeteria de low cost va trobar el primer pas per fer realitat seva il·lusió. Demanaven economista en un ajuntament relativament proper. Efectivament era una plaça de funcionari interí. El temari semblava molt ampli i complicat, però ella aprofitava totes les hores del dia per estudiar una temes que tenia més que repassats perquè mentre estava a l’atur no va deixar mai de mirar coses vinculades amb la seva formació acadèmica orientada a acabar ocupant un lloc a l’administració.
Es va preparar molt bé. Només tenia “dades” al mòbil durant un quart d’hora al vespre per saber si hi havia alguna novetat o tot allò que es perdia dels seus amics.
Va arribar el gran dia. Es va llevar ben d’hora ben d’hora i va arribar una bona estona abans per estar a temps. Va esmorzar. Va passejar una mica. A l’hora va entrar amb la desena de persones que l’acompanyaven en aquesta lluita silenciosa per aconseguir un lloc de treball públic encara que fos interí i segons la veu popular el salari no seria gaire elevat tot i les exigències molt elevades de la convocatòria.
Una prova. Després l’altra. L’altra. Tot el matí. Nervis, mirades, dubtes, nervis, respostes frases curtes, rivalitat, noves amistats. Unes proves molt difícils per aquest lloc provisional i mal retribuït. S’acostava el moment final. La tria definitiva havia convocat a tres noies i un noi. Ella va ser la primera en finalitzar l’examen. El va lliurar. Se sentia satisfeta del que havia respost, però acabar tan aviat era una cosa que no li acabava de generar confiança.
Va marxar cap a casa. Era cap de setmana volia desconnectar. Tocava anar a la muntanya i no pensar en res. El dilluns ja va començar el via crucis. Aquell mòbil que durant un mes havia estat en tercer o quart pla de la seva vida havia recuperat la primera posició. Cada quart consultava el link on havien de penjar finals de prova. Estava nerviosa no pas pel que si jugava sinó com una mena de repte personal que volia esbrinar el més aviat millor.
Al final de la següent setmana va saber el resultat del concurs. Ella s’havia emportat el gat a l’aigua. El darrer màster que va fer sobre economia europea a Jérez li havia permès aconseguir la plaça. Esperava una trucada del nou lloc de feina però ningú li va fer. Al final, es va atrevir i després de molts intents va acabar parlant amb el responsable de personal que li va indicar sobre quin dia tornaria a treballar. El dia escollit li van ensenyar un despatx buit i al cap de cinc minuts li va apropar una enorme pila d’expedients que havia de mirar i estudiar. Ningú li havia dit qui era el seu cap ni de qui depenia, ni quantes vacances tenia. Només coneixia oficialment els expedients que havia de solventar. Mica en mica va anar esbrinant el nom dels companys i els horaris i els drets i deures generals que tenia en aquesta nova feina. La veïna li va dir per anar a esmorzar i allí va aclarir molts dubtes pràctics generals del dia a dia.
Va treballar amb força i energia. Quan va acabar aquells expedients li van encomanar més feina i de més responsabilitat. Era una persona apreciada i molt professional. Tot i aquest augment de la seva tasca i persones que depenien d’ella mai li van donar un euro de més. Li van prometre que ja ho farien, però mai va veure compensat la feina que feia i les seves responsabilitats que anaven en augment. Ella de tant en tant li insinuava al regidor, a l’alcalde i tothom li prometia. Un dia aquesta noia cansada de promeses va tornar a mirar els butlletins oficials que abans eren de lectura obligatòria diària va trobar una molt bona feina en un empresa de prop de casa molt millor pagada i sense tantes responsabilitats. No s’ho va pensar dues vegades. Va tocar el dos en un tres i no res. Els seus caps li van tornar a prometre i ella cansada va marxar. Ara és feliç mentre els seus caps continuen buscant algú com ella, però la cosa és molt difícil i va molt lenta. Se la van deixar perdre, murmuren en silenci a ella li havien fet un gran favor.





dimarts, 21 de març de 2017

Incerta Glòria, una peli que s'ha de veure

Una de les pelis que vaig tenir una grata sorpresa ha estat la catalana Incerta Glòria. Una història d'amor entre soldats i criades convertides en mestresses. Una aventura paralela a la Guerra Civil espanyola amb històries molt fortes que ens explica la duresa d'aquells temps. Tot i el marc no té gaire gran cosa a veure amb Pa Negre i la veritat és que dóna molt de si. Molt recomanable per veure aquell ambient que s'hi recrea. No us arrepentireu.

dilluns, 20 de març de 2017

Ara resultara que estem en l`època de les dones florero

Realment si ens hem de fiar d'algunes de les dones d'aquest país que han passat pels tribunals darrerament, ningú apostarà per ells. Fan el paper de dones florero. Uns exemples clars són la Infanta i la dona del Montull i el Millet. Dones que no es donaven compte en cap moment que a casa entraven molts diners per donar-se una gran vida. No sé pas de que devien parlar el matrimoni si les coses de la casa les portava sempre el marit. Elles a viure bé i ja està. A part que això no és més que una estratègia judicial, està fent molt de mal al paper de la dona a casa dona.

No us perdeu la Bella i la Bèstia

Una de les pelis que recomano és la Bella i la Bèstia, encara que ja s'han vist un munt de versions anteriors, la veritat és que aquesta de Walt Disney val la pena. Estem davant d'un musical amb una història que tots coneixen, però aquest cop els efectes especials estan molt lograts a l'alçada de la productora i tot que la història dura dues hores, no es fa gens llarga. Us la recomano en aquestes setmanes abans de Setmana Santa.

divendres, 17 de març de 2017

Ens estem carregant la nostra música



És molt trist el panorama musical del Penedès. Grups com Laxenbusto, Anna Roig i l’Ombra de Ton Chien Inadaptats  estan parats o ja en innactiu per diferents motius. La venda de cd’s és una cosa més del passat que dels nostres dies que el pirateig s’ha carregat tots els ingressos que venien de la venda de material enregistrat. Ara només queden els concerts, però aquí tenim dos grans puntes irreconciliables: Per una banda grups com els Manel, Txarango que omplen tot el que fan i altres que són totalment desconeguts i en cas de concert hi van quatre gats i la cosa s’acaba desinflant per desaparèixer entre bambalines. Obrir-se camí en el món de la música avui en dia és molt complicat perquè hi ha molts elements que s’han de tenir en compte i molts cops no passa ni per tenir el millor grup, ni els temes més treballats. Hi ha un seguit de circumstàncies marcades molts cops per les xarxes socials que fan que un grup pugi del tot o caigui en el pou del silenci. La cosa consisteix en fer una cançó o dues que enganxen una mica i amb una mica de treball i esforç es pot aconseguir una bona promoció, però si tens una peça amb milers de reproduccions al youtube difícilment podràs triomfar. A part d’aquí el tema sales de concert són força escadusseres a casa nostra i hi ha molta oferta de nous grups. El que es porta actualment són els grups de versions de les darreres dècades del segle XX ja sigui en català, castellà o anglès. Avui en dia el nombre de grups que estan al peu del canó amb temes propis és força simbòlic i la gent viu del passat. Les noves generacions ja aposten per estils que van per altres camins molt lluny dels que tenim cabells blancs hem viscut en la nostra joventut. La majoria d’orquestres sinó tinguéssin el suport d’entitats públiques també haurien de plegar veles. Mals temps per a la música. Però sempre hem de ser optimistes.

Laxenbusto 3.0


Amb l'aparició de la cançó Què boig el mòn en anglès amb la veu de Peter M Smith potser estem davant de la tercera versió dels Laxenbusto. Primer el Pemi, després el Salva i ara aquesta mega veu irlandesa que arriba amb molta força. És pura evolució. Els Laxen sembla que han optat per trencar fronteres i amb aquesta veu bestial arribar a altres nivells, a altres móns. Potser les altres darreres versions ja no donaven més de si i ara han aparegut amb força amb aquest nou cantant. Esperem que sigui així i encara que haguém d'aprendre tots una mica més d'anglés que ells continuïn fent rock& roll que és el seu. Estem a l'inici d'una nova etapa del grup vendrellenc més internacional que mai i oberta a moltes altres opcions. És pura evolució.

dijous, 16 de març de 2017

Fanals per la Via Verda



Fa mesos que al Vendrell hi ha una mena de petició popular perquè s’il·lumini la via verda que va des del Vendrell a les platges. Jo és una cosa que no ho he acabat d’entendre perquè al Vendrell hi ha molt d’espai on anar a caminar quan el sol s’ha post. Només ens cal seguir el passeig marítim des del Francàs fins a la zona de l’Hotel Ra. També podem donar un tomb pel Botafoc o iniciar una ruta per alguna urbanització com l’Oasis, el Puig,  entre d’altres. El problema més greu el tenim en els mesos d’hivern perquè és quan el sol ens abandona abans, però les altres tres estacions ens donen bastant de marge per anar a passejar per la via verda al llarg del dia, però clar a ple desembre si sortim més tard de les 4 per anar i tornar a peu l’aventura ja resulta un xic arriscada.
Jo crec que hi ha altres prioritats al Vendrell que dotar de llum aquests quasi 4 km  que separen la vila del mar. Amb el nombre d’amants del que no es propi que tomben per la comarca, en un plis plas ens podem trobar tot el circuit desmantellat. El següent pas seria posar un servei de policia nocturna per controlar que no hi hagi cap acte incívic en tot el seu tram. El que si s’hauria de fer es posar llum en el tram de carretereta que va del Puig al pont gran del torrent on s’ajunten la Riera de la Bisbal i el Torrent del Lluc.
Aquesta via de terra  és una de les més transitades del Vendrell durant tot l’any i a totes les hores que el sol ho permet. Aquest és un dels grans encerts de l’Ajuntament en les darrers dècades. La seva ubicació i el seu desnivell la fan ideal per a totes les edats. Pots anar en bicicleta i a peu. La combinació de les dues opcions a vegades ens poden donar situacions perilloses, però de moment encara no s’ha sentit que hagi passat res greu. Això és molt bona senyal.
Posats a ficar fanals, no estaria gens malament posar més llum en alguns carrers del  Vendrell que estan en aquesta situació de penombra que et permet imaginar qualsevol escena que no es precisament romàntica amb final feliç. Després al matí i al vespre quan per art de màgia l’enllumenat públic no estaria gens malament que es perllongues cinc minuts més al matí i a la nit perquè en el moment que la llum pública s’encengui o s’apagui encara estem en una situació poc clara i la penombra encara predomina en l’ambient. Això és una mica com l’aigua de la piscina quan un grau de més o de menys es nota moltíssim tot i estar dins la legalitat o normalitat legal. Són petits detalls que donen un toc diferent a la vida. No ens calen grans canvis però la diferència és més que notable.
Les persones que els sembli necessària una via verda il·luminada doncs els proposo que posin uns frontals que van molt bé per veure el camí que tens per davant, perquè encara que hi hagués llum, jo a certes hores de la nit, evidentment no hi passaria per aquest camí, abans seguiria la carretera que és, a priori, molt més segura,.
El Vendrell en el seu moment de glòria va treure un mapa de camins municipals. Molts no se’n recorden d’aquest fet, no estaria malament que la cosa es repetís amb una aplicació al mòbil inclosa que t’ajudi a seguir el camí. Les noves tecnologies cada dia són més usades per petits i grans i sense que ens falti un bon mapa i hem d’acompanyar una aplicació que ens permeti fins i tot comptar les calories que hem perdut durant el trajecte.

Hem de potenciar aquests itineraris d’aquest municipi, molts són els qui coneixen  aquesta via, però al Vendrell hi ha molts altres racons per explotar i per donar a conèixer a petits i grans. Potser quan fem tot això ens tornem a plantejar si hem de posar fanals en aquesta via, però de moment invertim aquests diners en altres històries que hi podem treure molt més profit com renovar l’enllumenat públic d’una part de Sant Salvador i Coma-ruga que quan plou quatre gotes els fanals s’apaguen.

dimecres, 15 de març de 2017

El Fenomen Acheron Delacroix


Acheron Delacroix el vaig conèixer fa dos anys a la ràdio dins el meu programa Pas de Vianants que vaig entrevistar als membres d'Smile, que són la secció de màgia de la Lira. Doncs jo no el coneixia i va aparèixer amb un altre senyor. Ell em va fer un joc en directe que va ser agafar el meu anell de casat dins un candau i a base de preguntes personals vaig aconseguir la constrasenya per obrir el candau. La cosa va quedar aquí i un dia mirant la tele me'l trobo a Tele 5. Realment a mi la primera actuació em va sorprendre molt, jo fins aquest moment no havia vist res semblant. Jo crec que la primera actuació era de final i no pas d'audició. Si anava tan fort, la final podria ser apoteòsica, però clar havia de passar per la semi. Ahir va passar per la semi i li va fallar un candau. Es va posar nerviós i ja no va poder treure un altre truc. Però com passa a la vida a vegades quan ho tens tot perdut i després de no poder actuar li van donar l'oportunitat d'anar a la final. Esperem que no falli cap cosa i posi el Vendrell en el lloc que li toca perquè dóna gust mirar per aquestes cadenes nacionals i veure el Vendrell amb una cosa nova i diferent. Molta sort Acheron, sé que ho faràs molt bé i allí estarem per votar-te.

dimarts, 14 de març de 2017

Kong, un clàssic dins els clàssics del gènere

Recuperem el gran King Kong, però aquest cop en una illa envoltat d'animals gegants. Ell és l'amo i protector dels seus habitants fins que arriben un soldats vinguts del Vietnam a imposar les seves normes. Una peli de lluita entre humans i animals com tantes que s'han vist al cinema. Cal destacar el vessant humà d'alguns dels nostres protagonistes. Un clàssic dins els clàssics.

dilluns, 13 de març de 2017

Què hi posarem a la plaça Francesc Macià del Vendrell?


L'any passat va treue un plataner emblemàtic que estava a la plaça Francesc Macià, just darrera l'Església del Vendrell. Es va fer un funeral simbòlic i el quadrat de terra que acollia l'arbre va quedar buit allí tranquil. Hi havia rumors del que ara us explico, però la cosa no va passar d'aquí. Ara sembla que la cosa és seriosa. El grup de l'Espai Fenosià està treballant en una escultura per aquest espai des de fa dies. Encara falta molt per fer, però ja tenim una mena d'esbós que es pot anar pulint a mesura que la creació evolucioni. Al Vendrell no sabem deixar les places buides i per poc que puguem hi plantem algo encara que faci més pena que altra cosa com han fet amb les tres torretes de la plaça Vella que recorden els plataners que varen liquidar abans de la Fira.
Doncs ara que estem en aquesta fase de participació ciutadana s'hauria de fer un concurs del que es vol darrera la plaça. Llavors es fan votacions i qui més vots té doncs es posa i no passa res. Clar aquest concurs hi hauria d'estar aquesta escultura i també una paperera i també no res com hi ha ara que no queda gens malament. Jo proposaria un concurs amb els diferents projectes. Segur que la gent participa més que a l'Edusi i a Coma-ruga i al Botafoc. No costa gaire. Si anem de Participació Ciutadana. Aquesta és una bona excusa. És molt trist que ves a saber per quins designis divins es plantin aquesta escultura allí a l'ombra de l'Esglesia del Vendrell. A mi personalment no m'agrada gaire per no dir gens. Jo la trobo com una falla valenciana o d'uns que van adorar la palma com passa el dia de Rams, però jo no sóc artista, ni escultor, però com a persona opino i respecto totes les opinions només és qüestió de trobar la més consensuada. A veure si ens atrevim i fem una cosa democràtica, participativa i etc que queda molt bé en democràcia. Al final ho haurem de pagar entre tots sigui car o barato, doncs perquè no ho decidim entre tot. Cadascú que proposi el projecte en públic i per xarxa i la gent que voti. Vinga va que això si que és legal i no crec que ens posin a la garjola. Ànims.
Aquí us deixó això que volen posen aquests artistes d'Espai Fenosià.

Adrià Puntí, tot un espectacle surrealista



Ahir em vaig convertir en una de les quasi 400 persones que varem anar a veure a l'Adrià Puntí a l'Auditori Pau Casals de Sant Salvador com a cloenda de la 10 edició del cicle Sonaprop que organitzen des de Lloreç del Penedès. Primer de tot felicitar a aquesta gent de Llorenç que tot i ser un poble petit tinguin els sants pebrots d'organitzar un festival com aquest amb el problema recent que tampoc no tenen local. Però ells estan allí i s'ho treballen i tots fan pinya perquè la cosa tiri endavant. Moltes felicitats a la gent que hi està darrera i s'ho curra des d'un punt o un altre.
Aquest és el segon cop que veig a l'Adrià Puntí. El primer va ser a l'Auditori de Vilafranca del Penedès amb no tant de públic com al Vendrell, allí anava acompanyat per un petit grup. Ahir només actuava sol i llavors la veritat pot passar de tot més que a Vilafranca que la cosa estava mig pactada entre estrella i músics. Ahir va ser un concert d'un personatge que es pot permetre el luxe de muntar un xou a cada actuació. Depèn de qui hagués fet el que va fer ahir, al cap d'un quart d'hora l'Auditori queda buit, però el Puntí, es diferent, té caisma, et sorprèn. És un surrealista en estat pur que ja saps que farà el que voldrà, però tu hi vas perquè a cada concert no saps mai que et trobaràs. El show va durar dues hores però en una hora i quart ho pela tot sense els seus monólegs que formen part del show. Una persona diferent, un boig que tomba pels escenaris i que atrau a petits i grans que se saben les seves cançons farcides de versos surrealistes combinan coses que no lliguen de cap manera, però ell és així. Són sensacions, són emocions, llagrimes, fum alcohol, aplaudiments, un músic proper. Un concert que no et deixa indiferent. A mi em va agradar, però això és una cosa molt subtil i no es pot recomenar perquè no saps quin efecte produirà en les altres persones. S'ha de veure. S'ha de conèixer. S'ha de participar en aquest espectacle perquè ell és així i la gent vol aquest Puntí, no pas un uniforme amb un concert estandard. Això ja ho fan els altres. Ell s'hi aboca i es deix portar. Ell es humà. Tot un luxe deixar-se portar. El públic connecta, la majoria. Uns pocs no entenen res. És univers Puntí. Surrealisme pur. Enhorabona Sonapropa. Endavant.

diumenge, 12 de març de 2017

Moonlight, una peli dura

Moonlight és una peli dura que parla del món dels negres en barris marginals dels USA. Es pot apreciar les relacions socials, la manera com guanyar-se la vida d'aquesta altra societat que no acostumem a veure per les pantalles. Parla d'aquest món de la droga, de l'homosexualitat, de les relacions escolar, una mica de tot a través de la vida d'un nen que ha viscut fruit d'aquest món i que intenta sortir d'ella. És una peli dura, però s'ha de veure per conèixer l'altra cara de la realitat americana que ens volen vendre.

dissabte, 11 de març de 2017

Etapes democràtiques




Venim d’una dictadura i ens hem volgut endinsar en una presumpta democracia que a mesura que passen els anys vas descobrint que té més del periode d’on venim que a on volem anar.  Suposo que a mesura que passin els anys  anirem traient tota aquesta càrrega franquista que encara tenim en el nostre model social i polític .No  sabem quan trigarem, però algún dia podrem dir: Benvinguda democracia.
Abans de tot això ens han fet passar en una mena de partidocracia amb uns partits que no tenen res que envejar a la nostra criticada URSS, Cuba on els candidats s’escollien per majories gairebé absolutes quan hi havia algún tipus d’eleccions. Però si ho feien ells, nosaltres els tatxàvem de poc transparents i dictadors. Nosaltres hem fet i fem el mateix en els nostre territori en la majoria dels casos, però en una etapa prèvia: a l’hora d’escollir els candidats. A partir d’aquí doncs el poble vota la millor opció i les majories que s’obtenen acostumen a no ser gaire elevades. El problema de tot plegat és aquest: buscar que els partits siguin democràtics. Primer de tot, posar llistes obertes en totes les cites electorals. Ara ho fem al Senat que curiosament és la cámara de menys pes que tenim al sistema legislatiu. A partir d’aquí fer que tots els partits que es presentin tingui les mateixes oportunitats a l’hora de començar la campanya. Quin sentit té això que la publicitat dels mitjans públic ve donada pels resultats de les darreres eleccions? Això són mètodes que diuen molt poc de la nostra presumpta democracia.
Això ho estem aconseguint gràcies a què els partits privilegiats amb aquests mètodes en els darers anys a mesura que es van convocant eleccions va perdent pes dins els pastís. Llavors les noves formacions com volen trencar amb aquest llastre que ha servit perquè en aquest país, almenys fins ara estés tot lligat i ben lligat.
El dia que els partits siguin democràtics i deixin que la gent jove participi en política i guardin als Consells Comarcals o al senat tots aquests professionals de la política que durant dècades han estat al cap davant de pobles i ciutats les coses poden canviar. Ara per ara  mentre els les cares dels partits siguin les de sempre i aquests en total siguin quatre arregplegats i no hi hagi ningú que pugui plantar cara al líder intocable no farem res de bo.

dijous, 9 de març de 2017

El comerç del Vendrell està en la zona de perill

Aquestes dies han anunciat el seu tancament dos establiments prou importants del Vendrell dirigits a un públic de classe mitja no era com anar menjar al xino o comprar sabates al xino. Tots venien qualitat al preu que va la qualitat, no pas duros a quatre pessetes. Era familiar. Feia uns anys que funcionaven. Han tancat tot just sortir del fred hivern amb la primavera a les portes. Els dos estaven molt ben situats. Estic parlant de la botiga de sabates Tribeca i del restaurant Joila. Dos pilars del comerç Vendrell que tanquen. Suposo que ja no poden aguantar més i han decidit plegar abans de perdre-hi més. 
Aquestes notícies és molt trist i actualment no es veu al Vendrell una política clara ni cap aquí ni cap allà. Anar fent. Salvese quien pueda y ya esta. El comerç del Vendrell necessita un revulsió perquè la cosa canvií radicalment. Esperem que aquests tancament no provoqui un efecte dominó amb altres botigues similars. A veure si entre tots hi posem un granet de sorra per salvar el que ens queda i no s'acabi posant un basar. Segons un estudi publicat en el blog de la Glòria Planas el comerç al Baix Penedès ha baixat un 2,2 %, una dada preocupant tenint en compte com estava.

Valors universals per un dia a l’any



Els nostres governs de petit o grans format darrerament posen mans i mànigues per celebrar les dates del calendari amb una pòsit d’igualtat social d’una manera que no estàvem acostumats fa quatre dies. El Dia Internacional de la Dona, el dia de la no Violència Domèstica, el dia del Treballador entre d’altres serveixen perquè aquí fem una catarsis i tots ens posem la màscara d’innocents i de tenir un passat i un present sense cap tipus màcula. Fem grans discursos en un gran dia guarnits per celebracions de tot gust, però el dia de demà ja ningú es recorda de res. La nostra tasca és fer el paper davant la societat i grans mitjans, però al dia següent tot torna a la normalitat. Ja no toca. Ja tornarem a pensar en com tornar a alliberar-nos dels pecats de la nostra consciència el proper any amb altres activitats i propostes per a petits i grans.
Ja està bé que ens prometin la igualtat laboral quan saben que no la volen fer fer. Ja n’hi ha prou que ens prenguin el pèl d’aquesta manera. La seva intenció és mantenir l’estatus d’uns pocs perquè encara que sembli que hi hagi molts canvis al final tot continuí  igual sense que hi hagi cap petita variació que pugui afectar l’estructura bàsica i la situació privilegiada d’uns quants escollits per la versió humana de Déu. No ens calen tècnics professionals  que justifiquin els canvis d’una manera raonable, simplement gent de la corda que signin informes absurds sense solta ni volta amb l’objectiu de moure ni una peça de la pura rutina establerta fa dècades. Un somriure. Una pregunta sense resposta i aquí tothom sap qui té la paella pel mànec.
Seguint la perversa política de posar una entrevista personal al final d’una prova i comprovar que els que han tret pitjor nota en les proves anteriors, al final per obra i gràcia divina aconsegueixen la plaça amb una prova tan objectiva com una entrevista personal.
Preparar oposicions en què massa cops quedaran desertes perquè cap aspirant ha assolit la puntuació desitjada. Potser millor que hi hagi molts aprovats i al final es quedin els millors i la resta a una borsa de treball que no pas deixar la plaça amb el cost econòmic i pèrdua de temps que això comporta.
Els grans valors dels segles anteriors apuntaven a què la gràcia és valorar les persona segons les hores asseguda en un cadira amb un boli i una llibreta a la mà, però aquesta teoria juràssica ja fa segles que està superada.
La gràcia és que algú posi fil a l’agulla amb una relació de llocs de treball per saber que ha de fer tothom i quina retribució econòmica li correspon per la feina i responsabilitats que assumeix en la seva tasca laboral. Aquesta és la nova fita. Valorar la productivitat pel temps esmerçat a la feina és com comprar-se un cotxe només basant-se amb el color de la xapa i prou. Hi pot haver moltes sorpreses positives i negatives també.
El present i el futur actual  és mourés per objectius generals  establerts amb unes directrius clares per arribar a la fita. Saber on va tot el vaixell i cada peça des del seu lloc de treball quin paper hi té en aquest objectiu global.
Posar coordinadors en aquest trajecte és una cosa fàcil quan tota la tripulació està ben organitzada des de baix de tot, però sinó només serveix per augmentar les diferències salarials entre els dos extrems sense una clara justificació ni raonament. Cadascú és important amb la seva tasca dins el total. No per fer més reunions insubstancials s’avança més. No s’ha de premiar sempre el davanter perquè si el porter no complís amb la seva obligació de res serviria tenir una davantera cinc estrelles molt ben pagada quan a la defensa fa anys que demanen un mínim reconeixement promès any rere any i òbviament sense complir.
Mentre els qui somrient davant les càmeres dels mitjans de comunicació brindin amb una copa de cava per algun d’aquests valors universals tan nostrats últimament obviant sistemàticament que cada dia és el dia de l’home i de la dona treballadora. No només hem fer el paper un dia l’any.


Miracles humans

A  mi no m'agrada el futbol, però hi ha partits que s'han de veure o almenys intuir. Això és el que vaig fer ahir amb el Barça. Quan li van colar el primer gol vaig posar la tele i vaig apagar la ràdio, però tot seguit al sentir petards vaig veure que la cosa havia canviat. Vaig tornar a la ràdio i fins al final. Ahir és una mostra més d'esperit de superació, que els somnis es fan realitat i de lluita. Aquest partit a part de porta el Barça als quarts de final pot ajudar a molta gent a superar barreres i obstacles. Suposo que aviat el vendran i la gent el podrà comprar com a mostra de superació.

dimarts, 7 de març de 2017

Es por tu bien, quasi quasi

Una peli espanyola que aquesta setmana s'ha estrenat a casa nostra És pot tu bien. Tres cunyats intenten boicotejar els futurs gendres. És bastant fluixeta a part de dos o tres gags que valen la pena. La història està ben plantejada, però no la saben resoldre i queden a mitges tintes. Està mal portada a terme. Vol ser moltes coses i al final es queda a mig camí de tot arreu. Tot i el titol podeu passar d'ella, perfectament. 

dissabte, 4 de març de 2017

Europa es fixa en el Vendrell

Ara uns pocs vendrellencs de tota la vida es proposaran participar en aquest procés sobre el Botafoc. La cosa es realitzarà segons els fons europeus Edusi que encara ens han de donar perquè a la primera ens ho varen tombar. A veure si hi ha sort i ara. Ara ja tenim les finances el pla d'ajust fins el 2023 i també haurem de posar un kilet d'euros per arranjar el cor de Coma-ruga i donar-li una capa de pintura a l'identitat de Coma-ruga. Després si quan plou han d'anar en barca és el de menys. La gràcia és tenir un tros  de la parcel·la bonica i que faci goig. Per tant la casa gran ja està escurada amb les peles a invertir a Coma-ruga, però mentrestant ens ententindrem a veure si cau algo de Brusel·les. Després ja veurem com ho paguem la part que ens toca.
Hi ha zones verdes al Vendrell com les del carrer Tarragonès que fan riure més que una altra cosa. EL que està vora l'autopista ja és més bufó perquè clar allí no ens podríem vendre per fer pisos perquè a part de la llei ningú ho compraria tan enganxat a l'AP7.
Per tant, aquest grupet de vendrellencs de tota la vida aneu pensant que hi podem posar. Jo hi posaria un espai per fer concerts i on també més endavant es pugues fer la Fira del Vendrell perquè això que tenim actualment ja fa més pena que una altra cosa. Ho deixem així mig buit i esperem que més endavant aquest sigui un lloc per fer fires i  festes majors, però ens pot passar com passa amb el castell de foc que el lloc ideal és el Botafoc, però el fan des de la zona esportiva perquè amb algun lobby l'interessa que es faci allà. Per tant, no cal que ens trenquem les banyes si ve algú i li interessa que sigui un estacionament de pagament ens ho haurem de menjar amb patates. Ja s'ho faran. Això dels processos de participació encara ha de fer una gran evolució per tenir una mínima fiabilitat. Només cal mirar el que es va fer a Coma-ruga sobre aquest tema, fa pena. Per tant, seguirem esperant perquè potser algun dia es faci amb cara i ulls.

dijous, 2 de març de 2017

Informació pública al moment




Hi ha persones públiques que el seu gran objectiu és la privatització d’àrees i serveis en favor d’empreses privades amb una clara pèrdua de qualitat i amb un augment de cost que acabem pagant tots els contribuents del municipi. Pel líder local si aquella privatització li aporta quatre duros, doncs ja pot fer amb allò un parell de concerts gratuïts que poden atraure quatre vots i així s’estalvia tots els problemes. Aquests serveis tal com estan la majoria de municipis de casa nostra costarà molt que tornin a ser públics perquè la majoria de consistoris estan més pelats que una rata i ja no saben on anar a buscar els diners. Llavors tenen en les privatitzacions un sistema de guardar la roba dins la filosofia de supervivència qui dies passa anys empeny. El pas del temps segurament indicarà que ha estat una gran errada però ves a saber qui manarà d’aquí uns anys i com més complicat li posi al futur menys lluirà ell i més jo que és el que es tracta. Ara mano jo i la resta ja s’ho trobaran quan toqui. La qüestió és quedar bé amb els meus i a la resta els tocaran les closques del marisc que ens haurem cruspit aquí tots plegats.
Jo crec que molts dels ajuntaments de la comarca necessiten una privatització del que seria l’àrea de comunicació. Alguns consistori no diuen res al llarg de l’any. Només quan passa alguna cosa grossa, els Mossos, bombers o qui toqui ja exposarà tot el que allí s’ha produït però en el dia a dia ningú diu res. Tothom està quiet intent no sortir mogut a la foto quan aquesta es produeixi. En aquests temps que vivim d’immediatesa informativa és del tot inadmissible que un acte que es porti a terme avui el llegeixis al cap d’un parell o tres de dies quan la gent ja ha passat pàgina del que va passar aquell dia. Ara les coses van al dia i al cap d’un parell o tres de dies la cosa ja està més que caducada.
Evidentment en aquesta comarca ja tenim consistoris el suficientment grans perquè els manaires vagin acompanyats pel cap de protocol, la secretaria, i la secretaria de la secretària. Ja ens hem fet grans i ens hem d’actualitzat.
Avui en dia aquesta despesa no es pot pagar amb el sistema actual. Llavors el millor és llogar una empresa de màrqueting i “comunity manager” que al cap de cinc minuts de produir-se un fet ja estigui en totes les xarxes socials perquè la informació arribi arreu. Evidentment aquesta servei no només ha de donar veu a l’equip de govern que mana en cada moment sinó que com està pagat per tots els veïns de la localitat amb els seus impostos també ha de donar veu i difusió als diferents partits i formacions que integren els consistori perquè tothom tingui les mateixes oportunitats. No els de sempre per dir el de sempre que al final ja cansa.
Ens hem de tornar moderns en aquesta societat en què la televisió en el seu format ja no funciona, però hem d’aprofitar les imatges recollides en les seves cameres per dotar aquestes campanyes de vida i imatges sobre el contingut.
Unes empreses que estiguin preparades per escriure discursos sobre qualsevol matèria que després llegirà l’alcalde amb amor i sinceritat com si ho hagués fet ell, però aquestes quatre paradigmes globals d’amor a la ciutat, amor a la gent, senzillesa i bones formes ja ha quedat en desús, hem de crear un missatges més moderns i actuals amb frases més actuals i obertes a tothom i no repetir i repetir tòpics i registres de l’època de principis dels 80.
Ara el més important no és fer coses sinó simplement ha de semblar que es fan. En cas que realment es facin s’ha de treballar per remarcar des de diferents punts allò que realment s’està portant a terme. Els temps està canviant i si ho volem  privatitzar tot i cada dia ser més pobres i amb menys poder lligat de caps i peus de les grans empreses i només per servir lla voluntat del lobby empresarial, Al poble ja li explicarem una història cada 4 anys que sembli atractiva. Posats a fer fem-ho bé,  agafem un gabinet de comunicació per portar alcaldia. Ja no ve d’aquí. Tots enganyats, però contents i al cap de 10 minuts ja tindrem un resum del ple amb pels i senyals no cal esperar 3 o 4 dies o mai més es va saber res.




Ara toca als ajuntaments pagar els carnavals respectius

Ara el Carnaval del calendari ja s'ha acabat. Ara només queden algunes excepcions com Vilafranca del Penedès que ho celebra el proper divendres. Ara la gràcia de tot plegat és que les comparses puguin cobrar quan abans millor dels diferents ajuntaments on han participat.A veure si també hauran d'esperar mig any per cobrar una subvenció d'una festa que comporta moltes despeses. Una manera d'ajudar a aquestes entitats és pagar quan toca els diners promesos. A vegades hi ha ajunatments que en aquest camp es passen tres pobles.