Feia setmanes i mesos que resseguia diàriament
la premsa i els diferents butlletins de les províncies veïnes. Cada dia el
mateix link per veure si hi havia sorpreses i trobava alguna fita per estudiar
i entrar a l’administració pública. Aquests anys ja no són com quan les portes
estaven obertes a molta gent. De mica en mica s’han anat tancant perquè la
crisis també ha passat factura a les empreses públiques. Fa uns pocs anys era
més complicat per no dir impossible trobar un lloc a l’administració amb una
certa seguretat i que no fos un pla d’ocupació de mig any. Ara de tant en tant
podia veure com es convocava alguna plaça aquí i allà. Poca cosa, però el
suficient per no perdre l’esperança i poder aconseguir la seva il·lusió. Un dia
mentre esmorzava en una cafeteria de low cost va trobar el primer pas per fer
realitat seva il·lusió. Demanaven economista en un ajuntament relativament
proper. Efectivament era una plaça de funcionari interí. El temari semblava
molt ampli i complicat, però ella aprofitava totes les hores del dia per
estudiar una temes que tenia més que repassats perquè mentre estava a l’atur no
va deixar mai de mirar coses vinculades amb la seva formació acadèmica
orientada a acabar ocupant un lloc a l’administració.
Es va preparar molt bé. Només tenia “dades” al
mòbil durant un quart d’hora al vespre per saber si hi havia alguna novetat o
tot allò que es perdia dels seus amics.
Va arribar el gran dia. Es va llevar ben
d’hora ben d’hora i va arribar una bona estona abans per estar a temps. Va
esmorzar. Va passejar una mica. A l’hora va entrar amb la desena de persones
que l’acompanyaven en aquesta lluita silenciosa per aconseguir un lloc de
treball públic encara que fos interí i segons la veu popular el salari no seria
gaire elevat tot i les exigències molt elevades de la convocatòria.
Una prova. Després l’altra. L’altra. Tot el
matí. Nervis, mirades, dubtes, nervis, respostes frases curtes, rivalitat,
noves amistats. Unes proves molt difícils per aquest lloc provisional i mal
retribuït. S’acostava el moment final. La tria definitiva havia convocat a tres
noies i un noi. Ella va ser la primera en finalitzar l’examen. El va lliurar.
Se sentia satisfeta del que havia respost, però acabar tan aviat era una cosa
que no li acabava de generar confiança.
Va marxar cap a casa. Era cap de setmana volia
desconnectar. Tocava anar a la muntanya i no pensar en res. El dilluns ja va
començar el via crucis. Aquell mòbil que durant un mes havia estat en tercer o
quart pla de la seva vida havia recuperat la primera posició. Cada quart
consultava el link on havien de penjar finals de prova. Estava nerviosa no pas
pel que si jugava sinó com una mena de repte personal que volia esbrinar el més
aviat millor.
Al final de la següent setmana va saber el
resultat del concurs. Ella s’havia emportat el gat a l’aigua. El darrer màster
que va fer sobre economia europea a Jérez li havia permès aconseguir la plaça.
Esperava una trucada del nou lloc de feina però ningú li va fer. Al final, es
va atrevir i després de molts intents va acabar parlant amb el responsable de
personal que li va indicar sobre quin dia tornaria a treballar. El dia escollit
li van ensenyar un despatx buit i al cap de cinc minuts li va apropar una
enorme pila d’expedients que havia de mirar i estudiar. Ningú li havia dit qui
era el seu cap ni de qui depenia, ni quantes vacances tenia. Només coneixia
oficialment els expedients que havia de solventar. Mica en mica va anar
esbrinant el nom dels companys i els horaris i els drets i deures generals que
tenia en aquesta nova feina. La veïna li va dir per anar a esmorzar i allí va
aclarir molts dubtes pràctics generals del dia a dia.
Va treballar amb força i energia. Quan va
acabar aquells expedients li van encomanar més feina i de més responsabilitat.
Era una persona apreciada i molt professional. Tot i aquest augment de la seva
tasca i persones que depenien d’ella mai li van donar un euro de més. Li van
prometre que ja ho farien, però mai va veure compensat la feina que feia i les
seves responsabilitats que anaven en augment. Ella de tant en tant li insinuava
al regidor, a l’alcalde i tothom li prometia. Un dia aquesta noia cansada de
promeses va tornar a mirar els butlletins oficials que abans eren de lectura
obligatòria diària va trobar una molt bona feina en un empresa de prop de casa
molt millor pagada i sense tantes responsabilitats. No s’ho va pensar dues
vegades. Va tocar el dos en un tres i no res. Els seus caps li van tornar a
prometre i ella cansada va marxar. Ara és feliç mentre els seus caps continuen
buscant algú com ella, però la cosa és molt difícil i va molt lenta. Se la van
deixar perdre, murmuren en silenci a ella li havien fet un gran favor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada