dijous, 16 de juny de 2011

Funcionaris laborals i altres elements

La classe política per capejar la nova situació econòmica primer ens anuncia una retallada de la despesa corrent proposant mesures d’estalvi municipal. La segona etapa se centra en la minva dràstica de la partida destinada a inversions. L’ordre pot alternar-se o simplement es poden combinar en la seva aplicació. La propera fase passa pels recursos humans. Congelació de les partides pressupostàries sobre aquest punt. A partir d’aquí, ja passaria directament a l’amortització de places de personal i tota aquesta gent al carrer a través de prejubilacions, indemnitzacions i altres propostes que es poden utilitzar per anar disminuint la llista de nòmines públiques. Sembla ser que la vida de funcionari és una cosa que des de que s’adquireix la plaça en propietat ja et puguis jubilar i potser fins i tot quan ressuscitis estiguis allí al costat de Sant Pere controlant l’administració divina. Altres potser hauran de fer aquesta feina sota les ordres de Llucífer, però bromes a part la cosa no pinta gaire bé. Aquí a tocar de la nostra comarca tenim l’Ajuntament de Roda de Barà que volia aplicar un ERE sobre els seus treballadors, però al final la cosa no va seguir aquest camí. A veure amb la nova majoria que passa. Tothom ja coneix prou bé aquestes sigles que malauradament estan massa presents a la nostra societat.
La figura del funcionari es va crear perquè valgui la redundància és l’encarregat que la funció pública funcioni. La cosa és així de redundant i entenedora. Els artífexs de tot això de bon moment ja van veure que si una entitat pública renovava cada 4 anys tot el seu personal doncs tindria un futur molt poc prometedor. Mentre els uns surten i els altres entren no faríem mai aigua clara. Llavors molt encertadament van creure convenient que aquests treballadors públics gaudirien d’uns pocs privilegis que era que mantindrien una relació amb l’administració de la qual depenien durant tota la seva vida laboral. Si volien marxar sempre tenien les portes obertes i si la feien molt grossa doncs també se’ls obriria un expedient sancionador per un temps o definitivament. La cosa anava tirant. Molta gent no volia treballar a l’administració perquè les nòmines eren inferiors al que es podria aconseguir en altres negocis privats que cuidaven millor als seus empleats. Altres veien aquesta feina com monòtona i avorrida i preferien provar sort en l’empresa privada que podia donar molt més de si en aquest apartat. Al davant de tot això els polítics que hi havia en la majoria de municipis no cobrava ni un cèntim i com a molt les dietes per anar a Tarragona a queixar-se de com ens tractaven. Això va durar anys i panys
. A banda dels funcionaris de mica en mica i segons el vent com bufava s’han anat incorporant personal laboral regit per l’Estatut dels Treballadors que semblava que eren una mica més fràgils que els funcionaris a l’hora de prescindir dels seus serveis, però a l’hora de la realitat és gairebé el mateix. La cosa ha canviat molt en els darrers temps. Els polítics ja cobren unes quantitats impensables no fa gaires anys. S’ha anat generalitzant unes figures que són una mena de polítics amb pell de funcionaris temporals anomenats càrrecs de confiança, assessors o els més afortunats amb plaça fixa a mida.. Això cada ajuntament s’ho reparteix segons les seves necessitats i pactes polítics, però no hi ha res homogeni que segueixi unes clares directrius i cadascú s’escudella com vol. Entre tot això, també hi ha una mena polítics amb pell de funcionaris. Són els treballadors que aprofiten les seves relacions per moure’s pels escalafons laborals segons les simpaties polítiques del moment. Quan la crisi toca aquest punt del Capítol I del pressupost la cosa ja és molt greu. Paralel·lament es van creant empreses municipals i derivades per abaratir despeses de personal i maquillar els deutes públics de cara a la galeria. Els resulta molt més econòmic aquesta opció. Arran d’això, amb els temps el volum de funcionaris anirà disminuint de mica en mica en favor d’aquestes empreses en origen públiques, però que poden anar canviant de propietari al llarg de la seva vida segons el millor postor. EL problema són les eleccions. Estalviar per sanejar l’economia local no dóna vots. Fer moltes coses a compte d’hipotecar els pressupostos de les properes dècades sembla que si aporta més regidors. Clar, arriba un punt que salta l’automàtic. Llavors ho paga entre d’altres el personal que en la majoria de casos només s’ha limitat a fer el que li ordenaven. Alguns ajuntaments de la comarca ja han vist proratejada la paga de Nadal o fins i tot reduïda. Si la cosa no canvia malhauradament hi haurà altres que seguiran el model Roda de Barà.

Article publicat el 17 de juny al Diari del Baix Penedès.

1 comentari:

Gual Persistent ha dit...

Miquel, tot el que expliques és cert i està molt ben explicat, només vull dir que penso que els polítics dels que tu parles, que no cobraven per formar part del Consistori, eren normalment gent acomodada i amb un nivell acadèmic o empresarial solvent i contrastat. Actualment si analitzem tots els que entren, o han entrat a la política darrerament, la major part són empresaris o treballadors frustrats, mestres i per tant funcionaris que demanen excedència o cobren del dos costats i quan pleguen tenen de nou la feina assegurada, prejubilats que s’han tret algunes empreses del damunt i altres invents que volen fer de la política el seu etern “modus vivendi” i que a sobre no són ni gent acomodada, perquè encara ni tant sols s’han aposentat laboralment, ni gent amb nivell acadèmic o empresarial solvent i contrastat i, per tant, gent amb el nivell i coneixements necessaris per cobrar les quantitats que cobren. Altra cosa seria que ho fessin de manera gratuïta o amb una compensació del nivell del que aporten.

L’altre dia un amic socialista em va dir que ell pensava que el polítics locals haurien de cobrar el mateix que estaven cobrant fins aquell moment a l’empresa de la que venien, o la part proporcional en cas de que no fos en dedicació complerta, ja que es podria entendre, en certa manera, que aquest és el sou just que la pròpia societat havia marcat sobre els coneixements i vàlua d’aquella persona. Jo li vaig insistir que si fos així estic convençut de que la gran majoria dels polítics actuals no voldrien ni acostar-s’hi!!!