Genials i esplèndids

Aquestes han estat unes eleccions municipals on la majoria de partits han perdut o en el millor dels cassos s’han mantingut en el cas del Vendrell. Però passi el que passi al final tot seguirà igual. El fet que cap formació hagi aconseguit una majoria absoluta és sinònim de pactes, negociacions més o menys lloables o visibles, però que difícilment hi haurà un canvi radical en la política global a al capital del Baix Penedès. Fa molts anys que practiquem rigorosament el copiar i enganxar en el dia a dia. No ens hem plantejat que en la nostra societat els anys tampoc passen en va. No tenim al cap projecte important de renovació integral d’algun aspecte i ens limitem a anar posant una paletada de morter en aquells elements del nostre entorn que fa dies que ja no funcionen. Amb tot això hem arribat fins aquí, tenint una comarca amb un índex d’atur més elevat de Catalunya, unes edificis públics que ja són petites quan les inaugurem i amb uns partits tradicionals que van perdent pes en favor de noves tendències distorssionadores de la realitat i que de mica en mica van crispant la pau social. A banda, que el futur que tenim a la cantonada és del tot incert amb els principals ajuntaments molt endeutats i la resta anant complint amb el dia a dia sense arriscar-se gaire.
Aquests partits de tota la vida intenten demostrar que el que diuen aquests noves formacions és mentida i que tot això no és real, però això li diuen a la gent que ja ho sap i no entren en aquell grup social que es creu aquestes versions incoherents o simplement les qüestiona. Fan una mica com aquell professor que quan passa 5 minuts de començar la classe renya als alumnes dient-los han d’arribar puntuals a l’aula. Un discurs que va dirigit principalment a aquells que encara no han vingut, però no per aquells que ja compleixen amb aquest precepte d’horari.
Els anys que vénen no seran gens fàcils per moltes raons i no ens podem permetre el luxe de continuant planificant segons ens anem trobant i a vegades ni tan sols sense un criteri mínimament justificable. Primer de tot hem de retallar despesa i ho hem de fer en bons criteris que afectin el mínim possible a les persones.
Com les coses més clares estiguin millor per a tothom i no donarien a un farcell de comentaris que es van escampant per al societat de boca a orella i ho fan més ràpidament que no pas a través de les xarxes socials que també hi juguen el seu paper. Hi ha moltes rodes de premsa que es poden obviar perquè amb un tríptic està més que explicat i el que s’ha de fer és exposar el perquè d’algunes actuacions i a quins motius responen. El misteri i la imaginació popular la veritat és que donen molt de si i es converteix en caldo de cultiu perquè triomfin les teories més agosarades. A base de repetir i insistir el que és irreal és converteix al cap d’un temps en probable i al cap de poc en verosimil i cert. Segur que trobes fàcilment alguna persona que coneix a algú que ho verifiqui.
Els que viuen de la política democràtica que diuen que tenim ho han de demostrar sobre el terreny. És com si tens un concessionaris de cotxes i acabes venen bicicletes de segona mà prometent velocitat i agilitat dins els nuclis urbans.
Hem arribat fins aquesta situació que ja comença a ser força insostenible i irracional quan els polítics van començar a cobrar una bona nòmina per fer la seva feina. Segurament si el salari per ser alcalde del Vendrell o Calafell haguessin estat 400 euros al mes s’haguessin presentat moltes menys llistes electorals, però segurament qui ho hagués fet ho faria sense ànim de lucre i perquè realment estima el seu municipi. Dos motius que serien prou fonamentals per començar a canviar alguna cosa i sortir d’aquesta situació preocupant que amb el temps i les circumstàncies sembla que empitjori tot i que tothom ho vol arreglar. Al final sembla els surti el tret per la culata i aconseguim el resultat oposat.
Hem entrat en fase un xic surrealista. De tant preocupar-nos per la convivència, al final realment tindrem problemes per aquest motiu. En realitat som una mica hipocondríacs i al final ens agafa allò que els polítics es pensàvem que teníem però resulta que era mentida per convertir-se en veritat de tant d’insistir. El dia que ens doni per afirmar que les nostres platges no tenen sorra segurament vindrà un temporal i ho farà realitat. Som així de genials i esplèndids.

Article publciat el 3 de juny del 2011 al diari del Baix Penedès