La veu del poble

La veu del poble

divendres, 7 de desembre de 2012

Controlar la pressió fiscal



En aquest món de les ordenances fiscals que regeixen el que han de pagar els ciutadans en taxes i impostos hi ha tot una dialèctica que s’ha de conèixer prou bé i analitzar profundament. Molts cops ens quedem darrere un titular amb un percentatge inclòs que marca la novetat per al proper exercici.
Un dels elements claus de tot això és l’Impost de Béns Urbans que grava a tots els propietaris d’immobles que han de satisfer una quantitat segons els valors cadastrals de les seves propietats. En aquests darrers anys hem viscut grans canvis en les valoracions d’aquests elements físics. En un parell d’anys fàcilment es podien duplicar el preu d’alguns béns. Ara la tendència continua a la baixa i encara no sabem fins quan arribarà aquest descens dels seus valors.
El més senzill és agafar un percentatge i aplicar-ho sobre la base imposable. A partir d’aquí s’aconsegueix un resultat que és el que ha de sufragar el propietari. Tal com estan les coses i per posar ordre a tot aquest desgavell de la bombolla immobiliària que ja està per sota els mínims s’hauria de fer una revisió dels valors cadastrals per adaptar-los a la realitat actual i dels propers anys. Unes dades que segurament presentaran valors iguals o inferiors.
Evidentment aquesta tasca requereix diners i valor davant dels resultats objectius finals que es poden obtenir. Segons en quins municipis que han viscut amb intensitat la bombolla immobiliària molt probablement els ingressos d’aquesta partida serien els inferiors que els dels anys anterior. Per tant, des del punt de vista polític és una molt mala inversió. Invertir diners públics per aconseguir menys ingressos és una cosa que ara per ara no es pot assumir pressupostàriament. Alguns ajuntaments de la comarca com Cunit es va portar a terme una revisió d’aquestes característiques quan la bombolla es mantenia en bona forma. Ara també es mereixerien adaptar aquestes quantitats a la situació actual.
Fins ara en tot aquest món hi havia una sèrie de normes no escrites però que la majoria de gent entenia i aplicava. Els joves eren joves i havien de pagar-se uns estudis o el seu salari era minso. Els jubilats cobraven unes pensions bàsiques i evidentment que havien de rebre unes gratificacions. Al mig hi trobàvem un percentatge de la gent, sobre el 90% de la resta de franges socials se suposava que treballava. Per eliminació eren les persones compreses entre els 25 fins els 65 anys. El Carnet Jove ja fa un temps que es va ampliar als 30 anys.
Ara per ara, tal com està tot en què els valors socials pugen, baixen i es produeixen constants excepcions en totes les franges. El resultat final de tot és que hem d’anar a la base del salari o dels ingressos d’aquella persona o família.
A part del greu problema que tenim de l’atur i de les pensions baixes en molts casos es donen paradoxes com que un jubilat cobra 1.500 euros i no té cap més despesa al seu càrrec. Davant seu trobem un treballador de 700 euros al mes amb hipoteca i tres canalles que mantenir. Hi ha molts casos curiosos com el tema de l’atur. Hi ha gent aturada que cobra 900 euros i altres que per aquest concepte i per altres de similars el seu ingrés és nul.
Jo no estic gens en contra ni de les bonificacions ni reduccions ni similars. Són mètodes a vegades més propagandístics que d’efectes reals, però que han fet més lleugeres les càrregues impositives a moltes famílies. Una altra cosa era valorar amb uns criteris objectius si hi havia sectors socials que ho necessitaven més que altres. Això ja és un tema molt perillós que s’ha d’analitzar cas a cas. Jo ara per ara només demano que entre tots siguem capaços d’aplicar el cost més aproximat possible al seu valor real. Per altra banda, donar un cop de mà a aquelles persones que per la seva situació greu mereix que li sigui rebaixat la seva càrrega impositiva. Estem vivint una situació molt fràgil. Com més ens aproximem a la seva realitat més justos serem. És molt fàcil fer un copiar i enganxar que és el que més agrada, però el contribuent es mereix òbviament un tracte personal. Més després de tots els episodis que hem viscut els darrers anys. Un cop que ens ha semblat que hem tocat el cel ara ens espera un descens vertiginós fins on vulguin els més principals capitals europeus país que no són pas els que tots escollim a les urnes. 
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 7 de desembre del 2012


1 comentari:

Anònim ha dit...

T'has deixat els prejubilats de 45-50 anys de la banca amb diners públics, molts amb graduat escolar i que no saben què és un e-mail, en canvi els joves universitaris amb econòmiques fotuts al carrer o amb contractes temporals, i també els polítics com la laia sense experiència laboral que no sap la diferència entre el guix i el ciment enxufada de regidora urbanisme. això acabarà molt malament, el segle passat va acabar amb una guerra, ara ho veurem