dimarts, 11 de desembre de 2012

Infrastructures insostenibles



 
Temps era temps en què els habitants d’un poble havien d’anar de local en local perquè de tant en tant canviava el local de l’escola. No hi havia diners per més i la quitxalla havia de canviar segons el preu i la disponibilitat de llocs dins la localitat. Llavors es van començar a notar els primers signes del que més tard serien les vaques grasses i l’administració construïa una escola per als menuts del municipi. Evidentment aquesta jovenalla havia de practicar un esport. El segon torn era aixecar un pavelló cobert on tindrien lloc els seus esdeveniments esportius i culturals. Per altra banda, els avis que sempre quedaven al bar del poble van començar a demanar el seu local social propi on portar a terme les seves activitats. Les èpoques de bonança propiciaven que aquests petits somnis es convertissin en realitat. Els casals i esplai d’avis començaven a proliferar arreu moguts per aquesta alegria de la resta de la ciutadania en un món on res s’acabava. A partir d’aquí van sorgir les diferents entitats que també volien un espai. De mica en mica anàvem construint aquest futur invertint els diners del present i els del futur per uns quants anys. Ara quan ja hem arribat a la piscina climatitzada, a l’escola de música i a les escoles bressol per tots els barris hem descobert que tot això no es pot mantenir. Que aquests diners que ara ens correspondrien ja fa anys  que ens els varen gastar en algun nou projecte. Però el més trist de tot plegat és que ja no tenim ni diners per a pagar el seu manteniment, perquè la gent ja considera fer esport o anar a teatre com un luxe que en l’actual situació no ens podem permetre pas. Els nostres polítics que ja fa anys que no volen deixar la cadira i es busquen qualsevol excusa per mantenir-se en el poder es possible que ja fa uns pocs anys que intuïen tota aquesta política era una gran trampa a mig o llarg termini, però havien de guanyar eleccions. No podien mostrar cap mena de variació en aquesta política per captar vots. El problema que com ningú polític ha volgut ni ha sabut reaccionar a temps.  L’única cosa que han fet és externalitzar  serveis per retardar una mica la caiguda i aconseguir, en el seu moment, quatre rals per tapar algun forat en un altre tros del pressupost. El nostre futur ens posarà al seu lloc i ens tocarà tancar equipaments que no podem mantenir. Alguns dels quals de difícil recuperació. Tothom calla ningú diu res, però els silencis són sospitosos en els moments actuals. Haurem de fer uns pas enrere i potser ens tocarà reviure alguns dels episodis dels nostres pares i avis que ens explicaven a la vora del foc quan algunes infrastructures només es trobaven a les grans ciutats..