La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 4 de juny de 2013

El Baix Penedès comença a despertar




La crisis en què vivim també ens ha aportat coses positives que de mica en mica van aflorant al nostre entorn. La gent ja comença a parlar i ho fa a través de vies alternatives als mitjans de comunicació clàssics, la majoria subvencionats d’una manera o altra.. Gras valors intocables com igualtat,  democràcia, cohesió, transparència ja fa anys que són manipulats a gust del consumidor. No els queda res de credibilitat social.  Són claus per vestir els discursos oficials dels que els que presumptament es preocupaven per tots, però en realitat els autèntics beneficiats de tot plegat eren ells i els seu cercles d’influències en nom de la col·lectivitat anònima.
Tot això ha vingut en un moment on les xarxes socials estan agafant cada dia més pes específic. S’estan convertint en autèntics motors i difusors de la realitat a peu de carrer que ens envolta. Els mitjans de comunicació estan allí, però el seu paper cada dia queda tenen menys connexió amb les preocupacions rals de la gent. Ells ens mostren allò que s’ha de saber, deixant de banda, tot el que és pot obviar. Sort que la guerra entre diferents rotatius ens ha servit per descobrir alguns secrets molt amagats. Continuen en el seu estil de desviar l’atenció de la gent o simplement s’entossudeixen en demostrar que molts fracassos han estat un èxit apoteòsic. Lla gent que té dos dits de front, ja sigui per formació o per inquietud personal va veient realment que és allò que realment els ha de preocupar
El fet que tots els comerços del centre del Vendrell hagin participat que la 1a edició de la Shopping Night vendrellenca  amb un resultat d’èxit clamorós és una manera de dir que els comerciants actuals necessiten aferrar-se a qualsevol proposta que fins aquells moments potser hagués passat per alt. Ara no podem perdre cap tren encara que sigui una aventura nova que aixecava molts dubtes a la vila. La gràcia és moure a la gent per intentar posar una mica d’oli a l’engranatge social. La gent ha respost majoritàriament convertint aquesta primera edició en un punt d’inflexió en aquest tipus d’esdeveniments al Vendrell. Sorpresos propis i es estranys es van superar molts expectatives. Tothom ha respost perquè era una cosa nova amb gent de casa i on hi participaven moltes persones.
Aquest necessitat col·lectiva va unit a què cada dia la gent té menys por de dir el que pensa i d’actuar amb noves idees que trenquin aquest copiar i enganxar que ja fa anys massa anys que ha quedat desfasat. Ara quan veus el Turismar i la Fira del Vendrell que estan totalment obsoletes, penses realment aquí tenim dues maneres de fer ben diferents. La crisi i la veu popular posarà les coses on toquen. Només cal esperar. Si anem  amb la darrera edició de la Fira del mar de Calafell on els comerciants s’han queixat que el municipi també té moltes coses a oferir i no cal que vinguin gent de fora a vendre formatges i bijuteria entre d’altres. Al  Vendrell ja ho varen descobrir amb el Vine... tast que va significar una mena de reivindicació dels negocis locals. Poc a poc aquest fenomen s’anirà estenen arreu. La crisi ha provocat que la gent reivindica una mena de drets identitaris inherents que fins aquell moment els tenien guardats al calaix de la tauleta de nit.
Aquesta mena de recessió també ens ha portat lectors més crítics  que són fidels seguidors dels debats a les 4 fonts del Vendrell i als blogs de Calafell. Persones que potser encara no s’han atrevit a opinar, però igual que miren la premsa nacional o els diari esportiu de capçalera també donen un cop d’ull a allò que els passa a casa nostra. Fins ara, massa coses circulaven per inèrcia. Les cròniques narcisistes elaborades a glòria i mida dels seus protagonistes ja no van enlloc. Els periodistes ensucrats perden adeptes i lectors.  L’altre dia ho vagi veure ben clar quan vàrem entrevistar a membres del CIT i comerciants del Vendrell al Pas de Vianants. Em va donar un fort cop d’alegria la primera mirada de sorpresa que alguns  van fer a la meva companya d’aventura radiofònica quan van saber que ella era la Liliana V. Calmet. Estaven intrigats per veure qui s’amagava darrera aquest nom tan popular al Vendrell. Ella, una jove vendrellenca que ja fa dies i mesos que pica pedra per intentar demostrar que hi ha vida a mart. Vull dir simplement que hi ha moltes coses que es poden millorar i moltes altres que no són pas com ens les volen vendre. Una persona molt ben formada amb ganes de fer coses i reivindicant que els seus drets i els de la seva generació i els de moltes altres persones que també estan implicades en aquest camí en el desert per un futur millor, almenys diferent.
Les conseqüències d’aquesta situació actual no apunten a què siguin gaire optimistes, però ara tenim un grup molt important de gent que parat i s’han començat a plantejar coses que fins ara eren prou evidents. A més ho han fet públicament i sense donar explicacions a ningú. Un exercici molt sa que fins fa quatre dies érem quatre els que ho practicàvem. Alguns ho han fet per obligacions polítiques. Una postura molt lloable. Vivim en una comarca on els principals partits polítics només parlen per criticar al contrari i fonamentalment en èpoques  d’eleccions. Això vol dir alguna cosa?. Ara per ara, la gran majoria de la classe política calla i no diu res. Altres comarques tenen els seus alcaldes publicant cartes o reflexions als mitjans de comunicació. Aquí ningú diu res en gairebé tot l’any. Són persones que gestionen la part pública que ens afecta a tots i  molt. Alguns escrivien periòdicament però des de que ocupen càrrecs públics no diuen gairebé res. Què els ha passat? Encara no hem superat les rodes de premsa del bo i el dolent on al final de tot et dones compte que tots menteixen per coincidir en allò que a ningú interessar canviar. Només cal agafar el comandament a distància i apostar pels dibuixos animats que poden resultar més creïbles. Les coses estan canviant, molt lentament, però alguna cosa es mou encara que les notícies oficials sempre ens parlin amb paraules buides i metàfores d’anuncis de televisió que poques vegades veiem traduïdes a la realitat. Aquestes són algunes coses bones de la crisi. Sembla que el Baix Penedès comença a despertar. Ja era hora. Article publicat al Diarieix a partir del 2 de juny del 2013.