La veu del poble

La veu del poble

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Complexitats


 
Arribar a una terrassa de bar en ple estiu i no poder encabir les teves natges dins la cadira de plàstic al voltant d’una taula. Anar en transport públic i haver de posar-te amb les cames obertes perquè sinó ets incompatible amb la filera del davant. Entrar en un edifici públic i vigilar aquí i allà no sigui que toquis amb el cap alguna armari, paret, porta o prestatgeria. Entrar en una botiga de roba i quan la dependenta et veu j tot just entrar et diu amb delicadesa i cura que ho senten molt però segurament no trobaràs res de la teva talla. Anar a una perruqueria i intenten posar-te la bata, però ben aviat descobreixen que no és de la teva talla i millor no posar-la. Tenir la gosadia d’entrar en un taxi amb 4 persones més i el conductor i quan et veu posa una cara que no hi ha lloc per aquest volum.
Històries diàries que afecten a moltes persones anònimes, la majoria, que han tingut la mala sort de sortir de la mitjana nacional per excés i també per defecte que molts cops no els tenim en compte. Però no arribar a una timbre d’una casa o a una bústia també es preocupant, però potser el més comú és per superar aquesta mitjana que no pas per quedar curt.
Fa anys que es comenta que és volen unificar totes les talles perquè d’una manera clara tothom sàpiga quina fa servir i  aquesta sigui la mateixa al costat de casa que a la gran ciutat que a l’estranger. Una unificació que no interessa pas perquè hi ha gent que gaudeixen tan de lluir talla com de la marca. Per tant, no interessa regularitza tot aquest món que depèn d’on vagis et pots trobar que una mateixa persona faci servir fins a sis talles diferents.
Tot ho tenim tan bé  tan pensat per tothom que quan cauen quatre gotes ja tenim carrers inundats i tanques posats en moments claus per evitar que una riuada se’t porti el cotxe a mar. No parlem dels pobles menys desafortunats que es queden una bona estoneta sense subministrament fins que el tècnic de l’empresa subcontractada vagi a arreglar l’avaria.
En un món perfecte on encara hi ha gent que pot prescindir de seguir fidelment la moda, ni devorar els bestsellers que periòdicament et van bombardejant els mitjans de comunicació perquè no et quedis fora de joc en aquesta societat tan original.
En aquest lloc on la legalitat i la democràcia i la igualtat fa que ningú sigui capaç de tocar una coma de la Constitució Espanyola en un país demòcrata i europeu i del segle XXI. Nosaltres que l’hem creat no podem ni fer un referèndum per decidir res perquè potser a algú li interessa que res no es mogui ni un mil·límetre.
Cinemes que ens ofereixen la mateixa cartellera perquè sembla que a  tota la humanitat haguem de compartir gustos artístics. Segurament és un problema que qui marca les tendències no són les persones sinó les principals marques que imposen els seus criteris a la resta de la societat. Una mica com la política del google que sembla que ens vulgui ensenyar tot el món que amagui i en realitat només ens vol vendre coses. Es mou fonamentalment per un principi econòmic sota una aparença de bagul inabastable de coneixements varis.
Complexitats per no fer una talla estàndard, per seguir tots els estereotips de les noves tendències, per estudiar el que marca la societat que s’ha d’estudiar. Nosaltres que som demòcrates i integradors no ens sabem sortir dels nostres motlles. Potser ens atrevim a entrar en un món amb una etiqueta diferent però entrarem en un grup on tot està ja marcat. Abans eren els punkies i els heavis, però en el fons també tenien els seus perfil ben marcats i pocs es movien dels cànons que marcaven aquest grup que també tenien les seves normes encara que no eren els que representaven la versió oficial de tot plegat. Complexitats de persones que per gust o per necessitat no veuen coca cola o han d’optar per una cadira reforçada per no acabar de sobte al terra. Altres només poden optar a vestir camises de la talla 64. Històries vàries de persones que a vegades semblen excloses d’aquesta societat amiga que acull a tothom, però no sempre és així. Article publicat a l'Eixdiari i al Diari del Baix Penedès a partir del 26 de setembre del 2013