La veu del poble

La veu del poble

divendres, 7 d’agost de 2015

Quan el cinema s'acosta massa a la realitat


Jo sempre he cregut que les calçotades estan fetes per menjar amb una colla i omplir-se les mans amb restes de salsa i que alguna taca llisqui per sobre la camisa o el jersei. Aquesta és la gràcia d’aquesta trobada que té per excusa el calçot com ho podien tenir els pebrots escalivats.
Si donem un cop d’ull a la classe política de casa nostra cada dia estan més lluny de la seva gent dels seus votants. Ells se’ls mengen asseguts en una taula amb pitet, guants i mocadors perfumats. Evidentment els qui tenen algun màster per Esade o alguna universitat similar ho poden entendre, però aquesta per sort o per desgràcia no és la majoria de persones que tenim a les nostres contrades i en especial al Vendrell. Fa uns mesos que s’ha posat de moda  això d’eleccions plebiscitàries per al proper 27 de setembre. Si alguna persona vol indagar alguna cosa més sobre aquest terme sempre pot recórrer al google perquè allí estan la majoria de termes que es fan i es desfan. La gràcia de tot plegat és que aquestes eleccions seran com totes les altres autonòmiques. Jo no  veig que hi hagi cap líder polític o social, ara per ara, que sigui capaç de pujar al balcó de la Generalitat i proclamar la independència, el federalisme o l’annexió a Andorra, si fa falta. Si el passat 9 N va ser una mena de farsa col·lectiva presumptament pactada entre Barcelona i Madrid per tenir a tots contents, el proper 27 S va en el mateix camí.
La nostra realitat sembla molt avorrida i tret de la Fórmula 1 i del Barça només ens entretenim amb petites desgràcies i alguna alegria que de tant en tant es deix caure en el marc de l’actualitat. Els mitjans de comunicació fa dies que es preocupen per nosaltres perquè visquem en aquesta mena de trama on presumptament nosaltres som els protagonistes, però res d’això és veritat. Ells participaran d’aquest món fantàstic obeint els polítics i poders fàctics i faran el que vulguin amb els nostres vots. Un cop més no tindran valor de trencar tot allò que està lligat i ben lligat.
Clar, tot això passa perquè tal com tenim el panorama és millor que ens inventem realitats fictícies que parlem del dia a dia amb temes com el fracàs escolar,  les llistes d’espera, els pisos ocupats,  les famílies que viuen en un estat de desesperació, els suïcidis que diàriament es produeixen a casa nostra.
El problema de tot això és que quan la realitat i la ficció s’assemblen molt poden passar coses curioses que trenquin les barreres entre aquestes dos espais i deixar amb un pam de nas a tots els qui han muntat aquesta farsa que al final es fa realitat.
Això era un tret de macropolítica, però també hem d’anar a la micropolítica. Una eina que tenim a cada poble. A m m’agrada llegir la premsa comarcal i més que això seguir les xarxes socials sobre el que passa a casa nostra en una època en què els grans mitjans de comunicació estan en franca retirada. Tenim petits punts de referència d’allò que tenim més a prop sense que facin servir el copiar i enganxar que tant de mal ha fet a casa nostra. Només amb el pas del temps ens hem donat compte que la nostra realitat i la que volen reflectir els mitjans de comunicació estaven en ones ben diferents. Aquests mitjans ens aporten noves que amb el temps poden agafar embranzida a les xarxes socials o caure a l’oblit per inanició.
Una de les coses que a casa nostra sempre m’ha semblat tan amè com inútil ha estat la participació ciutadana. Aquí que em tingut l’oportunitat de decidir que hi posàvem on estava l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu a tocar entre els termes de Calafell i el Vendrell, al final hi va anar a parar un luxós hotel que no tenia res a veure amb l’edifici predecessor. No fa gaire Calafell ho va intentar amb l’antic mercat municipal que va aportar noves idees, però com acostuma a passar en els nostres municipis hi faltava finançament. Ja veurem que passa, ara per ara ja s’ha estrenat amb un espectacle molt interessant, llàstima que el so era millorable.

La comarca i el Vendrell també ha tingut els seus plans de futur que ja fa anys, la primera anàvem cap al 2015 i el segon al 2001. Doncs només ens cal obrir els ulls i veure realment de quina cosa han servit tots aquests plans i aquest futur de veïns que volien decidir quin era el seu futur. Va venir la crisis i uns governs que estaven enamorats del seu melic i passaven dels seus veïns ens va aportar el que tenim ara mateix. Realment queda molt bé parlar de participació ciutadana, però a casa nostra és més útil mirar escarxofat al sofà algun programa d’animalons per la tele i fer cultura que no pas entrar en aquesta dinàmica. Sempre es poden canviar els hàbits i les maneres, però la politització i la manca de fe pública de qui anava al davant ha deixat a la cuneta tots aquests projectes de futur. Ara de moment estem entretinguts amb el procés nacional. Ja veurem fins quan dura. Potser al final la gent s’ho  acabarà creient i poden passar coses que els inventors de tot això no s’ho imaginaven pas. Article publicat al Diari del Baix Penedès, Eixdiari i Baix Penedès diari a partir del 4 d'agost del 2015