dissabte, 23 d’abril de 2016

Presumptes culpables

  
Mesos i mesos pensant que els nens del veí romanès del quart era els qui ratllaven la paret de la planta baixa. L’alçada dels gargots corresponia amb aquell parell de bessons entremaliats que es passaven les tardes juguen al carrer, en un raconet en una vila feta i dissenyada per als cotxes, però no pas per als nens que volen jugar al carrer com sempre s’ha fet.
Mai ningú li havia preguntat al pare si eren els seus fills els qui embrutaven aquella paret, tothom ho tenia prou clar. No calia aprofundir en la veritat d’aquella escala on tots tenien almenys els 4 cognoms catalans.
Els romanesos eren els responsables que sempre faltessin un parell de figures en el pessebre de Nadal que muntaven al costat de l’escala tot ben farcit de bombetes perquè la gent pugui gaudir aquestes dates tan especials.
Aquests romanesos també eren culpables que en els darrers mesos la factura de la llum de l’escala havia augmentat considerablement. Era casualitat que tots els membres d’aquesta família nouvinguda s’havien quedat a l’atur recentment. En les seves finestres sempre es veia un filet de llum en unes hores prudencials abans que es quedés tot a fosques, una mica abans que les famílies indígenes que vivien en aquell habitatge baixessin les persianes per anar a dormir.
Algun cop apareixia un misteriós regalim provinent de les escombraries en les escales i tothom tenia molt clar on havia d’apuntar.  Qui més qui menys en silencis còmplices els delatava quan es preguntava qui era l’autor d’allò. Es preguntaven:  com és que no ho netejaven com ho feien ortodoxament la resta de veïns?
Els protagonistes d’aquesta història participaven en tots les festes i els actes que es portaven a terme a la comunitat aportant allò que se’ls demanava. Sempre havien pagat la comunitat religiosament i mai havien de posposar les seves obligacions amb els seus veïns. La resta de la comunitat tenia molt clar qui eren els responsables de tots aquells desgavells. No havia tingut cap necessitat de comentar directament amb els autors el perquè de tot plegat. Tots ho tenien prou clar i sabien perfectament que els dolents de l’escala no tenien cap interès en arreglar la situació ni canviar d’hàbits.
Un dia els postres romanesos van posar el pis a la venda perquè marxaven a un altres pis més espaiós de la mateixa ciutat. Ben aviat uns inquilins de la vila de tota la vida es van convertir en els nous llogaters del pis.
Els gargots a la paret, el regalim de la brossa i la factura comunitària continuava tan alta com sempre. Ara tots els veïns estaven perplexos. Els nous inquilins no podien ser. Eren hereus d’una família venerable de la localitat i no es podia ni qüestionar de lluny que ells fossin els culpables.
La cosa s’anava agreujant, fins que un dia es va decidir contractar una empresa de vigilància a l’escala per trobar els responsables de tot això i alhora evitar possibles robatoris.
Un dia el president mirant per la pantalla que donava a l’entrada de baix va veure com un dels fills d’una de les famílies de sempre era qui es dedicava a ratllar  el color blanc dels murs interiors. Un altre dia van ser el torn de la dona que baixava discretament les escombraries per l’escala deixant aquell rastre que tothom havia atribuït als pobres romanesos. Només faltava que el fill gran de la família havia connectat en secret un fil a la xarxa de la comunitat perquè tenia una plantació de marihuana en un armari gran a dins la llar. No ho podia dir a ningú perquè ell que era d’una família amb renom de la localitat.
Aquesta és una història real que pot passar en qualsevol lloc de la nostra societat quan la manca comunicació, les etiquetes i els rumors fan que la realitat s’amagui darrera d’uns silencis que són còmplices d’una visió tergiversada de la nostra societat. Article publciat al Baix Penedès, Eix Diari i Diari del Baix Penedès i 7 accents i Segre