divendres, 16 de juny de 2017

Tots al mateix sac



Una de les costums que tenim massa accentuades en la nostra societat és posar-ho tot en el mateix sac. Ara estem tots cofois i contents, bé només la majoria, per haver recuperat la Vegueria Penedesenca. Fa 100 anys anar del Vendrell a Vilafranca era com anar ara del Penedès a Madrid. Anar de Vilafranca a la capital catalana era com actualment anar a París i així podríem treure un munt d’exemples. No només s’havia de tenir en compte aquesta situació al hora de viatjar sinó que les notícies podien arribar amb una setmana de diferència d’una capital al més allunyat dels seus municipis.
Els postres avantpassats naixien, vivien i morien al Penedès en la gran majoria de casos quan no hi havia una guerra, una epidèmia o alguna cosa que els feia migrar cap a un altre indret a la recerca de més seguretat. Ara tot això ha canviat. ¿Quantes famílies fan servir el Penedès com a simple ciutat dormitori a la recerca d’una qualitat de vida millor o més econòmica, però treballen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb qui se senten totalment identificats? El Penedès és molt bonic per a consum intern, per a sentir-nos feliçment arrelats a un territori, però si toquem de peus a terra jo puc tenir els mateixos punts en comú amb un hereu d’Altafulla que amb un de les Cabanyes. Però si som capaços de ser realistes i mirar una mica d’on vénen els darrers fluxos migratoris potser estarem més vinculats amb Sant Boi de Llobregat que no pas amb Canyelles. Totes aquestes persones que han vingut, vénen i vindran de les rodalies de Barcelona mantenen una molt bona relació amb els seus llocs d’origen.
Hi ha més gent en aquest territori penedesenc mirant la tele quan hi ha una notícia de l’Hospitalet de Llobregat que no pas a Sant Sadurní d’Anoia. Aquesta és la nostra realitat del segle XXI ens agradi o no. Tenim dret a ser nostàlgics, però hem de tocar de peus a terra.