El Vendrell ha deixat de banda per uns anys la possibilitat de tenir una sala de teatre o un auditori en consonància amb el seu volum població. Ja no cal que parlem ni de la intenció, si és que mai ha existit realment, de fer comarca perquè amb aquesta iniciativa la idea ha quedat bastant aparcada. Fa uns anys, en una nit boja la Lira i l’Ajuntament van tenir una aventura passional. Fruit d’aquests excessos a la llum de la lluna ha sorgit aquesta nova sala remodelada d’aquesta entitat centenària que serà inaugurada aquest cap de setmana sota el nom d’Àngel Guimerà. Tindrem un espai petit, però amb molt bon equip d’il·luminació, molt còmode i excel·lent sonoritat, però en petit format.
El Vendrell tenia que haver apostat definitivament per un nou equipament gran amb una capacitat d’unes 800 o 900 localitats com a mínim. La gent del Vendrell no es cansa de repetir una realitat administrativa molt engrescadora que ubica la vila en un lloc privilegiat dins comarca. Alguns llibres també la inclouen com a capital d’una comarca que es fa nomenar Baix Penedès. Però com una núvia presumida es resisteix a posar-se el vestit que li toca en perjudici seu i de tota la comarca.
Els nous aires que corren pel Vendrell coincideixen en tenir uns locals públics que estiguin a la ratlla de les 400 i escaig localitats. Per la platja tots coneixem prou bé l’Auditori que va ser el precursor d’aquesta tendència al voltant d’aquesta xifra màgica. A les portes d’aquesta hivern, veurem com la nova Escola de Música del Tívoli també seguirà aquest nombre establert en la seva sala més gran. Evidentment el remodelat edifici del carrer Sant Jordi també s’ha quedat inclòs definitivament en aquestes limitacions de l’aforament.
Fa uns 10 anys al Vendrell hi havia una persona peculiar que es dedicava a escriure articles al DIARI, el seu nom real era Francesc Adillon, però ell sempre preferia signar amb el pseudònim d’Ermità. Ell ja proposava que en una plaça que hi havia a ca l’Escori s’hi construís un teatre que podes donar cabuda a la població del Vendrell i també deixar uns pocs seients destinats a la resta de la comarca, encara que només fos una cosa simbòlica. Evidentment aquesta música sonava una mica fora de lloc, quan a la Lira encara se li havia de fer l’ampliació de l’actual Sala Pau Casals i el municipi del Vendrell potser s’atrevia a superar els 20.000 habitants.
Evidentment que El Vendrell hauria de comptar amb aquesta sala remodelada, però no per això hauria de renunciar a un nou espai públic gran que pugues acollir grans concerts i altres esdeveniments. Ara per ara, un cop més hem deixat perdre el tren per tenir aquest lloc apte per la nostra realitat i per donar una mica de cova els nous veïns. La morterada de diners( en concret 3,5 milions d’euros) que s’han invertit allí s’hauran de pagar entre tots plegats durant molts anys i quan estigui tot amortitzat potser hauran passat unes quantes dècades. Si, podrem anar allí a veure teatre, música i altres històries que es podran proposar, però crec que quedarà petit tot i el gran esforç que entre tots hem assumit indirectament conduïts pels nostres representants polítics.
Potser encara es quedarà gran per alguns muntatges que s’hi escenificaran que no aconseguiran ni omplir un quart de la platea com va passar no fa gaires festes majors quan els Inestables van estrenar la seva Maria Rosa, però aquest és un altre problema que s’ha de tractar en un altre lloc.
Estava molt que l’Ajuntament del Vendrell i la Lira tinguessin una orgia meravellosa fruit d’una nit de gresca i disbauxa. El que tenim aquí és el fruit d’una aventura d’una nit i poca cosa més, però una forta hipoteca ens ha caigut a sobre per uns quants anys més i no crec que això sigui bo per gaire gent. Crec que per pocs diners més tens una cosa molt més àmplia amb més capacitat i en un lloc molt millor on els autobusos i vehicles hi puguin estacionar bé. És bo que hi hagi comunicació i col·laboració entre els diferents sectors i entitats de la societat vendrellenca, però jo i altres persones amb les que he parlat compartim aquesta sensació de què la cosa ha quedat un xic petita. Haurem de fer sessions dobles i altres històries amb imaginació per cobrir aquestes mancances que tenim i tindrem per uns anys. Però durant aquest temps mentre esperem una infrastructura en consonància amb realitat local i comarcal estarem assegudets i calladets, allí embadalits escoltant sense que cap soroll trenqui la nostra concentració tot el que transcorre sobre aquest escenari tan esperat.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 25 de setembre del 2009
El Vendrell tenia que haver apostat definitivament per un nou equipament gran amb una capacitat d’unes 800 o 900 localitats com a mínim. La gent del Vendrell no es cansa de repetir una realitat administrativa molt engrescadora que ubica la vila en un lloc privilegiat dins comarca. Alguns llibres també la inclouen com a capital d’una comarca que es fa nomenar Baix Penedès. Però com una núvia presumida es resisteix a posar-se el vestit que li toca en perjudici seu i de tota la comarca.
Els nous aires que corren pel Vendrell coincideixen en tenir uns locals públics que estiguin a la ratlla de les 400 i escaig localitats. Per la platja tots coneixem prou bé l’Auditori que va ser el precursor d’aquesta tendència al voltant d’aquesta xifra màgica. A les portes d’aquesta hivern, veurem com la nova Escola de Música del Tívoli també seguirà aquest nombre establert en la seva sala més gran. Evidentment el remodelat edifici del carrer Sant Jordi també s’ha quedat inclòs definitivament en aquestes limitacions de l’aforament.
Fa uns 10 anys al Vendrell hi havia una persona peculiar que es dedicava a escriure articles al DIARI, el seu nom real era Francesc Adillon, però ell sempre preferia signar amb el pseudònim d’Ermità. Ell ja proposava que en una plaça que hi havia a ca l’Escori s’hi construís un teatre que podes donar cabuda a la població del Vendrell i també deixar uns pocs seients destinats a la resta de la comarca, encara que només fos una cosa simbòlica. Evidentment aquesta música sonava una mica fora de lloc, quan a la Lira encara se li havia de fer l’ampliació de l’actual Sala Pau Casals i el municipi del Vendrell potser s’atrevia a superar els 20.000 habitants.
Evidentment que El Vendrell hauria de comptar amb aquesta sala remodelada, però no per això hauria de renunciar a un nou espai públic gran que pugues acollir grans concerts i altres esdeveniments. Ara per ara, un cop més hem deixat perdre el tren per tenir aquest lloc apte per la nostra realitat i per donar una mica de cova els nous veïns. La morterada de diners( en concret 3,5 milions d’euros) que s’han invertit allí s’hauran de pagar entre tots plegats durant molts anys i quan estigui tot amortitzat potser hauran passat unes quantes dècades. Si, podrem anar allí a veure teatre, música i altres històries que es podran proposar, però crec que quedarà petit tot i el gran esforç que entre tots hem assumit indirectament conduïts pels nostres representants polítics.
Potser encara es quedarà gran per alguns muntatges que s’hi escenificaran que no aconseguiran ni omplir un quart de la platea com va passar no fa gaires festes majors quan els Inestables van estrenar la seva Maria Rosa, però aquest és un altre problema que s’ha de tractar en un altre lloc.
Estava molt que l’Ajuntament del Vendrell i la Lira tinguessin una orgia meravellosa fruit d’una nit de gresca i disbauxa. El que tenim aquí és el fruit d’una aventura d’una nit i poca cosa més, però una forta hipoteca ens ha caigut a sobre per uns quants anys més i no crec que això sigui bo per gaire gent. Crec que per pocs diners més tens una cosa molt més àmplia amb més capacitat i en un lloc molt millor on els autobusos i vehicles hi puguin estacionar bé. És bo que hi hagi comunicació i col·laboració entre els diferents sectors i entitats de la societat vendrellenca, però jo i altres persones amb les que he parlat compartim aquesta sensació de què la cosa ha quedat un xic petita. Haurem de fer sessions dobles i altres històries amb imaginació per cobrir aquestes mancances que tenim i tindrem per uns anys. Però durant aquest temps mentre esperem una infrastructura en consonància amb realitat local i comarcal estarem assegudets i calladets, allí embadalits escoltant sense que cap soroll trenqui la nostra concentració tot el que transcorre sobre aquest escenari tan esperat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada