La veu del poble

La veu del poble

divendres, 26 de novembre de 2010

El Mil·lenari d'Albinyana (1010-2010

Una data molt especial és aquest diumenge electoral en què el meu poble, Albinyana, compleix 1.000 anys. El testament d’Adalbert que forma part del Cartulari de Sant Cugat del Vallès atorga oficialment el pas del meu municipi al món de la Història segons la datació feta per Mossèn Rius. Ja fa anys que l’esdeveniment estava previst i s’han portat terme diferents activitats i encara queden coses pendents per més endavant. En realitat és una anècdota que és possible que d’aquí uns anys quedi en un segon terme en el cas que aparegui un document més antic amb el nom de la localitat. Hi ha moltes biblioteques al nord d’Àfrica que encara queden per explorar adequadament. Sempre s’ha de deixar lloc, en aquestes coses, a la sorpresa inesperada. De moment aquest diumenge que coincideix amb les eleccions més renyides al Parlament de Catalunya on hi participen un nombre més gran de llistes és la data escollida. Va ser un ensurt que el Montilla poses aquesta cita electoral en una data tan important pel municipi baixpenedesenc, però són coses que passen i s’han de saber superar el millor possible.
Si mirem el municipi amb una perspectiva mil·lenària veurem que hi ha importants diferències, evidentment però també hi ha circumstàncies que semblen més properes del que realment separen 1.000 anys. La lluita entre cristians i moros era el marc d’aquesta data que ens separa de la prehistòria. En aquells moments els cristians anaven prenent terrenys als moros que s’anaven arreplegant fins el sud peninsular fins la caiguda de Granada el 1492. Aquest Penedès poc poblat formava part d’aquesta mena de frontera cristiana a la riba nord del riu Gaia que fins a la conquesta de Tarragona per Ramon Berenger III el 1116 no es va acabar de consolidar. A mesura que la seguretat augmentava i l’enemic s’allunyava, la noblesa cristiana i l’església anava conquerint ( no reconquerint com ens volen fer creure) aquests territori en perjudici de l’enemic sarraí. Abans anaven amb cavall i amb espasa, escut i llances i potser fones. Si tornem a la nostra realitat encara que el fenomen ha perdut una certa intensitat arran de la crisi hi ha molts punts similars. Ara la força ha vingut del sud. A les butxaques no trobarem cap arma ni moderna ni antiga, potser només algun mòbil sense saldo. La seva intenció és guanyar-se el pa de cada dia que en el seus llocs d’origen els hi resulta molt més complicat i amb unes condicions molt més magres. El problema ha vingut quan tota aquesta bonança econòmica s’ha esfumat de cop. La majoria de gent ha hagut de fer mans i mànigues per arribar a cap de mes. Alguns han tornat als seus països d’origen i altres s’han quedat aquí esperant noves oportunitats mentrestant entre les ajudes i alguna feineta van trampejant la difícil situació. Ja ningú conquesta territori ni castells, ni muntanyes. Ara les guerres serveixen per destruir coses que després les empreses tornaran a refer. El que ens hem gastat amb pólvora després ho recuperarem a través de les nostres multinacionals posant ciment i aixecant ponts i edificis públics. Un pur negoci. En el nostre cas només tractem d’arribar a cap de mes i ja està. La lluita està entre els indígenes d’aquí i els d’allà per repartir-se feina i/o diners amb que cobrir els serveis bàsics. Ningú vol conquerir res, ni a ningú. Abans es posaven banderes en els castells. Ara en tenim un munt o cap en edificis públics, però són coses que a part d’algun esport no atrau gaires passions. Sempre hi ha les excepcions que no podem obviar.
Un altre fet és que el nostre comte va deixar Albinyana al cenobi de Sant Cugat del Vallès que va durar fins el segle XIX. 1.000 anys després encara que pertanyem al Bisbat de Tarragona, encara es nota la influència de la religió a casa nostra. Només cal que recordem les imatges de la darrera visita del Papa a Barcelona i tot que va generar abans i després. Abans ens tutelava aquest important monestir català. Ara ens vetlla tanta gent noble que ja no sabem quantes banderes penjar a a la façana ni quan ha de mesurar perquè hi pugui cabre tothom en moments importants. Les dimensions extraordinàries del balcó de l’Ajuntament d’Albinyana és un exemple ben clar de la política actual. Abans érem quatre gats, ara en som uns quants més. Abans a peu o a cavall. Ara amb quatre rodes o dues. Abans amb quatre draps i mig descalços. Ara amb roba de marca i calçat esportiu, si fa falta. Abans paraules i crits. Ara molts mètodes moderns de comunicació per no saber que dir-nos. Abans tot natural i conreat a la zona. Ara envasat i de l’altra punta del món. Abans teníem 1.000 anys menys i ara som més grans però conservem moltes coses que no han canviat gaire tot i tenir unes quantes canes de més.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 26 de novembre del 2010