dijous, 10 de març de 2011

La dura vida del polític

L’atur creix irremediablement en aquest ambient hostil de crisi generalitzada que afecta a quasi tothom.No hi ha cap sector que se salvi d’aquesta situació patètica que cada dia va a pitjor i no es veu llum al final del túnel. De tant en tant, es deixa veure algun emprenedor que munta el seu propi negoci, però són pocs els que veuran que la cosa tiri endavant. Massa hauran de tancar al cap de pocs mesos quan es donen compte que la realitat és molt dura.
Jo només he trobat, de moment, una professió que de moment et permet tirar endavant amb uns horaris lliures i unes remuneracions que en cap cas seran de mileurista. No hi ha necessitat de seguir cap horari laboral fix. En el perfil es demana disponibilitat absoluta les 24 hores del dia i 365 dies a l’any. És una llàstima que les persones que vulguin accedir a aquesta nova professió haurien de ser més de les que el mercat laboral oferta. Hi ha molts gent que fa anys que ja coneix els beneficis de l’ofici i es resisteix a deixar la poltrona a qualsevol preu. Actuen com un colom en mans d’un mac. Primer estan en una institució donant la cara i potser a la propera te la trobes 23 pobles més amunt fent d’assessor d’imatge d’un altre que ha escollit aquest camí. No saps mai on poden estar. Els clàssics sempre repeteixen al mateix lloc i no hi ha ningú que els faci fora més de dos llocs avall del lloc on estaven. Les bases del partit es resignen a mantenir els de sempre. Si es queixen segur que trobaran les portes barrades en aquest selectiu món que és la política.
Una professió amb moltes avantatges. Persones que fins el moment tenien nocions mínimes de català t’apareixen en els diaris signant interessants aportacions intel·lectuals en una ampli ventall de debats socials, polítics i econòmics. Després quan te’ls trobes pel carrer penses, ondia¡ Mira que s’ho tenia amagat el punyetero que davant un teclat té un català impecable. Ves qui ho diria? Però són coses que només els polítics i quatre més ho poden fer. A la resta de mortals això no els acostuma a passar. Perquè quan els tornes a veure en viu i en directe veus que aquella inspiració màgica només es dóna en moments puntuals d’aquella persona pública.
Un altre de les avantatges d’aquest gremi són els amics i parents que descobreixes quan estàs quan regentes encara que sigui un mil·límetre o gram de poder. Persones que fins aquell moment potser ni et dirigien la paraula, ara et saluden efusivament i t’expliquen penes, desgràcies i a veure si hi pots fer tu més que la sort. S’ha d’aprofitar el temps perquè quan es torni a l’anonimat i només es posseeixi el control de les carteres de la política familiar més estricta, totes aquests nous contactes desapareixeran tan ràpid com han vingut. Serà qüestió de fer una depuració de la llista de telèfons del mòbil.
Persones que fins aquest moment no havies trobat a gaires llocs a part de la cua de la caixa del supermercat i a ara te’ls trobes en tot tipus d’esdeveniments públics amb la parenta, la canalla i si fa falta el germà per donar més cos a la situació. Si fins aquell moment havies fet una vida una mica al marge del teu poble i dels seus tresors, ara descobriràs les seves escoles bressol, la llar de pescadors, els centres culturals i les festes que s’hi fan des de l’arrosejat fins a la xatonada i el que faci falta. Per altra banda, els veïns et coneixeran i quan puguin s’acostaran a tu i després d’un breu alabança de la teva tasca, ja pots començar a treure la llibreta o el Ipod per anar apuntant queixes i suggeriments i potser algun record d’altres trobades similars en èpoques passades. Per altra banda, també toca fer un recorregut per bars, restaurants i altres punts d’interès culturals amb motiu de multituds celebracions que es van succeint quan menys t’ho esperes. Tot això sempre servit amb un somriure encara que tinguis mal dia i preparat per alguna pregunta o comentari inesperat que pugui sorgir. Ha de saber lidiar el brau. En tot aquest món coneixeràs un grapat de gent que de mica en mica has d’anar posant al facebook i alguns al teu mòbil per poder prendre el pols del teu poble el millor que puguis.
Per tot això, només et demanen almenys saber llegir sense que ho sembli i treballar com a grup i això dels individualismes res de res. Les decisions es prenen entre tots i encara que no sigui així ho ha de semblar. A les llistes municipals tot i que encara hi continuen molts vestigis arqueològics més propis d’un museu encara hi ha algun lloc vacant en nous partits i projectes amb empenta que s’hi estan gestant. Al lloro s’ha d’aprofita i no perdre el tren.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 11 de març del 2011

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja us regalo això de ser polític!!!!.

Jo el que de veritat vull ser és funcionari, ja que a sobre que tens més privilegis que un polític tens un horari de conya!!!

Anònim ha dit...

Ja saps, Miquel. El proper article: "La dura vida del funcionari".

Anònim ha dit...

No ni haurà prou amb un article, haurà de ser una trilogia!!!

Capitol I.
Los hombres que no amaban a las mujeres (dedicat al Ferrán Hinojo)

Capitol II.
La chica que soñaba con una cerilla (per poder sortir a fer el cigarret cada 5 minuts) y un bidón de gasolina (per poder cremar-ho tot el dilluns només arribar).

Capitol III.
La reina en el palacio de las corrientes de aire. (dedicat a les funcionaries a ple estiu amb l’aire acondicionat a tope!!!)

P-A ha dit...

la gent es fica en política per vocació. Alguns tenen vocació de servir al seu poble, i d'altres a la seva butxaca.

Anònim ha dit...

Hi ha algun polític que fa feina (algun, eh!, i no és dels que es veuen) i algun funcionari que treballa (algun, eh!). Uns i altres no tenen res a veure, res! Per què no entra nova gent a la política? Ara és l'hora. Jo no ho faria ni boig!. I funcionari? Tampoc. Segur que seria dels que pringuen, que també n'hi ha algun (algun, eh!). Això de generalitzar sempre és patètic. Qui ho faci, que es faci polític o funcionari (i, si no, que se la talli i es faci monja!).

Anònim ha dit...

Doncs el Miquel es lliura de tallar-se-la o fer-se monja perquè ja es funcionari?. Dels que treballa?

Amb lo maco que estaria el Miquel de monja....

Be, ara falta saber si l’altre que generalitza és funcionari o polític o vol fer-se’n!!! Cas contrari tindrem tall o monja. Ep!! i si resulta que l’altre que generalitza es una dona?

Anònim ha dit...

Donc, sí! Estaria maco, de monja. I aquí podríem entrar en el carnaval de la política... Qui jutja a qui? funcionaris a polítics? polítics a funcionaris? qui treballa i qui no ho fa? Qui la talla a qui?

Anònim ha dit...

Només un inconvenient. Un polític el podem treure al cap de 4 anys i un funcionari no.

I a més hem de tenir en compte que molts polítics (tipus càrrecs de confiança) acaben de funcionaris com a agraïment pels serveis prestats.

Als mals polítics els acaben jutjant els votants, als mals funcionaris els acaben patint de per vida els ciutadans.

ardet ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.