Els anys haurien de començar en el mes de setembre. Després de l’estiu es
quan les persones comencen una nova vida. Oficialment s’inicia el curs escolar,
però també es comença el gimnàs, l’escola d’art, el règim, per la majoria de la
minoria s’acaben les vacances laborals ( un bé malauradament cada dia més
escàs) i altres històries personals que tothom coneix. Fa més de 10 anys que
vaig començar cursos de piscina al Patronat Municipal d’Esports del Vendrell.
Dos dies per setmana durant aquesta dècada han servit per crear un ambient un
grup admirable on alguns dels que un dia van ser companys de carril avui ja
s’han convertit en amics. Enguany per
un seguit de motius que força gent ja coneix hem decidit no fer curs i anar per
lliure. Llavors ens organitzem les nostres classes i una persona del grup es
prepara cada hora que anem a nedar. La cosa funciona molt bé i ens permet
gaudir d’altres activitats pel mateix preu.
Per altra banda, enguany també he decidit apuntar-me a un curs de solfeig.
De petit jo en comptes de ser advocat, metge o mestres volia ser músic de festa
major. Allí al darrere l’orgue volia passar el resta de la meva via
professional, però al final vaig acabar a la facultat de filologia estudiant
àrab i hebreu i entre el periodisme i el funcionariat he anat bastint el meu
currículum fins el moment. Ara amb la crisis la cosa ha canviat una mica, però
fins no fa gaire a molts estudiants els obligaven a convertir-se en autèntics
nens “microones”. S’havia d’estudiar anglès, música, matemàtiques i practicar
algun esport. Ara la situació ha
canviat un xic i l’economia ja no permet aquest estrés formatiu de les noves
generacions. En el cas dels adults la cosa és ben diferent. Hem arribat una
edat i una situació que fem les coses perquè volem i perquè ens omplen. No
tenim cap necessitat aparent de retocar el nostre perfil acadèmic, és el moment
de cercar coses que ens aportin alguna cosa encara no consti al currículum.
Molts cops, en realitat volem donar
ales a una frustració infantil o simplement buscar una activitat per
conèixer gent i participar en un projecte comú. És en justament en aquest punt
on convergeix la necessitats d’aquestes vàlvules d’escapament en la nostra
societat. La música i l’esport exerceixen sobre moltes persones com a autèntics
teràpies per controlar i ajudar a moltes situacions personals de difícil
solució mèdica. Segurament No estem davant
de grans intèrprets de fama mundial, ni d’atletes d’èlit olímpics
simplement són persones que cerquen un punt de trobada amb altra gent que
comparteixen les mateixes sensibilitats. Arran de la crisis, aquests viaranys
terapèutics s’han convertit en un luxe per l’augment del seu cost i per la
disminució del poder adquisitiu dels seus usuaris. Una solució alternativa en la majoria d’aquests casos té un cost
molt més elevat que no pas aplicar un
augment raonable i sostenible. Hem de deixar oberts aquests camins perquè la
gent es pugui desfogar mentre va navegant pel riu tumultuós de la vida amb un futur incert en forma de
túnel fosc.
Article publicat la setmana del 26 de novembre a l'Eix Diari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada