La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Quan la factura del mòbil és més important que la de l'aigua

Segons les previsions en el futur que ja el tenim aquí a tocar hi haurà una part important de la societat que estarà destinada a sobreviure de subvencions i ajudes socials. La resta de treballadors seran els qui es faran càrrec de suportar el pes d’aquesta important partida dedicada a fons socials. Aquest grup que ha de vetllar per la igualtat és un conjunt de persones que cada dia viu en situació més precària i veu com el salari base cada dia el tenen més proper en les seves nòmines. Recorden que bé que vivien els mileuristes quan ells estan condemnats a viure amb menys de 100.000 de les antigues pessetes al mes.
Entre els salvadors trobem aquests mestres afortunats que potser cobren 700 euros nets al mes.  Han de fer cada dia 100 km perquè resulta que els hi ha sortit plaça a l’altra punta de la província.  Han d’estar matí i tarda perquè tenen les classes mal distribuïdes  i aquells botiguers que han d’esperar el divendres per fer 50 euros de calaix i aguantar cinc dies més a veure si cau alguna cosa. Al cap de mes els espera un lloguer de 800 euros per una botigueta petita.
Però les noves tendències radicals de la moda ens aporten noves formes de sortejar aquestes obligacions. Ara es porta viure sense pagar un euro pels subministraments bàsics d’un habitatge com gas, electricitat o aigua. Evidentment que les hipoteques i els lloguers és una cosa que està fora de les seves converses. Evidentment, molts d’aquests “que pagui un altre” si que estan d’acord en abonar les factures telefòniques i ser clients d’estancs i similars. No veig que cap dels nostres herois es plantin davant d’un estanc per demanar tabac gratis, ni davant d’alguna companyia telefònica per sol·licitar tarifa plana. En el fons els és més necessari pagar per telefonar que no pas per omplir el vas d’aigua. Per aconseguir tot això alguns utilitzen mitjans  que no estan dins la legalitat, però clar hem de comprendre el seu cas. Els seus amics que utilitzen, per costum, els beneficis dels serveis socials no són pas un bon exemple a seguir. No trobo coherent que la majoria hagin de pagar i  la resta ho tinguin tot gratuït sota una justificació social econòmica, política, constitucional o el que faci falta. El més greu és que molts dels qui ja abonen els seus consums a sobre han de satisfer els dels seus veïns “que pagui un altre”. En aquest joc mai perd la companyia subministradora que recapta el que toca a un o l’altre.  Aquesta presumpta classe mitjana que realment mai ha existit amb el pas del temps es va polaritzant  en aquesta dualitat entre els qui paguen i els qui no paguen. Força dels qui paguen al cap de pocs mesos poden estar en una situació pitjor que no pas els qui no paguen.
Evidentment que hem de ser conscients que una part de la societat haurà de viure de fons social i similar. Cada dia els pilars socials són més fràgils i les administracions públiques apliquen més retallades excepte que sigui un cas mediàtic de primer ordre. Llavors es quan toca moure cel i terra per aportar les imatges necessàries per salvar la humanitat encara que la resta hagi d’esperar un any per operar-se del menisc.
Hem d’ajudar a les capes més febles de la societat amb preus  més econòmics, però hem de tenir en compte que molts dels qui estan a l’altra costat han de fer mans i mànigues per poder arribar al cap de mes. Els jubilats han estat sempre uns dels principals beneficiaris de les ajudes socials, però avui en dia hi ha molts treballadors de 40 hores a la setmana que estan en pitjors condicions que molts pensionistes.
Aquesta és una situació nova que encara no estem el suficientment preparats per anar controlant i assimilant per conduir-la de la millor forma. Les nostres estructures  corresponen a perfils socials anteriors que encara no hem superat. Hem d’avançar en el temps i crear els mecanismes per intentar mantenir un equilibri social entre les diferents parts implicades en aquest complex món que evoluciona a ritme vertiginós.

Si ser solidari és donar aigua, llum i gas als ocupes d’un pis,  ser solidari també és reduir els impostos, taxes i preus de subministraments als que han optat per la via legal. Aquest segon apartat s’ignora sistemàticament. Ben al contrari, tot ben amunt per cobrir les despeses dels qui s’apliquen el mètode “que pagui un altre” Article publicat al Diari del Baix Penedès al Baix Penedès Diari i a l'EixDiari a partir del 9 d'octubre del 2014