Una dels consistoris catalans que ha volgut plantar cara a la crisi és la Paeria de Lleida. Les 20 mesures per l’austeritat passen per entre d’altres: controlar el consum energètic de les dependències municipals, donar prioritat al correu electrònic davant el postal, fomentar les subscripcions a revistes i llibres en suport electrònic, suprimir el comprovant de les nòmines en paper, limitar els viatges i desplaçaments, substituir locals en lloguer per dependències municipals o locals en propietat, prioritzar les subvencions a entitats amb fins socials. Potser alguna mesura és més d’aparador que no pas tingui un cost molt elevat, però almenys han fet intent d’afrontar una situació
Quan realment vols arreglar alguna cosa el primer que has de fer és reconèixer que aquesta cosa està malament. Són ja moltes les persones, comerços, empreses i entitats que reconeixen que estan en crisi. La veritat és que no passa res. És una cosa que malauradament és normal i que per infortuni afecta a molta gent i empreses. Per altra banda, també hi ha un col·lectiu molt ampli de la societat que tot i que no estan gaire afectats per aquest fenomen mundial, m’atreviria a dir, estan a l’expectativa de veure que passa en el futur. Ara per ara són molt poques les persones que puguin dir en veu alta i amb certes garanties que són i seran en els propers mesos aliens als efectes d’aquest monstre que s’ha introduït en les nostres economies i ha passat a afectar la nostra convivència diària. L’altre dia m’explicaven que alguns nens estan molestos perquè els seus pares no solament no els fan cap regal sinó que potser han perdut aquests petits privilegis casolans. Potser fins ara anaven a un parc infantil un cop cada 15 dies a jugar una estona. Però a partir d’ara s’hauran de quedar amb els murris dels seus avis que no entenen que no volen jugar a cap cosa. També tenim el món de la parella que ha forçat a moltes persones a escollir entre allò realment necessari i el més prescindible. En aquesta mena de reunió familiar s’han de posar solfa la situació real i prendre les mesures oportunes per si demà per algun motiu es redueixen els ingressos.
El que ha de fer la comarca, en especial les seves administracions públiques és reconèixer d’una manera oficial que hi ha crisi i que a partir d’ara els diners es distribuiran per intentar cobrir el màxim possible les necessitats bàsiques del municipi. La comarca en què vivíem està molt afectat per tot això. La gent no ha vingut aquí perquè li agradava el xató, ni per sentir-se a prop d’un violinista universal, ni per gaudir de la companyia del cant del gall quan al matí escoltava el soroll del despertador que el convidava a iniciar una nova rutina diària. La majoria de persones que han vingut al Baix Penedès ho han fet perquè era perquè els habitatges i la vida a grans trets era més econòmica que Vilanova i la Geltrú i Vilafranca. Molts no ens estimem pels nostres encants sinó perquè s’estalviaven uns diners que podrien utilitzar per comprar un bon cotxe. En el moment que tot aquesta mena de somni irreal on tothom hi ha tret partida ens hem de reubicar i ens de posar al lloc que realment ens correspon. Algun dia ho haurem de fer i com més tard ens posem en fila per combatre els seus efectes pitjor ho tindrem tots plegats per intentar recollir les engrunes que ens hagi deixat aquesta mena d’epidèmia mundial.
En aquest escrit vull defensar públicament el que el passat cap de Setmana, el president del CIT del Vendrell, Juanjo Espina, va dir en les primeres pàgines del DIARI que ho resumeix perfectament un verb una mica forçat que és “reiventar”. Aquesta és la clau perquè de tot plegat encara puguem salvar alguna cosa. Primer hem de reconèixer que tot aquest món políticament correcte que ens volen vendre ja no funciona de cap de les maneres. No s’adequa a la realitat present. Potser per la vigília de Santa Anna del Vendrell a la Rambla haurien de els Clau de sol i no la Volcan. La gent en aquest cas ho entendria perfectament, almenys la majoria crec que no els costaria gaire. El que no podem fer és mantenir un ritme que vagi en contra del que ens marca el guió de la premsa i de la realitat a peu de carrer de cada dia. El que hauria de tirar del carro són les institucions públiques que haurien de començar a reconèixer una realitat i aplicar unes mesures correctores que com més tard arribin pitjor seran per tots. Entre tots hauríem de fer front a les seves conseqüències, no que sempre siguin els mateixos els que els toca pagar l’orquestra i potser no han escoltat ni el ball.
Publicat el 6 de març del 2009 al Diari del Baix Penedès
Quan realment vols arreglar alguna cosa el primer que has de fer és reconèixer que aquesta cosa està malament. Són ja moltes les persones, comerços, empreses i entitats que reconeixen que estan en crisi. La veritat és que no passa res. És una cosa que malauradament és normal i que per infortuni afecta a molta gent i empreses. Per altra banda, també hi ha un col·lectiu molt ampli de la societat que tot i que no estan gaire afectats per aquest fenomen mundial, m’atreviria a dir, estan a l’expectativa de veure que passa en el futur. Ara per ara són molt poques les persones que puguin dir en veu alta i amb certes garanties que són i seran en els propers mesos aliens als efectes d’aquest monstre que s’ha introduït en les nostres economies i ha passat a afectar la nostra convivència diària. L’altre dia m’explicaven que alguns nens estan molestos perquè els seus pares no solament no els fan cap regal sinó que potser han perdut aquests petits privilegis casolans. Potser fins ara anaven a un parc infantil un cop cada 15 dies a jugar una estona. Però a partir d’ara s’hauran de quedar amb els murris dels seus avis que no entenen que no volen jugar a cap cosa. També tenim el món de la parella que ha forçat a moltes persones a escollir entre allò realment necessari i el més prescindible. En aquesta mena de reunió familiar s’han de posar solfa la situació real i prendre les mesures oportunes per si demà per algun motiu es redueixen els ingressos.
El que ha de fer la comarca, en especial les seves administracions públiques és reconèixer d’una manera oficial que hi ha crisi i que a partir d’ara els diners es distribuiran per intentar cobrir el màxim possible les necessitats bàsiques del municipi. La comarca en què vivíem està molt afectat per tot això. La gent no ha vingut aquí perquè li agradava el xató, ni per sentir-se a prop d’un violinista universal, ni per gaudir de la companyia del cant del gall quan al matí escoltava el soroll del despertador que el convidava a iniciar una nova rutina diària. La majoria de persones que han vingut al Baix Penedès ho han fet perquè era perquè els habitatges i la vida a grans trets era més econòmica que Vilanova i la Geltrú i Vilafranca. Molts no ens estimem pels nostres encants sinó perquè s’estalviaven uns diners que podrien utilitzar per comprar un bon cotxe. En el moment que tot aquesta mena de somni irreal on tothom hi ha tret partida ens hem de reubicar i ens de posar al lloc que realment ens correspon. Algun dia ho haurem de fer i com més tard ens posem en fila per combatre els seus efectes pitjor ho tindrem tots plegats per intentar recollir les engrunes que ens hagi deixat aquesta mena d’epidèmia mundial.
En aquest escrit vull defensar públicament el que el passat cap de Setmana, el president del CIT del Vendrell, Juanjo Espina, va dir en les primeres pàgines del DIARI que ho resumeix perfectament un verb una mica forçat que és “reiventar”. Aquesta és la clau perquè de tot plegat encara puguem salvar alguna cosa. Primer hem de reconèixer que tot aquest món políticament correcte que ens volen vendre ja no funciona de cap de les maneres. No s’adequa a la realitat present. Potser per la vigília de Santa Anna del Vendrell a la Rambla haurien de els Clau de sol i no la Volcan. La gent en aquest cas ho entendria perfectament, almenys la majoria crec que no els costaria gaire. El que no podem fer és mantenir un ritme que vagi en contra del que ens marca el guió de la premsa i de la realitat a peu de carrer de cada dia. El que hauria de tirar del carro són les institucions públiques que haurien de començar a reconèixer una realitat i aplicar unes mesures correctores que com més tard arribin pitjor seran per tots. Entre tots hauríem de fer front a les seves conseqüències, no que sempre siguin els mateixos els que els toca pagar l’orquestra i potser no han escoltat ni el ball.
Publicat el 6 de març del 2009 al Diari del Baix Penedès
2 comentaris:
el consell comarcal , va por el camino de ayuntamientos e instituciones varias, descentralizando servicios, oficinas megabien montadas con cinco o seis dependientas. Educación y Deportes por ejemplo. Es una locura. Lo vamos a pagar caro todos. Por lo demás palabras sabias has emitido.
Saludos
No m'agrada que hi hagi crisi, però potser servirà perquè tots plegats prenguem consciència dels recursos i dels diners que malbaratàvem o encara malbaratem.
Publica un comentari a l'entrada