Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dijous, 15 de juliol del 2010

La K-mama de Calafell retrata a la perfecció una societat en plena crisi de valors



Anar a Calafell a veure una estrena de la K-mama en un principi planteja dues qüestions força clares: la primera és que la sala del Teatre Auditori Municipal probablement estarà plena i la segona és que no saps el que et trobaràs. S’ha d’anar a provar. Doncs el passat dijous, com marca la tradició vàrem anar a veure la nova creació de la K-mama, “L’Auditor”. Des d’un bon principi ja es va veure que la convocatòria havia estat novament un èxit total com he dit abans. Només faltava veure per on anirien les coses. S’obre el teló puntualment i comença a sonar la música de la Trinca amb un dels seus clàssics com és “la faixa” mentre es va muntant l’escenografia amb peces soltes molt vistoses de colors formant estructures representatives prou conegudes per tots. A partir d’aquest sorprenent inici t’asseus bé a la cadira i a deixar-te portar fins el final.
Aquest nou muntatge que és una versió reduïda i “tunejada” de l’obra l’”Inspector” de Nikolai Gogol que va estar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya durant uns mesos entre el 2008 i 2009
La K-mama ens presenta una mena de titelles de carn i ossos sembla que estiguin extrets d’un còmic. Des de l’alcalde que vol imitar a l’Adolf Hitler fins el regidor de Sanitat que mostra una addició sospitosa al tabac i a les escopinades al terra. Una sàtira mordaç, que des del primer moment ja ens vol aniquilar tots els personatges només per la seva presència. En l’altra banda dels protagonistes, trobem una reedició de Don Quixot i Sancho Panza en les persones de l’Auditor i del seu ajudant. Més enllà, un tercer grup integrat per la família del batlle. Aquestes ens apareixen sortides d’una mostra de titelles amb les seves formes i vestits totalment ridículs i esperpèntics i fora de lloc.
L’obra des del punt de vista global és excel·lent. Han sabut donar-li un sentit diferent i un toc personal que està molt acurat. És un món irreal i còmic on des del decorat, fins a la música, passant pels vestits segueixen una línia ben definida i que reafirma el sentit particular d’aquesta lectura de l’obra i li dóna més empenta als ulls dels espectadors. Si anem a pams, sobre l’escenari trobem actors més que consolidats com Josep Maria Papiol, Teresa Bolet, Desirée Domingo, Josep Sans de la mà de noves promeses en aquest art com Eva Llanguas, Tomàs Cachinero, Montse Rovirosa entre d’altres configuren un elenc que mostra un treball magnífic on es nota que la gent està a gust en el seu personatge. S’integra i el fa seu. El cas més clar és el de Rafael González que s’apropia del seu paper i l’adapta a la seva justa mesura. Una cosa no gens fàcil a primera vista. Una de les claus de tot plegat és el vestuari. La cirereta d’aquesta relectura d’aquesta obra russa de la primera meitat del segle XIX que encara està en plena actualitat.. Lili Degan com a dissenyadora i Dolors Mercader, Rosita del Rio i Maria Teresa Bolet realitzen un treball realment exquisit per saber trobar el punt just en els vestits que dóna aquest toc de qualitat a l’obra. Un altre pilar és l’escenografia que li va com anell al dit per definir aquest sentit global a tot plegat que és la gràcia d’aquest muntatge que tot i tenir una clara font d’inspiració es presenta en una lectura molt més actualitzada i satírica que l’original.
Felicitats a tots plegats perquè durant aquestes dues hores amb un quart de descans molt ben trobat heu sabut presentar al públic aquesta administració degradada juntament amb tots els pecats de la societat d’una forma elegant i buscant la màxima expressió artística per donar més sentit i força a aquest carictura teatral que porteu a escena. Espero que tingueu allà on aneu i a part d’aconseguir premis feu passar una bona estona a tots els espectadors amb aquest viu retrat d’una societat en plena crisi de valors. Realment, aquesta és una obra més que recomanable per a tothom i molt adient amb els temps que corren. Per cert, la música de la Trinca està molt ben escollida. Hi ha coses que no moren mai amb el pas del temps. Felicitats a tots plegats pel gran treball que heu fet i pels seus fruits selectes, començant pel Mèlich i acabant amb el so a cura de Maite Papiol. Enhorabona per tot el que es veu i tot allò que es pot intuir. Molta merda.




Publicat al Diari del Baix Penedès el 16 de juliol del 2010