La veu del poble

La veu del poble

dijous, 17 de juny de 2010

Una vaga sense repercussió a la comarca

Els sindicats majoritaris van proposar una vaga el passat dia 8 de juny per a les administracions públiques. El seguiment en alguns centres es va situar al voltant de la mitjana, però altres com l’Ajuntament del Vendrell va fer totalment oïdes sordes a la convocatòria. Al Consell Comarcal també és van seguir el mateix percentatge i a l’hospital del Vendrell sembla que només un metge s’hi va afegir. Quasi ningú va secundar la vaga. Una resposta unànime que pot aixecar algunes crítiques per part d’altres sectors socials i inclòs provinents d’altres administracions. La primera resposta dels funcionaris és que ja ens treuen prou amb la retallada del Govern Central que afecta a tots els que treballen per l’administració. No cal ensopegar en una nova reducció del salari tal com està el país submís en una crisis que sembla que alguns polítics hagin descobert amb cara de sorpresa fa uns pocs dies.
Jo crec sincerament que estem passant per la part més dolça de tot plegat. Em preocupa seriosament quan comenci a notar-se aquestes reduccions econòmiques al cap de mes. Per altra banda, haurem de pagar rascar-nos més la butxaca. Hem de tenir en compte que també ens pujaran alguns impostos com l’IVA. Una mesura que gravarà a tothom per igual i que es notarà força a l’hora d’omplir el cistell. Aquesta situació s’agreujarà el dia que la gent ja no cobri l’atur. Cada dia és més difícil arribar a algunes de les més minses ajudes públiques perquè les diferents administracions també estan amb teranyines a la caixa forta. El diner en moviment ha minvat perquè el consum s’ha reduït considerablement i la cosa ja no rutlla com anava.
La nul·la repercussió d’aquesta mesura de pressió que és la vaga a casa nostra és un altre indici que la gent ja no està per punyetes. Una cosa que es pot traduir que ja no estan per grans mesures que defensin grans ideals, conquestes idealistes i fites emblemàtics que ens portin a un món millor on la igualtat, la democràcia i altres grans conceptes ens menin a un estat entre més proper del cel i les estrelles.
La nostra fita és aguantar a la trinxera del dia a dia. Intentar arribar al cap de mes amb la nevera dins uns mínims considerables. En el mercat de les rebaixes i les ofertes ens movem millor que mai. Les grans marques de mica en mica van quedant substituïdes per les blanques que en alguns llocs gaudeixen d’una qualitat considerable i estan molt buscades.
Pel que fa a les administracions aquests diners que s’estalvien per pagar els seus assalariats haurien d’estar destinats a benestar social i a ajudar a aquells sectors de la societat més desafavorits. Seria trist que amb ells ens permetéssim el luxe de pagar castells de foc per a cada una de les urbanitzacions del municipi no sigui que després s’emprenyin i no els votin. Tampoc m’agradaria que acabessin en alguns d’aquests dinars gratuïts que es convoquen amb qualsevol excusa per quedar bé amb els comensals. A taula sempre es poden arreglar més coses que en un trist despatx amb una tauleta buida al mig. Hem de fer un canvi radical en moltes convocatòries que fins ara estaven totalment subvencionades. Al final ens pot passar com al pobre Zapatero que en un mes i mig ha passat de l’absoluta normalitat a les mesures dràstiques per lluitar contra la crisi.
La història real és que la gent de cada dia ja no està ni per vagues ni similars. Suposo que en la vaga general, si es convoca finalment, tindrà la mateixa resposta perquè estem en una preocupant fase de subsistència que és la cau una mica més enllà de la de que et pots permetre el luxe de fer un dia de vaga perquè es palpa una bonança econòmica que ens permet petites llicències. Aquesta actitud de moltes persones ha de servir perquè els polítics prenguin nota i es dediquin també a adoptar mesures similars que la majoria dels seus administrats. És molt dur acceptar aquest fet en un any electoral, però abans que ens haguem de vendre la casa i anar de lloguer encara podem salvar almenys els mobles. Potser si esperem massa serà massa tard.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 18 de juny de 2010