dijous, 15 de desembre de 2011

Els col·leccionistes de càrrecs

En el món de la política i del funcionarat com un petit reflex de la vida en general també existeixen els col·leccionistes de títols, càrrecs i altres distincions que els eleva virtualment per sobre de l’alçada dels mortals. En aquests moments de crisis global, en què tocaria repartir els pocs calerons públics que circulen existeixen una sèrie de personatges que mostren un afany i una passió per acumular càrrecs preocupant. Una de les raons perquè això succeeixi és perquè en aquest país encara que hi hagi partits polítics que tot i la seva inspiració democràtica sempre hem treballat una mica en forma de clan o tribu. Trencar aquesta estructura ancestral és una tasca titànica. Ningú s’atreveix a qüestionar aquesta distribució quasi divina perquè la gent té por a perdre els seus propis punts per ascendir en la difícil escala del poder. Si agafes un currículum d’aquests déus vestits al Cortes Inglés com a mínim, i et penses que estàs davant de tota un geni i un crack de la societat. Si vas indagant en el seu perfil vas descobrint que només són una baula més de la cadena de poder. Són obedients amb els seus superiors als qui persegueixen allà on sigui i els tenen idolatrats, encara que sigui només per guardar les formes. En molts casos són càrrecs pseudovitalicis que duren anys i anys fins que es produeix algun canvi sobtat. Llavors et trobes cares noves, però en aquests món aquest tipus de revolució no acostumen a succeir tan a sovint com convindria. Per aquelles persones que no els coneguin, són fàcils de detectar quan et donen la seva targeta de visita que és una mena de resum de grans fites aconseguits fruit de la seva escalada social. No tenen la costum de fer targetes diferents segons el càrrec que pertoca en cada moment. La tendència generalitzada és aglutinar en una targeta de presentació els principals títols que posseeixen amb tots els mòbils, emails i adreces pertinents on els pots localitzar. Com més en puguis trobar millor. Aquesta acumulació de càrrecs també els comporta la seva presència en multitud d’actes públics organitzats per diferents entitats públiques o privades. El que passa molts cops és que els uns i els altres se solapen. La persona en qüestió no acostuma a estar clonada ni res semblant. Si està en una rostada evidentment no podrà gaudir d’unes migues extremenyes. També ho pot fer combinant petites estades aquí i allà. Però de moment els hi és molt difícil estar a tot arreu. Ideal excusa per no anar enlloc o per estar en aquella cita que més gràcia li pugui fer. Si vols que apareguin ràpidament es tracta de posar una càmara de televisió i un micròfon. Llavors sorgeix d’algun costat del voltant com si no volgués la cosa. A vegades algun d’aquests personatges que no acostumen a tenir ni grans discursos, ni donen peu a gaires titulars a banda dels que puguin mostrar en la seva finestreta en les xarxes socials, perden una mica els papers davant del seu públic. Una prova d’això és quan barregen temes en els seus discursos. Es fàcil detectar aquesta tendència quan en una conferència sobre l’esport a les escoles s’hi afegeix alguna menció al món del totxo. Dos camps que ell domina perfectament perquè formen part de la seva vida que molt sovint barreja per donar més cos als seus migrats discursos. L’auditori allí present sap que ha de lloar les metàfores fora de lloc del protagonista de l’acte encara que siguin patètiques. Tot i ser persones que en algun moment de la seva vida és possible que tinguessin carisma, amb el temps es va perdent i aquest es va diluint per acabar desapareixent del tot. Després de descobrir per ell mateix aquesta mancança es va produint una levitació en què l’honorat comença a elevar-se en cos i ànima lentament fins a punts indescriptibles de l’espai sideral perdent de mica en mica el control dels seus orígens terrícoles. Llavors com hi ha altres personatges al seu voltant que han patit el mateix procés espacial comença a trobar en aquests éssers privilegiats punts de trobada i de coincidència que els portaran a viure en un paradís lluny de la terra. Ells viuen en el seu món feliços i intenten baixar a la terra quan menys vegades millors. A vegades en temps d’eleccions Si ho fan és en cercles controlats per no patir cap ensopegada no prevista en el protocol. Ells amaneixen les seves trobades amb anècdotes variades fruit de les seves multifuncions socials. Molts cops també els trobes per internet o en algun mitjà escrit, però llavors és quan actua la seva secretaria mig amagada que s’encarrega de redactar el text que el nostre geni signa gustosament i es posa en els seu discurs infal·lible. 
Article publicat en el diari del Baix Penedès del 16 de desembre del 2011