dimecres, 28 de desembre de 2011

La màgia s'ha esvaït

En aquesta cúmul de festes i esdeveniments que hem celebrat en les darreres setmanes no podem obviar el darrer de la sèrie nadalenca i que mena directament a les esperades rebaixes de gener.
En aquest país en què la monarquia s’ha mantingut en peu trontollant en alguna batzegada, hem plantat dues repúbliques en la nostra història. Encara hem de continuar venerant la figura dels Tres Reis Mags. Una imatge idíl·lica que ja apunta solidaritat i globalitat. Dos termes que avui estan molt presents en el discurs polític.
Aquests tres personatges màgics que tothom adora en el seu vessant pessebrista, molts detesten quan es tracta de persones de carn i ossos. La crisi ens ha portat a què cada dia els registres de paciència de les persones tingui nivells màxims més baixos. Quan un ciutadà ja no pot aguantar una situació personal que l’afecta en els seus principis bàsics, ja no és tan extraordinari que agafi una escopeta i ho arregli directament amb el primer que trobi al creuar la cantonada. Els efectes secundaris de la seva acció ja no són gaire transcendents en una persona que no té res a perdre. Entre no tenir ni sostre ni diners per posar-se alguna cosa a la boca ja no està tan lluny d’estar a la garjola. Ara podrà tenir la consciència ben tranquil·la d’haver fer justícia quan la societat no és capaç, segons el seu raonament, de fer-ho per la seva banda.
Tot aquest món de la solidaritat i harmonia entre els diferents sectors socials ara més que mai ha saltat pels aires. Si que tenim grans excepcions com la Marató de Tv3 que recapta uns quants milions d’euros amb una finalitat humanitària, però també serveix perquè més d’un netegi la consciència de les seves actituds personals.
En aquest país ens estem enganyant a banda d’aquests tres personatges reials tenim altres símbols i altres virtuts que tot i que tothom hi està oficialment d’acord quan gires el cap veus que la gent mostra els seus sentiments reals que no coincideixen amb el perfil presumptament majoritari
En principi vivim a Espanya, doncs quan per algun motiu encertat o no sona l’himne oficial espanyol no són pocs els qui el reben amb pitades i crits de rebuig. Llavors alguna cosa ens falla quan la gent es manifesta en contra d’allò que presumptament el identifica. El problema és que mai se’ns ha preguntat si volíem ser espanyols o no. Vàrem aprovar la Constitució Espanyola. En aquell llunyà referèndum anava tot el lot inclòs que ens ha portat aquesta mena de transició dirigida pels interessos dels principals partits.
La relació entre les administracions també està fonamentada en uns principis bàsics que les regulen. Arran de la situació actual cadascuna defensa els seus interessos en perjudici de la resta. On abans posava que una li donaria a l’altra x quantitat d’euros per algun servei o ajuda, ara sembla ser que ha quedat escrit que vagi esperant que a ella també li deuen de més enllà. Per tant, que cadascú s’espavili i aguanti el cop.
En aquest país on fins fa quatre dies qui més qui menys tenia superàvit als pressupostos municipals que ara s’han transformat en grans deutes a totes les bandes que exigeixen polítiques de contenció. Algú ens enganyava o no tenia ni borrall d’economia. Alguna cosa ens ha passat perquè ara les caixes resulten que estan ben buides.
Fins ara ens han estat prestant serveis i oferint instal·lacions pel gaudi de la ciutadania. Ara ens diuen que la immensa majoria són deficitàries i que s’han d’anar reduint. Ningun polític mou fitxa per no quedar malament davant l’electorat. Esperem a què ja no hi hagi cap més solució. Llavors ja no tindrem cap ínfima possibilitat de maniobra.
Fins ara que hi havia una economia cofoia ens havíem gestionat els nostres recursos públics. Ara que la cosa està bastant apurada ens diuen que ens apretem fort els nostres cinturons. Però mai reconeixeran que s’han equivocat de ple per haver-nos regalat tantes coses insostenibles econòmicament. Ara ens demanen que siguem solidaris perquè no poden fer front a les despeses. No només la màgia dels Reis s’ha esvaït n’hi ha d’altres que també s’han esfumat i encara no saben com.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 5 de gener del 2012.