Una de les aventures que aconsello viure encara que massa cops la part trista supera la part positiva és posar-se dins el comitè d’una empresa privada o pública. No deixa de ser una de les tantes oportunitats que la vida t’ofereix per entendre molts coses que des de fora no s’acaben de veure clar. La veritat és que vius ben bé al mig d’una mena d’una guerra passiva i diplomàtica amb moltes batalles entre els que volen aconseguir més i els que es resisteixen a perdre alguna cosa. Dins de cada col·lectiu existeix també un considerable nombre de petits cercles força definits que defensen els seus propis interessos . Però per sobre de tot plegat sempre queda un racó per a l’esperança d’on pots treure un benefici espiritual.
Porto més de sis anys en aquest món sindical i he tingut l’oportunitat de tenir una idea global del que si cou aquí entremig entre treballadors i patronal. La primera qüestió prou important que s’ha d’abordar és que crec que realment és una llàstima que no s’aprofiti aquesta eina viva d’enllaç entre directius i treballadors. Molts cops et sents com una paperera al bell mig d’un desert. Només per complir amb l’expedient i amb la normativa i poca cosa més. EL principal actiu d’una empresa són els treballadors. Aquesta enunciat bàsic encara ha quedat molt lluny de la comprensió de molts empresaris que es mantenen totalment ofuscats amb el resultat del balanç anual.
En el meu cas que és el de les administracions públiques, aquestes a mesura que passen els anys van perdent poder i terreny d’actuació. Al seu costat ja fa dies que sorgeixen amb força les societats i empreses municipals que van agafant força en perjudici del cos de funcionaris i laborals de la cosa pública. El motiu, ben senzill: m’estalvio els diners que suposa els beneficis que han adquirit amb el temps el personal al servei consistori. Alhora puc recuperar els diners d’algun impost a través d’aquesta nova empresa municipal. Negoci rodó. A més al davant, li planto un gerent amic meu del partit i a rutllar. A part de totes aquestes noves tendències de la moda encara hi ha funcionaris i laborals i viceversa dins els reductes de les entitats públiques. En el terreny privat i amb les seves variants, per això ja tenen les empreses de treball temporal.
El problema de la majoria de municipis de la comarca és que han previst un creixement demogràfic sense les conseqüències espaials que això comporta en la seva gestió pública.. Els edificis públics, en molts casos, han anat creixent com aquella persona de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que es feia una caseta en una urbanització de les moltes que tenim a la nostra comarca. Setmana a setmana anava posant totxo a totxo. En la cosa pública, servei a servei s’ha anat fent la casa consistorial de tots. Primer tots juntets sota un mateix sostre. Poc a poc s’han començat han anat emigrant àrees i departaments a altres edificis propis o de lloguer. Després de tot aquest procés, quan en aquell edifici ja s’han fet totes les ampliacions i s’ha aconseguit el màxim espai disponible i el treballar es feia molt complex per la manca de condicions del recinte s’ha tornat a repetir el mateix fenomen i anar seguint en aquest dinàmica d’anar recolocant tots aquests nous funcionaris públics. Aquesta cadena sembla que no té un aturador clar. Jo no conec ningun polític a la comarca que hagi apostat per un ajuntament nou amb una previsió mínima de 15 ó 20 anys on hi puguin tenir cabuda tots els serveis. Tot al contrari, la situació caòtica ha obligat a fer un pensament temporal que s’ha convertit en permanent fins que ja no hi cabien més capses o els despatxos s’havien tornat quedat obsolets.
Un altre tema preocupant són les velocitats d’ascens i davallada dels treballadors tant en la pública com la privada. Hi ha persones que ascendeixen en l’escala de nivells a una velocitat de plaça cèntrica per inaugurar abans d’eleccions municipals. Encara que com acostuma a passar amb aquests espais urbans potser després de les eleccions començarà el període de decadència i poca feina, però han tingut el seu temps de glòria i el record d’una agenda atapeïda de reunions..
Després està la velocitat de vorera de carrer d’urbanització que des del que el van fer fa molts anys ningú més hi ha fet res més. La cosa continua allí. Tothom hi pensa, però ningú fa res. Fins que ve algú al cap d’anys i anys. Ves per on, el nostre protagonista es dóna compte que no només dels votants de les places cèntriques viu el polític. Llavors reflexiona i decideix objectivament esperar un nou pla urbanístic per arreglar tota la zona com Déu mana. Llavors entrarem en una nova fase de durada imprevisible. És molt trist que moltes de les persones que entren en una empresa privada o pública ho facin en el millor dels casos com auxiliars administratius quan la feina per la que han estat contractats requereix realment molta més especialització. Ells la tenen. Si abans havies vist l’oferta ja havies vist que el que demanen allí és més propi d’un tècnic qualificat que d’una persona amb una formació professional bàsica. Al final el que volen és un tècnic especialitzat i format a preu d’auxiliar administratiu sense experiència. També està la versió inversa que correspon a una persona de coneixements minsos i una mica menys d’experiència, però tocat per la gràcia divina que puja al ritme de la tarifa elèctrica fins que potser li arribi el cortocircuit. Aquestes són les noves tendències de la moda empresarial. Per cert, cada dia més esteses.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 9 d'abril del 2009
Porto més de sis anys en aquest món sindical i he tingut l’oportunitat de tenir una idea global del que si cou aquí entremig entre treballadors i patronal. La primera qüestió prou important que s’ha d’abordar és que crec que realment és una llàstima que no s’aprofiti aquesta eina viva d’enllaç entre directius i treballadors. Molts cops et sents com una paperera al bell mig d’un desert. Només per complir amb l’expedient i amb la normativa i poca cosa més. EL principal actiu d’una empresa són els treballadors. Aquesta enunciat bàsic encara ha quedat molt lluny de la comprensió de molts empresaris que es mantenen totalment ofuscats amb el resultat del balanç anual.
En el meu cas que és el de les administracions públiques, aquestes a mesura que passen els anys van perdent poder i terreny d’actuació. Al seu costat ja fa dies que sorgeixen amb força les societats i empreses municipals que van agafant força en perjudici del cos de funcionaris i laborals de la cosa pública. El motiu, ben senzill: m’estalvio els diners que suposa els beneficis que han adquirit amb el temps el personal al servei consistori. Alhora puc recuperar els diners d’algun impost a través d’aquesta nova empresa municipal. Negoci rodó. A més al davant, li planto un gerent amic meu del partit i a rutllar. A part de totes aquestes noves tendències de la moda encara hi ha funcionaris i laborals i viceversa dins els reductes de les entitats públiques. En el terreny privat i amb les seves variants, per això ja tenen les empreses de treball temporal.
El problema de la majoria de municipis de la comarca és que han previst un creixement demogràfic sense les conseqüències espaials que això comporta en la seva gestió pública.. Els edificis públics, en molts casos, han anat creixent com aquella persona de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que es feia una caseta en una urbanització de les moltes que tenim a la nostra comarca. Setmana a setmana anava posant totxo a totxo. En la cosa pública, servei a servei s’ha anat fent la casa consistorial de tots. Primer tots juntets sota un mateix sostre. Poc a poc s’han començat han anat emigrant àrees i departaments a altres edificis propis o de lloguer. Després de tot aquest procés, quan en aquell edifici ja s’han fet totes les ampliacions i s’ha aconseguit el màxim espai disponible i el treballar es feia molt complex per la manca de condicions del recinte s’ha tornat a repetir el mateix fenomen i anar seguint en aquest dinàmica d’anar recolocant tots aquests nous funcionaris públics. Aquesta cadena sembla que no té un aturador clar. Jo no conec ningun polític a la comarca que hagi apostat per un ajuntament nou amb una previsió mínima de 15 ó 20 anys on hi puguin tenir cabuda tots els serveis. Tot al contrari, la situació caòtica ha obligat a fer un pensament temporal que s’ha convertit en permanent fins que ja no hi cabien més capses o els despatxos s’havien tornat quedat obsolets.
Un altre tema preocupant són les velocitats d’ascens i davallada dels treballadors tant en la pública com la privada. Hi ha persones que ascendeixen en l’escala de nivells a una velocitat de plaça cèntrica per inaugurar abans d’eleccions municipals. Encara que com acostuma a passar amb aquests espais urbans potser després de les eleccions començarà el període de decadència i poca feina, però han tingut el seu temps de glòria i el record d’una agenda atapeïda de reunions..
Després està la velocitat de vorera de carrer d’urbanització que des del que el van fer fa molts anys ningú més hi ha fet res més. La cosa continua allí. Tothom hi pensa, però ningú fa res. Fins que ve algú al cap d’anys i anys. Ves per on, el nostre protagonista es dóna compte que no només dels votants de les places cèntriques viu el polític. Llavors reflexiona i decideix objectivament esperar un nou pla urbanístic per arreglar tota la zona com Déu mana. Llavors entrarem en una nova fase de durada imprevisible. És molt trist que moltes de les persones que entren en una empresa privada o pública ho facin en el millor dels casos com auxiliars administratius quan la feina per la que han estat contractats requereix realment molta més especialització. Ells la tenen. Si abans havies vist l’oferta ja havies vist que el que demanen allí és més propi d’un tècnic qualificat que d’una persona amb una formació professional bàsica. Al final el que volen és un tècnic especialitzat i format a preu d’auxiliar administratiu sense experiència. També està la versió inversa que correspon a una persona de coneixements minsos i una mica menys d’experiència, però tocat per la gràcia divina que puja al ritme de la tarifa elèctrica fins que potser li arribi el cortocircuit. Aquestes són les noves tendències de la moda empresarial. Per cert, cada dia més esteses.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 9 d'abril del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada