dimarts, 26 de febrer de 2013

Si atraquem un banc


 Avorrits al sofà de casa, tapats amb una manta que vàrem recuperar d’un vell armari dels nostres sogres, pensant que menjarem per sopar. La nevera buida, la cartera amb un sol euro per posar al carret de la compra del supermercat de la cantonada. Els parents més llunyans ja fa dies que no vénen per casa. Els amics ja no ens freqüenten. Ja només queden pares i germans.  Només una antiga companya de l’escola bressol ens envia una postal nadalenca d’aquestes que vénen als supermercats que amb cinc euros te’n donen deu amb motius més que passats de moda. La resta de contactes s’han perdut amb aquesta crisis que ens ha tornat més vulnerables, sense recursos, ni ganes de tornar a enviar currículums, ni tan sols de preguntar aquí i allà si coneixen algú que tingui alguna cosa, encara que sigui per un parell d’hores. Però hem de menjar. Els serveis socials ens van donar hora per d’aquí a un mes. Mentrestant què farem? Amb uns tiquets que ens varen aportar solució a les necessitats més urgents, però en els nostres calaixos només es troba aquesta cita per a la tècnica de serveis socials. Mentrestant hem de menjar. Els veïns quan ens veuen defugen de nosaltres. Ens diuen que tampoc no tenen res. Un dia encara, però si la cosa perdura  ja no ens poden tirar un cable com fins ara. A ells també els hi va tot molt just. El comerç de dos carrers més avall ens ajuda de tant en tant quan hi ha anem i ens deixa recollir, la carn el peix i les verdures que han caducat tot just aquell dia, però cada dia hi ha més que gent que ho fa. Són més els que ho van a buscar i menys productes que un es pot portar a casa i sigui mínimament comestible. Això és l’economia de guerra. Una nova manera d’interpretar l’economia familiar després d’aquests anys de bonança i plenitud on res s’acabava. Quan tots els somnis es podien aconseguir amb el consentiment d’un banquer disposat, en tot moment, a què els desitjos es fessin realitat.
Cansat de tanta negativitat el més aconsellable és adquirir una pistola simulada de segona mà i entrar en un banc. Dirigir-se sigil·losament al despatx del director. Després d’explicar-li la teva vida i miracles amb un punt d’entonació elevat, li demanes una mena de crèdit tou amb bones formes amagant els nervis. Si en poc temps no reacciona treus la teva arma i li mostres. Llavors ell recollirà la ferralla que tindrà en algun calaix i te la donarà com si sentís amenaçat per la teva arma que pressuposa que és de mentida. Tampoc tindrà cap mena de deliri per comprovar en la seva persona.
Mentre passa tot això dins el despatx, els subordinats del nostre flamant atracat, aniran avisant a la policia, enviant missatges i mails a amics i seguidors avisant que el passa allí dins no es gaire normal. No hi ha crits, ni mostres que estem vivint un atracament perquè tot és silenciós, per uns professionals esporàdics del greu problema de la humanitat que és menjar. Abans havien guardat alguna llauna de sardines a les butxaques de la caçadora quan anaves al supermercat,  però ara amb les noves cameres i el control de les caixeres ja no poden pal·liar aquestes necessitats amb els mètodes tradicionals. Directament, han apostat per una cosa consistent que els ajudi sobretot a menjar. La resta de rebuts ja fa dies que no els paguen. La connexió de l’electricitat de l’escala encara funciona i l’aigua es va trampejant com és pot.
Al sortir un agent amb ganes de fer punts et pararà amb la bossa de l’Aldi i la pistola dins. Et preguntarà que portes dins. Quan li vagis a respondre dos més et tiraran per terra. T’emmanillaran i et portaran davant el jutge. Allí només has dit que has estat tu i que ho has fet per comprar el bàsic  per la família més propera. Ell t’entendrà perfectament, però estarà obligat a aplicar el pes de la llei. Potser aniràs a presó. Allí tu tindràs el problema del menjar resolt. Tindràs atur i nous amics. Fora segurament altres t’escriuran missatges per donar-te suport. Tindràs una nova família. Alguns ajudaran als teus a tirar endavant perquè tu dins a la garjola ja no pots fer res. Et vindran els amics, els nous amics que són fruit d’aquest nou estat en què et trobes. Els de sempre quan et vegin per la televisió comentaran amb orgull: aquest és amic meu. Paraules massa senzilles, però  no tothom entén l’amistat. Mentre estigui sense la llibertat que tots tenim per naixement va llegir en una d’aquestes revistes gratuïtes que tenien al centre penitenciari dues notícies que el van fer pensar. En una parlava d’un noi de 20 anys que va quedar electrocutat al voler robar cable elèctric d’una torre d’alta tensió. Els seus amics el van deixar sol en el moment que van ser electrocutat per no ser descoberts. Ara ja ningú el vol conèixer. Altres, sense visió de futur,  van optar per tirar-se del balcó i quedar allí estirats a la vorera sense cap esperança a la vida. Ara ha trobat la felicitat. Ha fet amics i tots mengen. És un afortunat. La vida se li ha tornat positiva per ser mala persona. Les bones persones no han tingut l’oportunitat d’arrepentir-se. Article publicat a l'EixDiari a partir del 25 de febrer del 2013