La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 5 de febrer de 2013

El conte de la noia que no volia parlar

La noia que no volia parlar s'amagava dins el seu pijama a ratlles amb el seu secret. Aquell matí havia passejat amb els seus gossos per la platja i sota una pedra que besava l'aigua va trobar una ampolla amb un missatge dins. La va obrir. Era la carta d'un mariner que fa anys es va enamorar d'una sirena i com que no sabia on vivia, va escriure un poema i el va posar dins una botella ben tancadet. Al cap dels anys la noia que no volia parlar se'l va trobar i amorosament el va guardar el més proper del seu cor possible. Quan la lluna brillava en la part més alta del firmament el va obrir i amb la llum de la tauleta de nit el llegia atentament intentant no perdre cap detall d'aquell mariner i aquella sirena. La història parlava d'un amor impossible que un jove mariner havia vist balancejant-se sobre les ones. Eren poemes escrits amb sentiments. Eren sentiments dins poemes. Eren moltes coses per estar dins una ampolla perduda dins la immensitat del mar. La noia que no volia parlar va trobar en aquell testimoni d'amors i desamors uns versos que la identificaven.  el va reescriure en un altre paper humit per les seves llagrimes i amors. Al dia següent el va llençar al mar i amb tinta va escriure sobre l'ampolla el nom del seu enamorat. Al cap d'uns anys segurament algú rebrà aquesta història i se la ferà seva. La història d'un jove mariner per una sirena serà el poema d'una artista al seu company de pupitre. Serà el poema d'una noia que contagiava la risa al seu millor amic. Serà el poema d'una ment inquieta per algú que la compren. Serà un poema que servirà de consol a molts cors enamorats. Serà un balsam per curar tots els mals. Serà un grapat d'il·lusió dins un mar d'esperança