La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 19 de març de 2013

Anuncis de brou de gallina



Cada dia ens deixem portar més pels anuncis dins l’ampli i temptador món de la publicitat que ofereix tot tipus de serveis i productes. Abans era normal que els grans i petits magatzems ens volguessin vendre a uns temptadors preus les meravelles dels seus productes. No fa gaires anys, el món de l’ensenyament  també van  entrar en aquest món en la cerca de nous alumnes i retocant una mica l’oferta educativa perquè  resulti més atractiva de cara als nous estudiants. Les universitats instituts i escoles concertades i privades van seguir aquest pas amb fermesa per matricular més alumnes en les seves aules. Hem de dir que alguns centres privats o concertats des de ja feia anys que practicaven aquesta política de captació. Els més religiosos són capaços d’acceptar els més alumnes més ateus  a canvi de poder fer front a les despeses del centre. Uns pocs centres no han de caure en aquesta política  perquè, per diferents motius, gaudeixen de les llistes d’espera que els evita entra en aquest món.
En altres camps també es viu amb intensitat aquest fenomen. La rivalitat entre les diferents estacions d’inspecció tècnica de vehicles també vetllen per la captació de nous turismes i camions perquè es converteixin en usuaris de les seves instal·lacions.
Ben aviat això ens ho trobarem en el servei de Renfe com ja passa en altres països com Anglaterra. Les vies seran públiques, però per sobre podrem veure circular diferents marques de trens. Si són més espavilats, simplement en un concurs de “bon rotllo” es repartiran amigablement les vies. Al final serà un batibull de responsables i gestors que s’aniran passant la pilota l’un a l’altre, sense que ningú et pugui treure les castanyes del foc.
En els serveis municipals de mica en mica també van caient més serveis en empreses privades. La crisis serà el justificant ideal per anar externalitzant i traspassant serveis públics al capital privat. Evidentment tots hi perdem, però és el que marquen les noves tendències. Uns serveis ja difícils de recuperar per la crisis que ens afecta i l’escurat que estan totes les administracions. Els poderosos, com ja passa a gran escala, no són els que estan ni al Congrés ni al Senat, ni al Consell de Ministres. Els poderosos s’amaguen darrera les grans empreses i des d’allí mouen els fils perquè alguns no hi perdin, de la resta, no importa. D’aquí pocs anys en un ajuntament només hi treballaran els polítics, els seus assessors. Alguns d’aquests convertits en pseudofuncionaris que faran els informes adaptats a les necessitats dels manaires. No hi faltaran uns pocs policies per actes amb nota de premsa i una munió de treballadors d’empreses subcontractades que seran els qui s’encarregaran de la feina bruta en la seguretat, vigilància  i el trànsit, neteja, cobrament d’impostos, etc..
A partir d’aquí podríem entrar en el món dels patrocinadors. Potser no estaria malament que alguna empresa  s’encarregui del manteniment de les papereres del municipi a canvi de posar el seu logotip en la seva part visible. També tenim les parades d’autobús que es poden aprofitar per aquestes finalitats. No oblidemla  flota de vehicles que ofereix aquest servei. Potser algun establiment ofereix el viatge gratis a canvi de que utilitzi el transport públic per anar al seu centre. Una manera de fer publicitat i col·laborar en el manteniment d’aquest servei públic.. A Lleida uns grans supermercats van signar uns conveni en què es comprometien a vendre les bosses de reciclatge d’orgànica a peu de cost. Tenim molts altres elements del mobiliari públic que sense patir cap canvi radical podrien acollir alguna mena de publicitat d’algun comerç. La segona part del tema és: ¿qui hi ha capaç avui en dia i que tingui les ganes i la voluntat de destinar una part dels seus beneficis a aquesta lloable iniciativa?
Al final d’aquest procés la paraula que definirà l’obertura o el manteniment d’unes instal·lacions  i d’uns serveis serà la seva sostenibilitat real. Estem en plena economia de guerra. La solidaritat dels darrers anys l’anirem pagant amb escreix en els propers.  Aquest serà el punt clau que ha de marcar la política. Sempre quedaran obertes serveis o entitats que no són viables econòmicament, però cada dia menys. Ara ens preocupàvem per la cultura i les seves múltiples manifestacions, però a partir d’ara tot això serà directament proporcional al seu finançament i el seu cost real. No funciona. Doncs, fem un pensament.
Al final ens convertirem en un país d’analfabets i amb un accés restringit a moltes propostes que només hi podran anar les persones amb una economia sana. La gràcia i el benestar de què hem gaudit aquests anys que, per cert, tampoc ens ha servit per aixecar aquest país ni en educació ni en ensenyament i ens portat a aquest atzucac de difícil sortida. Molts diners que hem invertit no serviran per res. Hem creat una generació frustrada. Uns quants se salvaran i sabran buscar-se les garrofes.
Des de les escoles bressol fins a les llars de jubilats  de mica en mica aniran perdent usuaris perquè la situació social no permet satisfer aquests extres que fins ara formaven part de la rutina. Algunes hauran de tancar per manca d’aportacions. Això de portar el nen a una escola bressol o l’avi a una residència ja és com un luxe que cada dia serà més inabastable per moltes famílies.. No crec que triguem gaire a veure escoles bressol patrocinades per alguna marca d’alimentació infantil i una llar d’avis amb un rètol molt gran de brou de pollastre “light”. Abans que tanqui. Hem de confiar en els anuncis encara que sigui d’una empresa amb uns ideals llunyans dels nostres principis.Article per publicar a partir del 18 de març del 2013 a l'Eix Diari