La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 5 de març de 2013

Un blog, un exercici de comunicació




La comunicació és una de les meves passions de tota la vida. Quan era petit volia ser músic de gran. Per ser més concret, tocar un orgue màgic amb un munt de tecles i botonets. Jo que em quedava a la sala  mirant fix les orquestres quan per la festa major hi havia ball a la societat. En aquells moments, això de voler viure de la música no era una cosa molt ben vista. Menys en un poble. Vaig haver de reconduir, per molts i diferents viaranys,  els meus plans de futur cap a els llengües semítiques com és l’àrab. En el fons crec que tot responia  a un afany de comunicació que jo  volia dirigir vers la música, però a casa no em van deixar. Després de caminar pel desert  durant uns anys, escrivint articles a la premsa local va aparèixer internet i la xarxa. El proper pas va ser dissenyar una mena de blog personal. El més important  no era ni el disseny, ni les visites ni altres aspectes com les fotografies. Jo tenia ganes de dir coses. A vegades quan les vols dir no tens ningú davant que t’escolti. Altres cops, algú t’escolta i no saps que dir. Això de la comunicació és una relació entre qui parla i qui escolta, en singular o plural. El passat dimecres, dia 27 de febrer, va fer 6 anys que vaig encetar aquesta porta a la xarxa i a la resta del món virtual. A vegades tens la sensació que t’escrius a tu mateix. Hi ha moments que ho escrius perquè potser li fas arribar les queixes o els suggeriments  al teu alcalde o a l’encarregat del supermercat que t’ha volgut enganyar amb el pes. Aquestes són algunes d’altres tantes  històries que han anat passant en aquests sis anys a la xarxa. L’empenta de tot això es va originar per força gent que van plantar un blog de temàtica diversa a la xarxa . Aquí al Vendrell, vaig aprofitar aquesta empenta per crear, amb altra gent, un programa de ràdio, el Pas de Vianants que ja porta 5 anys en antena. En els seus principis van ser el punt de trobada de sis blocaires, com la Laia, l’Alfred, la Marta, la Yolanda, el Roger i un servidor. Allí va començar tot plegat i de mica en mica ha anat derivant fins a compartir el programa amb la Liliana que també té blog i és un dels puntals dels 4 Fonts que ha servit de revulsiu a la societat vendrellenca del darrer any i encara té molta empenta per reviure molts més episodis amb històries de casa nostra Encara que sempre la vida va imposant canvis en qualsevol projecte conjunt per diferents motius. Hem de creure que sempre queda la seva essència.
Després dels blogs van venir el facebook i el twitter i el Linkedin i moltes altres històries que de mica en mica es van implantant en les nostres vides. Ens sembla que fa molts anys que ens podem comunicar a través del nostre ordinador amb un xicot de Nova Zelanda, però tot plegat fa quatre dies que arribem a l’altre punta del món. Hem de tenir ben present que cada dia sabem menys de qui viu en el pis de sobre. El caliu d’abans per les coses bones i també les dolentes s’ha anat perdent en aquesta pèrdua d’humanitat que afecte a aquesta humanitat de la primera dècada del XXI.
En tots aquests anys he descobert moltes coses que es podrien resumir en uns petits apunts. A la gent li agrada mirar i llegir el que escriu la resta, però tot i discrepar o estar-hi d’acord, li costa molt aportar la seva versió. La gent defuig d’expressar la seva opinió. Quan ho fa molts cops s’amaga darrera de l’anonimat que és una eina per dir el que vols sense donar la cara. La gràcia és que la gent parli i digui el que pensi obertament. No passa res. Amagar-se per criticar a la resta és una cosa que jo sempre he trobat de covards. Si no són capaços de mostrar la seva identitat tampoc els hi hem de donar cap valoració del que aporten. Uns éssers que en aquest món se’ls anomena “Trolls”. Un terme molt apropiat per definir aquest comportament. Hi ha seguidors fidels que saps que sempre et llegeixen, altres esporàdics que només ho fan quan d’alguna manera es troben identificats. També trobem els qui et troben puntualment gràcies a algun cercador a través d’algunes paraules claus.
És una grata experiència tenir un blog i els seus efectes positius:  la gent et segueixi i ho comenti. Altres que et saludaven ara no et diuen res, però descobreixes que tampoc eren amics. A vegades en aquests detalls vas perfilant el teu rumb a la  vida, sense voler-ho. Un camí que ens dissenyem cada dia i a cop de petites aventures i desaventures per on et guia el dia a dia. Cada dia és més complicat saber quan tens 15 anys que seràs de gran i on acabaràs els teus dies. Fa unes dècades era molt difícil que per un xicot de poble acabés anant a estudiar o a viure a l’altra part del món, però en aquest món on tot està molt proper i tot està molt lluny, els nostres camins són molt incerts i els canvis són constants. Un blog et permet comunicar-te amb la resta i amb un mateix. Molts cops naveguen coses en els nostres caps, però fins que no ho poses per escrit, no saps realment el que et balla pel cap. Aquest és un exercici molt necessari com quan un nen, a escola, el professor el fa escriure que ha fet el cap de setmana. Una manera d’ordenar els records. Triar allò que s’ha quedat en la memòria i allò que s’ha eliminat per inèrcia. Un blog és un exercici de comunicació amb el teu entorn i amb tu mateix. Gràcies per estar aquí un any més. Article publicat a l'Eix Diari a partir del dia 3 de març del 2013