Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dijous, 7 de març del 2013

El tren de l'esperança

En un dia normal com avui he agafat un trens sense un final segur i amb les estacions de sempre. A cada parada pujaven persones. Primer de tot ens hem trobat amb les persones que es creen importants perquè tenen molts càrrecs i molts deixebles al seu voltant. Ells amb els seus maletins de pell i les seves corbates es trobaven segurs. A la segona parada han pujat les persones que són realment importants perquè quan trenquen la rutina algú pregunta per elles i es troben a faltar en el dia a dia. Aquestes persones que omplen espais i cors i que et sents segur al seu costat i que sempre t'acompanyaran fins la darrera parada. En la tercera estació hem trobat els que passen de tot i fan una vida alternativa. Aquestes persones no són més que gent que volien ser important i s'han quedat a la cuneta i han tingut que crear el seu mon alternatiu perquè tothom els ha passat per alt. Avui van de progres i alternatius, però són com els importants, però tunejats perquè en realitat estan més propers del fracàs que al costat d'un currículum molt contudent. No cal que digui que els de la segona parada no porten ni curriculums, ni targetes. Una llibreta, un llapis i una maquineta per dissimular els nervis quan trenques la punta.
En aquesta segona parada ha pujat un senyor gran que portava un grapat de fotos a la seva motxilla. Eren fotos del seu poble, dels seus racons de la seva gent. Imatges que volien dir moltes coses per aquelles perosnes que les havien viscut. Per mi eren fotos d'un temps i d'un pais propers pero llunyans perquè jo soc de muntanya i de camp i les fotos eren de mar i de tren. Aquest senyor m'ha explicat la historia de la seva filla més gran. En el meu bitllet no hi posava destí podia estar hores i hores en aquell tren. Al final quan entre el nou dia, sempre es torna al lloc d'on has sortit i llavors obres els ulls i tornar a començar. Explicava que a la seva filla de cabells llargs cada dia anava a la platja i escrivia a la sorra una paraula màgica. Un dia posava amor, un altre dia companyia. Amb el temps hi anava afegint: família, llibertat, música, locura ( és en castellà però ella sempre ho escrivia així), amics, passió, solidaritat, igualtat, comprensió, optimisme. il·lusió, esperança, fe, alegria, somriure, risa, mirada, batec. Aquest bon home em deia que cada cop que escrivia venia una onada del mar i li esborrava. Llavors la noia es posava tristota i plorava amb la seva arpa que acariciava amb molta molta tendresa. Mentre somiquejava en un costat de la platja veia com les ones que li borraven els seus missatges també portaven escrites un missatge. En una era tradició, altre costums, imatge pública, religió, compromisos. Ella no entenia perquè aquelles paraules que navegaven sobre les ones li trencaven la seva màgia, el seu art efimer sobre la sorra del mar. Sempre hi anava i mai no es cansava. Fins que un dia va anar a la muntanya i va trobar un pagès filòsof sota una olivera. Llavors va decidir explicar-li a aquest senyor assegut a sota l'olivera. Ella veia com aquell senyor gran l'escoltava. Eren molt feliços i s'entenien tot i que moltes generacions els separaven. Però compartien el mateix esperit. Ell li explicava la seva vida amb alegria i entusiasme i ella l'escoltava bocabada sense respirar. Però un dia, un angelet va decidir prendre aquell senyor per escoltar les històries dels àngels del paradis. Ella es va quedar sola en el seu mon i s'anava tancant i en el seu petit paradís només deixava una porteta oberta pels animalons que escoltaven les seves histories, les seves penes i alegries. Ella no volia explicar res a ningú perquè tenia por de robar-los hi un minut de la seva vida, però ella sempre escoltava a tothom i intentava ajudar tot el que podia. Però ella tenia un secret.Un dilluns de setembre sense voler-ho va trobar davant seu un llibre de poemes màgic. Cada cop que hi escrivia un desig sorgia un poema o un conte a l'altre costat. Ella se'l va portar a casa i l'amagava sota el coixí cada nit hi escrivia una petita història que al matí trobava resposta per part de l'encanteri del llibre. Ella era molt feliç perquè aquell llibre li permetia escriure com ho feia de jove sobre la sorra del mar i podria llegir en les seves fulles com en gaudia en els ulls de l'avi. La nostra protagonista ara era feliç. Havia vist com el mar li retornava aquells anhels que un any va escriure a la sorra en forma de llibre màgic. Un llibre que no es de cap escriptor famós ni conegut. És la veu del poble que premia a les persones que creuen en els altres i que tot i ser molt importants mai ho sabran perquè la seva gràcia no es pot mirar en coses que es puguin comprar. El nostre avi alegre i simpatic i company de tren m'ha dit que estava molt content que al final la seva filla somreia a casa. A vegades veia que la seva filla a vegades estava flotant. Savia que era feliç. Però no volia saber el motiu. Era feliç així perque sempre havia desitjat el millor per ella. Sabia que mai li diria  el seu secret, però ell un dia el va descobrir sota el seu coixí mentre recollia un mocador humit de llagrimes que havia deixat la nit anterior per eixugar algunes de les seves emocions. Varem tornar a casa perquè aquest tren sempre torna esperant un nou dia. La vida continua i el tren de l'esperança cada dia surt d'algun lloc. Només cal deixar-se portar per trobar persones del dia a dia que estimen la vida com si visquessin el seu darrer dia. Escolteu-les. Ja veureu que la vida és molt bonica. Només l'hem de saber gaudir en la mesura que ens correspon.