La veu del poble

La veu del poble

dimarts, 12 de març de 2013

Un esperit roig i negre es mou al Vendrell



Esdeveniments populars que arriben a la gent . Omplen places i carrers. Uns colors, uns personatges anònims per la majoria, un himne,  un entrenador, uns jugadors, personal tècnic, una bandera, un escut, un sentiment, un nom, una tradició, una força anònima que aplega molta gent, una ànsia fervent que té ganes d’omplir els carrers. Aquests són alguns dels ingredients que el dilluns dia 4 març va tornar a enlairar el Vendrell als principals llocs dels mitjans de comunicació. Una data històrica que es repetia per motius totalment oposats. Més d’un segle després dels tràgics fets del 1874 amb més de 200 baixes entre carlins atacants i defensors locals en una població de 5.000 i escaig veïns. Ara tocava viure un moment d’alegria i joia. Aquest cop les ràdios, les càmeres, els fotògrafs. Tots  frisaven per retenir la màxima dosis d’emocions a través de la gent cridant, cantant, saltant que vivien en primera persona aquest esperit desfermat que compartir aquest esperit popular. Potser la Copa del Rei no és la més important per un poble que aposta majoritàriament pel dret a decidir i es llença al carrer màssivament per demanar independència. Això és el de menys. La gràcia de tot plegat que la gent volia vibrar amb els seus colors i amb la gent que els representa. Molts voldrien que hi hagués més vendrellencs de soca-rel vestint els seus colors, però no passa res. Ja són de la casa i quan es vesteixen de roig i negre automàticament ja són fills d’aquesta vila perquè porten el nom del poble dins el cor. 
Hi ha esdeveniments a la vida d’una persona que es porten a terme bàsicament per complir amb un protocol que ve imposat per polítiques del quedar bé.. A vegades en els moments menys inesperats veus que la gent hi posa part de la seva ànima i es converteix en un fenomen de masses contagiós que implica a tothom sense donar-se’n compte. Molts cops succeeix el fenomen contrari: buscant que la gent participi d’aquest esperit col·lectiu, al final acaba sent un acte fred en què la majoria de gent consulta dissimuladament  el rellotge per saber si encara han d’aguantar gaire amb la seva lletania personal en nom d’una cosa que no els interessa el més mínim. Són coses que no sé sap mai que passarà. L’espurna que pot aparèixer en el moment menys inesperat és capaç de donar el tomb a l’escala de valor de les sensacions. No sempre es viu amb la mateixa intensitat. Hi ha persones que en alguns actes s’hi impliquen més i en altres se situen en un segon terme. El dilluns, dia 4 de març, 139 anys després dels històrics fets que van marcar una època, el Vendrell ha tornat a fer història. Els seus efectes potser no tindran la vigència dels altres, però ha representat un moment àlgid en l’esport local.
Són moltes les persones que ara tenen cabells blancs o fins i tot calbs que han viscut en primera persona aquest esport a la seva sang. Han jugat en els seus primers anys i després com és obvi ho van haver de deixar per diferents circumstàncies. Quan aquests han estat pares s’han esforçat perquè els seus fills mantinguin aquest esport ben viu dins el seu cor. A partir d’aquí el jove esportista decidirà que vol fer en el seu futur.
Són moltes les persones del Vendrell de tota la vida que porten dins el seu cor aquests colors. Ara que el club vendrellenc ha arribat als punts més alts de la classificació la gent ha tornat a recuperar aquesta passió i se l’ha fet seva. Tot i la fina pluja i l’ambient que no convidava gaire,  la gent va sortir al carrer per compartir amb els seus colors més que un sentiment. Petits i grans van voler viure en primera persona aquesta festa que era sobretot vendrellenca. En un mateix punt es donaven la mà, pares, fills que han crescut al costat d’aquest esport tan nostrat i que sempre ha identificat al municipi. Altres equips hi posen més recursos, millors equipaments , però almenys en aquest cop ha tingut més força, les ganes i l’energia, la voluntat d’aquest equip jove que altres històries que en un pla d’empresa podrien apuntar a uns millors resultats, però hi ha coses a la vida que no es poden valorar . Aquestes moltes vegades són els que col·loquen els primers en el seu lloc.
La festa del passat dilluns no era ni una festa al voltant d’una coneguda marca de cervesa, ni era només la d’uns jugadors que van encertar la porteria més cops que el rival. Era l’energia continguda de molta gent que volia deixar anar les seves emocions internes apassionats d’uns colors i en un esport que fa moltes dècades que al Vendrell era un dels puntals del vessant esportiu com les curses de bicicletes. Ara sembla que aquí tota la vida s’ha seguit fervorosament el futbol, però aquesta és una de les grans mentides que de mica en mica ha anat filtrant en el nostre subconscient.
Aquí al Vendrell, la gent tenia uns esports i una gent que els seguia. Ara estem massa identificats amb un parell d’equips nacionals i algun esportista d’altres disciplines que sembla que un dia d’aquests té l’hagis de trobar corrent al passeig marítim. Res de tot això. També hem de bastir els nostres herois com varen fer els nostres avantpassats amb gent de casa nostra que fan el més important: complien el seu paper dins el poble silenciós amb voluntat i fermesa.
Ara per ara, tot és molt proper. Correm el risc que la nostra identitat es dilueixi en favor d’aquesta col·lectivitat global que afecta uns quants milions de persones. Està bé que tinguem aquests puntals, però sempre hem de defensar i hem d’apostar per al gent de casa nostra. La més propera. És un fet de consciència i d’identificació amb el nostre territori i els seus veïns.
L’altre dia va ser un  dia històric que molta gent recordarà per molts anys. Potser ben aviat es podrà reviure i esperem que així sigui. Ara ja sabem que al Vendrell la gent es mou quan els seus colors surten triomfadors en un esport encara que sigui minoritari i amb un tracte discriminat en els mitjans de comunicació com és l’hoquei. Ara s’ha de conservar aquest esperit i que la gent vagi als partits i els faci seu. Al dia següent els comenti a  la feina o davant la botiga. Aquesta és la gràcia. Ara hem de seguir apostant per aquests protagonistes que són ells, però que també som nosaltres i han estat els nostres pares i ho seran les properes generacions. Després de la glòria, ara tocar seguir cada pas d’aquests herois que ens varen fer sortir al carrer. Seguir els seus partits  i fer de baula perquè altra gent participi de les seves glòries, però també del seu dia  a dia que és el més important perquè durin molts anys. Article publicat a l'Eix a partir de l11 de març del 2013