dimecres, 23 de gener de 2013

Mirant la vida com gira




La nena que volia ser artista es mirava atentament com giraven sense anar enlloc les atraccions de la fira del seu poble. Ella amb als els cabells repartits en dues llargues cues a ambdos costats es passava hores i hores mirant com el trenet, el cavallet i l’autobús no paraven de donar voltes. A vegades amb gent a dalt i altres vegades sense ningú que ocupés el seu vuit interior. En aquesta mena de rutina ociosa va acabar d’entendre el sentit de la vida que una nena de 7 anys pot copsar.
Ella volia ser artista perquè sentia una passió dins seu que li feia dibuixar traços sense ordre ni concert en una llibreta aprofitada que el seu pare havia utilitzat per fer un curs d’anglès. En altres moments dedicava el seu temps lliure a posar per escrit mil històries que li rondaven pel cap.
La seva família l’empenyia a què estudiés dret, però ella si resistia profundament. Al final hi va entrar després de pactar amb la seva família que un cop acabada el grau podria estudiar el que vulgues. Dit i fet. Mentre repassava lleis i normes dibuixava sirenes i cavallers en móns irreals fruit de la seva imaginació. Va aconseguir els crèdits demanats amb molt bones qualificacions. Tot seguit els seus pares li van buscar una feina en un bufet d’un amic. Allí es dedicava a copiar i enganxar contractes adaptats a cada circumstància, mirant que no hi hagués cap apunt dissonant en aquells pactes entre humans. La seva vida començava quan sortia de la feina. A partir d’aquell moment pintava i dibuixava en lletres històries que li rondaven pel cap amb més precisió i més exactitud que en anys anteriors. Tenia molta experiència i se sabia moure molt bé en aquests espais amb un punt d’absurditat.
Un dia mirant en un gran setmanari, li va transmetre bones vibracions  un anunci de colors d’una important multinacional  anglesa que buscava una persona amb esperit per a la seva nova seu de la capital. En el text només posava que es requeria reconeixements generals sobre el dret. Ella es va posar a estudiar durament sobre la normativa general i específica que pugues sorgir en aquesta entrevista tan esperada. A ella li atreia el format de l’anunci i el terme “esperit” que apareixia en el cos del text.
El dia assenyalat va agafar una maleta plena de llibres i es va presentar a la cita. Tota elegant i mudada va entrar en el despatx indicat. La pregunta era què és per tu el dret? Ella va dibuixar diferents escenes protagonitzades per un ase i un home i una dona. Primer un a sobre i l’altre a peu, després tots dos a peu. Després tots dos portant el burro en les seves espatlles. En cada cas exposava  en paraules la seva teoria per acabar amb la conclusió que el dret és segons ho vulguis veure. Ella no havia estudiat gaires més cursos que el mínim exigible. Però tenia molt clar que s’hi amagava dins aquesta denominació tan breu. A més, era capaç d’exposar a la resta dels humans la seva essència.
La noia que la va entrevistar la va agafar per a la nova feina. Fora es van quedar els amics d’algú, els que tenien molts i molts cursos en universitat internacionals. Els que parlaven cinc idiomes amb molts cursos d’estiu arreu d’Europa.
La majoria d’ells no sabia que era el dret. Es van dedicar a repetir la definició que havien trobat en algun dels seus llibres de la universitat. En el cas del dibuix, aquí ja es van perdre totalment. Alguna balança es va deixar veure en les proves dels més agosarats. Una estàtua amb els ulls embenats, però ningú li va saber treure la gràcia que aquesta noia que volia ser artista havia aconseguit amb els seus dibuixos on un home i una dona i un ase havien de recórrer una distància.
La història de tot això és que en aquesta vida és valora massa el que potser a vegades és resulta el més trivial. La gràcia de tot és el procés d’adaptació i anàlisis de la realitat. Què tu siguis capaç de repetir fins a la sacietat teories i bocins de paràgrafs potser només vol dir que no has entès res del que t’han volgut dir.
Mirant aquell cavallet, aquell cotxet de curses i aquell avió la nena va descobrir que el més important no eren aquells objectes enganxats al terra sinó el moviment que fa que en cada moment tinguem una percepció diferent del nostre entorn  davant els nostres ulls. Nosaltres només podrem optar entre un o l’altre, però perdem molt de temps discutint qui és el millor, quan no hi ni millors ni pitjors simplement punts complementaris. Article publicat a l'Eixdiari a partir del 21 de gener del 2013