La nena que volia ser artista es mirava atentament com giraven sense anar
enlloc les atraccions de la fira del seu poble. Ella amb als els cabells
repartits en dues llargues cues a ambdos costats es passava hores i hores
mirant com el trenet, el cavallet i l’autobús no paraven de donar voltes. A
vegades amb gent a dalt i altres vegades sense ningú que ocupés el seu vuit
interior. En aquesta mena de rutina ociosa va acabar d’entendre el sentit de la
vida que una nena de 7 anys pot copsar.
Ella volia ser artista perquè sentia una passió dins seu que li feia
dibuixar traços sense ordre ni concert en una llibreta aprofitada que el seu
pare havia utilitzat per fer un curs d’anglès. En altres moments dedicava el
seu temps lliure a posar per escrit mil històries que li rondaven pel cap.
La seva família l’empenyia a què estudiés dret, però ella si resistia
profundament. Al final hi va entrar després de pactar amb la seva família que
un cop acabada el grau podria estudiar el que vulgues. Dit i fet. Mentre
repassava lleis i normes dibuixava sirenes i cavallers en móns irreals fruit de
la seva imaginació. Va aconseguir els crèdits demanats amb molt bones
qualificacions. Tot seguit els seus pares li van buscar una feina en un bufet
d’un amic. Allí es dedicava a copiar i enganxar contractes adaptats a cada
circumstància, mirant que no hi hagués cap apunt dissonant en aquells pactes
entre humans. La seva vida començava quan sortia de la feina. A partir d’aquell
moment pintava i dibuixava en lletres històries que li rondaven pel cap amb més
precisió i més exactitud que en anys anteriors. Tenia molta experiència i se
sabia moure molt bé en aquests espais amb un punt d’absurditat.
Un dia mirant en un gran setmanari, li va transmetre bones vibracions un anunci de colors d’una important multinacional anglesa que buscava una persona amb esperit
per a la seva nova seu de la capital. En el text només posava que es requeria
reconeixements generals sobre el dret. Ella es va posar a estudiar durament sobre
la normativa general i específica que pugues sorgir en aquesta entrevista tan
esperada. A ella li atreia el format de l’anunci i el terme “esperit” que
apareixia en el cos del text.
El dia assenyalat va agafar una maleta plena de llibres i es va presentar a
la cita. Tota elegant i mudada va entrar en el despatx indicat. La pregunta era
què és per tu el dret? Ella va dibuixar diferents escenes protagonitzades per
un ase i un home i una dona. Primer un a sobre i l’altre a peu, després tots
dos a peu. Després tots dos portant el burro en les seves espatlles. En cada
cas exposava en paraules la seva teoria
per acabar amb la conclusió que el dret és segons ho vulguis veure. Ella no
havia estudiat gaires més cursos que el mínim exigible. Però tenia molt clar que
s’hi amagava dins aquesta denominació tan breu. A més, era capaç d’exposar a la
resta dels humans la seva essència.
La noia que la va entrevistar la va agafar per a la nova feina. Fora es van
quedar els amics d’algú, els que tenien molts i molts cursos en universitat
internacionals. Els que parlaven cinc idiomes amb molts cursos d’estiu arreu
d’Europa.
La majoria d’ells no sabia que era el dret. Es van dedicar a repetir la
definició que havien trobat en algun dels seus llibres de la universitat. En el
cas del dibuix, aquí ja es van perdre totalment. Alguna balança es va deixar
veure en les proves dels més agosarats. Una estàtua amb els ulls embenats, però
ningú li va saber treure la gràcia que aquesta noia que volia ser artista havia
aconseguit amb els seus dibuixos on un home i una dona i un ase havien de
recórrer una distància.
La història de tot això és que en aquesta vida és valora massa el que
potser a vegades és resulta el més trivial. La gràcia de tot és el procés
d’adaptació i anàlisis de la realitat. Què tu siguis capaç de repetir fins a la
sacietat teories i bocins de paràgrafs potser només vol dir que no has entès
res del que t’han volgut dir.
Mirant aquell cavallet, aquell cotxet de curses i aquell avió la nena va
descobrir que el més important no eren aquells objectes enganxats al terra sinó
el moviment que fa que en cada moment tinguem una percepció diferent del nostre
entorn davant els nostres ulls.
Nosaltres només podrem optar entre un o l’altre, però perdem molt de temps
discutint qui és el millor, quan no hi ni millors ni pitjors simplement punts
complementaris. Article publicat a l'Eixdiari a partir del 21 de gener del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada