La veu del poble

La veu del poble

dijous, 31 de gener de 2013

La politica del twit

Ens estem acostumant a practicar una mena de política de fotografia sense més continguts. Una foto, un titular i anar fent. El dia a dia que no surt enlloc i que és el que costa de mantenir perquè és constant i molts cops estas picant pedra. Això ja ha passat a la història. Tant la política nacional, com la local ens estan acostumant a fer una polítca de twitter. Una foto i 140 caràcters i la resta ja no compta. Això ens mena en què en aquesta societat ja no hi ha coses fixes i constants com l'ensenyament o la sanitat de quan erem joves. Ara cada dos per tres et surten dades sobre els pacients d'un hospital, però no et diuen quants de mesos has d'estar perquè et visiti un dentista. En l'ensenyament, de tant en tant hi ha polèmiques sobre canvis de plans, però ningú sap res. És tot fum sense uan base sòlida. Abans no hi havia tantes informacions i tot anava millor. Senzillament perquè han volgut convertir la rutina en notícia. Llavors estan pervertint el sistema. Els límits els desconecs, però la realitat algun dia s'ha d'imposar sobre aquests titulars.

Un món. Dues realitats

Parles amb profes de la universitat, profes d'egb, profes de música d'anglès i tots et diuen que la immensa majoria d'alumnes estan desmotivats. No saben que fer. No tenen al.licient. Estem en una societat on la gent és mou simplement per fer alguna cosa i el que hauria de ser un petit plaer es converteix en un trauma. Això és una cosa molt trista que ningú es preocupi per solucionar aquest trauma global. Estem creant unes generacions que els costa tirar endavant perquè el model que els hi tenim preparat no està adequat a les seves necessitats. Potser hem de canviar els conceptes i adaptar-los a la nova realitat. No ho sé pas Això passa per fer un reset social. Igual que passa amb els més petits, també els més grans fan cursos i cursets que en molts casos no els interessa el que fan, simplement ho fan perquè s'ha de fer i queda bé. Ens hem complicat massa l'existència i hem creat un model que ja no serveix perquè està lluny de la nostra realitat de cada dia. Tot això provoca que tant profes com alumnes visquin en situacions no gaire agradables i al final tot és molt mecànic sense que hi hagi una comunicació entre les diferents parts. Estem immersos en uns esterotips irreals que ens fan seguir cap a un atzucac. Potser la crisis ho arreglarà. No ho sé, però el que està segur que aquests vides paral·leles no poden durar gaire sinó les conseqüències poden ser molt greus per tots plegats.

dimecres, 30 de gener de 2013

Noves sensacions al Petit Vendrell del carrer de Mar

L'altre dia vaig descobrir en primera persona un nou restaurant al Vendrell. Ja fa mig any que funciona però no hi havia entrat fins l'altre dia. Es tracta del  Petit Vendrell, del carrer de Mar, 24. Una mica amagat al cor del Vendrell, però està proper a tot arreu. Els seus plats són de creació però amb els preus a terra dins la mateixa línia de l'Estil que està en el mateix carrer una mica més amunt. Són dos punts que es complementen amb uns preus molt similars. Aquest és més petit i està regentat per una parella que ha trobat en la cuina el seu futur professional. Després de sis mesos de funcionament, ja ha passat la primera part de la prova que molts no aguanten. Us ho aconsello, tracte amable, carn i peix i molt acollidor. Ja ho sabeu, noves sensacions sense anar gaire lluny.

Alegria 0.0 que és carnaval.

Jo he estat jove, encara ho soc una mica. M'havien dit que el Carnaval era la festa de la gresca i la disbauxa. Ara entre el Carnaval 0.0 al Vendrell i a Vilanova que a l'Arribo no poden posar cartells de barra lliure, jo em pregunto quin sentit té aquest carnaval? Potser anar vestit de marciano i ballant tots  alguna canço tòpica com l'original del Mas Style. Aquí al Baix Penedès un carnaval que va de poble en poble com ho feien els tres tombs que també va de poble en poble per aprofitar recursos i una festa més lluida. El problema és que la gent no sap beure. Ja no controla. Hem inventat els colors perquè no tot és blanc o negre. El problema és que la nostra societat sinó és a cops de sanció les coses no van. Ara falta saber si realment les amenaces es compliran. No crec que ningú faci el control d'alcoholèmia als comparseros. No acabarien ni dilluns al matí.  La barra lliure és pot posar de moltes maneres. És pura qüestió d'estil i imaginació perquè tots ens entenguem sense trencar la legalitat vigent. Ens falta a tots una mica de seny sinó haurem de posar un polícia per ciutadà. No els podrem pagar pas amb l'erari públic. Segurates d'empresa privada?

Apunts per un Vendrell diferent per Liliana V. Calmet

 Fa un grapat d'anys que conec a la Liliana, encara que en fa molts  menys que varem decidir prendre un cafè per convidar-la a formar part del Pas de Vianants de Ràdio El Vendrell. La cosa va funcionar. És una persona jove amb les idees clares i que estima al seu poble i a la seva gent per això ha decidit treballar per una vila millor, més coherent, participativa i social on tothom hi pugui tenir cabuda. Una tasca difícil. Ella és sincera i honesta. Tot i ser advocada és deixa entendre fàcilment. En molts punts coincidim en altres ho hem de parlar. M'ha fet molta gràcia veure com una nova generació de joves que estimen el país diuen el que pensen i aposten per un país millor. Potser encara és aviat la nostra societat encara no està preparada per escoltar algunes coses, però tot tindrà el seu temps. És tot un detall que em citi en aquesta entrevista. Esperem que entre tots anem canviant de mica en mica moltes coses, picant pedra, però de mica en mica, la paret va creixent, encara que no ho sembli. Moltes gràcies Liliana. Volia fer quatre apunts del contingut de l'entrevista, però potser  m'he passat una mica. He de reconèixer que sentir en altres persones joves moltes coses del que penso és una cosa que m'emociona. El que he escrit aquí són aquests retalls de l'entrevista. Al final la podreu escoltar sencera.Us ho aconsello. Val la pena. Hi ha moltes coses que ens afecten a tots.
"
Les Quatre Fonts va sortir com surten les bones idees que és fent un cafè. Quan varem començar potser cap dels 4   tenia massa clar l'abast del que podia acabar sent. ( societat vendrellenca) Tenia moltes ganes de participar. No estava acostumada a participar. Encara no té ganes de participar donant la cara. Els que donen cara i nom i pots senyalar pel carrer són molt pocs. L'administració explica la seva versió o la que l'interessa per cobrar.  Lluitar contra la administració és quasi David contra Goliat. La gent s'ha de començar a moure. Durant molts anys hem confiat amb l'administració. Potser  ara si més concretament en el Vendrell. Hi havia diners. tenies quasi tot el que volies. Ara quan les vaques s'estan començant a aprimar tothom està aqui a veure que fan i que deixen de fer. Hi ha un procés de fiscalització d'actuació de l'administració que és que hauria d'haver estat. Potser la culpa és nostra que durant molt anys ens hem acomodat. Una posició molt còmode la nostra. Una de les coses que la crisis ha estat bona és que ha augmentat les ganes de participació de la gent. Comencem a moure'ns tots. No només els qui fem articles d'opinió que podem posar més el dit a la llaga. Jo m'escolto els plens tant del Vendrell com del Parlament. L'administració està obligada a donar informació de molts tràmits.  L'administració també té el deure  d'intentar explicar. A mi que em pengin els pressupostos al web. Molt bé però sinó tinc una llicenciatura en economia. Dic Vale  L'administració té aquest deure d'explicar-ho. Llavors ja està la conveniència de si vols o no vols que les coses se sàpiguen. Llegir diaris, escoltar plens, llegir normativa d'aqusta per vici. Estar una mica al dia del que es fa tan aquí com a nivell de país Jo crec que hi ha bons polítics. El que passa és que els bons polítics es tapen amb els mals polítics. Pesa més una mala actuació o un cas de corrupció amb alguna actuació puntual benficiosa pel país si parlem a nivell general. Ha quedat com la contesta políticament correcte. Al Vendrell tenim polítics mal acostumats o què han viscut quasi tota la vida o gran part de la seva vida, alguns tota, pràcticament aquí. Fins fa poc no s'han adonat que hi ha gent seguint-los i gent que vol saber i hi ha gent que pregunta. Són polítics, des del meu punt de vista, que quan portes 30 anys o 20 jo crec que perds la noció del que fas. De si realment vas entrar per tenir vocació pública o vas entrar per assegurar-te un sou.Tens la concepció del que és el diner públic o ja ho has pervertit tot. El ciutadà ha estat acostumat a anar cada 4 anys i aquí s'acaba la seva participació. A vegades em faig creus, ara ho dic a nivell general, com des d'un partit es deixar promocionar gent que no té estudis o està fent les carreres. Deixa que agafi experiència. Que toqui l'empresa privada. Llavors ja entraran a la política. Què sàpiguen que és guanyar-se els diners per si mateix. Llavors ja entraràs a la política. Amb bona dialèctica pots fer creure qualsevol  cosa i amb bona retòrica. L'administrat té la informació que tu li dones. Quanta gent va a l'Ajuntament als tràmits d'informació pública? Ningú.Si una persona t'explica una cosa amb una gran retòrica. Dius bé. Fas un acte de fe. Puc buscar les meves coses i tenir els meus dubtes. (4 Fonts)  Som joves. Només portem un any.  Justament acabem de caminar. Que la gent participi més a través d'articles, també de comentaris, però sobretot d'articles. Tenim el control de les 4 Fonts. Els articles que vaig fent dels plens del Vendrell. Jo escolto els plens i m'indigno. Sempre tinc algo que dic que això m'indigna. Jo quan parlo del Miquel. La cosa que més resalto és que el Miquel ha tingut el valor per opinar amb el seu nom. Jo això d'ell és una cosa quejo d'ell  admiro. Si fas una opinió que està bé posa el teu nom. Això el Miquel ho ha tingut clar. Miquel felicitats. Ets consecuent amb tu. Si després a l'ajuntament o pel carrer et diuen algo. Doncs, dones la cara. Un Vendrell ideal és un Vendrell on la gent participi i segon se l'escolti. Un Vendrell ideal no seria com jo voldria sinó com tota la gent que hi viu voldria. Totes aquelles persones que facin més de 20 anys que estiguin per allà (ajuntament el Vendrell) és hora de jubilar-se. Jo crec que m'odiaran més després d'això. Les platges les tens abandonades. Totes les urbanitzacions i aquests barris perifèrics integrar-los. El Vendrell ha crescut molt, però segueix sent un poble de 3.000 ó 4.000 persones que és el nucli antic. Començar a creure's que som una ciutat de 38.000 habitants que sóm capital de comarca".

Pas de Liliana V. Calmet per la Factoria

dimarts, 29 de gener de 2013

Història d'un pubill de casa rica



La història del Baix Penedès a vegades sembla que es pugui personificar com les aventures d’aquell pubill a qui li va correspondre dels seus avis per herència una masia rica, molt ben situada envoltada de camps conreats i acompanyat d’un feix de bitllets per fer-ho realitat. Va procurar per als seus pares un pis de Barcelona perquè hi fessin la seva vida diària lluny de les terres. Tot seguit va marxar cap als seus camps amb molts projectes per fer-los realitat. Es va posar mans a la feina amb ganes i voluntat, però al cap d’un temps va tornar a pidolar més diners als pares. El pressupost se li quedava curt amb el farcell de projectes que volia executar convertit en tot un emprenedor modèlic. Els pares el van alertar molt seriosament sobre l’enorme risc de la seva política empresarial. La sostenibilitat del nou vaixell era una fita per assolir. Per una tercera vegada, el nostre protagonista va tornar un altre cop a trucar a les portes dels seus progenitors. Aquest cop li van dir: mira fill meu et pagarem totes les despeses que tens, però pensa que ens has de tornar els diners en deu anys amb un petit interès. El nen content i satisfet va tornar a fer de les seves sense tenir massa clar  que l’amenaça dels seus creditors més propers era ben certa perquè ja estaven cansats de tenir aquell fill díscol. El primer que va fer el nostre protagonista quan es va fer càrrec de les seves propietats per potenciar l’harmonia amb el veïnat era organitzar àpats variats i balls nocturns amb conjunts de música amb qualsevol excusa. Per començar a bastir el nou negoci es va buscar cinc amics de tota confiança que l’ajudessin a tirar la nova empresa. El principal  era el gerent qui s’encarregava de menar el timó d’aquest vaixell de muntanya. Un gran salari assignat era la prova evident de la seva eficàcia en aquest camp. Evidentment que aquest personatge no tenia cap mena d’experiència en negocis similars, però era amic d’un amic del cosí d’un cunyat d’un alt càrrec de Barcelona. Una persona amb moltes influència i molta vàlua que ningú podia obviar. Evidentment el crack necessitava un assessor que l’ajudes a buscar informació i realitzar una planificació coherent i raonada de tot aquell negoci que els havia de portar a coincidir amb les grans estrelles de la política nacional. Ell executava la feina amb el seu portàtil des de Barcelona. No mostrava gaires ganes d’embrutar-se les seves sabates amb la pols de la terra. Evidentment el nostre nou pagès havia de tenir en el seu organigrama un comercial que comercialitzes els seus productes arreu. Una persona de paraula fàcil, capaç de vendre fum a tort i a dret encara que els seus compradors es pensessin que estaven davant d’una persona honesta i amb una línia de productes molt engrescadora. Entre una cosa i l’altra necessitaven un administratiu amb contracte d’auxiliar i el salari mínim interprofessional que s’encarregués de portar els comptes diaris, gestionar el magatzem, agafar el telèfon, atendre les visites al celler i fer de guia quan fos necessari entre altres moltes coses que el dia a dia aniria marcant.
En tot això,  el nostre hereu de casa bona necessitaria un pagès que l’ajudés a complir amb el dia a dia del camp. Un jove fitxat en un d’aquests mòduls d’agricultura pràctica en 670 hores amb certificat d’assistència que ja havia cursat informàtica a distància, però per manca de constància a l’hora de posar els colzes no va poder superar la prova final. Per donar una mica d’alegria al seu migrat salari de becari, estaria contractat com a cambrer en els saraus que organitzava el seu empresari.
El nostre jove empresari s’escarrassava juntament amb el jove pagès per poder tirar la masia endavant. Entre tots ells van endegar una línia de productes ecològics, naturals i arrelats a la terra, però la seva producció era minsa i no arribava als mínims que exigia el pla d’empresa. Però havien de treure el producte al mercat per començar a donar resposta als creditors que el trucaven contínuament.
Cada any elaboraven uns pressupostos amb unes dades de superàvit prou evident i ben marcat. El seu objectiu era mostrar els beneficis socials d’aquestes festes particulars amb amics on corria el vi de la bodega del costat i el menjar de Barcelona que arribava en furgonetes frigorífiques.
Però en un moment donat, el gerent se li va ocórrer la gran idea de llogar les propietats a una gran multinacional del sector que s’encarregaria de tirar tota l’empresa endavant i satisfaria tots els seus deutes. Una manera clara de reduir despesa sense perdre ni un cèntim.
Al cap d’un temps aquesta gran empresa va plantar un gran cartell anunciant que estava en venda. Dues empreses xineses es disputaven la seva titularitat. Tots els personatges centrals de la trama van passar a fer un curs de manteniment de celler subvencionat per l’atur. Els pares mentre vivien feliços a Barcelona gaudint de les oportunes ofertes de vacances de l’Imserso. Ningú el va ajudar, però tots l’estimaven molt. Publicat a l'EixDiari a partir del 28 de gener del 2013

A la recerca de la felicitat en primera persona

A vegades a la vida et pregunta, tu ets feliç? De petit era fill únic i al poble, clar, molts passaven de mi i m'havia de buscar la vida imaginant jocs i altres històries. En alguns moments jugant a indis i vaquers podia dir que crec que era feliç. Més tard vaig anar a la Universitat i amb uns amics llegiem poemes i els comentàvem simplement per passar-ho bé i aprendre moltes coses. Una cosa que no feia gaire gent, però que varem aprendre moltes coses que ens ha servit per la vida més que no pas algunes marcades com a obligatòries. A la feina, hi ha moments en què notes que la felicitat passa a prop i l'has d'intentar agafar com sigui. Ara a la ràdio, he viscut moments molt feliços amb algunes entrevistes que m'ha posat la gallina de pell. Hi ha hagut comunicació total i he tingut ganes de tornar un altre cop, però llavors la cosa fallaria, la màgia es trencaria. He estat feliç a piscina amb l'antonia, la dolors, el kevin, el casi. Ara ho sóc a música amb el cuarteto i la dire, Marian que intenta fer-nos gaudir amb la música. La veritat que hi ha moments sublims que toques el cel i no tens ganes de baixar a la terra. Un altre moment de felicitat és escrivint. Hi ha articles que s'escriuen sols. Poses la primera lletra i la resta ve tota sola. T'has de deixar portar i ja està. Tot ve sol. Evidentment en sopars i altres trobades també apareix aquest extranya sensació, encara que a vegades costa. Un dels punts on molts cops la felicitats apareix és  en un cafè amb algú que es deixi portar i et sapigui portar i vagis entrant en el món aliè amb tacte i ull. La felicitat són moments ràpids que quan hi penses ja han fugit cap a un altre lloc. La felicitat no l'has de buscar, simplement la trobaràs sinó la busques. No està en cap lloc i està a tot arreu. No és pot comprar amb diners i per cada persona ho viurà diferent. La felicitat no es pot forçar, perquè llavors et carregues la màgia. La felicitat es pot servir amb una mirada, un somriure o un petit detall. Molts cops està totalment oposat al seu valor crematistic. Aquesta és una petita reflexió sobre la felicitat. Aquesta és la meva idea amb la seva experiència. Cadascú ha de trobar la seva.

diumenge, 27 de gener de 2013

La mítica crisis dels 40

L'altra dia al jacuzzi parlàvem d'un dels temes que de tant en tant es comenten d'una manera informal i en petits ambients. La crisi dels 40. Aquesta és una edat en què els que són pares ja tenen el fill d'una edat que els permet cera independència i poder analitzar el futur. Els que no estem aquesta situació ens ve al cap la pregunta d'aquí 20 o 30 anys estaràs en la mateixa situació? Fen el que fas ara, però amb més canes o simplement sense pèl. Llavors varem estar pensant sobre alguns canvis d'actitud. Més o menys en les coses interessants que es van comentar és que la gent torna a una segona adolescència. Hi ha persones que volen escapar de la rutina i buscar nous projectes vitals encara que sigui tirar-se al buit sense xarxa. La gent pija de voluntat però sense calers, a vegades opta per fer realitat els seus somnis de viure en un lloc d'alt estanding i amb una vida per sobre de la seva realitat. Altres els dóna per practicar algun esport, entrar en el món de la música o pintar. Altres volen recuperar la seva adolescència i fer una mena d'actualització. Altres simplmenet volen tornar a viure la vida com si tinguessin 20 anys. Hi ha moltes versions, però alguna cosa hi ha. Cal dir que hi ha persones que ho viuen als trenta llargs o als 40 curts. També altres que no ho viuen perquè viuen la vida en un copiar i enganxar que els aproximar a la seva felicitat fràgil. Altres estan plens d'interrogants i no saben que fer, però es noten rars. No sé aquesta és la meva aproximació a una mena de meitat de la vida, quan encara es tenen ganes de fer moltes coses i hi ha força i energia. És una cosa curiosa, però els alli presents varem constatar que aquest fet existeix i que depèn de la persona i de les seves circunstàncies pot apostar per un cantó o un altre. Però allí està. Quedeu avisats.

La pèrdua del llenguatge

De mica en mica estem perdent part del nostre dialectisme. Acostumats tots a parlar el català de tv-3 i fer servir les mínimes expressions que surtin d'aquest estandart que tots tenim al cap gràcies a la petita pantalla estem deixant de banda molts termes, frases fetes i altres jocs idiomàtics que al llarg dels segles hem mantigut ben vius. Abans si una cosa ens agradava podiem dir moltes coses, com encisadora, ben trobada, bufona. Ara amb guay i maca matem moltes coses. Això ens passa en molts altres àmbits de la llengua. Per tant, hem de seguir mantenint ben viu l'herència dels nostres pares i avis en aquest camp i encara que no ho diguin a Tv3 molt possiblement també és correcte.

dissabte, 26 de gener de 2013

La realitat política.

El PSC va passar el seu calvari. Ara li toca a CiU. Aquestes formacions que són ambigües o simpliment jugen a dues o tres cartes, arriba a un punt que corren el risc de passar per mals tràngols. Fer grans mocions i discursos, per no dir res ho trobo molt bé, però a l'hora de plantejar un referèndum amb un text que pugui ser entenedor i impliqui una complicitat i un resultat ja és tot més difícil. Això de dreta i esquerra ja fa dies que no funciona, almenys en els partits que tenim. Aquí política lliberal i anar fent. Ara queda saber si creem un dispositiu perquè no robin més xalets a la costra brava d'on traurem els mossos per cobrir aquest servei especial? Si no cobrem l'euro per recepta? On traurem els diners per cobrir aquesta manca d'ingressos. Són petits detalls, però cada dia més importants.

Poca resposta per un tema prou interessant al Vendrell

El Centre Cívic del Vendrell va acollir la presentació del llibre El Penedès sota les bombes escrit a 8 mans amb Ramon Arnabat, David Iñiguez, Adrian Cabezas i David Gesali de l'Institut d'Estudis Penedesencs amb la presència de la catedràtida Montserrat Duch. Un gran llibre que recull el setge aeri que va patir el Penedès entre el 1937 i el 1939.. Un gran treball amb més de 3 anys de dedicació i que aplega molta documentació inèdita extreta dels arxius de la força aèria alemana i italiana entre d'altres fonts. La veritat és que jo em pensava que hi hauria més gent a l'Estació davant de la presentació d'aquest nou llibre. Són moltes les persones interessades en aquest període de la història que viuen a la comarca. Hi havia mitja sala. A vegades hi ha propostes culturals que tenen lloc al Vendrell i que no gaudeixen de l'afluència que haurien de tenir en un municipi amb 37.000 habitants i una comarca que supera les 100.000 persones. Entenc que no s'ha d'omplir la Lira, però jo crec que en un divendres a les 8 del vespre la cosa donava més de si. En de tenir en compte que per la temàtica, pels autors i per la importància del treball hauria d'haver tingut una millor resposta. A vegades ens queixen que no es fan coses i que la crisi aquí i allà, però massa cops ens quedem a casa o no aprofitem aquests moments que ens posen a les mans. Ja sé que tothom té la seva feina però de 100.000 persones a la comarca que no hi hagin anat ni cent ja és més que preocupant. La veritat jo al Vendrell no l'entenc. Suposo que passa a molts altres llocs el mateix fenomen. Potser és una manca de difusió, un apalancament general. Potser faltava que vingués algu de TV3 a parlar. No ho sé, però tot plegat és una mica trist. S'ha de dir que pel que fa  al Ramon Arnabat i a la Montserrat Duch, molt molt encertat. Seguirem informant.

: : EUiA EL VENDRELL : :: Comunicat conjunt EUiA, CUP i RcAt del Vendrell

: : EUiA EL VENDRELL : :: Comunicat conjunt EUiA, CUP i RcAt del Vendrell

divendres, 25 de gener de 2013

Una comarca sense capital convençuda

El Vendrell és capital de comarca per assignació legal, però sempre s'ha oblidat d'exercir-ho. Abans el mercat del Vendrell era important, ara un parell o tres de municipis de la comarca també en tenen. Pel que fa les entitats emblemàtiques a part del Consell Comarca que no té cap sentit que estigui al Vendrell perquè es per servir els pobles més petits i no pas les principals capitals que en principi ja s'ho maneguen elles. El sindicat del Vendrell fa dècades que està allí mig oblidat i en prou feines serveix de magatzem. Pel que fa als insti, ja n'hi ha a molts pobles de la comarca, per fer esport també hi ha instal·lacions a diferents municipis. La ITV ja la tenen a Bellvei encara que estigui a tocar al Vendrell. L'hospital del Vendrell és de les poques coses comarcals que tenim perquè això de ser capital de comarca no ens agrada gaire i mai ho hem fet amb convicció i a mesura que passen els anys va perdent pes específic perquè la resta de municipis van creixent i cadascú se la campa.

Jugar al carrer

Hem construit unes ciutats tan perfectes que ja no es pot jugar al carrer. Quan era petit al poble d'Albinyana jugavem al carrer i de tant en tant passava un cotxe i ens apartàvem. Aquests dies estic per Albinyana i veig que està tot molt mort, tot i que els mesos que estem i entre setmana tampoc variava gaire en altres anys, però ara sense restaurants i amb un bar que fa un horari especial, hi ha molts moments que no hi ha un lloc per fer un cafè públic. Bé si queda les Peces, però està un trosset a peu. Potser podem crear moltes coses amb les noves tecnologies i les noves ciències, però el caliu que hi havia al poble quan jo era petit ha marxat. Hi ha gent a l'escola que entra i surt, però d'allí a casa o al Vendrell a fer esport o aprendre música o mil coses. Potser tindran molts títols i seran populars, però es perdran una etapa de la vida que és jugar al carrer i arribar a casa amb els pantalons bruts del terra. Signes de modernitat.

dimecres, 23 de gener de 2013

Mirant la vida com gira




La nena que volia ser artista es mirava atentament com giraven sense anar enlloc les atraccions de la fira del seu poble. Ella amb als els cabells repartits en dues llargues cues a ambdos costats es passava hores i hores mirant com el trenet, el cavallet i l’autobús no paraven de donar voltes. A vegades amb gent a dalt i altres vegades sense ningú que ocupés el seu vuit interior. En aquesta mena de rutina ociosa va acabar d’entendre el sentit de la vida que una nena de 7 anys pot copsar.
Ella volia ser artista perquè sentia una passió dins seu que li feia dibuixar traços sense ordre ni concert en una llibreta aprofitada que el seu pare havia utilitzat per fer un curs d’anglès. En altres moments dedicava el seu temps lliure a posar per escrit mil històries que li rondaven pel cap.
La seva família l’empenyia a què estudiés dret, però ella si resistia profundament. Al final hi va entrar després de pactar amb la seva família que un cop acabada el grau podria estudiar el que vulgues. Dit i fet. Mentre repassava lleis i normes dibuixava sirenes i cavallers en móns irreals fruit de la seva imaginació. Va aconseguir els crèdits demanats amb molt bones qualificacions. Tot seguit els seus pares li van buscar una feina en un bufet d’un amic. Allí es dedicava a copiar i enganxar contractes adaptats a cada circumstància, mirant que no hi hagués cap apunt dissonant en aquells pactes entre humans. La seva vida començava quan sortia de la feina. A partir d’aquell moment pintava i dibuixava en lletres històries que li rondaven pel cap amb més precisió i més exactitud que en anys anteriors. Tenia molta experiència i se sabia moure molt bé en aquests espais amb un punt d’absurditat.
Un dia mirant en un gran setmanari, li va transmetre bones vibracions  un anunci de colors d’una important multinacional  anglesa que buscava una persona amb esperit per a la seva nova seu de la capital. En el text només posava que es requeria reconeixements generals sobre el dret. Ella es va posar a estudiar durament sobre la normativa general i específica que pugues sorgir en aquesta entrevista tan esperada. A ella li atreia el format de l’anunci i el terme “esperit” que apareixia en el cos del text.
El dia assenyalat va agafar una maleta plena de llibres i es va presentar a la cita. Tota elegant i mudada va entrar en el despatx indicat. La pregunta era què és per tu el dret? Ella va dibuixar diferents escenes protagonitzades per un ase i un home i una dona. Primer un a sobre i l’altre a peu, després tots dos a peu. Després tots dos portant el burro en les seves espatlles. En cada cas exposava  en paraules la seva teoria per acabar amb la conclusió que el dret és segons ho vulguis veure. Ella no havia estudiat gaires més cursos que el mínim exigible. Però tenia molt clar que s’hi amagava dins aquesta denominació tan breu. A més, era capaç d’exposar a la resta dels humans la seva essència.
La noia que la va entrevistar la va agafar per a la nova feina. Fora es van quedar els amics d’algú, els que tenien molts i molts cursos en universitat internacionals. Els que parlaven cinc idiomes amb molts cursos d’estiu arreu d’Europa.
La majoria d’ells no sabia que era el dret. Es van dedicar a repetir la definició que havien trobat en algun dels seus llibres de la universitat. En el cas del dibuix, aquí ja es van perdre totalment. Alguna balança es va deixar veure en les proves dels més agosarats. Una estàtua amb els ulls embenats, però ningú li va saber treure la gràcia que aquesta noia que volia ser artista havia aconseguit amb els seus dibuixos on un home i una dona i un ase havien de recórrer una distància.
La història de tot això és que en aquesta vida és valora massa el que potser a vegades és resulta el més trivial. La gràcia de tot és el procés d’adaptació i anàlisis de la realitat. Què tu siguis capaç de repetir fins a la sacietat teories i bocins de paràgrafs potser només vol dir que no has entès res del que t’han volgut dir.
Mirant aquell cavallet, aquell cotxet de curses i aquell avió la nena va descobrir que el més important no eren aquells objectes enganxats al terra sinó el moviment que fa que en cada moment tinguem una percepció diferent del nostre entorn  davant els nostres ulls. Nosaltres només podrem optar entre un o l’altre, però perdem molt de temps discutint qui és el millor, quan no hi ni millors ni pitjors simplement punts complementaris. Article publicat a l'Eixdiari a partir del 21 de gener del 2013



dimarts, 22 de gener de 2013

ITV Bellvei ( com si fos el Vendrell)

El Baix Penedès fins l'any passat no va tenir estació d'ITV en això també hem estat dels darrers. Fins ara per passar la revisió del cotxe tocava anar a Vilafranca, Vilanova o Tarragona. Doncs ara ja en tenim una dins el terme de Bellvei, però com si estés al Vendrell. És una simple qüestió de metres. Diu la veu popular que la de Vilafranca no són tan tikis mikis com la del Vendrell. Hi ha gent que prefereix pagar 6 euros més i anar a Vilafranca que no pas pagar 38,90 per un turisme de gas-oil i quedar-se a Bellvei. Jo hi vaig anar l'altre dia i pel que vaig veure potser no són tan tikis mikis com ho havien estat fa uns pocs mesos que hi vaig anar amb un altre cotxe. No sé. És la meva experiència amb dos vehicles diferents amb tres mesos o quatre de diferència.No té més trascendència, però crec oportú afirmar-ho. Una de les  gràcies del Vendrell és que no has de demanar hora perquè per les dues vegades no es produeix cap aglomeració que hagis de tornar a casa amb el cotxe sense passar.  

Estem en una comarca...

Estem en una comarca entre el mar i la muntanya, entre Tarragona i Barcelona. Un lloc on tot el que es fa són èxits per qui ho fa. Estem en una comarca en què es pot comptar amb els dits d'una mà les vegades a la legislatura que es polítics exposen els seus plans en els mitjans de comunicació quan en altres localitats, un cop a la setmana algú diu alguna cosa en nom seu o del partit. Estem en una comarca amb moltes potencialitats, però que a vegades tens serioses dificultats per trobar un hotel o un restaurant quan no són caps de setmana ni vacances. Estem en una comarca on passen pocs trens i alguns ni paren. Els hem de mirar com passen. Estem en una comarca enmig de tot arreu pero per anar a comprar has d'anar a algun lloc perquè aquí no tenim gaire gran cosa i costa molt que la cosa es consolidi. Estem en una comarca que volia crèixer a grans velocitats, però ara no els hi podem donar ni feina, ni educació i s'han de buscar la vida en altres localitats. Estem en una comarca on agafes l'agenda de fa 20 anys i l'actual i pots fer un copiar i enganxar i molts cops t'equivoques. Estem en una comarca que no tenim quasi mitjans de comunicació pròpia i els pocs que tenim has de fer un gran esforç per triar el gra de la palla. No saben que es millor 20 segons a Polònia que una cadena pròpia. Estem en una comarca per fer on tothom la vol arreglar i ningú es vol mullar. Estem en una comarca per fer.....

Grans titulars sense continguts

Aquesta és la dècada en què ens comuniquem més i ens diem menys coses. Hi ha notícies que darrera una gran titular amb foto no s'amaga més informació. Si regirem els diaris antics veurem que en qualsevol breu hi ha molta més informació que no pas en els grans titulars d'avui en dia. Igual que els polítics s'allunyen de la realitat, els principals mitjans de comunicació també segueixen aquest camí.

dilluns, 21 de gener de 2013

Lincoln, l'acció està al trailer

Lincoln era una de les propostes que avui tenia moltes ganes de veure en la pantalla gran. La veritat és que és una mica avorrida. La part més dinàmica de la peli està al trailer. La resta de la peli és pur joc polític i estratègic sobre com aconseguir una objectiu que en aquest cas com tothom sap es aprovar l'esmena 13 de la Constitució Americana. Si vols entendre la peli has de mirar encara que sigui al google com va anar tot aquest procés llavors entendràs una mica que s'hi cou. La interpretació dels actors és molt bona i està molt ben ambientada, però és basa en un moment molt concret i sinó has mirat tot una mica abans pots anar una mica peix sobre el contingut de la peli.

El dret d'escollir

En aquesta entrada no parlaré de política sinó de persones que en un moment donat da la vida no ha tingut l'oportunitat d'escollir. Fa uns anys vaig conèixer una persona que volia ser músic, però va anar amb una persona del Vendrell que li va dir que ell li ensenayaria tot i que no fa falta que anès a un altre lloc, que simplement amb les seva classes en tindria prou. El fet que fa uns pocs anys una persona volgués estudiar música i fos tímida eren dos elements que a vegades costava de véncer. La persona anava a classes i era feliç, però aquesta persona va anar madurant i anava aprenent i volia aprendre més i més. Llavors va començar a buscar una alternativa seriosa a la seva passió. Era el moment d'estudiar al institut i com això no li agradava tant com la seva empenta va anar perdent empenta i a repetir cursos. Fet que la va abocar a treballar. Va buscar nous professors, però sempre dins un àmbit molt concret sense entrar en els estudis regalts. Ara aquesta persona es troba que la música és la seva gran passió, però per horari no pot estudiar. A part del tema econòmic. Ara es troba en un camí difícil de seguir. Però ella segueix lluitant. L'any passat va fer les proves de majors de 25 anys per entrar al conservatori. Quasi ho va aprovar tot, però enguany per acabar de perfilar algun serrell que li queda pendent. La història és que els entesos li diuen que pot ser una gran professional en això que l'omple, però ara les circumstàncies de la vida no li permenten permetre's gaires luxes. És molt trist que persones que es creuen importants s'hagin carregat d'aquesta manera persones amb talent i amb valor que un dia no van saber o no van poder dir, aquí et quedes. Si que ens diuen que tot es pot fer sempre, però és una de les grans mentides que hem de suportar. Potser aquesta persona que ha fet molt de mal a la nostra artista algun dia li fan un homenatge i tot, però per mi és un gran cabron que no va voler deixar volar un colom que volia anar més lluny. Aquest és un cas que s'ha repetit en diferents persones i no passa només en aquest àmbit. La gracia és saber reconèixer les limitacions d'una persona i obrir altres portes que encara que no siguin les teves, algun dia t'ho agrarirà. Aquesta és una història molt trista i esperem que algun dia pugui recuperar el temps perdut, però de moment ha fet plorar moltes vegades a aquesta persona.  La vida continua.

dissabte, 19 de gener de 2013

El món de les arts

En el món del més enllà que està aquí les persones es poden entendre utilitzant l'art. Escoltar una melodia i nota com el cor et vibra i et batega fortament seguint un compàs. En el món del més enllà pots dibuixar móns irreals utilitzant les paraules com a excuses per dibuixar paisatges i crear i difuminar vides sobre el paisatge. L'art no te ni lògica ni coherència. És caos, no és més que això. Però aquest caos te un ordre molt noble que et fa volar allà on siguis i et canvia les coses de lloc. Una sensaciò màgica que t'empeny amunt sense haver de deixar els peus de terra. És una sensació màgica que costa entrar, però quan ets dins entrés en una nova dimensió on les notícies del dia a dia et resulten molt avorrides, quan algú et comença a exposar la seva agenda, et dediques a buscar el més profitós del seu dia a dia que molts cops no són els actes que et vol exposar amb certa glòria. És una sensació extranya, però molt interessant. Suposo que com la gent que fa esport o té alguna afició molt definida. L'art tan en la música, com l'escriptura com les manualitats converteixen l'hem en Déu i viceversa. A vegades ho busques i no trobes. A veges o trobes i no ho busques, però quan coincideixes, brutal.

divendres, 18 de gener de 2013

Converses amb un periodista

L'altre dia al jacuzzi parlava amb un periodista de la meva edat aproximada que es ressignava a seguir fent el mateix d'aquí 20 anys. Ara es plantejava liar-se la manta al coll i anar a l'altra punta del món a trobar una cosa diferent.No volia d'aqui 10 anys seguir fent els mateixos reportatges com si fos el primer explicant el que sempre explicar un cop més i deixant la cosa més interessant dins el tinter. Ell que és una persona políticament correcte i que sempre escriu dins els canons que marca la societat i que encara que no te'ls apliquin al final acabes claudicant dins aquests termes.Jo li dia que això ara per ara no ho faria senzillament perquè no es capaç ni de sortir d'aquesta mena de corsé informatiu que ens marca la nostra actualitat a través de la majoria dels mitjans de comunicació. Quan el llegeixes i penses en ell, veus que t'enganya que escriu per vendre i perquè li publiquin. Això ho fa inconscientment sense pensar-hi més, però ho fa així perquè sempre ho ha fet. No sap fer altra cosa. Si que ho sap fer, però no s'atreveix. Ja li he dit sinó ets capaç de dibuixar la realitat més propera a tu d'una altra manera difícilment faràs el gran salt al buit que em prometies fer. Tot començar en l'escritura i a partir d'aquí, per un periodista, pots notar que alguna cosa està canvaint. Ser periodista i dir que tot és molt guay i tot ho fem molt bé, és una mordaça d'aquella persona perquè en el seu coco el que en un principi podia ser blanc, negre o gris arriba un punt que acaba sent tot del mateix color. Hem de conservar la nostra independència i dir allò que ens agrada i allò que no. El problema quan es vol fer que tot sigui bonic i aquí no passa res. Llavors avorrim el lector i matem l'esperit del periodisme. La credibilitat és nula

Tot l'any fum fum fum


 
“El 25 de desembre fum, fum, fum” diu la cançó popular catalana que fa poques setmanes  tots escoltàvem i altres fins i tot s’atrevien a entonar. L’altre dia una bona amiga em deia que tot el trobem en els mitjans de comunicació era fum.
Si ens hi fixem bé aquesta és la nostra realitat immersa en una intens núvol de fum. Els polítics en els seus discursos i rodes de premsa ens vénen capses de fum a mida perquè  tothom quedi bocabadat davant les seves propostes. Els bancs i caixes durant molts anys també s’han dedicat a vendre’ns una mica de boira en format de plans a llarg termini que algun dia llunyà ens podrien aportarien grans i suculents beneficis. La crisis ha servit per obrir totes aquests paquets. Al donar-hi una ullada dins hem comprovat que el seu interior estava ben buit i en molts casos ple de teranyines.
Les grans companyies i empreses ens ofereixen en els seus anuncis grans descomptes en totes les modalitats que molts cops quan arribes a la botiga descobreixes que darrera hi algun truc que només sortia en la lletra petita. El dia que et vols menjar una sola pizza i tens el congelador atapeït  et trobes davant un greu  problema logístic. Resulta que pel preu d’una te’n donen dues, però si mires seriosament les tarifes pots comprovar que el que has d’abonar per un parell és lleugerament superior al que pagaries per una de sola. Misteris de la ciència, però resulta més provocatiu treure al mercat aquest tipus d’ofertes que altres més racionals.
Fum és la modalitat de molts centres educatius que en comptes d’oferir els títols tradicionals han generat una àmplia varietat de cursets, seminaris, conferències, tallers i altres denominacions modernes per fer caure als candidats en les seves xarxes educatives. La universitat és una empresa com una altra. Això ho hem de tenir clar. Si s’han de baixar els nivells per tenir més estudiants a les aules. Doncs es fa un petit reajust.  Aquí no passa res. Veus el currículum d’un sol full d’un xicot de 60 anys que  es pot assimilar a un jove de 25 anys amb tres fulles i mitja plena de multitud de nomenclatures modernes que en alguns casos et veus forçat a utilitzar el diccionari per entendre alguns termes massa innovadors. Mentrestant els llibres s’han d’anar canviant any a any per donar vida al sector alhora  que  sembla que l’editorial s’adapta als nous coneixements científics. Molts diners. Al final, inclòs el professor ha d’acabar utilitzant  per directrius del centre el nou format de l’editorial perquè els pares estiguin contents i es vegi justificada la despesa realitzada.
El fum que ens vénen contínuament a través de  mitjans de comunicació que engloba tota una sèrie de personatges mediàtics que han fet d’aquesta la seva gran passió. Les persones fugim de les nostres realitats més properes i ens afanyem a seguir el dia a dia de futbolistes, burgesos, polítics, noblesa o de les persones de classe alta, o que s’ho creuen de la nostra realitat més quotidiana. Ells han de donar aquesta imatge adequada al seu perfil públic. Potser el millor cuiner del món té serioses dificultats per coure un ou ferrat a la cuina de la seva llar. D’això viu l’home i ho necessita per alimentar el seu perfil públic.
Aquesta fumera social ens serveix per omplir l’actualitat del dia a dia, per fer-nos feliços i somiar en un món millor. Per creure en mags, bruixes i efectes miraculosos Alguns polítics amb poca visió de futur volien aprofitar aquesta boira sobre el futur de Catalunya per plantar unes eleccions  autonòmiques. Per sort, moltes persones van saber distingir entre la bromera i la realitat. Els resultats obtinguts van ser un fidel reflex de la realitat, no pas de la boira.
Els problemes vindrien si molts d’aquests somnis es fessin realitat sense tenir temps a reaccionar. Imagineu que ens toques la grossa de Reis,  Catalunya fos independent i em cada capital de comarca hi hagués un Corte Ingles. Ens col·lapsaríem sotbtadament. Segurament tindríem molts més problemes que els que havíem tingut fins aquell moment. Potser en comptes de tenir una gran joia interior ens atacaria una immensa frustració col·lectiva que ens deixaria a tots a la vorera del nostre camí particular cap a Ítaca. La gràcia està en saber veure el terra entre bromes mentre al nostre costat tots van cantant “fum, fum, fum”. Article publicat a l'Eixdiari a partir del dia 16 de gener


Saturat el contenidor d'envasos

Em fa molta gràcia l'anunci aquest de l'Envas on vas perquè al principi em resultava interessant, curiós i original. Era una aposta pel reciclatge d'aquest país, una cosa tan necessària i que ha costat molt d'anar introduint a la societat perquè les costums són les coses que costen més d'imposar en el conjunt social perquè s'han d'anar posant de mica en mica en la consciència de la gent. Però de mica vas veient i la gent va opininant i vas descobrint alguns secrets que amb el temps van sortint a la llum. S'ha criticat l'empresa que el fa perquè està propera al partit que té el poder. A partir d'aquí hi ha altres temes com la gran quanitat de diners invertits en aquesta promo arreu dels mitjans de casa nostra d'una forma brutal. Segona que fan molta promo dels plastics, però es deixen una mica l'organica i el cartró. La trobo superficial i força montona. Ara falta que la resta de municipis s'incorporin a aquesta tasca de controlar el reciclatge i es faci d'una manera global arreu de Catalunya o almenys en els principals municipis del Principat acompanyat d'una campanya amb cara i ulls i amb altres accions a part d'aquesta publicitària que pot quedar coixa. No sé però ja la trobo pesadeta i al final aconseguiran l'efecte contrari.

dijous, 17 de gener de 2013

Mirar endavant

En aquests moments de crisis global s'estan canviant molts valors. Ha sorgit entre la gent una mena de solidaritat amb el teu veí o parent que a vegades s'havia obviat perquè estàvem acostumats a què tot es podia comprar amb diners.Tot això ha canviat radicalment per moltes persones i coses com l'ensenyament i la sanitat que eren principis que semblaven infranqujables s'estan esquerdant dia a dia. La sanitat pública va com va i abans que es donava sortida a tothom dins les possibilitats reals, ara ja es parla que alguns tractaments pel seu cost només es poden donar a les persones amb més garantia de vida. Una cosa que s'amaga darrera d'una llarga retaila on volen demostrar que tohom és igual a la resta, quan saben que és una gran mentida. En l'escola es pot veure clarament com alguns els parents d'alguns nens ho passen malament simplement per garantir els elements bàsics per a un nen com són el menjar i el material escolar. Són moltes les coses que han canviat. Si dones un tomb pel Vendrell a mig matí pots veure com moltes persones tomben sense més ni més. No és que vagin a cap lloc sinó simplement combaten el tedi diari i la rutina i la frustració. Les administracions encara estan en uns altres temps i no han sabut afrontar la realitat, però el dia que ho hagn de fer les conseqüències seran més fortes perquè ja no es podra salvar ni els mobles. Tot plegat sembla que estem una mena de ruleta perillosa amb moltes zones perilloses on tots hi podem caure a la mínima que es bellugui tot una mica. Hi ha una sensació de negativisme que només la música, la lectura i les arts poden alleugerir una mica, però només serveixen de bàlsam. La cosa continua fent el seu camí. Hem d'intentar que no ens afecti, almenys sicologicament. Hem de mirar endavant i que la llum no s'apagui mai darrere les boires.

dimarts, 15 de gener de 2013

Sondeig popular

Un dels millors llocs per arreglar el món és el jacuzzi. Avui ens hem trobat els rebotats d'espining de les 7 i pico i les independents de la piscina. Ells estaven mosca perquè son un munt de gent i a vegades han d'agafar alguna bici que no va bé del tot i tot això. Entre aquesta animació inicial els he proposta de parlar sobre el tema de la independència de Catalunya i la veritat que hem passat pàgina. El seu problema eren les marxes de les bicis i els pedals i l'aigua de les dutxes de la piscina que ahir estava freda etc. Jo he insistit en el tema nacional i res de res. Conclusió: La independència de Catalunya és un tema xungo xungo de moment. La gent es decanta per altres històries que cauen més de prop.

Segon vermut popular del Vendrell a la Puntual pel proper diumenge

Ja som un altre any. Han passat els Reis Mags, el Pare Noel, el cava, els torrons, els galets i torna la rutina. Doncs aquest diumenge a les 12 del migdia podeu participar en el segon vermut popular de la Puntual del Vendrell. Tothom hi és convidat a aquesta cita popular que ha de servir una mica perquè moltes de les persones que es coneixen per @¿? puguin veure¡'s les cares i estar en molt bona companyia. Qui no tingui Twitter o similar també té les portes obertes d'aquesta cita per recuperar un dels esports dels nostres pares i avis com era fer el vermut. Abans era el premi per anar a missa, però en els temps que corren esteu tots dispensats.. El primer dia ja van tenir lloc les primeres presentacions entre persones que només es coneixien per les xarxes socials.Sinó coneixes ningú no passa res. És un lloc acollidar i en seguida es fa ambient Ara anem a per la segona. Ja ho sabeu el diumenge, dia 20 de gener,  a les 12 allí a la plaça Jaume I encara que tothom la coneix per la plaça del Zodiaco, en un raconet la trobareu, però segurament el primer que sentireu serà el murmuri de la gent que està a la terrassa d'aquest bar del centre del Vendrell. No arreglarem el món, tampoc ho intentarem, però ens ho passarem molt bé. Moltes gràcies.

dilluns, 14 de gener de 2013

Gaudint de la música

A la vida hi ha persones que et sorprenen positivament que te les trobes per la vida per algun motiu o altre i et porten a descobrir nous camins. L'any passat a piscina vaig conèixer a dos grans músics, la Lucy i l'Òscar. Evidentment va costar un any a que fessin el primer concert al Vendrell, però això va passar a l'octubre. Avui ha estat el torn de Vilafranca. La gràcia del concert s'ha vist incrementada pel sopar. El primer cop va ser amb el Gerard Jané i la Silvia Marquez i altra gent. Avui només erem els tres músics i un servidor en un sawerma de Vilafranca. Les converses són d'aquestes galàctiques en què en una nau espaial parles de coses intranscendentals amb molt de sentit real però difuminades i sense rollos polítics que no porten enlloc. Però en poc temps pots arribar a entrar una mica en el seu microcosmos en petits detalls. Són moments que valen molt perquè et mostren la part humana del seu art en primera persona. Pots gaudir de la música, però la guinda la pots posar després al voltant d'una taula.

diumenge, 13 de gener de 2013

20 anys després de fer la mili

Avui dia 13 de gener fa exactament 20 anys que vaig iniciar la mili a Cartagena al CIM de marineria. Jo que vaig demanar Tarragona, em va tocar ben lluny d'aquí. A la mili passa com moltes altes coses que a vegades per "putejar" a la gent si tu demanes una cosa t'ofereixen la contrària. Vaig conèixer gent que volien anar a les Canaries a fer la mili i els hi va tocar Tarragona. Per tant, això és una lliço més de la vida que de tant en tant es repeteix. Evidenment no tenia ni endoll ni res. Allí vaig anar quan ja havia acabat la meva llicenciatura i havia tombat una mica pel nord d'Àfrica. Amb 23 anys i sense cap projecte seriós per tirar endavant. Nosaltres erem una mica més espavilats que els qui tenien 19 anys i no havien tombat món. Els altres els van anar fent anar caminat al cuartel, un parell o tres varem agafar un taxi, per alguna cosa erem més grans. Dins la mili era normal fer concursos d'estirar cordes, com jo era alt i fort, un sargent em va clixar. Aquí ja va començar el bon rollo amb els mandos, amb alguns. Jo tenia un punt de referència per si de cas. No era res, però ajudava una mica. Evidentment em vaig apuntar a nedar per les tardes a la piscina olímpica que teniem al cuartel. La resta havien de fer altres coses i jo i uns quants apreníem a nedar. Estar a la marina i no saber nedar era una mica ilògic. Aquí vaig aprendre alguna cosa. D'històries n'hi ha moltes. Jo recordo que em vaig passar moltes estones pintant petates dels meus companys amb lletres àrabs on hi posava el nom o t'estimo  coses similars. També em vaig dedicar a dictar cartes d'amor dels meus companys a les nòvies. Allí gaudia com un nen, la veritat que omplia molt aquesta tasca. Evidentment que no sabia nedar, vaig demanar anar en un vaixell. Em va tocar un dragamines amb unes quantes cucaraches que de tant tant podries veure, eren americanes, doncs anava amb el dragamines adquirit als americans. Vaig fer uns examens i em va nomenar cabo marineria. Anar fent amunt i avall fent guardies, netejant la coberta. Per netejar els lavabos vaig utilitzar una bona estratègia. Els primers dies sempre em tocava a mi perquè era el més alt. Llavors vaig decidir oferir-me voluntari i a partir de llavors no ho vaig fer més. La seva bona consciència va sortir a la llum. Ajudava a un capità de màquines que ves per on estudiava àrab i vaig veure bé. Inclús em vaig plantejar de reenganxar-me, però vaig tornar al cap de nous mesos. Aquí hi ha moltes històries, però aquestes són quatre pinzellades del meu servei a la pàtria. Ara em vénen a la memòria molts records, però ho deixem aquí amb una foto que no és la típica i tòpica i que estic acompanyat de dos molts bons amics meus en aquells temps.

dijous, 10 de gener de 2013

La noia que volia pintar un quadre

La noia que volia pintar un quadre i no tenia ni pinzell, ni tela, ni colors. Només moltes idees que li voletejaven pel cap. No sabia com fer-ho. Preguntava a casa seva, als seus amics, a la seva família i li deien que sinó tenia colors no podia pintar cap quadre. En la vida hem de posar els nostres móns dins unes ratlles i donar'ls-hi color perquè la resta de gent ho pugui mirar i entendre. La noia que volia pintar se sentava al costat de l'arpa i  li explicava els seus projectes. L'arpa abraçada de les seves mans es posava trista i plorava notes en la part més baixa del pentagrama. El món l'empenyia a què agafes un ordinador i estudiés anglès, però ella només volia pintar un estol de somnis que navegaven en la seva ment. Un dia passejant per la sorra es va acostar a un estany tranquil colorejatde petits peixos que es movien lliurement en aquell petit espai. Ella es va acotar. Va acostar la cara i en els seus ulls verdosos va apàreixer un gran quadre que es va reflectir a l'aigua. Un món desordenat, ple de colors vius i intensos. Unes persones grans que agafaven uns nadons eren els protagonistes marcats amb unes poques traces de dibuix i plenes de color de molt color que era la vida. Ella va poder veure en aquell toll d'aigua el quadre que volia pintar. Un quadre que es el seu dibuix. Ara quan obre els ulls es pot veure que hi ha al seu darrera. Només t'has de deixar portar, però no ho digueu a ningú perquè en aquest món hi ha molts lladres de somnis que atrapen il·lusions i les guarden en una caixeta que no s'obra mai. La noia que volia pintar quan vol pintar un altre quadre torna a aquest toll d'aigua i es mira. Ella creu que ningú més sap el seu secret, però algun dia descobrirà que entre els peixos hi habita un angel caigut. Però això en un altre capítol, senyors.

Carnaval si, però hi ha que atendre altres necessitats socials

Molts municipis de la comarca acolliran les rues de carnaval. Estic d'acord que ho hem de celebrar, però ara és el moment d'establir prioritats i apostar per una sèrie de coses en comptes d'unes altres. No hem de renunciar a les rues, però hi ha altres coses més importants com les persones que ho estan passant malament. Hem d'ajudar que la gent es diverteixi i s'ho passi bé, però també hem de pensar en molts casos que no poden pagar ni l'aigua de casa seva perquè no hi arriben. Ja sé que fer aquesta política no reporta vots a curt termini, però tal com estan les coses s'ha de tirar per aquí. Carnaval si, però dins un marge coherent sense oblidar les classes més necessitades.

No només de currículums viu l'home



Una de les converses més interessants que apareix a l’hora d’esmorzar és sobre la versió dels pares sobre els nens i l’escola. Aquest és un tending tropics de moltes taules i cadires un pic les mares o els pares han deixat els seus fills amb als seus centres. En molts casos, encara que la crisis ho ha llimat una mica, la tàctica consisteix en: jo t’escolto. Després exposo el meu cas que segurament serà com a mínim un xic millor que el teu. Tot això dins la diplomàcia femenina amb bones paraules i mirant que la partner no perdi el somriure. Altres opten per, d’una forma dissimulada, exposar que la seva és una altra lliga i que allò no va amb elles.
Un dia, parlant amb gent de la meva generació, nascuts a cavall de l’any 1970, vàrem descobrir amb molta sorpresa que a nosaltres se’ns va aplicar uns criteris formatius en total dissonància amb els mètodes actuals que sembla han de servir per donar una millor qualitat en l’ensenyament.
En el tema de la llengua. Jo fins a l’institut  la majoria de les meves classes eren en castellà. Evidentment que la nostra primera professora ens parlava en català, però els pocs llibres que teníem eren castellà amb una important presència del pensament de l’antic règim. La meva primera professora, Dolores Gavarró Masa, que va traspassar l’any passat i que sempre guardaré molt bon record, ens feia memoritzar el resum final de cada lliçó que havíem d’aprendre de memòria i recitar un a un davant seu. Evidentment que en el meu Albinyana nadiu no hi havia ni psicòlegs, ni  pedagogs, ni altra persona que la professora que s’encarregava de tot, menys de la neteja de l’aula. Pel grup reduït de nens que érem compartíem aula de des de primer curs fins a quart curs. Evidentment cada any escoltaves el mateix encara que no anés per tu, però tot quedava una mica en la memòria.  A l’escola hi entraves quan tenies 6 anys. Això de les escoles bressol, que és la paraula moderna de les guarderies, res de res.  Menys en un poble amb quatre gats i no sempre ben avinguts. Evidentment no portàvem uniforme. En un racó teníem una calefacció de gas-oil que ens donava calor en els dies més gèlids de l’any. Evidentment encara que no fos un col·legi religiós celebràvem el “Mes de Maria” quan havíem de portar flors al petit altar que teníem en una tauleta dins l’aula. Si no et portaves bé, doncs, cara a la paret una estoneta o altres càstigs més severs que tothom coneix. Als 10 anys vaig aterrar al Vendrell. Allí ja era tot molt diferent. La majoria dels meus tutors eren aragonesos, per tant, no cal dir que el català, en comptades ocasions. Cada aula, un curs. Nens i nenes barrejats. Ja no ens feien aprendre de memòria el resum final de cada capítol del llibre, però tampoc la cosa va evolucionar gaire. Aquí vaig descobrir que no et podies barrejar amb els companys de les altres generacions, els uns per grans i els altres per petits. Una història que sembla que encara dura en aquestes primeres dècades del segle XXI
Després el institut del Vendrell, una manera molt útil de fer comarca. Això actualment és difícil. En alguns municipis fins i tot es fa barri perquè conviuen més d’un institut en una mateixa població. Allí vaig començar a aprendre escriure en català, encara que no va ser fins a la facultat que vaig decidir posar punts i comes on tocaven i mirar-me una mica les regles de l’ortografia. El meu càstig de cada estiu era fer quaderns “Rubio”.  La meva lletra era i continua estant a l’alçada d’alumne de primària. Però no em preocupa. D’aquí un temps saber escriure amb la mà serà un nou crèdit  per uns pocs que la cursaran. Avui en dia acostumats als teclats de tot tipus que ens ordenen la nostra vida, a part de la firma i bon nadal quan toca poques coses s’escriuen. L’ordinador va ser el meu gran invent que em va reciclar dins la normalitat perquè molts cops era un incomprès simplement perquè no entenien les meves grafies.
Vaig aterrar a la facultat de filologia de Barcelona perquè tenia clar que no volia fer ni dret ni història i per pura simpatia amb els companys i connexió la professora d’àrab de primer, la Roser Puig, em vaig introduir en aquest món que m’han ensenyat moltes coses i m’ha obert les portes d’una nova manera d’entendre el món. Això era el 1987, quan això de la immigració era com un compte de Juli Verne. He après tant a classe com a fora d’ella. El més interessant de la vida no està als llibres sinó en les persones que en són les autèntiques protagonistes. El currículum no acostuma a aporta gaire gran cosa de ningú, només t’acosta a una realitat que en cinc minuts amb la  persona ho supera amb escreix.
Avui en dia que cada dos per tres canvien els plans d’estudi. Els pares s’han de gastar un munt de diners en material escolar que canvia cada principi de curs. Alguns professors aconsellen comprar el mínim possible encara que a alguns pares els pugui sembla que la qualitat d’un mestre es valora per la suma de la factura de llibres que han pagat. Al final de tot, hi ha d’haver comunicació entre el mestre i l’alumne en diferents graus i nivells. Jo he après a estimar l’àrab, la natació amb la Mònica i ara, la música amb la Marian. Els professors m’han tramès aquest esperit eteri i me l’he intentat fer. M’han sabut posar el cuc en el meu interior.  Jo m’he espavilat perquè ganes de saber i conèixer més coses. Puc omplir més o menys el currículum en aquests coneixements, però m’és indiferent, jo en gaudeixo a cada pam. Aquesta és la gràcia de tot plegat. Potser al final de tot, els títols de màsters, graus, doctorats i d’altres amb paraules altisonants  els donaran com si es tractés d’una màquina de begudes refrescants, però ells s’ho perdran. Pel que es veu, els nivells de l’ensenyament cada dia estan pitjors i mira que tothom lluita per l’efecte contrari. Alguna cosa realment sembla que no funciona.  Publicat a l'Eixdiari a partir del 8 de gener del 2013

Fer un cafè o una aproximació personal

 Un dels esports que s'hauria d'ensenyar a les escoles es fer un cafè. Una aproximació pràctica a una altra realitat. No una cosa diària sinó de tant en tant. A vegades estàs  acostumat a veure o tractar a una persona en un altre àmbit i fer un cafè et permet obrir un nou camí, explorar noves facetes de la personalitat del interlocutor.  Una mitja horeta i poc més n'hi ha prou per esbrinar alguna que es pot amagar davant de les persones que a sovint tens al teu davant. Hi ha persones amb ulls transparents que des del primer dia pots veure nous mons, altres porten ulleres fosques i no es veu res de res. Altres simplement estan tancants a la llum del dia. Aquesta hauria de ser un crèdit obligatori.

dimecres, 9 de gener de 2013

Els reis del Vendrell.

Els reis del Vendrell ja han passat, evidentment. El que vaig trobar és que hi havia massa patges i aquests i els reis no eren gaire diferents en la seva indumentària. Haurien d'estar més marcat la diferència entre els tres reis i els patges. Molt bé, la cercavila que van fer els reis pel centre del Vendrell, encara que els polítics s'haurien d'haver abstingut. No toca. Els reis portaven una mica de retard i alguns músics a mitja cavalcada ja es varen despenjar de la comitiva central, però suposo que devia ser el cansament.

No només es qüestió de perdre pes

Avui dia 9 de gener fa exactament un any que vaig començar un règim sever de batuts, pastilletes i verdura, molta verdura. De petit sempre he tingut problemes de sobrepés, he provat moltes mètodes i fins aquest no havia sortit mai efecte. És una lluita constant contra tu mateix. Un acte de complaença i desafiament constant que et porta per una muntanya russa a la vida amb moltes baixades i de tant en tant alguna pujada. A la facultat Tenia un amic que em deia que això d'estar gordo era perquè la grassa en realitat no és res més que barreres del nostre cos davant la societat que reflecteix barreres virtuals que nosaltres ens plantem a la nostra realitat. La manera de perdre això és treure'ns aquestes muralles fisiques del nostre entorn. Això s'ha de fer controlant el menjar, fent esport i també de coco. Això és el que he fet per treure una mica d'aquesta mena de coixinet que m'ha servit durant motls anys per enfrontar-me al dia a dia. No és més que una vàlvula d'escape que tenim, com ho pot ser l'esport o fumar. En el moment que t'ho treus t'alliberes algo i et sents més lleuger per fer coses. Abans em sentia pesat i encara que el meu coco anés ràpid, el meu cos li deia que no que era molt costós. Ara ja li diu més cops que si. Jo he estat dels tipics grassonets, bones persones que al final alguns cops sembla que siguis una mica el que fa la broma de la colla, el graciós, almenys la cara amable. La persona d'un grup de desconeguts a qui t'acostaries a demanar-li que et guardes la cadira. Una persona que d'aporta bones vibracions. Si suposo que ho continuaré sent, però ara em trobo més lliure per fer coses i no hem trobo tan aferrat a mi. Això que et diguin bon nen massa vegades potser t'estan dient que ets un xic massa tonto, et deixes prendre el pèl. Ara igual te'l prenen però ara et sents diferent amb la sensació que ho pots canviar. Encara que tothom sigui igual, la societat encara té uns perfils de persona molt marcats que s'apliquen constanment. Molts cops ens atrevim a jutjara una persona com és per dins si el veiem guapo o lleig. El nostre subconscient encara ho fa molts cops si li donem via lliure. A les persones grassonetes et resulten com un òs de peluix molt tendre que també es preocupa per la resta de gent. Molts cops ho fa perquè no es preocupa per ell i es cuida dels altres com d'ell mateix. Aprimar-me m'ha servit per veure a la gent més propera, per ser més jo i per creure més en mi perquè has superat un repte personal. Alguns amics de tota la vida m'han dit que això dels batuts era una mentida perquè coneixien molta gent que després de fer el règim han tornat pitjor del que estaven. Potser veritat perquè passes per un canvi de personalitat més o menys important segons la persona. Però la gràcia és saber mantenir-se encara que és normal un petit rebot perquè no és el mateix menjar carn que estar tot el dia amb la batidora. En realitat menjar no és altra cosa que davant d'un problema o repte en comptes d'afrontar-lo cara a cara, et menges una bona hamburguesa amb patates. Però al cap de poc descobreixes que tens dos problemes. 
Una de les sensacions que feia anys que no gaudia era seure al terra mirant endavant. Això amb els quilos de més m'era impossible. Mira que la cosa és una tonteria, però ha estat una gran sort poder estar així. Vull agrair a totes les persones que m'han ajudat a tirar endavant i a les persones que m'han desaconsellat els batuts, a uns i els altres per dir-me la veritat i per ser sincers amb mi. Ha estat un any en què he conegut persones molt importants i la vida continúa. Si fos a fer repetiria i no em pensava mai que menjar-me una mandarina o una llauna de tonyina seria tan gratificant per mi. 


dimarts, 8 de gener de 2013

El Bosc, una peli amb trets personals

Una de les pel·licules curioses de la cartellera actual és el Bosc. Una peli sobre una novel·la del Sanchez Piñol que explica les incidències de la Guerra Civil Espanyola en una poblet i masia de la Matarranya. La gràcia no està en els fets sinó que la gràcia es troba en el recurs de "marcians" que es pot trobar a la trama. Una aspecte que la fa molt interessant. A més és molt curiós i digne d'admirar que conserven el dialecte de la zona, encara que a algun actor li queda motl malament perquè resulta molt artificial, però està ben trobat. La fan a pocs llocs i en poques sessions, però jo us l'aconsello.

dissabte, 5 de gener de 2013

Trobat sa i estalvi Isidre Solà i Galí del Vendrell

Isidre Solà i Galí que es va perdre el passat dijous al migdia al Vendrell  ha estat trobada avui sana i estàlvia a la muntanya nord del Vendrell per uns excursionistes. L'han portat a l'hospital del Vendrell per fer-li una revisió, però tot apunta que no ha passat de l'ensurt.

divendres, 4 de gener de 2013

Una postguerra sense guerra

La crisis ha servit per baixar el preu dels juguets, baixar els preus del menús de cap d'any i de les entrades. La crisi ha servit perquè tots valorem una mica més el nostre entorn i la nostra realitat. Els nostres pares van viure la postguerra i no es queixaven perquè no havien tingut res gaire millor. Molts de nosaltres hem viscut amb més o menys intensitat el boom d'abans del 2007 i ara de cop i volta tenim un ambient de posguerra esfereidor. Abans per cada fill es cobrava 2500 euros, 600 anys de la Generalitat, una reducció d'horari pagat durant el primer any. De tot això ja no queda res. Si en comptes de tenir tants tècnics s'hagués aplicat el cuento dels que van viure la Guerra Civil, potser no haguèssim arribat tan lluny, però ara ho pagarem entre tots. Qui va fer diners, ves a buscar-lo que no el trobaràs

La noia que no volia dir res

La noia que no volia dir res s'aixecava cada matí escoltant les notícies de la ràdio. S'arreglava i anava a la feina. Allí les noies que volien dir moltes coses li explicaven les seves vides i problemes. Ella que era la noia que no volia dir res les escoltava i els exposava el que pensava del que li deien, però no li feien cas. Llavors va decidir ser positiva i dir que si a tot el que li deien les amigues. La noia que no volia dir res era la millor amiga de les noies que volien dir moltes coses. La noia que no volia dir res es preocupava per les amigues que volien dir moltes coses, però elles vivien en el seu propi món i no entenen a la noia que no volia dir res. Quan arribava a casa. La mare que volia que la nena fos perfecta li preguntava a la noia que no volia dir res com li havia anat la classe. La noia que no volia dir res li volia explicava les petites aventures que ràpidament eren desateses perquè no li interessaven, però la mare que volia que la nena fos perfecta insistia en què la noia que no volia dir res li expliques com havien anat les notes i que li havia dit el profe. Però la noia que no volia di res no li importava gens ni mica el que la mare que volia que la nena fos perfecta volia saber. Al cap de poc la noia que no volia dir res li explicava a la mare les històries de les noies que volien dir moltes coses. Llavors la mare que volia que la nena fos perfecte estava contenta perquè la seva filla li deia moltes coses que després explicava a les veïnes per demostrar que la seva nena era la millor de les nenes que volien dir moltes coses.
Però un dia la noia que no volia dir res i que estava cansada que la mare que volia que la nena fos perfecta i de les noies que volien dir moltes coses va decidir comprar una arpa per explicar-li les coses que volia dir i que ningú l'escoltava. Ella li transmetia tots els secrets perquè el món s'assabentes que la noia que no volia dir res en realitat volia dir moltes coses però ningú l'entenia. La gent es preocupava de les coses materials: els diners, els estudis, el futur, les compres. La noia que no volia dir res es preocupava per les mirades, per l'alegria, pel cor de les persones, pels somriures. Les seves butxaques estaven plenes d'alegries i projectes construïts amb un lego de somnis i realitats i enganxats per la il·lusió. La noia que no volia dir res es va crear el seu món que només compartia amb la seva amiga l'arpa. Amb el temps la noia que no volia dir res se sentia rara en un mon de gent que volia dir moltes coses. Va comprar-se un vestit com el que portaven les noies que volien dir moltes coses per passar desapercebuda i sentir-se normal en un món que sentia que no era el seu. Va fer el seu camí amb aquest nou vestit que li venia gran, però que s'havia de posar per sentir-se una més de la societat. Però en aquest camí ha anat descobrint que la noia que no volia dir res encara no havia descobert a la persona que enten el seu llenguatge. Llavors la noia que no volia dir res se sentia feliç perquè havia descobert a algú com ella amb qui compartir el seu món. Vet aquí un gos i vet aquí un gat.

La vida continua

En aquest any de crisis els descomptes han precedit a les rebaixes. Tot l'any hi ha descomptes i rebaixes. La gent no ven i alguna cosa s'ha de fer. Avui hem repassat una mica alguns dels establiments que han passat fugiserament per la història recent del Vendrell. A la baixada Sant Miquel, una floristeria que va inaugurar repartint clavells als qui hi passaven ara ja és traspassa. Una mica més amunt, una mítica tenda de bolsos que va passar a fer estètica es traspassa. Al carrer del Peix un bar mític que va comença fa uns anys i ha tingut molts amos es traspassa. A la carretera de Sant Vicenç vora el costat de finques Mercadé hi havia també una floristeria que sembla que també ha tancat. Així dia a dia. Un goteig constant de botigues en un mes de gener que serà molt dur per a moltes persones. Per això fem una carta als reis on no demanem res material sinó simplement ganes i voluntat de plantar cara a tot això. Tots els llocs de treball trotollen. El paisatge és molt gris. Els polítics viuen al seu món. Demà és dissabte i Reis i tornaran els dilluns i la crua realitat. Càritas és molt dur. La Plataforma anti Hipoteca vol feina i no vol caritat. Només ens queda la caritat en una societat que entre tots ens hem carregat. Els marroquins ja envien diners des d'allà cap aquí. Tot canvia. Un pla de pensions és com una carta als reis. Un futur incert en un present a la vora de l'abisme. La vida continua. La gent continua. Endavant. Ho aconseguirem.

Es busca a Isidre Solà Galí que ha desaparegut del seu domicili del Vendrell

Aquest dijous al migdia va desparèixer de la residència el Ventall del Vendrell  l'Isidre Solà Galí i porta desaparegut si el veieu posseu-vos en contacte amb el 977663041 o amb el 627950909, moltes gràcies a tots.

Els punts estratègics del Vendrell


No és gens difícil i, en especial a l’estiu, que alguna persona et pregunti per alguna adreça o punt del mapa Vendrell. Llavors has de buscar un punt de referència del municipi i a partir d’allí guiar-lo fins el seu destí. Són força i variats aquests  indrets que amaga el municipi del Vendrell en els seus carrers i places. Evidentment que segons, l’origen  de la persona, l’edat i molts cops la cultura i formació hi haurà punts radicalment diferents. Un dels llocs més populars de la contrada segons una òptica turístic  és el Riuet de Coma-ruga que constitueix un dels atractius més internacionals del municipi. Són moltes les persones que en els mesos més calorosos es reuneixen al seu voltant per gaudir de les propietats de les seves aigües. Alguns parlen de propietats curatives, altres no arriben a tant, però la concurrència popular està assegurada al llarg de tot l’any.  A tocar d’aquest brollador d’aigua tenim el llac de Coma-ruga que tot i que té una fesomia de conjunt poc afortunada gaudeix de molta concurrència al seu voltant mirant els peixos com es mouen entre algues verdes submergides.
Entre el Vendrell i els seus barris marítims ens apareix un grapat de vials adequats per a  vianants o per bicicletes que en els darrers anys està registrant molta popularitat arreu. Estem parlant de la via verda o coneguda també per la del colesterol. En uns moments en què proliferen els esportistes a peu, corrent, en bici, en marxa nòrdica, són cada dia més les persones que aprofiten aquests pocs quilòmetres planers per fer salut d’una forma gratuïta. Les conseqüències reals de la crisi ha  afavorit aquestes noves tendències a l’aire lliure i sense rascar-se la butxaca.
Dins el municipi també tenim punts força concorreguts. Per la seva alçada està el campanar que és un dels edificis més visibles del municipi. Encara que a la Rambla i a la plaça Germans Trillas trobem dos immobles que rivalitzen per la seva alçada i el seu volum dins el seu entorn més proper. Al costat d’aquest  campanar amb el seu àngel penell tenim una petita plaça amb les seves pintures que també són un dels punts més lloats i fotografiats del municipi. Un marc ideal per fotografies de record de la visita. Al donar el tomb a l’illa de cases ens apareix una altra de les figures plantades més mediàtiques de la localitat. Per la seva situació resulta molt més concorreguda que la del davant de cal Cañas del carrer Santa Anna.
Altres punts són la Rambla del Vendrell amb la seva font modernista que també ha donat un aire nou a aquest passeig del centre del Vendrell que tothom recorda atapeït els diumenges  de gent fa unes dècades. Ara només es viu aquest ambient amb motiu d’algun esdeveniment festiu. En moltes ocasions pots trobar més persones deambulant per la via verda que no pas en aquest cèntrica via d’esbarjo.
Per la zona del Tancat hi ha dos punts força populars una avinguda que creua el seu traçat. En un cantó trobem un edifici de curiosa fesomia amb totxo de color blanc i una arquitectura que ens recorda a altres zones més meridionals de la península. A partir d’aquí se centra aquesta barriada del Vendrell que la crisi ha servit per aturar les seves ànsies expansionistes en direcció a l’antic terme de Sant Vicenç de Calders. En una de les seves connexions amb el centre històric està la centenària Lira per la seva ubicació al carrer Sant Jordi tot i que encara que algú l’ha volgut rebatejar (TAG)  perquè sembles que el municipi gaudia d’ nou equipament cultural
En aquest mapa puntual no podem oblidar el Pont del Pardo, un dels indrets més pintats i retratats de la localitat que tot i el cablejat que alguns cops s’ha d’ignorar amb el pinzell o eliminar amb programes de retoc fotogràfic. El mercat del Vendrell també gaudeix de força popularitat encara. Les noves grans superfícies i la situació global  ha fet molt de mal en aquest espai comercial del centre de la vila.
Entre els equipaments públics que hem de tenir en compte el CAP al carrer Transversal que gaudeix d’un trànsit considerable de pacients a l’espera que algun dia es posi la segona pedra i la resta del Botafoc que va ser utilitzat per campanya electoral de les darreres municipals. Aquí es va quedar. Un altre dels punts més que reuneix més persones és “el paro” al camí Reial que juntament amb l’Eina configuren un punt amb molta circulació de persones a la recerca d’un altre dels elements claus de la vida, com és la feina. Estació del Vendrell amb una freqüència per sota del que seria normal per la nostra vila i comarca i la de Sant Vicenç on cada dia paren menys trens són altres indrets a tenir en compte. El pàrquing del Pèlag finalitza aquesta breu visita als símbols més populars del municipi. Article publicat a l'Eix a partir del dia 3 de gener del 2013.


dimecres, 2 de gener de 2013

Les avorrides vacances

L'altre dia em comentava una veïna que te ganes de tornar a la feina, a la rutina del dia a dia. En aquests dies de Nadal tal com passa a l'estiu són moments per fer alguna cosa diferent que en molts casos suposa improvitzar dia a dia i marcar unes noves línies. Hi ha gent que les vacances les fan perquè les han de fer però a la feina estan molt bé. No estan acostumades a fer vacances i saber gaudir d'un llibre o de passejar entre altres mil propostes com fer fotografies que és una moda que s'està imposant a casa nostra.. Però en això, com en altres coses hi ha moments per tot.

El Cuerpo, una peli que s'ha d'anar a veure

Havia escoltat comentaris a través de les xarxes que era una de les pelis que s'havia d'anar a veure. Al final he trobat el moment. Avui era el torn de El Cuerpo, una proposta made in spain amb grans actors com el José Coronado i la Belen Rueda. Una trama d'intriga que et manté atent a la pantalla fins el darrer moments  amb un fi que és molt original i que t'aporta les pistes per lligar la resta de la peli. No us la perdeu. Ja veureu com us encantarà. Està molt encertada.

El valor més preuat d'un profe

HI ha persones que es dediquen a ensenyar idiomes, llenguatge música i altres històries. Potser per manca de valentia o altres motius no s'han atrevit a estudir doctorats ni fer altres tasques d'envergadura com presentar estudis a congressos o fer concerts i surtir pels mitjans de comunicació. Però la gran tasca d'aquestes persones es encomenar als alumnes la passió per allò que fan. Aquesta és una dels grans merits de la nostra gent que es dedica a transmetre coneixements i compartir aquell cuquet per una cosa. Potser aquestes persones no estan a primera línia de la nostra massa media social, però la veritat que he tingut uns profes que m'han sabut transmetre amor per allò que m'ensenyaven des del cole com el jordi i a la facul com la roser i la piscina la mònica, la mariana i el sergi i la marian a música són persones que et fan agafar falera i ganes per allò que ensenyen. Aquest és un dels valors principals de la nostra societat. Són persones senzilles discretes que tot i que de moment no estan al Vikipedia ni surten als principals mitjans et contanimen d'aquella passió que els omple com a persones.

Mentides de la humanitat.

Ens havien dit que les persones que més estudiaven i tenien més títols més lluny podien arribar. Els endolls i les amistats interessades ja fa anys que s'han carregat aquesta llegenda urbana. Ens van dir que com més gran era un llibre era molt millor. M'agraden els petits contes i la poesia per trobar sentit a la realitat. M'havien dit que com més persones hi havia en una taula més important era el banquet. Una altra mentida, al final es van fent petits cercles i no hi ha una unitat que és la gràcia de tot plegat. M'havien dit que les coses molt preparades i estudiades eren les millors. Una altra gran mentida, un cap d'any imprevist amb gent imprevista per llocs imprevistos et pot fer descobrir nous ambients i noves persones. Com més ric ets més poderós ets, és mentida la persona més rica és aquella que menys necessita. M'havien dit que com és mòbils tenim més comunicats estem. Ara és quan estem més incomunicats que mai i moltes persones no se saben ni que dir. M'havien dir que les grans obres estan en els museus tancades amb pany i clau. M'havien dit que tot el món volia ser igual i és mentida. La desigualtat ens unifica. M'havien dit que has de preguntar als savis perr conèixer els secrets de la realitat. Jo em quedo amb els meus amics per entendre el dia a dia. He descobert que les grans obres són aquelles que t'arriben dins teu. La resta les pots trobar a través del google. M'han dit que demà serà un gran dia. Tot depèn de nosaltres mateixos. En el món profà: M'havien dit que tothom compra el bitllet de tren per anar a Barna i amb el temps descobreixes que només ho fan uns pocs.

dimarts, 1 de gener de 2013

Tocant el cel amb les mans i vigilar l'escala

Varem acabar l'any amb molt bones sensacions vingudes des de diferents angles de la música. Hi ha havia energia que t'ajudava a surar en el dia a dia sense deixar de tocar de peus a terra. El 2012 ha estat molt intens i m'ha permès descobrir nous mons i descobrir altres que ja coneixia però d'una manera limitada. Ha estat fantàstic. Evidentment que hi han hagut coses negatives, però m'han ajudat a aferrar-me al pal major del meu vaixell en el meu viatge cap a Ìtacada que és la vida. El 2013 es va obrir sense gaires càlculs ni previsions. Deixar-se portar pel temps, pels amics i per les circumstàncies. Ha estat genial. Un gran principi que costarà mantenir al seu lloc, però ho intentarem amb l'ajuda de tots vosaltres. Com es diu avui en dia: Llum i claror per veure-hi més clar enmig d'aquesta foscor que ens vol encerclar. Com a nota curiosa em fa gràcia que a molts pubs del centre de Lleida deien que la venda d'entrades estava limitada, doncs allí això de l'aforament no ho tenien gens clar i no hi cabia ni una agulla. Però vam descobrir nous espais per passar la nit que segur que hi tornarem.