La veu del poble

La veu del poble

dissabte, 30 de març de 2013

Un Miserere molt especial al Vendrell.

Enguany tenia ganes d'anar a la processó de Setmana Santa del Vendrell. Hi ha coses que m'atreuen perquè hi ha alguna cosa especial dins la seva realitat. La pluja la va deslluir i van fer una versió curta i a més una mica més ràpid del normal. La màgia de tot va venir quan va sonar el Miserere dins l'església del Vendrell molt ben interpretat tan pel Cor Orfeó Parroquial com els músics que hi van intervenir. Va ser una joia poder estar allí en un dia de pluja intermenitent. Hi ha coses que hi pots creure o no, però t'has de deixar portar per la seva màgia i deixar-te anar en aquests moments. T'ajuden a pujar una miqueta més amunt, un respir a la part esperitual de l'ànima que també va molt bé.

dimecres, 27 de març de 2013

Setmana Santa; unes turbo vacances

Setmana Santa són les mini vacances per tothom. Una mena d'assaig general de vacances per a aqui encara practiquen aquest esport. Avui dimecres, encara, però dijous i dissabte el Baix Penedès és converteix en un formiguer de gent que vol aprofitar al màxim aquests dies. Si fa bon temps, tenim la platja per anar a prendre el solet i sinó a casa o a donar un tomb per ahi, però la gràcia és que s'ha de fer alguna cosa. Però clar, una de les tradicions de casa nostra és el dia de la Mona, que molts ja la passen a casa seva. Tot plegat una mena de vacances speedy per poder dir dilluns ja sigui a la cua de l'atur ja sigui a la feina que has fet vacances. Encara que t'hagis passat aquests dies enxufat a la tele mirant alguna sèrie per no saber que fer.

Emprenedors, una realitat per molts

Si fessim una enquesta al carrer i li preguntem vostè de que fa? Molts ens podrien dir emprenedors. Fins fa quatre dies ser emprenedor era una persona que muntava la seva empresa i tirava endavant amb un projecte nou. Alguns jugaven amb cert avantatge perquè ja tenien un cercle d'amics o interessos que els garantitzaven el seu futur i altres ja ho havien fet en altres relacions professionals i optaven per anar per lliure. El mercat laboral i tot plegat ens implica que tots ens podem posar aquesta etiqueta d'emprenedors, entre el que retallen i les persones que un dia per altre poden caure del mercat laboral, la veritat que subsistir per la majoria ja és un acte de fer i d'emprenedoria amb un futur incert.

El melic en el nostre objectiu


 
Ja estem instal·lats en una nova primavera. Hem deixat enrere els mesos més difícils dins d’aquest panorama global que ens acompanya des de que la bombolla immobiliària va esclatar després de tant d’insuflar aire entre els uns i els altres. Aquest pacte d’amics entre banquers, governs, jutges, immobiliàries, clients i altres elements ja es va esquinçar de cop i volta sense culpables, però amb moltes víctimes, la majoria anònimes. Ara toca recollir els plats trencats sense deixar d’anar pagant la hipoteca que un dia vàrem signar en un acte de fe. En cas dels desnonaments esperem que com va fetr el Bisbat de Lleida cedint una part del seu seminari a les famílies afectades ho facin les altres administracions i que emprenguin accions amb cara i ulls per combatre aquesta lacra social fruit d’excessos passats. Per altra banda, alguns inversors privats també han posat seny i promouen ofertes de lloguer d’habitatges per 1 o 50 euros  mensuals que, en un principi, poden servir per començar  a aixecar el cap.
El nostre futur passa per posar una mica de seny a tot plegat. Fins ara ens podíem permetre el luxe que cada municipi tingués la seva ràdio, el seu polígon industrial, la seva empresa de recollida d’escombraries, les seves escoles bressol, el seu institut, entre d’altres. Tot aquest luxe que ens recorda els fills de famílies ben aposentades s’havia de traslladar a la societat, en general. No estem parlant d’aplicar grans idees, ni realitzar grans despeses. Simplement posar una mica de seny i invertir el poc que queda en mesures realment útils i no només de cara a la galeria.. Per exemple, una manera d’estalviar diners és que la nova variant que ha d’unir el Vendrell amb Valls aprofiti l’estructura actual de l’autopista i l’alliberi de peatges. Els diners invertits en aquesta obra innecessària ens permetria tenir aquesta via lliure de peatges durant unes quantes dècades. En aquest país sempre guanyen les mateixes empreses pagant de l’erari públic. El més irreverent de tot plegat que quan aquesta obra estigui acabada ens diran que s’hauran de perllongar la concessió d’altres peatges perquè  resulta deficitària segons el pressupost inicial. Així anar fent fins que tindrem un país atapeït de vies duplicades i sense deixar de pagar per crear unes infrastructures que només en trauran profit les empreses constructores i personal adjacent. Al final, els conductors, tot hi haver pagat amb els seus impostos les vies de peatge haurà de fer ús de vies gratuïtes per no ser rendibles.
Un altre tema són els ports que tenim a casa nostra. Lluís Llach ens parlava en una de les seves peces més populars de Catalunya com un país petit on des del campanar d’un poble es pot veure el del poble del costat. El mateix fenomen passa en els ports. Aquí al Baix Penedès en tenim dos que a l’hora estan a tocar d’altres dos més com són els de Vilanova i el de Torredembarra. Realment ens calen tantes infrastructures similars en un espai tan reduït? Potser que els féssim una mica més grans i ens podríem estalviar uns quants al llarg del litoral català. Aquests són altres diners públics i privats que es llencen directament al mar. A banda del que suposa la seva construcció, hem de pensar amb la despesa recuperar els danys dels canvis de corrents marines en el litoral català.  Són molts els municipis que volen viure del turisme i de la seva vessant marítim. Els toca posar mans i mànigues per fer front a la recuperació de la nostra costa, fruit en part d’aquesta excessiva presència de zones portuàries a casa nostra.
Entre tot això i en allò que tenim més proper hi ha moltes coses que es poden fer com racionalitzar la festa i posar una mica de seny en aquest sector. Després de tenir acostumats a tothom a muntar quasi  cada cap de setmana un esdeveniment, ara tornar enrere i explicar-ho als votants és un xic difícil. Ningú s’atreveix. En comptes de fer unes poques propostes amb cara i ulls, ara s’aplica una retallada general i tots contents i enganyats. El mateix passa en el vessant esportiu. Quan tot anava bé, un municipi es podia permetre el luxe de veure com naixien entitats i col·lectius encara que fossin del mateix esport però per rivalitats més personals o polítiques  cadascú tenia la seva pròpia joguina en forma d’entitat per tirar endavant el seu afany personal junt amb els seus amics. Tot això s’ha acabat i les coses s’han de compartir. En els casos dels municipis més petits fins i tot amb la resta de la comarca. Aquestes són algunes històries acompanyades amb mini teatres i auditoris varis a gust de cadascú però sense que ningú sigui capaç de crear un equipament al nivell d’una comarca de 100.000 habitants o ja simplement d’un poble disposat a créixer. Això de mirar-se el melic sembla que s’ha d’acabar. Ja fa massa anys que ho fem i mireu fins on hem arribat. Només estem preparats per tornar a començar en un nou camí marcat per la coherència i el seny. Hem d’aplicar aquests nous valors, mentre anem pagant la factura dels darrers anys. Article publicat a l'Eix a partir del 25 de març del 2013


dilluns, 25 de març de 2013

Tradició i religió

Ara quan la gent veu un munt de gent beneïnt la palma o anar a processó és pregunta. On són aquesta gent ? com és que no van a missa? Doncs la resposta és senzilla. Nosaltres com a humans sortim al carrer per celebrar, la primavera, per celebrar una mort i fins i tot per cantar al naixement d'un nou any, però això ens pertany com a humans. La història és que l'església ja fa segles que tot això s'ho ha apropiat per posar-ho dins les seves celebracions aprofitant unes tradicions paganes que nosaltres tenim dins nostre com a ésser humans que som. Ara en aquests dies la gent se sent moguda per aquesta força interior que l'església sempre s'ha volgut fer seva, però és un sentiment tan fort i independent que no ho aconsegueix i encara que vulgui aprofitar la situació perquè aquesta gent continui dins els seus braços, la cosa no funciona. Quan això passa amb un capellà que viu en un altre món, llavors el resultat final és força desesperant.

Molt recomenable, Oz, un mundo de fantasia

Una de les pelis que m'han sorprès recentment ha estat: Oz, un mundo de fantasia. Una història d'amor i odi de bons i dolents. Un món fantàstic d'un estafador en forma de mag que va descobrint com la els trucs que fa en les seves actuacions realment consisteix en la màgia del món. Una peli molt entretinguda que et porta per un llocs fantàstics i força originals on els bons i els dolents estan clarament marcats, menys en alguns personatges que juguen el doble paper, però s'acaba veient. Molt recomenable per a totes les edats. És llargueta, però és passa molt ràpid. Només cal obrir els ulls i somiar.

dissabte, 23 de març de 2013

Bars per no estar sol al Vendrell. La Puntual i el Cau d'en Tasi

Quan era jove, encara ho sóc, però més, anava a un bar a Tarragona, per baix al port on quedàvem amb els amics, però jo arribava abans i estava una estona allí solet fins que venien la resta. En aquest bar, encara que no coneguessis ningú sempre acabaves parlant amb algú perquè hi havia caliu i bon rollo. Era gent sana que volien passar-ho bé amb els altres. Aquí al Vendrell, ara per ara he trobat dos bars que encara que hi vagis sol sempre acabes de bon rollo amb altra gent, és com una gran família. De tant de veure les mateixes cares, al final acabes parlant i creant converses comunes sobre qualsevol tema. Això és el de menys. Això molts cops no passa. No té cap explicació lògica, simplement que hi ha un ambient familiar entre les seves parets que el conscient no passa per alt i es deixa portar per la globalitat. Si , he viscut converses molt interessants amb gent que com a molt només coneixia de vista però res més. Per més pistes: un és al carrer Major i és el Cau d'en Tasi i l'altre és la Puntual de la plaça del Zodiaco. Això no passa sempre ni és automàtic, només t'has de deixar portar i ja està. Ja ho veureu.

divendres, 22 de març de 2013

El nostre futur: Autòmats

Aquests dies passo força estones en una residència socio sanitària del Vendrell i és un món nou que coneixia poc. Realment quan veus la gent que formen part dels pacients o usuaris d'aquest centre vas descobrint que moltes de les persones que hi ha allí dins funcionen com autèntic autòmats. Hi ha algunes persones que s'hi que s'interelacionen parlant o jugant, però cadascú fa el seu paper i passa olímpicament de la resta. Realment, si estem en una societat hem de tenir en compte que el nostre futur va cap a aquest individualisme que marca el nostre comportament en una edat avançada. Jo això ho havia vist en casos puntuals, però de la manera global que ho puc veure cada dia. De tant en tant, si que hi ha algun brot derivat del tema social, però realment el que impera són autòmats que parlen amb els seus cuidadors, parents i amb la resta es desenten bastant. No sé si és a unes edats aquest sentiment ja no funciona o simplement és el fruit de la nostra vida.

dimecres, 20 de març de 2013

La importància de la comunicació: Sagrat Cor


Avui ha estat el primer cop a la meva vida que poso els peus dins el Sagrat Cor del Vendrell. Mai hi havia entrat ni com alumne, ni com a periodista, ni per anar a buscar ningú, ni per donar una ullada.. Aquest matí he vist ben clares davant meu les dues efermèrides que se celebren avui. Per una banda, la primavera i per altra banda el dia de la Felicitat. Jo crec que això de celebrar el dia d'alguna cosa fa perdre una mica el valor de l'esdeveniment en qüestió, però val més un dia a l'any que cap. Tot i que jo sóc partidari dels 365 dies l'any en aplicar aquests valors humans. La història va començar fa una Mona o dues, no sé, quan la Judit i jo ens seiem a la zona lliure d'esports i dels clàssics com el motor i etc. Ens decantem per la part poètica del grup. Un lloc on pots parlar de tot sense que hagi hagut de sortir abans al telenotícies o similar. Allí em va comentar el que feien al Sagrat Cor, però quan m'ho va dir ja havia passat o simplement no ho varem tenir en compte . Enguany no ha passat així. Gràcies a un d'aquests grups d'amics xorres de whasap per preparar la propera mona va sortir el tema i evidentment des del primer moment vaig acceptar amb gust la idea i vaig envair el mail als contactes de premsa que encara tinc. El fet de passar pel diari del Baix Penedès em permet tenir uns pocs contactes de premsa que van molt bé per organitzar aquest tipus d'esdeveniments. Un acte que trenca amb el pesimisme que ens porten cada dia els mitjans de comunicació a casa nostra. Aquesta era un cant a l'esperança i al nostre futur.
Va arribar el gran dia. He entrat ha vingut el Vinyals, la Vives, l'Albornà i el Baselga i ens hem repartit pel centre per gaudir d'aquest gran dia. Més de dos mesos i mig per arribar a aquest punt, 1.100 nens i uns 80 professors, tots ells fent realitat aquesta flashmob amb un tema molt especial: l'amor és l'unic camí de Macaco.  Petits i grans, personal docent i personal de la casa s'han ajuntat per fer realitat aquest petit miracle en el dia d'avui un dia en què s'enceta la primavera i coincideix amb el dia mundial de la felicitat. Han fet tres enregistraments, tot molt ben controlat. amb càmeres molt ben situades inclus una en un carret de la compra de supermercat que segurament donarà la gràcia a tot el muntatge.
Crec que avui ha estat un dia molt important per aquest centre concentrat de la carretera de Valls. Avui el cole ha donat una imatge nova a la societat. Ha trencat els esquemes per aquelles persones que no el coneixiem. Si molts pensaven que aquest centre era un lloc antiquat on encara hi perviuen alguns tòpics d'un cole de monges la cosa ja no funciona així. A les Monges també han canviat el xip. Avui ho han demostrat a propis i extranys fent realitat aquest muntatge on hi ha participat tots els alumnes i molts professors. Tots junts en una mateixa música i amb un mateix objectiu: l'únic camí és l'amor o potser la primavera, o potser Quaresma i tants altres que es poden anar apuntant. M'ha fet molta il·lusió veure entre la gent a la Maria, una noia que s'està recuperant molt bé d'una greu malaltia i que va veure com els seus amics li penjaven missatges d'esperança a la Patatuf perquè aviat tornes a gaudir de la vida amb tota normalitat. Ella també era una de les protagonistes d'aquest fet històric. Ho aconseguirà, ja li queda poc per tornar al dia.. Avui tots hem penjat el nostre paperet en el nostre interior, en nom de la felicitat i de l'amor i de l'esperança. Un dia per recordar. Cada dia hauria de ser com avui, però la resta de dies ho hem de fer dins nostre i amb la gent que tenim al voltant compartint aquesta música i aquest ritme del nostre interior. Gràcies a tothom per participar en aquest moment tan guay ( llenguatge modern i entenedor). Ha estat una càrrega de piles per molts mesos. Esperem que l'any que ve es pugui tornar a fer una activitat similar perquè al final és el que queda. Hem d'apendre a sentir i a viure com a persones. S'ha d'estudiar i aprendre moltess, però que els llibres no ens deixin perdre els nostres valors que ens han portat fins aquí. Per acabar i al veure aquell patí ben atapaït de petits i grans, el Basi del Diari de Tarragona i un servidor hem comentat amb il·lusió i optimisme que hi ha futur. Doncs endavant. Moltes gràcies a tothom: Basi, Mar, Pressing, Jordi, Quim Alcalà, Judit, Maria, Marian, Lara, a la noia de la porteria i a tothom que ens ha tractat molt molt bé. Ja ho sabeu: el més important no tan sols és fer les coses sinó comunicar-les. Tan a nivell d'escola com a nivell personal. Tot un plaer poder escriure aquestes ratlles que només  són un breu apunt de moltes imatges que han passat pel cap aquest matí.  De tot cor.

El Sagrat Cor rep la primavera amb una gran i emotiva flashmob




 Una flashmob original amb unes 1.200 persones entre alumnes i més de 80 professors ha servit per mostrar al món un cant d’optimisme ara que ens arriba la primavera que coincideix amb la Quaresma. Durant més de dos mesos petits i grans des de 2 anys fins a Batxillerat han estat assajant aquesta flashmob amb la música Love is the only way de MacacoUn patí gran a vessar de nens des dels dos anys que ocupaven les primeres files fins els més grans que estaven a la part del final del  recinte. Un matí diferent que ha servit, segons el seu director, Joaquim Alcalà per unir totes les persones del centre en un mateix projecte i demostrar a la gent de fora que és fa aquí dins i mostrar que és un col·legi que continua apostant pels valors socials però adaptat a les noves modes.. Aquesta és la primera vegada que es porta a terme una iniciativa d’aquestes magnituds. La canalla han gaudit de valent participant en aquesta iniciativa i tots estaven molt pendents de la coreografia i de la música. La iniciativa ha estat bàsicament dels professors del centre que han fet realitat aquesta nova imatge d’aquest centre concertat del Vendrell. Enhorabona a tots plegats No calen les paraules. Aquest divendres sortirà per la Televisió del Vendrell i aviat pel 3devuit televisió i divendres pel seu setmanari.. Demà o passat demà també ho podreu veure pel Diari de Tarragona.

dimarts, 19 de març de 2013

Anuncis de brou de gallina



Cada dia ens deixem portar més pels anuncis dins l’ampli i temptador món de la publicitat que ofereix tot tipus de serveis i productes. Abans era normal que els grans i petits magatzems ens volguessin vendre a uns temptadors preus les meravelles dels seus productes. No fa gaires anys, el món de l’ensenyament  també van  entrar en aquest món en la cerca de nous alumnes i retocant una mica l’oferta educativa perquè  resulti més atractiva de cara als nous estudiants. Les universitats instituts i escoles concertades i privades van seguir aquest pas amb fermesa per matricular més alumnes en les seves aules. Hem de dir que alguns centres privats o concertats des de ja feia anys que practicaven aquesta política de captació. Els més religiosos són capaços d’acceptar els més alumnes més ateus  a canvi de poder fer front a les despeses del centre. Uns pocs centres no han de caure en aquesta política  perquè, per diferents motius, gaudeixen de les llistes d’espera que els evita entra en aquest món.
En altres camps també es viu amb intensitat aquest fenomen. La rivalitat entre les diferents estacions d’inspecció tècnica de vehicles també vetllen per la captació de nous turismes i camions perquè es converteixin en usuaris de les seves instal·lacions.
Ben aviat això ens ho trobarem en el servei de Renfe com ja passa en altres països com Anglaterra. Les vies seran públiques, però per sobre podrem veure circular diferents marques de trens. Si són més espavilats, simplement en un concurs de “bon rotllo” es repartiran amigablement les vies. Al final serà un batibull de responsables i gestors que s’aniran passant la pilota l’un a l’altre, sense que ningú et pugui treure les castanyes del foc.
En els serveis municipals de mica en mica també van caient més serveis en empreses privades. La crisis serà el justificant ideal per anar externalitzant i traspassant serveis públics al capital privat. Evidentment tots hi perdem, però és el que marquen les noves tendències. Uns serveis ja difícils de recuperar per la crisis que ens afecta i l’escurat que estan totes les administracions. Els poderosos, com ja passa a gran escala, no són els que estan ni al Congrés ni al Senat, ni al Consell de Ministres. Els poderosos s’amaguen darrera les grans empreses i des d’allí mouen els fils perquè alguns no hi perdin, de la resta, no importa. D’aquí pocs anys en un ajuntament només hi treballaran els polítics, els seus assessors. Alguns d’aquests convertits en pseudofuncionaris que faran els informes adaptats a les necessitats dels manaires. No hi faltaran uns pocs policies per actes amb nota de premsa i una munió de treballadors d’empreses subcontractades que seran els qui s’encarregaran de la feina bruta en la seguretat, vigilància  i el trànsit, neteja, cobrament d’impostos, etc..
A partir d’aquí podríem entrar en el món dels patrocinadors. Potser no estaria malament que alguna empresa  s’encarregui del manteniment de les papereres del municipi a canvi de posar el seu logotip en la seva part visible. També tenim les parades d’autobús que es poden aprofitar per aquestes finalitats. No oblidemla  flota de vehicles que ofereix aquest servei. Potser algun establiment ofereix el viatge gratis a canvi de que utilitzi el transport públic per anar al seu centre. Una manera de fer publicitat i col·laborar en el manteniment d’aquest servei públic.. A Lleida uns grans supermercats van signar uns conveni en què es comprometien a vendre les bosses de reciclatge d’orgànica a peu de cost. Tenim molts altres elements del mobiliari públic que sense patir cap canvi radical podrien acollir alguna mena de publicitat d’algun comerç. La segona part del tema és: ¿qui hi ha capaç avui en dia i que tingui les ganes i la voluntat de destinar una part dels seus beneficis a aquesta lloable iniciativa?
Al final d’aquest procés la paraula que definirà l’obertura o el manteniment d’unes instal·lacions  i d’uns serveis serà la seva sostenibilitat real. Estem en plena economia de guerra. La solidaritat dels darrers anys l’anirem pagant amb escreix en els propers.  Aquest serà el punt clau que ha de marcar la política. Sempre quedaran obertes serveis o entitats que no són viables econòmicament, però cada dia menys. Ara ens preocupàvem per la cultura i les seves múltiples manifestacions, però a partir d’ara tot això serà directament proporcional al seu finançament i el seu cost real. No funciona. Doncs, fem un pensament.
Al final ens convertirem en un país d’analfabets i amb un accés restringit a moltes propostes que només hi podran anar les persones amb una economia sana. La gràcia i el benestar de què hem gaudit aquests anys que, per cert, tampoc ens ha servit per aixecar aquest país ni en educació ni en ensenyament i ens portat a aquest atzucac de difícil sortida. Molts diners que hem invertit no serviran per res. Hem creat una generació frustrada. Uns quants se salvaran i sabran buscar-se les garrofes.
Des de les escoles bressol fins a les llars de jubilats  de mica en mica aniran perdent usuaris perquè la situació social no permet satisfer aquests extres que fins ara formaven part de la rutina. Algunes hauran de tancar per manca d’aportacions. Això de portar el nen a una escola bressol o l’avi a una residència ja és com un luxe que cada dia serà més inabastable per moltes famílies.. No crec que triguem gaire a veure escoles bressol patrocinades per alguna marca d’alimentació infantil i una llar d’avis amb un rètol molt gran de brou de pollastre “light”. Abans que tanqui. Hem de confiar en els anuncis encara que sigui d’una empresa amb uns ideals llunyans dels nostres principis.Article per publicar a partir del 18 de març del 2013 a l'Eix Diari

dilluns, 18 de març de 2013

La confiança fa fàstic

La confiança fa fàstic. El qui et va ensarronar fa uns anys en unes prferents que et donarien molt de si quan siguis gran. Ara potser ja no treballa al banc, però tot aquest univers ja s'ha esfumat. Ella estava pressionat a fer una cosa que potser no sabia tot el seu abast. Ara aquest banquer reciclat et fa de comercial d'una empresa de calefactors i amagat dins una granota blava et diu que el teu no va bé i que s'ha de canviar. Ell sap que menteix, però necessita pagar les factures de casa. Sap que sinó ven un tan al mes el faran fora. Ell menteix, però ara ho fa per necessitat obligada. Abans ho feia per ignorància supina. El seu company de banc treballa en uns grans magatzems i persegueix els clients perquè compri un formatge que dóna més marge de benefici  a l'empresa. No és el millor, però el seu ofici és vendre i crear necessitats a la gent que no en té. Aquesta confiança l'hem d'anar perdent perquè mai sabem si ens estan marcant un gol. És trist, però són moltes les persones que ens guiavem per aquesta fe, però en els temps que corren ja fa dies que l'hem d'haver reservat només per uns quants, els escollits. No us deixeu entabanar. El vostre termo funciona bé i agafeu el formatge del costat que és millor i més barato.

diumenge, 17 de març de 2013

La noia que no tenia targeta

Avui en dia viure sense una visa et deixa fora de la societat.  És una de la marca de classe que moltes persones mostren quan van a comprar i llueixen totes afilerades en la seva cartera gran. Hi ha gent que sembla que les col·leccioni en diferents formats i models. Tinc una amiga de tota la vida que, amb la boca petita em diu que no en te. No crec que ho digui a molta gent perquè podria tenir por de ser titllada d'excèntrica, però la veritat és que la Visa ens esclavitza. Ens ajuda a valorar les coses pel seu cost i per la seva forma de pagament. Ens aporta grans descomptes de coses que sembla que són vitals per nosaltres quan en realitat no les necessitem. La noia que viu sense visa és feliç perquè sap el que pot gastar i no té por que un dia li arriba a casa un extracte molt gran que li arruini la seva vida diària del proper mes. La visa és una de les grans mentides d'aquesta societat que ens ensenya que els somnis no ens pertanyen i si ho fan un somni es pot convertir en un esclau en els proper mesos. La meva amiga no va a grans restaurants, simplement comparteix cafès o tallats amb la gent que li omple o amb persones que li aportin alguna cosa. No necessita visa perquè els somnis no estan dins un aparador. Els somnis estan dins nostre. Només hem de saber trobar-los i gaudir-los. La nostra felicitat no està en omplir la llista de la visa de grans i valuoses coses sinó ajudar a les persones que més ho necessiten i comprar coses de poc valor a aquelles persones que li donen molt valor. La noia que no té visa no espera que li toqui la loteria, simplement espera una abraçada d'algu que li digui bon dia un dia més. La noia que no té visa no n'ha tingut mai perquè no la necessita. Ella sap quin és el valor de les coses i no el valor que li volen donar. Ja ho sabeu. Si ho voleu provar. És un exercici fàcil. Seguint amb l'entrada anterior. Aneu a la carretera de Santa Oliva a caminar que veureu una altra realitat de la del centre del Vendrell. Les dues són important, però s'han de conèixer també.

Carretera de Santa Oliva, un altre món que també existeix

Una de les vies més interessants del Vendrell és la carretera de Santa Oliva, per aquest via curta d'accés al centre del Vendrell es poden veure cada dia molts i variats vianants que a unes hores puntuals utilitzen aquesta via. Des de els usuaris dle Ventall que la fan servir per anar a les seves cases o a donar un tomb pel centre, als de la residència de la policlínica que també la fan servir per donar un tomet. No oblidem els musulmans que van a resar a la mesquita que hi ha al terme de Santa Oliva encara que està molt proper al Vendrell. Tot això acompanyat pel trànsit del parquing de darrere les monges. Un món diferent. Poques vies del Vendrell tenen tan de moviment i varietat. Aquesta és la via alternativa al carrer Alt on la gent va de compres o a mirar botigues, simplement. Aquí hi ha la gent que no surt als titulars ni a les notícies a no ser que faci 100 anys o li donin algun premi. Però són gent que existeixen i viuen en nosaltres i respresenten una part prou important de la societat. En algun dels casos tots hi esperem arribar amb més o menys senderi. És una via molt rica que, assegut en un banc, dóna molt de si la veritat.

Anna Karenina, una lectura diferent d'un clàssic.

Us aconsello que aneu a veure Ana Karenina al cine. Tot i que dura dues hore té moments molt intensos que et mantenen aten durant tota la peli, encara que hi ha que reconèixer que la cara dels homes i de les dones al sortir no era la mateixa. A les segones, no sé perquè se les veia més despertes que als primers. Són coses del guió. Té jocs impressionistes molt interessants que fa que l'espectador es quedi bocabadat en algunes escenes de la trama. Jo us l'aconsello. Ja sabeu de que va, però és una lectura diferent i només dura dues hores, perquè la versió anterior durava 4 hores. No us la perdeu. Molt ben ambientada.

dimarts, 12 de març de 2013

Petits miracles del dia a dia

De petit m'havia passat algun cop que sembla que vivia coses que havia somiat. Feia anys que no em passa, però recordo un partit de patí d'escola de quan tenia 10 anys més o menys que ho havia somiat abans. Potser m'ha tornat a passar més endavant, pero ara no recordo. Aquesta tarda he anat al centre del Vendrell a peu. A mig camí, m'ha vingut al cap que havia d'enviar un mail a un periodista per una consulta sense importància d'un amic meu. Camino una mica més i me la trobo a l'altra vorera. Osti. He anat allà a dir-li el que li volia dir en viu i en directe, aprofitant tota la cojuntara estelar que havia provocat aquella trobada puntual. Aquest periodista no viu al Vendrell i a part de les trobades de premsa no l'acostumo  a veure. Al tornar també he coincidit amb un veïna del meu poble que fa dies que no veig i que volia veure aquests dies perquè li havia de comentar unes coses puntuals que han sorgit darrerament. Després de tot això ja he anat a piscina i nedar una mica per situar-me en el lloc. Això a vegades passa quan parles malament d'algú i aquest entra per la porta o potser ni ha sortit i el tens darrera un armari. Només són casulitats, però jo crec que molts de nosaltres al llarg de la nostra vida tenim experiències similars que ens apropa a considerar aquestes coincidències fenomens curiosos, però jo crec que això només és xiripa, però aquí ho exposo per si a algú li passa molt a sovint.

Un esperit roig i negre es mou al Vendrell



Esdeveniments populars que arriben a la gent . Omplen places i carrers. Uns colors, uns personatges anònims per la majoria, un himne,  un entrenador, uns jugadors, personal tècnic, una bandera, un escut, un sentiment, un nom, una tradició, una força anònima que aplega molta gent, una ànsia fervent que té ganes d’omplir els carrers. Aquests són alguns dels ingredients que el dilluns dia 4 març va tornar a enlairar el Vendrell als principals llocs dels mitjans de comunicació. Una data històrica que es repetia per motius totalment oposats. Més d’un segle després dels tràgics fets del 1874 amb més de 200 baixes entre carlins atacants i defensors locals en una població de 5.000 i escaig veïns. Ara tocava viure un moment d’alegria i joia. Aquest cop les ràdios, les càmeres, els fotògrafs. Tots  frisaven per retenir la màxima dosis d’emocions a través de la gent cridant, cantant, saltant que vivien en primera persona aquest esperit desfermat que compartir aquest esperit popular. Potser la Copa del Rei no és la més important per un poble que aposta majoritàriament pel dret a decidir i es llença al carrer màssivament per demanar independència. Això és el de menys. La gràcia de tot plegat que la gent volia vibrar amb els seus colors i amb la gent que els representa. Molts voldrien que hi hagués més vendrellencs de soca-rel vestint els seus colors, però no passa res. Ja són de la casa i quan es vesteixen de roig i negre automàticament ja són fills d’aquesta vila perquè porten el nom del poble dins el cor. 
Hi ha esdeveniments a la vida d’una persona que es porten a terme bàsicament per complir amb un protocol que ve imposat per polítiques del quedar bé.. A vegades en els moments menys inesperats veus que la gent hi posa part de la seva ànima i es converteix en un fenomen de masses contagiós que implica a tothom sense donar-se’n compte. Molts cops succeeix el fenomen contrari: buscant que la gent participi d’aquest esperit col·lectiu, al final acaba sent un acte fred en què la majoria de gent consulta dissimuladament  el rellotge per saber si encara han d’aguantar gaire amb la seva lletania personal en nom d’una cosa que no els interessa el més mínim. Són coses que no sé sap mai que passarà. L’espurna que pot aparèixer en el moment menys inesperat és capaç de donar el tomb a l’escala de valor de les sensacions. No sempre es viu amb la mateixa intensitat. Hi ha persones que en alguns actes s’hi impliquen més i en altres se situen en un segon terme. El dilluns, dia 4 de març, 139 anys després dels històrics fets que van marcar una època, el Vendrell ha tornat a fer història. Els seus efectes potser no tindran la vigència dels altres, però ha representat un moment àlgid en l’esport local.
Són moltes les persones que ara tenen cabells blancs o fins i tot calbs que han viscut en primera persona aquest esport a la seva sang. Han jugat en els seus primers anys i després com és obvi ho van haver de deixar per diferents circumstàncies. Quan aquests han estat pares s’han esforçat perquè els seus fills mantinguin aquest esport ben viu dins el seu cor. A partir d’aquí el jove esportista decidirà que vol fer en el seu futur.
Són moltes les persones del Vendrell de tota la vida que porten dins el seu cor aquests colors. Ara que el club vendrellenc ha arribat als punts més alts de la classificació la gent ha tornat a recuperar aquesta passió i se l’ha fet seva. Tot i la fina pluja i l’ambient que no convidava gaire,  la gent va sortir al carrer per compartir amb els seus colors més que un sentiment. Petits i grans van voler viure en primera persona aquesta festa que era sobretot vendrellenca. En un mateix punt es donaven la mà, pares, fills que han crescut al costat d’aquest esport tan nostrat i que sempre ha identificat al municipi. Altres equips hi posen més recursos, millors equipaments , però almenys en aquest cop ha tingut més força, les ganes i l’energia, la voluntat d’aquest equip jove que altres històries que en un pla d’empresa podrien apuntar a uns millors resultats, però hi ha coses a la vida que no es poden valorar . Aquestes moltes vegades són els que col·loquen els primers en el seu lloc.
La festa del passat dilluns no era ni una festa al voltant d’una coneguda marca de cervesa, ni era només la d’uns jugadors que van encertar la porteria més cops que el rival. Era l’energia continguda de molta gent que volia deixar anar les seves emocions internes apassionats d’uns colors i en un esport que fa moltes dècades que al Vendrell era un dels puntals del vessant esportiu com les curses de bicicletes. Ara sembla que aquí tota la vida s’ha seguit fervorosament el futbol, però aquesta és una de les grans mentides que de mica en mica ha anat filtrant en el nostre subconscient.
Aquí al Vendrell, la gent tenia uns esports i una gent que els seguia. Ara estem massa identificats amb un parell d’equips nacionals i algun esportista d’altres disciplines que sembla que un dia d’aquests té l’hagis de trobar corrent al passeig marítim. Res de tot això. També hem de bastir els nostres herois com varen fer els nostres avantpassats amb gent de casa nostra que fan el més important: complien el seu paper dins el poble silenciós amb voluntat i fermesa.
Ara per ara, tot és molt proper. Correm el risc que la nostra identitat es dilueixi en favor d’aquesta col·lectivitat global que afecta uns quants milions de persones. Està bé que tinguem aquests puntals, però sempre hem de defensar i hem d’apostar per al gent de casa nostra. La més propera. És un fet de consciència i d’identificació amb el nostre territori i els seus veïns.
L’altre dia va ser un  dia històric que molta gent recordarà per molts anys. Potser ben aviat es podrà reviure i esperem que així sigui. Ara ja sabem que al Vendrell la gent es mou quan els seus colors surten triomfadors en un esport encara que sigui minoritari i amb un tracte discriminat en els mitjans de comunicació com és l’hoquei. Ara s’ha de conservar aquest esperit i que la gent vagi als partits i els faci seu. Al dia següent els comenti a  la feina o davant la botiga. Aquesta és la gràcia. Ara hem de seguir apostant per aquests protagonistes que són ells, però que també som nosaltres i han estat els nostres pares i ho seran les properes generacions. Després de la glòria, ara tocar seguir cada pas d’aquests herois que ens varen fer sortir al carrer. Seguir els seus partits  i fer de baula perquè altra gent participi de les seves glòries, però també del seu dia  a dia que és el més important perquè durin molts anys. Article publicat a l'Eix a partir de l11 de març del 2013

Congressos per no res

Fer un congrés sobre el top manta, uns sobre el mercat negre, un sobre pirateo, un altre sobre falisficació de marques, un congrés sobre l'honradesa dels polítics, un altre com acabar amb les xarxes mafioses, un altre sobre control dels polítics, un congrés sobre les inundacions a la costa mediterrània, un altre sobre immigració il.legal. Tots aquests estudis i congreessos no serveixen per a res, només per mostrar que es fa alguna cosa. Però hi ha gent que tot això no interessa que s'arreglin mentrestant maregen la perdiu organitzant eventos per parlar de coses que hi ha gent amb poder no volen arreglar. Poden venir moltes teles i fer moltes rodes de premsa. Però d'això a voler arreglar el problema hi ha un gran abisme.

diumenge, 10 de març de 2013

La darrera d'Almodòvar, no pots sortir indiferent

Avui tocava una peli d'Almodòvar, un director que m'agrada, en especial les darreres propostes que ha fet. Avui tocava el tor de los Amantes pasajeros. Una peli nova que suposa un canvi de rumb amb les anteriors. Aqui tota la història passa principal dins un avió cutre mal decorat i que en cap moment de la projecció sembli que estigui volant, sembla una maqueta feta per un director novell que no te gaires recursos. A partir d'aquí només cal posar els coleguilles de l'autor i fer allò que els agradaria fer sense més històries. Aquí, això del políticament correcte no és surti gaire ben reflectit, però ja està bé. S'han de trencar esquemes. La peli és molt gay i és una crítica amena al seu món. És com una perversió apurant al màxim els tòpics gays. Una cosa que potser pot arribar a molestar, però està fet amb "gust". És com una mena d'orgia on tot s'hi val amb una mica de fem els somnis realitats i que la gent també s'ho passarà bé. Està fet amb gràcia i estil, però dient les coses que toquen d'una forma intel.ligent. Inclús es veure clarament una crítica a la casa reial. No és una peli per veure al cine, es pot veure perfectament a casa. Per alguns els pots semblar que t'hagin pres els diners, però fer aquesta crítica d'alçada al món gay és una tasca molt difícil i el director manxec ho fa amb gust i estil. És un divertimento, sense més ni més. Això m'agrada això faigi segur que es ven. Suposo que així serà. S'ha de veure i segur que no deixa indiferent a ningú.

Posar paraules als sentiments.

Jo soc de la generacio del 1, 2, 3, de la gallina caponata i dels pallasos de la tele i del paper de water Elefante que rascava un ou. Però també sóc de la generació que no acostumava a dir t'estimo als pares als mares i als avis. Una generació que  ho donava per entès. Ells que van viure amb més o menys intensitat encara algunes de les conseqüències de la guerra van tenir l'oportunitat de promocionar-se i ser algú o almenys semblar-ho a través del desarrollisme i del creixement d'aquest país en la dècada dels 60 i 70. Ara hem descobert que allò encara podia funcionar per l'especulació ferotge que varem tenir a prinicipis d'aquest segle XXI va demostrar que tot era una gran mentida. Ara no tenim futur. Toca començar de nou, però els que ho haurien de fer encara volen treure partit a la misèria i a la gana encara que per molts el contenidor sigui d'obligada visita per menjar. Nosalres que poques vegades hem dit t'estimo als pares, ara més que mai hem de donar-los les gràcies per tot allò que han fet per nosaltres. Perquè molts callem ens costa dir aquestes paraules que portem a dins, ens fa tornar tendres, però ho hem de fer perquè és just i necessari. A vegades les coses sobreenteses porten molts conflictes com les lletres de Manel. Les noves generacions potser ho fan més, potser perquè un aplicació al mòbil els guia en aquest difícil món de les relacions socials. Doncs, ja ho sabeu. Practiqueu aquest exercici generacional.

Marc Benito i Pau Josa

Avui era el torn del Marc Benito, un vendrellenc a Madrid i Pau Josa a la guitarra que han estat protagonistes del concert del Tasi. Una mica de poesia, recuprant alguns grans clàssics de la moguda madrilenya. Una manera diferent de fer música i omplir locals. Peculiar, interessant, promet. Ja coneixem una mica més algunes coses de Respectmark. Encomiable.

Horaris ambigus

Una de les peculiaritats del Vendrell són alguns dels horaris dels seus comerços. Una manera de cuidar els preus i tenir una bona atenció als clients és un apartat que quedaria aquí dins. El tema de la puntualitat. Hi ha comerços que tenen un horari marcat i el segueixen. Altres no el tenen posat, però tothom el sap i el compleixen. El problema és que no el tenen i no el segueixen. Això provoca que alguns clients potencials vagin a altres llocs. Un dia encara es dóna un vot de confiança, però si la cosa es repeteix doncs a vegades un es cansa i va a un altre lloc. No vull dir que sempre estigui obert, però que si que se segueixi l'horari.

Buscando familias para cerrar etapas

Buscando familias para cerrar etapas

dissabte, 9 de març de 2013

Teatre fet per gent molt motivada

Com manen les tradicions avui he anat a la representació de l'obra La Asamblea de mujeres a càrrec del grup d'aficionats al teatre de Coma-ruga i l'Associació d'Arts i Cultura de Coma-ruga a la Lira. Aquest és un grup de gent que la majoria ja passa els 50 anys i es dediquen al teatre. Aquest cop amb una obra grega d'Aristofanes i que han seguit bastant el seu contingut original amb algun afegit com citar a la Carmen de Mairena entre d'altres. L'any passat ja en varen estrenar una similar al voltant de la vàgina i ara tocava també el tema de les dones de la gràcia clàssica, però que perdura i perdurarà encara pels segles dels segles. Hi havia mitja entrada. L'obra era una mica durilla pel text, però s'entenia força bé i estava força ben escenificada, encara que algunes peces del vestuari s'haguessin pogut modificar una mica, però és igual. La gent si fa teatre i s'ho passa pipa, doncs perfecte. Què més podem demanar. Un muntatge que es pot presentar arreu i segur que arrenca un bon aplaudiment final que és del que es tracta. Doncs a gaudir del que es fa i si els altres també els passa el mateix és que la cosa ja funciona. Doncs endavant.

El gran acte de dimitir

Els polítics quan fan alguna trastada de les seves el que fan si es veuen molt apurats és dimitir. Un exercici de de responsabilitat política és dimitir. Deixar-ho tot, sense que ningú l'exigeixi responsabilitat i a otro tema. Això és una de les grans mentides d'aquest sistema que per robar una llauna de sardines del veí pots anar a la presó. En canvi per embutxacar-te uns quants millons i no saber on s'han posat, només cal que dimiteixi quan la cosa ja no s'aguanta per enlloc. Un polítics que dimiteixi vol donar la imatge que es un martir de la societat, quan en realitat els martirs són tots aquells que se n'aprofitat d'alguna paraula. Hem de crear un nou diccionar de la llengua per anar polint aquests termes que semblava que havíem entés, però ara resulta que no.

divendres, 8 de març de 2013

Equivocar-se o no.

En aquest món on la gent busca la perfecció, la gràcia més gran és equivocar-se per a la propera lliço tenir-ho ben après. En aquest món que tothom vol parlar i ningú escolta, el més satisfactori és que algú t'escolti mentre et mira els ulls. En aquest món de números i dades, el més bonic és amagar els rellotges i deixar que el temps passi i passi. Cada hora un segon i cada segon una hora. En aquest món d'ambició i poder el més enriquidor és compartir un cafè en molt bona companyia. En aquest món de comunicació global, el més relaxant és no dir res i escoltar a l'altre. En aquest món modern, el més gratificant és recordar temps d'infantesa i records del passat. En aquest món planificat, el més satisfactori és deixar que la sort et guii per sobre la resta de coses. En aquest món que tots busquem la felicitat, el més gran és trobar-la davant el teu nas. En aquest món de crisis, el més engrescador és ajudar-se els uns als altres. En aquest món él més bonic és estar en un altre món sense donar-se compte creient que estàs aquí. El més bonic de tot plegat és posar música i paraules a tot plegat. Molts no ho entendran, però els qui viuen segur que s'emocionaran, de veritat.

Els qui no varen marxar

La guerra les escriuen els guanyadors. Si repassem la nostra història veurem com encara ens falta una mena de revisió general de la historiografia o una mena de llibres sota títols com: la història segons els  homes, la història segons les dones, la història segons els guanyadors i la història segons els perdedors. Algun dia ho trobarem als nostres quioscs temps al temps. Avui al jacuzzi parlàvem dels que es varen exiliar a la guerra civil. Moltes persones van decidir tocar el dos i anar a parar a un altre país perseguits per la guerra. Si hi penses fredament veuràs que molts no van tenir aquesta oportunitat de marxar al país i varen patir les conseqüències de la guerra en totes les seves conseqüències. No han pogut tornar al seu poble com a herois perquè ja no van tenir l'oportunitat de marxar. Encara que no fossin de cap bàndol, van ser titllats de rojos o de fatxes, quan en realitat l'únic que volien era donar pa a la seva família. Aquesta és una de les injústicies de la nostra història, passar per alt a molta gent que van patir molt la guerra i que van haver d'aguntar a uns i els altres. Si avui en dia passes el mateix, no marxarien els que fan cua a Càritas, ni viuen dels menjadors socials. No. Marxarien els que encara mantene un nivell i s'ho poden permetre. Cada cosa al seu lloc i hem de defensar també el paper d'aquells que no van tenir aquesta oportunitat.

dijous, 7 de març de 2013

Antoni Bassó, tot un mestre del llapis

El passat 5 de març ens va deixar Antoni Bassó, un dels periodistes en caricatures més importants  del Vendrell en aquest canvi de segle. Una persona que a part de dibuixar el Vendrell dibuixava en llapiça la seva realitat. Jo també era un dels seus admiradors. Ell es mereix una exposició perquè ell era la manera millor per il·lustrar aquest Vendrell que tenim. Vull recordar un article meu del  11 d'octubre del 2007 al Diari del Baix Penedès i al blog. Estic molt orgullós de compartir pàgina amb ell durant moltes setmanes. Una persona carismàtica. Aquí teniu el meu petit homenatge

 

La secció més directe i humana de la comunicació

La segona secció del DIARI que fullejo quan el compro acostuma a ser la d’Opinió. La primera no cal que us digui que és la del Tothosap, encara que hi ha que reconèixer que el fet que estes a la contraportada del setmanari hi facilitava àmpliament l’accés directe. Aquesta nova ubicació respon als criteris de l’empresa editora i prefereixo passar per alt perquè són figues d’un altre paner. Encara que també he de reconèixer que juntament amb la secció de la Laia Gomis formen un bloc més que consolidat, a l’hora que un dels predilectes pels seus lectors. Segurament són molt els dits que la busquen tot just acaben de comprar el DIARI en el seu punt habitual per saber uns breus comentaris frescs sobre l’actualitat comarcal i per conèixer de primera mà per on sortirà la Laia avui.
Després de mirar aquesta pàgina que acostuma a quedar en la part dreta de la publicació acostumo a donar un cop d’ull a la secció d’Opinió del DIARI. En premsa sempre és millor quedar a la dreta que a l’esquerra perquè és la que, en principi, primer es llegeix per estar situada enfront mateix de la mirada del lector. És aquesta secció una de les més rellevants del DIARI i de la majoria de publicacions. Avui en dia, les noves tecnologies, internet i altres invents moderns ens permet està en directe i a poques dècimes de segon del que pot estar passant a l’altre cantó del món. La informació és ràpida i copiosa. Fins i tot la pots contrastar amb altres fonts i elaborar la teva pròpia versió dels fets. El més fàcil per saber si un diari és o no llegit és anar directament a la secció de col·laboradors i cartes al director i allí es pot veure si realment la societat segueix aquell mitja de comunicació pel volum de col·laboracions externes que hi trobem.
Un lector hi enviarà les seves pròpies cartes quan ell mateix comprovi que altres que ho han fet han vist d’alguna manera recompensat el seu petit esforç estilístic pels comentaris que s’hagin fet o per les rèpliques escrites que ha generat. Són moltes les mesures que es poden emprar per conèixer realment el seu pes dins la consciència d’un col·lectiu de persones més o menys ampli.
Les cartes d’opinions, en molts casos, és la part més inèdita i exclusiva del DIARI i des de la primera persona ens atansem una mica més a la universalitat. Des d’aquest punt podem arribar a aproximar-nos a la objectivitat que sempre ens quedarà lluny, però si sumem subjectivitats tindrem una idea molt més clara d’aquell tema o incident que atrau la nostra atenció. Estic plenament d’acord amb el amic Llorenç que escriu en la edició de la setmana passada “que l’objectivitat, senzillament, no existeix ni existirà mai”.
Vaig començar a escriure al DIARI ara fa 11 anys i de forma més o menys continuada he anat aportant el meu granet de sorra a l’actualitat comarcal. No era gens fàcil en els primers moments. Aquí no teníem uns esquemes, ni uns models que amb el temps es van creant. Avui en dia, crec que ja tenim una base consolidada i carta a carta es va fent paret per pujar aquest mur que és on es dibuixa la nostra comarca amb totes les seves circumstàncies que li són inherents i que la defineixen.
He compartit secció, entre molts altres, amb Nikita Nipon (Quim Nin i Raimon Masachs), Juli Grandia, Josep Poca, Jaume Ruart, Jordi Verdaguer, Josep Mèlich. Més recentment amb Laia Gomis, Marta Mercader, Albert Solé, Ernest Benito, Roger Caballero, Alfredo Valdivielso , Mauricio Nusera i tots els altres que possiblement em deixo en el tinter. Alguns he tingut la sort de coneixe’ls en persona i a altres no tinc més possibilitats que intentar dibuixar-los a través dels seus escrits. Una mica seguint l’art del gran mestre del dibuix del DIARI, Antoni Bassó, amb la seva secció
La meva intenció en aquest escrit no és més que animar a les persones que segueixin escrivint perquè entre tots podem seguint construint una de les parts part més temptadores del DIARI. També m’agradaria animar a aquelles persones que encara no ho han provat que ho facin perquè entre tots puguem donar una visió més àmplia i complerta de la realitat de la nostra comarca. L’Opinió és la part més directa i la més propera al lector perquè surt directament dels seus protagonistes sense trampa ni cartró.
Publicat al Diari del Baix Penedès, l'11 d'octubre de 2007

Albert, un tipus senzillament feliç

Avui he conegut l'Albert, un tiu de 68 anys. La paraula senyor no m'agrada gens, que ven coses antigues i es feliç. M'explicava la seva feina. M'ha fet una classe de com conèixer a la gent només en 4 paraules. Un tiu molt temprat, no gaire ric, però ja voldrien moltes persones ricaxones ser com ell i gaudir anant per aquí i alla venent i comprant coses. M'encanta trobar persones com ell que estimem el que fan i estan orgullosos del que fan i ho diuen com si fossin presidents del govern perquè són feliços. No crec que el torni a veure més, però m'ha impactat. M'ha impressionat molt. M'agrada aprendre de les persones que tenen coses a dir. Em fan delir. Algunes no saben que tenen un gran esperit molt ric i de mica en mica s'ha d'anar descobrint. Altres es pensen que tenen els tresors del Tutankhamon i a la segona frase ja estan al nivell del betun. No saps mai on les pots trobar. Només has de tenir els ulls ben oberts, perquè s'amaguen entre nosaltres. Avui n'he conegut un. Endavant Albert. Gaudeix de la teva felicitat.

Pluja

Aquests dies ha plogut i sembla que trenquis una mica amb el dia a dia. Els dies de pluja m'agraden perquè son diferents i et permeten veure el món una mica diferent. La pluja ens roba els espais exteriors i ens obliga a utilitzar-los amb pararigues que ens marca el nostre fer diari. La pluja ens marca perquè encara que anem de super homes som uns esclaus de la natura i som persones que víctimes del nostre entorn. No podem lluitar contra tot això. Potser algun dia si, però segurament crearem un altre monstre que ens dominarà.

El tren de l'esperança

En un dia normal com avui he agafat un trens sense un final segur i amb les estacions de sempre. A cada parada pujaven persones. Primer de tot ens hem trobat amb les persones que es creen importants perquè tenen molts càrrecs i molts deixebles al seu voltant. Ells amb els seus maletins de pell i les seves corbates es trobaven segurs. A la segona parada han pujat les persones que són realment importants perquè quan trenquen la rutina algú pregunta per elles i es troben a faltar en el dia a dia. Aquestes persones que omplen espais i cors i que et sents segur al seu costat i que sempre t'acompanyaran fins la darrera parada. En la tercera estació hem trobat els que passen de tot i fan una vida alternativa. Aquestes persones no són més que gent que volien ser important i s'han quedat a la cuneta i han tingut que crear el seu mon alternatiu perquè tothom els ha passat per alt. Avui van de progres i alternatius, però són com els importants, però tunejats perquè en realitat estan més propers del fracàs que al costat d'un currículum molt contudent. No cal que digui que els de la segona parada no porten ni curriculums, ni targetes. Una llibreta, un llapis i una maquineta per dissimular els nervis quan trenques la punta.
En aquesta segona parada ha pujat un senyor gran que portava un grapat de fotos a la seva motxilla. Eren fotos del seu poble, dels seus racons de la seva gent. Imatges que volien dir moltes coses per aquelles perosnes que les havien viscut. Per mi eren fotos d'un temps i d'un pais propers pero llunyans perquè jo soc de muntanya i de camp i les fotos eren de mar i de tren. Aquest senyor m'ha explicat la historia de la seva filla més gran. En el meu bitllet no hi posava destí podia estar hores i hores en aquell tren. Al final quan entre el nou dia, sempre es torna al lloc d'on has sortit i llavors obres els ulls i tornar a començar. Explicava que a la seva filla de cabells llargs cada dia anava a la platja i escrivia a la sorra una paraula màgica. Un dia posava amor, un altre dia companyia. Amb el temps hi anava afegint: família, llibertat, música, locura ( és en castellà però ella sempre ho escrivia així), amics, passió, solidaritat, igualtat, comprensió, optimisme. il·lusió, esperança, fe, alegria, somriure, risa, mirada, batec. Aquest bon home em deia que cada cop que escrivia venia una onada del mar i li esborrava. Llavors la noia es posava tristota i plorava amb la seva arpa que acariciava amb molta molta tendresa. Mentre somiquejava en un costat de la platja veia com les ones que li borraven els seus missatges també portaven escrites un missatge. En una era tradició, altre costums, imatge pública, religió, compromisos. Ella no entenia perquè aquelles paraules que navegaven sobre les ones li trencaven la seva màgia, el seu art efimer sobre la sorra del mar. Sempre hi anava i mai no es cansava. Fins que un dia va anar a la muntanya i va trobar un pagès filòsof sota una olivera. Llavors va decidir explicar-li a aquest senyor assegut a sota l'olivera. Ella veia com aquell senyor gran l'escoltava. Eren molt feliços i s'entenien tot i que moltes generacions els separaven. Però compartien el mateix esperit. Ell li explicava la seva vida amb alegria i entusiasme i ella l'escoltava bocabada sense respirar. Però un dia, un angelet va decidir prendre aquell senyor per escoltar les històries dels àngels del paradis. Ella es va quedar sola en el seu mon i s'anava tancant i en el seu petit paradís només deixava una porteta oberta pels animalons que escoltaven les seves histories, les seves penes i alegries. Ella no volia explicar res a ningú perquè tenia por de robar-los hi un minut de la seva vida, però ella sempre escoltava a tothom i intentava ajudar tot el que podia. Però ella tenia un secret.Un dilluns de setembre sense voler-ho va trobar davant seu un llibre de poemes màgic. Cada cop que hi escrivia un desig sorgia un poema o un conte a l'altre costat. Ella se'l va portar a casa i l'amagava sota el coixí cada nit hi escrivia una petita història que al matí trobava resposta per part de l'encanteri del llibre. Ella era molt feliç perquè aquell llibre li permetia escriure com ho feia de jove sobre la sorra del mar i podria llegir en les seves fulles com en gaudia en els ulls de l'avi. La nostra protagonista ara era feliç. Havia vist com el mar li retornava aquells anhels que un any va escriure a la sorra en forma de llibre màgic. Un llibre que no es de cap escriptor famós ni conegut. És la veu del poble que premia a les persones que creuen en els altres i que tot i ser molt importants mai ho sabran perquè la seva gràcia no es pot mirar en coses que es puguin comprar. El nostre avi alegre i simpatic i company de tren m'ha dit que estava molt content que al final la seva filla somreia a casa. A vegades veia que la seva filla a vegades estava flotant. Savia que era feliç. Però no volia saber el motiu. Era feliç així perque sempre havia desitjat el millor per ella. Sabia que mai li diria  el seu secret, però ell un dia el va descobrir sota el seu coixí mentre recollia un mocador humit de llagrimes que havia deixat la nit anterior per eixugar algunes de les seves emocions. Varem tornar a casa perquè aquest tren sempre torna esperant un nou dia. La vida continua i el tren de l'esperança cada dia surt d'algun lloc. Només cal deixar-se portar per trobar persones del dia a dia que estimen la vida com si visquessin el seu darrer dia. Escolteu-les. Ja veureu que la vida és molt bonica. Només l'hem de saber gaudir en la mesura que ens correspon.

dimarts, 5 de març de 2013

Un blog, un exercici de comunicació




La comunicació és una de les meves passions de tota la vida. Quan era petit volia ser músic de gran. Per ser més concret, tocar un orgue màgic amb un munt de tecles i botonets. Jo que em quedava a la sala  mirant fix les orquestres quan per la festa major hi havia ball a la societat. En aquells moments, això de voler viure de la música no era una cosa molt ben vista. Menys en un poble. Vaig haver de reconduir, per molts i diferents viaranys,  els meus plans de futur cap a els llengües semítiques com és l’àrab. En el fons crec que tot responia  a un afany de comunicació que jo  volia dirigir vers la música, però a casa no em van deixar. Després de caminar pel desert  durant uns anys, escrivint articles a la premsa local va aparèixer internet i la xarxa. El proper pas va ser dissenyar una mena de blog personal. El més important  no era ni el disseny, ni les visites ni altres aspectes com les fotografies. Jo tenia ganes de dir coses. A vegades quan les vols dir no tens ningú davant que t’escolti. Altres cops, algú t’escolta i no saps que dir. Això de la comunicació és una relació entre qui parla i qui escolta, en singular o plural. El passat dimecres, dia 27 de febrer, va fer 6 anys que vaig encetar aquesta porta a la xarxa i a la resta del món virtual. A vegades tens la sensació que t’escrius a tu mateix. Hi ha moments que ho escrius perquè potser li fas arribar les queixes o els suggeriments  al teu alcalde o a l’encarregat del supermercat que t’ha volgut enganyar amb el pes. Aquestes són algunes d’altres tantes  històries que han anat passant en aquests sis anys a la xarxa. L’empenta de tot això es va originar per força gent que van plantar un blog de temàtica diversa a la xarxa . Aquí al Vendrell, vaig aprofitar aquesta empenta per crear, amb altra gent, un programa de ràdio, el Pas de Vianants que ja porta 5 anys en antena. En els seus principis van ser el punt de trobada de sis blocaires, com la Laia, l’Alfred, la Marta, la Yolanda, el Roger i un servidor. Allí va començar tot plegat i de mica en mica ha anat derivant fins a compartir el programa amb la Liliana que també té blog i és un dels puntals dels 4 Fonts que ha servit de revulsiu a la societat vendrellenca del darrer any i encara té molta empenta per reviure molts més episodis amb històries de casa nostra Encara que sempre la vida va imposant canvis en qualsevol projecte conjunt per diferents motius. Hem de creure que sempre queda la seva essència.
Després dels blogs van venir el facebook i el twitter i el Linkedin i moltes altres històries que de mica en mica es van implantant en les nostres vides. Ens sembla que fa molts anys que ens podem comunicar a través del nostre ordinador amb un xicot de Nova Zelanda, però tot plegat fa quatre dies que arribem a l’altre punta del món. Hem de tenir ben present que cada dia sabem menys de qui viu en el pis de sobre. El caliu d’abans per les coses bones i també les dolentes s’ha anat perdent en aquesta pèrdua d’humanitat que afecte a aquesta humanitat de la primera dècada del XXI.
En tots aquests anys he descobert moltes coses que es podrien resumir en uns petits apunts. A la gent li agrada mirar i llegir el que escriu la resta, però tot i discrepar o estar-hi d’acord, li costa molt aportar la seva versió. La gent defuig d’expressar la seva opinió. Quan ho fa molts cops s’amaga darrera de l’anonimat que és una eina per dir el que vols sense donar la cara. La gràcia és que la gent parli i digui el que pensi obertament. No passa res. Amagar-se per criticar a la resta és una cosa que jo sempre he trobat de covards. Si no són capaços de mostrar la seva identitat tampoc els hi hem de donar cap valoració del que aporten. Uns éssers que en aquest món se’ls anomena “Trolls”. Un terme molt apropiat per definir aquest comportament. Hi ha seguidors fidels que saps que sempre et llegeixen, altres esporàdics que només ho fan quan d’alguna manera es troben identificats. També trobem els qui et troben puntualment gràcies a algun cercador a través d’algunes paraules claus.
És una grata experiència tenir un blog i els seus efectes positius:  la gent et segueixi i ho comenti. Altres que et saludaven ara no et diuen res, però descobreixes que tampoc eren amics. A vegades en aquests detalls vas perfilant el teu rumb a la  vida, sense voler-ho. Un camí que ens dissenyem cada dia i a cop de petites aventures i desaventures per on et guia el dia a dia. Cada dia és més complicat saber quan tens 15 anys que seràs de gran i on acabaràs els teus dies. Fa unes dècades era molt difícil que per un xicot de poble acabés anant a estudiar o a viure a l’altra part del món, però en aquest món on tot està molt proper i tot està molt lluny, els nostres camins són molt incerts i els canvis són constants. Un blog et permet comunicar-te amb la resta i amb un mateix. Molts cops naveguen coses en els nostres caps, però fins que no ho poses per escrit, no saps realment el que et balla pel cap. Aquest és un exercici molt necessari com quan un nen, a escola, el professor el fa escriure que ha fet el cap de setmana. Una manera d’ordenar els records. Triar allò que s’ha quedat en la memòria i allò que s’ha eliminat per inèrcia. Un blog és un exercici de comunicació amb el teu entorn i amb tu mateix. Gràcies per estar aquí un any més. Article publicat a l'Eix Diari a partir del dia 3 de març del 2013
 

dilluns, 4 de març de 2013

Calçotada de Pas de Vianants

El que va començar com una trobada d'amics a la ràdio ja porta cinc anys. Avui hem fet la nostra cita anual de la calçotada. Ha estat molt enriquidor. Hem parlat de tot una mica. Al final penses que encara que hi hagi gent de diferent tarannà en motls casos et pots posar d'acord. Una cosa que no passa en altes esferes de la política quan seria més necessària aquesta mena de coincidències per tirar punts en comú. Hem menjat ( com diuen els iaios) i hem rigut i hem passat una estona inolvidable amb persones que creuen en un futur millor pel Vendrell. Gent amb ganes de fer coses perquè tots hi guanyem una mica. Estar amb gent com ells és molt gratificant, la veritat. Són algunes de les persones que m'han ensenyat més coses. No he fet cap master, però el dia a dia m'ha donat allò que buscava. Moltes gràcies un any més per estar aquí al voltant d'una taula i ser com sou. Retirem. Us recomano el lloc, el Jardi de Salomó. Bo, bonic, econòmic i un tracte exquisit. .

Feed back a la vendrellenca

La setmana passada per al tarda em varen trucar al mobil. Jo formo part d'un col·lectiu que varem decidir canviar d'empresa en un tema global. Jo no era ni president, ni secretari ni res i em van dir perque haviem canviat d'empresa perque no ho entenen si ho feien bé i la gent aparentment estava contenta. Jo vaig anar al lloc i ens varem tancar en un despatx i varem estar parlant més de mitja hora. . Li vaig explicar el que amb tota naturalitat. La gràcia que em va dir que la nova empresa era molt bona i va entendre moltes coses que li vaig dir. Algunes, evidentment que no, però en altres si. Va ser molt interessant i la veritat que crec que alguan cosa arribaran a fer. Això que quan li preguntes a algú que et sembla et digui està molt bé o és molt guapo és una cosa que no va enlloc. Ens hem d'acostumar a que la gent digui el que pensi i a acceptar les crítiques com va fer aquesta persona.  Això de tenir mercenaris perquè et besin els peus avui ja no va. A veure si això funciona en altres àmbits de casa nostra.

diumenge, 3 de març de 2013

Camp Joliu, una mica més de proximitat

Ara és el moment d'anar preparant el proper curs escolar, potser una mica aviat, però de mica en mica les universitats, instituts i escoles fan campanya per promocionar els seus centres. L'altre dia jo estava a casa i de cop i volta vaig veure un anunci de Camp Joliu on parla d'"alegria, solidaritat, valors cristians i humans, obert a tothom, projecte personal i individual, rica en valors humans i cristians, una escola oberta a totes les famílies amb qualsevol creença religiosa o manera de pensar. Un plantejament educatiu de valors cristians profundament respectuós amb tothom que impregna l'ambient educatiu de l'escola d'un sentit postiu d'anar a la vida on aprendre a estimar és la base fonamental". Quan vaig escoltar això vaig veure que alguna cosa no quadrava en una escola que tothom sap que està dins de l'Opus Dei.  A veure, en definitiva com acabem combinant això de valors cristians i humans que surt en l'anunci.Com ho traduïm al dia a dia  Llavors vaig fer un tuit que deia "lanunci de camp joliu esta molt ben fet pero es una gran contradiccio en el seu missatge. shan de definir mes clar". Em vaig posar en contacte amb una bona amiga meva i em va explicar una mica la clau de tot plegat en format de whatsap. Ella i jo que fa dies que tenim pensat muntar una empresa de comunicació em va aclarir una mica tot plegat. Resulta que en aquesta escola hi ha gent d'altres confessions religioses i tenen llibertat per anar a missa entre altres coses. En aquest anunci una mica de que feliç que som i que bé que ho fem falta explicar a molta gent, el dia a dia i baixar una mica al dia a dia per saber que es trobaran les persones interessades. Tot i ser una escola, amb una etiqueta ben clara, està oberta a persones que siguin d'altres religions i hi tenen total llibertat.Llavors a partir d'aquí que digui el que vulgui. Un altre defecte és que quan parla la directora els llavis no quadren amb la veu. És un detall que treu proximitat al muntatge que està molt ben fet. Jo crec que els anuncis s'han de fer pensant amb la gent que pot anar a aquest centre i amb una mica més de proximitat. http://www.campjoliu.org/index.php?option=com_content&view=article&id=707&Itemid=223

divendres, 1 de març de 2013

P&F productions, nova etapa

Una de les parelles d'enamorats joves. del Vendrell són P&F i aquestes són les sigles del seus noms artístics. Cadascú ha viscut la seva història d'amor fins que al final s'han trobat per unir les seves forces en un sòlid projecte de parella jurant-se amor per sempre i etc. No els conec gaire, però fa dies que els segueixo pel face perquè són d'aquestes persones que sempre tenen un missatge d'optimisme i alegria en el seu mur per compartir amb la resta. Persones que creuen en ells i això els fa feliços i comparteixen aquesta felicitat amb la resta. En viu he parlat poc amb ells, però algun dia m'agradaria que expliquessin la seva història d'amor i passió, però a vegades tinc por i no sé per què. Ell el conec poc i es totalment obert. Ella, les poques vegades que l'he vist ha estat amb unes ulleres de sol i vidres molt grans a l'estil Pantoja. Un mur que m'ha frenat i que no puc superar, massa alt per mi. Però ja m'està bé. Em conformo. Em quedo amb la copla i amb els sensacions i emocions a través del seu món virtual. Ja està bé. Són petites dosis de bogeria aplicada en petites dosis diàries. Avui han fet públic que ella està embarassada. No sé perquè, però m'ha donat una gran alegria perquè per mi són un paradigma d'amor sincer. Només els desitjo el millor per aquest fruit del seu amor. Ha estat una gran notícia la veritat que m'ha donat molta alegria. A gaudir-lo.

No a la Pronokal dependència

Jo sóc una de les persones que ha fet un regim pronokal. M'he aprimat uns quants quilos i he fet un rebot i he pujat una mica. El problema es que molta gent puja més del que ha perdut perquè el cos quan comences a menjar enseguida puja de pes. Hi ha gent que quan comença a pujar la bàscula, es torna adicta al Pronokal i de tant en tant fa una setmana o dues amb aquest regim. Això és una gran mentida el que s'ha de fer és preparar el cos perquè s'acotumi a menjar menys i canvii una mica la mentalitat. La gràcia és fer esport i portar una dieta més o menys equilibrada, encara que de tant en tant facis el burro. Però la gent que cau en la trampa del pronokal un altre cop està condemnada a dependre de tot això. Algun dia ho ha de fer i quan abans entri en aquesta nova vida millor perquè no és un regim és una nova forma de vida. Costa acostumar-s'hi pero hi estem condemnats, sinó seran diners i esforços en va