El món del vi necessita canvis radicals

 

 

Les campanyes institucionals a favor d’una vida sana estan fent furor a casa nostra. Un dels perjudicats de tot aquest moviment és sector del vi que ha vist que en els darrers cinc anys s’ha reduït en un 22% el volum d’ampolles de vi venudes a Catalunya segons l’Incavi. Una dada prou important que no ajuda gens a trobar una escletxa per l’optimisme en aquest món de la vinya i el vi tant associat amb el nostre Penedès. Els controls d’alcoholèmia a la carretera, l’augment del risc d’obesitat i diabetis són alguns dels factors claus que han incidit en aquest decreixement de la venda de begudes alcohòliques. Un altre factor també és l’augment del cost de la vida en els darrers anys

que  ha pujat al voltant d’un 50%. Aquest fet que es va notant de mica en mica  ha provocat que els petits luxes de cada dia hagin anat caient de les rutines de moltes persones. Tot això ha provocat que fa un parell d’anys o tres  havia arribat a pagar-se el raïm més del doble que actualment que està al voltant del 0,20 cèntims per quilo com fa 20 anys enrere.  Aquest any hi ha pagesos que no s’han vist en cor ni de collir les seves vinyes perquè el rendiment de la collita en el millor dels casos pot estar   a la meitat del preu de cost del producció. El camí directe cap a la ruïna.

De solucions clares no es deixen veure a curt ni mig termini. Podem trobar alternatives com la comercialització del most com a beguda sense alcohol. Si seguim quest ritme de canvis tan frenètic que tenim davant s’han de buscar nous conreus que puguin anar substituint a la vinya i que permetin tenir els nostres camps conreats, La situació actual ens condemna a què ens veiem rodejats de plaques solars i polígons industrials d’empreses de logística entre terres sense conrear. Alguns pagesos tenen molt clar que els ha tocat la loteria si els hi posen unes plaques solars o uns magatzems. És molt bonic parlar de viure al paradís del Penedès però s’ha de mantenir mínimament econòmicament sinó estem tots obligats a buscar altres recursos perquè la seva gestió ens permeti cobrir les necessitats mínimes.

Aquest procés necessita el seu  temps i no ens podem despistar. Ens agafarà el brau i aquest Penedès anirà perdent superfície agrícola paulatinament. Les grans empreses i cooperatives no tindran altra opció que apostar per altres negocis o deixaran amb el cul a l’aire la majoria de pagesos.

Evidentment algunes empreses petites o mitjanes ja s’hauran muntat la vida elaborant cava o vi de qualitat que no es ven al preu del sifó en moltes grans superfícies. La majoria de pagesos que quedaran fora d’aquests negocis mitjans hauran de deixar les finques ermes.  És trist però al final per molts els resultarà més favorable treballar per torns en alguna gran empresa amb un sou i horaris fixes que perdre bous i esquelles entre ceps i burocràcia. Cada dia hi ha menys aventurers del la vinya perquè el canvi climàtic, el mercat i les moltes traves administratives cada dia ho fan més complicat tot plegat. Un gran pèrdua que ens obliga a moure fitxa ràpidament.

Ens posem en 57 i seguim endavant

 Moltes gràcies a tothom per estar un cop més aquí per celebrar aquesta nova vota al sol. El temps passa volant i estem en una situació que tenim tant de passat com futur. Estem al mig i una mica més de la balança de la vida. Cada cop tenim més coses per pensar i recordar però encara tenim molt per viure en el que la vida ens deixi per endavant. La gràcia és està bé amb un mateix i amb la gent que et rodegen. La resta són punyetes. De la resta es pot fer de més i de menys, però el més bonic de tot és tenir els peus a terra i els somnis al cap que et permeten viure una mica en un altrte món. Gràcies a tothom per pensar un cop més i seguim endavant amb moltes històries per explicar i molts somnis per viure. Gràcies de tot cor, sou meravellosos.

Cal gastar com a mínim 7,7 milions d’euros per una nova seu?

 

 

 

Els consells comarcals que tenim a Catalunya van creats legalment l’any 1987. En el cas de la nostra comarca al principi es va establir en un primer pis sobre d’una entitat bancària de la carretera del Doctor Robert. Per anar al cap d’uns anys a l’actual edifici de  la plaça del Centre on els darrers anys s’ha anat ampliant ocupant diferents espais de la seva àrea d’influència. Actualment la sala de plenaris ha quedat obsoleta per aquesta tasca fonamental i els consellers s’han de reunir en altres edificis públics del Vendrell.

Aquesta entitat local es va crear pel govern convergent de la Generalitat com un contrapès a la Regió Metropolitana de Barcelona i dotar de certa entitat a les comarques de casa nostra. La realitat de tot plegat, que els principals municipis de la comarca no tenen cap necessitat de les eines d’aquesta entitat però per altra banda són els que han d’aportar més diners pers al seu funcionament. Per altra banda, els municipis amb menys recursos són els que  necessiten més els seus serveis i la seva aportació per dimensions es molt menor.

Al cap dels 30 anys de la creació d’aquestes entitats van sorgir algunes vegueries com les del Penedès arran d’una sèrie de pactes polítics i d’un intens moviment nacionalista que es va anar diluint aparentment després dels fets del 1r d’Octubre que van marcar un abans i un després de la nostra història contemporània. Encara hi ha algun serrell judicial que està pendent de veure alguna sentència definitiva.

A banda tenim les Diputacions que són una entitat forta amb recursos i que es van crear al principi del segle XIX. Dins el marc de les entitats locals juntament amb els ajuntaments són els organismes que tenen diners i recursos per emprendre polítiques pròpies importants de cert nivell. Consells comarcals i vegueries han anat agafant retalls d’altres administracions superiors, però sempre de poca volada. Els consells comarcals han servit per una banda, com un cop de mà als municipis petits i les vegueries és un símbol bàsicament polític amb unes competències totalment diluïdes  i bàsicament testimonials sense més transcendència que un element més de postureig polític tan nostrat. Molts veïns del territori encara no saben realment que pot arribar a decidir aquella persona que apareix com a president o responsable d’algun departament de la vegueria. És un dels misteris per resoldre.

El Consell Comarcal del Baix Penedès ara de cop i volta ens anuncia que vol construir una nova seu al Vendrell amb un pressupost inicial de 7,7 milions d’euros, però ves a saber el que pot arribar a costar finalment si extrapolem la gestió del pressupostos del Kenneth amb les seves grans construccions del Tabaris que com a mínim ha doblat el pressupost inicial

Crec que no ens calen tantes administracions amb competències residuals. Tenim 5 pilars bàsics organitzatius com Europa, Estat, Catalunya, diputacions i local. Crec que hi hauria d’haver  algun tipus de coordinació comarcal però tipus consell d’alcaldes o en matèries puntuals com la Mancomunitat Alt Penedès- Garraf  amb unes competències clares entre els membres, però crear capelletes sense solta ni volta no ens porta enlloc. Evidentment els diners públics destinats als treballadors del Consell Comarcal s’haurien de repartir entre els ajuntaments més petits com també els seus treballadors. No cal tenir tantes administracions que se solapen en algunes competències. Aquests 7,7 milions inicials, que dobla el pressupost de l’Ajuntament del meu poble Albinyana, es pot destinar al territori i a les persones i no a crear més edificis institucionals per fer-se fotos i penjar banderes. Però tal com està tot jo el destinaria aquests milions al servei de recollida selectiva.  Segur que seria més beneficiós per tots plegats i no haver de viure la precarietat d’aquest servei que tenim actualment que sembla que estem fent una campanya de foment de l’espècie dels rosegadors.

Festes de tardor del Vendrell

 

Crec que en honor a la veritat la Fira de Santa Teresa del Vendrell s'hauria de dir Festes de Tardor. Les parades de menjar i beure que hi ha la Rambla no són ni de bon tros una fira. Una representació del gremi del jalo que tenim a casa nostra. Si algú ve aquí a veure una fira i es troba el que tenim doncs pot marxar emprenyat. No passa res dir que són unes festes de tardor perquè hi ha moltes més coses que no pas una fira que no hi és i tampoc se celebra per Santa Teresa sinó que al Pilar. Doncs res. Aquesta és una proposta que queda bé i coincideix amb la realitat que tenim ara mateix. La Fira autèntica ja fa anys que va morir.

El ple més llarg de la història del Vendrell farcit de demagògia política

 

El Vendrell crec que aquest dilluns passat va viure el ple més llarg de la seva vida amb gairebé 7 hores de duració. Si segueix a aquest ritme s'haurà d'implantar la pausa s'hidratació com als partits de futbol. Un ple intens que ja es nota clarament que estem en campanya electoral. Hi va haver moments tensos amb les modificacions de crèdit, les 82 places que el Parven ha posat pel morro aquest estiu a la platja i les inundacions. El públic no va fallar un cop més amb les escombraries i les inundacions entre altres coses. Alguns ja són fidels a la cita i no s'ho volen perdre perquè la veritat és que va donar molt de si. L'oposició atacant per diferent costats i l'equip de govern en la seva torre d'ívori amb mentides, mitges veritats i molta demagògia anar sortejant el que li anaven disparant quasi tots els partits de l'oposició. 

En aquest ple es veu clarament que aquest món de fantasia que vol vendre l'equip de govern està tocat i enfonsat. Ara només falta passar uns mesos i la gent que no vota mai anirà a votar perquè està farta de com està tot plegat. Hi ha gent que passa de tot, però enguany li ha tocat la moral a molta gent que molt segur anirà a votar per un altre partit perquè l'actual equip de govern fa aigües per tot arreu i per molt de fum que hi posin ja níngu s'ho creu.

Melodia de tardes de diumenge

 

Un diumenge de la tarda agafes el cotxe i arribes a Llorenç del Penedès al voltant de les set per anar a veure una de les millors propostes que es fan a casa nostra com és el Llença’t. Un grup de versions amb alguns instruments de vent tot just deixa sonar les primeres cançons del seu repertori. Aquest proposta no em fa el pes tot i que al lloc hi ha molta gent  gaudint del directe. Recordo que en aquesta hora se celebra un concert per celebrar els 95 anys de l’Orquestra Melodia al cor de la capital. Torno al Vendrell. Aparco al voltant de la Rambla i veig la part de dalt de la Rambla plena de persones assegudes i unes quantes ballant tot just davant de l’escenari. Em sento jove perquè la mitjana d’edat està al voltant dels 75 anys. Veig al davant de l’antiga Biblioteca Popular algunes de les velles glòries del panorama musical del Vendrell de tota la vida com el Claramunt, el Canyelles i d’altres que no conec el nom.

Primer segueixo el concert dempeus amb un familiar d’un música històric de la formació protagonista. Com passa en molts actes públics veig l’alcalde fent relacions socials encara que aquest cop sense faristol ni micròfon, però és ell segur.  Demano permís a  l’Eusebio, que fa anys que coincidim en les festes populars per seure en una cadira de la Rambla. Em deixa ocupar el lloc a condició que quan vinguin els seus titulars jo m’aixequi. Accepto el tracte.

Em vaig posar al mig de la Rambla submergit en aquest espectacle musical recordant la meva infància quan l’Orquestra Melodia igual que la Sensació del Vendrell eren el top dels concerts que es feien al meu poble, Albinyana, per festa major. Jo em quedava sempre a primera línia perquè jo de gran volia ser músic i tocar el teclat. Els meus pares ho varen consultar amb el mossèn del poble que era qui tenia el poder. La seva resposta va ser que si aprenia a tocar l’orgue després no sabria tocar el piano. El meu somni infantil  es va autodestruir aquí. Al cap d’uns anys, quan tenia 40 anys vaig decidir recuperar aquesta il·lusió i vaig fer 5 cursos de solfeig i piano. Vaig descobrir que  el meu oïda musical està sota mínims. Llavors em van regalar un teclat que de tant en tant vaig tocant buscant a l’èter melodies amb partitures senzilles.

El Vendrell com tothom sap ha tingut Pau Casals de fam universal i moltes més coses que els polítics repeteixen i repeteixen fins la sacietat.

Hi ha altres persones i formacions que han fet possible que tot aquesta vitalitat sigui possible perquè el Mestre va tocar arreu del món i tot això. Realment la feina de carrer la varen fer moltes altres  persones anònimes que han quedat oblidades i són els que han mantingut el caliu musical a casa nostra. Moltes de les persones que han passat per la Melodia estat cabdals perquè la música estigui ben viva a casa nostra per la seva tasca d’ensenyament i difusió entre els nous professionals.

En un país normal la Melodia hauria d’haver tocat més cops al Vendrell perquè és d’aquí, però avui en dia els venedors de pacs musicals que tomben per la zona pel aposten per altres formacions que deixa de banda aquesta important orquestra que va sortir tot just cinc anys després que els Nens del Vendrell. Esperem que el centenari se celebri com es mereix. Diumenge les cadires de l’Ajuntament es van quedar curtes i es van haver de manllevar als bars de la Rambla que estaven majoritàriament tancats. Coses del Vendrell. Per acabar la tarda, cansats de ballar quan varen venir els titulars de la cadira em van deixar seure i varen marxar cap a casa. A tres quarts de deu quan va acabar el ball vaig tornar a casa amb molts records d’aquesta tarda de diumenge on molts varem gaudir de la màgia de la música feta a casa nostra. Per molts anys Orquestra Melodia del Vendrell. Ens veiem ben aviat. Espero.

Un dia per recordar

 El dia 1 d'octubre del 2017 és una data que no oblidarem mai. Molts somnis es van fer realitat per unes hores o uns segons. La cosa va anar a pitjor, però aquell dia el poble va votar i va parlar i molts encara no ho entenen. Seguim endavant encara que tot això cada dia està més diluït.