Paternalismes electoralistes

 

 

Estem en una societat paternalista que sembla que es preocupi molt  per tot allò que fem cada dia. En algun cas com al Vendrell ens organitza fins i tot unes vacances d’una nit a Horta de Sant Joan per  71 avis del municipi, una xifra que no arriba ni a l’espectacular 1% del cens de la població local en aquesta franja d’edat que està sobre les 8.000 persones. No cal que ens regali aquestes meravelloses vacances pagades amb uns 32.000 per la Diputació de Tarragona, perquè al Vendrell amb tanta obra faraònica estem escurats i hem de tenir sempre la mà parada per si cau alguna subvenció d’on sigui pel que sigui.

El que ha de fer l’Ajuntament es baixar la pressió fiscal i amb aquests diners que la gent estalviarà ja els dedicarà cadascú al que ell vulgui. No ens cal la foto dels polítics de torn davant de l’autobús amb els avis preparats per les meravelloses vacances. No cal tanta demagògia barata. Potser més d’un amb els diners que s’estalvia de pagar Ibis i escombraries podia pujar una mica el termostat a l’hivern per estar una mica més calentó o simplement comprar-se un calçat nou perquè el que té està molt malmès. A banda, se suposa que els afortunats a aquesta genial seran escollits entre les famílies més pobres de la localitat. Això de la riquesa i la pobresa a banda dels diners en metal·lic pot ser molt relatiu. Pots tenir molts terrenys perduts a la muntanya que no pots vendre ni llogar i només et donen despeses. Potser millor fer un sorteig i deixar a la sort el veridicte d’aquesta gran iniciativa. És una d’aquestes propostes purament electoralistes amb molt de soroll i poques nous que a més paguen les altres administracions.

Viure el futbol des del camp

 A vegades he anat a veure el futbol al camp perquè és una cosa que s'ha de veure en directe. Ahir dijous un grup de colegues de feina varem anar a Lleida a veure un partit de la Copa entre l'Atlètic Lleida i el R.C.D Espanyol. Un camp petit amb molt bon ambient que ens va permetre gaudir d'un bonic partit amb certa emoció i tot amb un resultat favorable al club dels 125 anys. No sóc de cap equip en concret però sempre he tingut una lleu tendència al Barça, però avui en dia s'han de conèixer altres equips per viure la seva història. Ahir va estar molt bé. Avui estem de ressaca. A veure quin serà el nou partit.

Viure els colors

 

 

Hi ha un sentiment molt important en la nostra societat que és el de pertinença a un grup que es pot traduir fàcilment per viure uns colors, un poble, un barri i que faci falta.

En aquesta societat descafeïnada que ens acull cada dia aquest vincle va perdent la seva força. La gent presumptament pertany a un grup per algun motiu superficial, però en el seu interior no hi ha aquest arrelament que tradicionalment ha servit de motor per tirar molts projectes endavant i fer realitat molts somnis col·lectius.

Aquests mesos s’ha parlat molt del poble jueu. Una comunitat important que durant molts segles ha estat perseguida, exterminada i víctima d’alguns de les pitjors atrocitats humanes. Ara mateix està rodejada d’enemics en mig d’un enclavament privilegiat on elements bàsics com l’aigua potable són claus pel seu present i futur.

Aquest col·lectiu escampat pel tot el món està ubicat principalment a l’Estat d’Israel i els Estats Units amb presència important també a França, Canada  Regne Unit. La força que els ha mantingut vius durant aquests segles d’existència és la seva identitat i unitat. Si no haguessin tingut aquest vincle avui en dia els jueus seria un poble desaparegut i difuminant pel món, però ara mateix és un dels principals poders mundials tot i les seves petites dimensions que es poden comparar amb Catalunya.

També es poden teixir forts vincles esportius. Un cas que tenim a casa nostra actualment és el RCD Espanyol que com a curiositat resulta que en el que portem lliga aquesta temporada per anar a veure un partit a l’estadi de Cornellà el Prat han estat capaços d’emplenar dos autobusos del Baix Penedès. Una gesta que només sembla que sigui capaç de realitzar el Barça, però fa quatre dies quan aquest estava a segona divisió ningú s’hagués imaginat un impuls com el que està tenint avui en dia. La majoria de catalans de tota la vida sembla que hagin de ser del Barça, però tot i que hi ha gent de conviccions profundes pels colors blau granes molts aficionats no ho viuen amb la intensitat d’altres clubs més modestos.

En política hi ha partits polítics (especialment de dretes)  que són quatre gats i el caporal, però quan fan algun acte públic hi van tots, els d’aquí i els vinguts de més enllà perquè hi ha un vincle una identificació que en partits presumptament amb més poder de convocatòria no existeix.

En els pobles petits hi ha persones que creuen en el seu municipi i són autèntics ambaixadors allà on vagin de les qualitats i algun defecte de la seva localitat. Això no acostuma a passar en poblacions grans on aquest esperit apareix força diluït. Aquestes amants de la seva identitat són els que tiren del carro per fer coses al municipi. La majoria de vegades d’una forma altruista, però són els que estan davant. No ho fan per diners ni per poder indirectament o directament, sinó perquè estimen allò que creuen i viceversa. Aquesta és la gràcia de la força d’un col·lectiu quan això no passa hi manca aquesta flama que manté l’esperit encès per tirar endavant i seguir amb empenta.

Aquest fenomen passa d’una manera molt clara a les entitats on trobem gent que ho dona tot i altres que paguen la quota de soci i poca cosa més.

Els Pastorets del Vendrell en els seus temps gloriosos era d’aquests col·lectius que arreplegava molta gent amb il·lusió per fer realitat petits somnis, però amb el temps s’ha diluït aquest esperit en la secció més adulta, però per altra banda ara ha estat capaç de captar un grup de joves que viuen aquesta màgia col·lectiva en els seus projectes.

El dia del Pilar a la plaça Vella del Vendrell vaig veure aquest sentiment com es notava molt en algunes colles on els castellers sentien un identitat de grup i altres on es podia veure aquesta força de grup. Per assolir grans fites a part de la part tècnica hi ha una part molt important pel que fa al sentiment d’identitat. Estem acostumats a sumar pel nombre de camises, però també s’ha de valorar la força del col·lectiu. No és un tema només d’anar sumant unitats sinó que s’han de saber unir sensibilitats per aconseguir fites col·lectives. En aquesta dada els números sobren i ens falta actitud grupal. Aquest és un tema clau i molts cops es passa per alt.

Un ple de protocol on els precs i preguntes és el més interessant

 Aquest ple d'octubre va ser d'aquestos xorres per passar l'estona. Un cop més la part més interessant amb diferència la va portar el públic queixant-se de la neteja i dels contenidors i de que no es premia als que reciclen. Reciclis o no al final tots paguen igual. No res un dejà vu amb els problemes eterns del Vendrell que es van agreujan però els polítics al seu puto rollo fent obres faraòniques que no interessen a ningú i putegen a tots. Una política de la torre d'ivori. Socialisme populista en estat pur.

A sol i madero

 A vegades a la feina coneixes persones peculiars d'aquestes que no serveixen de res els currículums i les fotos trucades. Ara hem acomiadat a dos cracks de la vida. Per una banda una artista que encara ha de trobar la seva via d'expressió perquè pugui trobar el bon camí, però tot arriba. Per altra costat tot un senyor que treballa el cost i al ment i tot i que és jove te una base que sembla que tingui 30 anys més. Aquest món de la joventut és un món precari i aquí només és mira la policia i quatre tècnics massa ben pagats que maquillen una política que fa pena. Però res. Ha estat un regal de la vida i esperem que arribin al seu lloc. Són gent que val la pena coneixer i la vida a vegades et porta aquest tipus de regals.

Sor Maria de la quarta planta prega per nosaltres

 

Quan les coses fa anys que estan molt mal fetes i vols arreglar una cosa i llavors es trenquen tres i anar fent sort que tenim la mare superiora que s'encarrega de confessar a tots els fidels que ho demanin. No hi ha solució perquè els polítics de torn només van a guanyar eleccions i la majoria de personal doncs que el bombin. Anem apuntam les peticions  i si hi ha un racó en un parell o tres d'anys pots caure entre els afortunats dels designis divins. La política del que hay de lo mio ya ni funciona ni a petita ni a gran escala. El vaixell fa aigues per tots cantons. Sort que encara xuta la nòmina i quatre coses més de serveis mínims sinó hi hauria un botí a bord, però res som feliços i fem taules de drets socials i després ens ho passem tot pel forro.

Una fira per omplir l’expedient

 

 

 

La presumpta Fira de Santa Teresa del Vendrell ja fa uns anys que ha deixat de justificar aquesta denominació ha derivat en un passeig per una Rambla on hi ha diferents parades de menjar i beure. Tot això ben amanit amb unes quantes dosis musicals, sobretot versions de peces finals del segle passat que és una cosa que mai falla. Una setmana abans varen programar el BPfest que és una mostra de la música de casa nostra amb versions i creació pròpia. Es podria aprofitar aquestes dues propostes per posar algun d’aquests grups dins la mostra gastronòmica per allò que entre tall de pernilet i copa de vi vas escoltant alguna cosa feta a KM 0 per a noves promeses. Per tenir una com la que teníem multisectorial que era un calaix de sastre de tot el que volia venir. A tocar teníem matalassos, assegurances bijuteria i mil coses més. Un poti potí que era com un mercat de divendres però amb aires de grandesa. La gent vol beure i menjar i d’això en tenim encara que haguem de recórrer a Estrella de Galicia per omplir els espais perquè alguns d’aquí ja ni volen venir perquè no els hi resulta gens rentable si fa una mica de mal temps, però si plou dissabte tarda  la cosa pot resultar ruïnosa.

Aquí a Calafell tenim la fira medieval que és una empresa que va de poble en poble aportant una ambientació temporal, però la resta és el mateix. Només falta trobar alguna parada de venedor de carcasses de mòbil i ja ho tenim tot ben tocat i posat.

Avui en dia el que es porta són les fires temàtiques: medi ambient, vi, playmòbil, manga, jocs vintage i altres que es poden anar implementant segons la voluntat i pressupost dels organitzadors.

Fa uns 10 anys al Vendrell s’havien fet fires de petit format amb el nom de “Tastets” que si que reunien petits establiments de casa nostra amb producte de proximitat, però ara com s’ha d’omplir l’espai es porta una mica d’aquí i es reserva els espais grans a les grans marques. Al final tots hi treuen la seva partida, però la versió més propera queda una mica aigualida al costat dels grans imperis.

El Vendrell és una localitat que està plena de potencialitats, però clar si mai no els hi donem llum verda no podrem fer res perquè aquesta promesa es faci realitat i sorgeixi a la vida pública.

Primer de tot rebaixar els preus del estands perquè per tres dies i dues nits el preu que es paga es massa car. No cal ser tan bonics sinó que siguin pràctics i que la gent del poble hi pugui participar. En aquest espai també hi hauria d’haver lloc per als museus del Vendrell amb una petita mostra del que una persona que torni es pot trobar a la vila. Abans hi havia un estand l’Ajuntament amb els seus projectes faraònics i on sempre podries arreplegar encara que fos un bolígraf. Ara el protagonisme directament ja va a la policia municipal que és l’estrella del consistori i d’aquesta manera deixem de banda la resta de valors que tenim a casa nostra. Si no ens ho creiem no podem potenciar el que tenim. No tot són sirenes i cascos de policia en aquest món.

Evidentment en una fira de menjar com aquesta no cal promocionar segons quins restaurants del Vendrell perquè quan surts de la Rambla ja potser estàs tip de veure vi i pernil, però sempre hi ha gent que aposta per altres ofertes que no estan incloses en aquest espai a l’aire obert de tapes i similars.

Una fira que identifiqui el Vendrell perquè el tema exposat cada dia va perdent terreny en el nostre comerç, només cal donar un tomb i veure com els negocis d’inspiració oriental van creixent en aquesta vila tan especial. Aquest és el millor dels casos perquè el més senzill es veure negocis amb la porta tancada.

El Vendrell mereix una fira que el representi per promocionar-se. No s’hi val omplir per omplir amb el més fàcil que podem trobar al mercat perquè encara queden moltes coses per mostrar i aquesta fira només representa una petita part del nucli Vendrell i de la resta del municipi res de res.