No hem vingut a salvar el món

 

 

En els darrers mesos el nostre interès ha anat dirigit a la situació de Palestina, Ucraïna i altres parts del món on la barbàrie humana hi fa estralls mentre la resta del món s’ho mira sense fer res. Evidentment no hem de perdre mai la nostra consciència social perquè és un dels pilars de la nostra condició d’humans.

Mentrestant tot això protagonitzava les nostres pantalles i hi ha un seguit de realitats que s’han anat afegint a la nostra càrrega diària i que constitueixen la nostra petita lluita diària per intentar salvar el món més proper.

Un dels temes claus de la nostra societat és el gran desequilibri entre l’augment dels pisos tant de lloguer com el de compra i la pujada dels nostres salaris. Si l’habitatge en pocs anys ha triplicat el seu cost, en canvi el Salari Mínim Interprofessional d’1.184 euros en 14 pagues ha està molt per sota del que hauria de ser tenint en compte el preu d’elements bàsics de la vida. A banda, moltes empreses en nom de la competitivitat s'han apuntat a la moda de rebaixar les nòmines dels seus treballadors o directament contractar empreses subsidiàries per fer la mateixa feina i potenciar la precaritat laboral indirèctament.

Unit a tot això els serveis públics estan tan precaris que quan vas a l’especialista metge ja no saps ni que tenies perquè o t’has curat o ja has anat per urgències. No cal que parlem del transport públic. Cada dia estem més pobres i amb més despeses que afrontar com el canón de l’aigua que ja no premia qui l’estalvia. Molt trist tot plegat. La clase mitja està ben tocada.

La Locanda del Vendrell, un exemple

 La Locanda és un dels millors restaurants del Penedès. Algunes persones han demanat pressupost per fer un dinar de Nadal i els hi han demanat 50 euros sense beguda. Jo crec que aquí tothom vol coses barates però ningú dona duros a quatre pessetes. La Locanda és un restaurant que pot fer pagar el que vulgui, dins uns limits, perquè hi ha qualitat i nivell i el servei és molt acurat. Aquí tothom vol competir amb els xinos i restaurants baratos, però a tot arreu hi ha gent que pagar 70 euros per un dinar també és un luxe que no pot tothom massa sovint, però hi ha un client que s'ha de cuidar. No farà tothom menú a 15 euros amb postres. Hi ha gustos per tot i tothom te el seu lloc.

No maquillem la realitat

 

Aquesta campanya és ideal perquè la nostra classe política local  la posi en pràctica i més en aquests temps que ja s’està covant la propera campanya electoral per a les eleccions municipals del 2027.

Per a les persones “frikies” que tenen el mal vici de seguir els plens del Vendrell veuran com bastantes de les preguntes que presenta l’oposició o la gent del carrer queden sense cap tipus de resposta, ignorades completament per l’equip de govern. Potser estem parlant un 50%. Un 30% se situen en la clàssica “hi estem treballant” o “ho estem estudiant” i només un 20 % reben una resposta mínima correcta que molts cops es queda en bon es intencions i no transcendeix ni en el temps i en l’espai. Un ple molts cops es converteix més en un curs de filologia aplicada al valor de certs verbs que en un debat real sobre l’estat del municipi.

La gent ha de saber el cost de tot plegat perquè ell mateix valori si val la pena o no. És bastant ridícul brindar perquè hem aconseguit ser capital de l’esport, però gràcies al govern de l’oposició després veus que això s’aconsegueix pagant indirectament o directament a una empresa que gestiona una mena de patents. Llavors de bones a primeres s’explica a la gent tot això. El maquillatge consisteix que només es mostra la part mediàtica del tema, però en cap moment s’ensenya per part dels seus responsables el cost de la factura.

En altres àmbits la cosa també està clara. A finals de l’any passat quan el Vendrell va decidir que la gent pagaria la taxa d’escombraries segons els metres quadrats de l’habitatge. Una justificació que no té ni solta ni volta que tothom sap a qui afavoreix, però res es van comprometre que aquest any ho arreglaríem. Estem en el mes de novembre i aquí no ha passat res de nou. Bé, és veritat que al Puig i el Pèlag ja s’ha anunciat un nou model de recollida que serà aplicat ben aviat en aquest barri del Vendrell, però a la resta del municipi res de res a banda de les zones on ja fa uns dos anys que es fa el porta a porta. Uns punts que reciclen i els veïns no reben cap tipus de descompte en el  rebut de les escombraries.

Fa un any i escaig es va millorar el contracte de neteja del Vendrell amb la concessionària actual. Des de bones a primeres es va dir que arribaria a tot el poble. Doncs res, hi ha llocs del Vendrell que cada dia rep la visita d’una màquina escombradora i per altres llocs fa setmanes que no se la intueix per allí. He vist que algun municipi que s’atreveix a dir que el servei no arribarà en les mateixes condicions a tots els carrers. La cosa es pot assumir, però no es pot vendre un producte global quan es d’efectes limitats.

Un d’aquells miracles que també practiquen els governs dirigits per polítics apassionats pels jocs dels trileros. Fa uns anys que a la policia a la mínima ocasió s’anuncia que tenim un cos de cent agents. Doncs res cada dos per tres vas veient que entra nova gent a formar part d’aquest cos i sempre es parla dels cent. Si féssim cas de la realitat maquillada ja en seríem com a mínim 150. No sé sap pas on s’han posat tots aquests nous fitxatges amb uniforme. Una dada curiosa el dia del patró, Sant Miquel (29 de setembre), ho celebren a la porta de Tots Sants. Hi ha gairebé un mes de diferència. Evidentment a la foto mediàtica hi poses totes les tribus uniformades que tens per la casa: policia municipal, nacional i com no, protecció civil que també porten galons i per la foto queden bé per donar més participació. Però els uns a priori cobren per fer la seva feina i la resta, en principi, només tenen gratuït la utilització de les dependències esportives municipals. Petits detalls. Uns es poden gastar fins a 1.000.000 d’euros en hores extres a l’any. Els altres, aposten per la bona voluntat i disponibilitat.

Per tirar endavant una societat hem de conèixer la realitat i jugar sobre aquesta. No podem vendre fum sempre perquè la gent es cansa de tant de postureig mal portat. No parlem de tots aquests serveis estructurals de l’Ajuntament que cada any es basteixen de persona de subvencions que van entrant i sortint quan no hi ha cap ganes de dotar de personal fix a certs serveis claus que sempre estan en precari. Només interessa el que es electoralment rendible, a la resta, doncs anar posant una estora sobre els problemes i seguir endavant. Qui dies passa anys empeny. No maquillem la realitat per favor que al final s’aconsegueix l’efecte contrari.

 

Ni tanto ni tan calvo

 Està molt bé que tinguem una alarma quan ha de ploure molt, però si aquesta s'activa quan plou amb certa normalitat potser el dia que plogui no en farem cas. Com aquell acudit que viene el lobo, el dia que vingui no en farem cas. No cal que esperem tant com a València, però entre proves i alarmes per pluges normals tothom ja ha quedat una mica descentrat.Si en realitat ve una de grossa doncs que es pari tot el que es pgui para i només hi vagin les activitats imprescindible. Si hi ha alarma i la canalla ha d'anar al cole, quina gràcia? És tot una mica caòtic i s'ha d'actuar amb visió de conjunt i no cadascú la seva parcela. Vinga que aquesta alarma d'avui no ha estat res.

Paternalismes electoralistes

 

 

Estem en una societat paternalista que sembla que es preocupi molt  per tot allò que fem cada dia. En algun cas com al Vendrell ens organitza fins i tot unes vacances d’una nit a Horta de Sant Joan per  71 avis del municipi, una xifra que no arriba ni a l’espectacular 1% del cens de la població local en aquesta franja d’edat que està sobre les 8.000 persones. No cal que ens regali aquestes meravelloses vacances pagades amb uns 32.000 per la Diputació de Tarragona, perquè al Vendrell amb tanta obra faraònica estem escurats i hem de tenir sempre la mà parada per si cau alguna subvenció d’on sigui pel que sigui.

El que ha de fer l’Ajuntament es baixar la pressió fiscal i amb aquests diners que la gent estalviarà ja els dedicarà cadascú al que ell vulgui. No ens cal la foto dels polítics de torn davant de l’autobús amb els avis preparats per les meravelloses vacances. No cal tanta demagògia barata. Potser més d’un amb els diners que s’estalvia de pagar Ibis i escombraries podia pujar una mica el termostat a l’hivern per estar una mica més calentó o simplement comprar-se un calçat nou perquè el que té està molt malmès. A banda, se suposa que els afortunats a aquesta genial seran escollits entre les famílies més pobres de la localitat. Això de la riquesa i la pobresa a banda dels diners en metal·lic pot ser molt relatiu. Pots tenir molts terrenys perduts a la muntanya que no pots vendre ni llogar i només et donen despeses. Potser millor fer un sorteig i deixar a la sort el veridicte d’aquesta gran iniciativa. És una d’aquestes propostes purament electoralistes amb molt de soroll i poques nous que a més paguen les altres administracions.

Viure el futbol des del camp

 A vegades he anat a veure el futbol al camp perquè és una cosa que s'ha de veure en directe. Ahir dijous un grup de colegues de feina varem anar a Lleida a veure un partit de la Copa entre l'Atlètic Lleida i el R.C.D Espanyol. Un camp petit amb molt bon ambient que ens va permetre gaudir d'un bonic partit amb certa emoció i tot amb un resultat favorable al club dels 125 anys. No sóc de cap equip en concret però sempre he tingut una lleu tendència al Barça, però avui en dia s'han de conèixer altres equips per viure la seva història. Ahir va estar molt bé. Avui estem de ressaca. A veure quin serà el nou partit.

Viure els colors

 

 

Hi ha un sentiment molt important en la nostra societat que és el de pertinença a un grup que es pot traduir fàcilment per viure uns colors, un poble, un barri i que faci falta.

En aquesta societat descafeïnada que ens acull cada dia aquest vincle va perdent la seva força. La gent presumptament pertany a un grup per algun motiu superficial, però en el seu interior no hi ha aquest arrelament que tradicionalment ha servit de motor per tirar molts projectes endavant i fer realitat molts somnis col·lectius.

Aquests mesos s’ha parlat molt del poble jueu. Una comunitat important que durant molts segles ha estat perseguida, exterminada i víctima d’alguns de les pitjors atrocitats humanes. Ara mateix està rodejada d’enemics en mig d’un enclavament privilegiat on elements bàsics com l’aigua potable són claus pel seu present i futur.

Aquest col·lectiu escampat pel tot el món està ubicat principalment a l’Estat d’Israel i els Estats Units amb presència important també a França, Canada  Regne Unit. La força que els ha mantingut vius durant aquests segles d’existència és la seva identitat i unitat. Si no haguessin tingut aquest vincle avui en dia els jueus seria un poble desaparegut i difuminant pel món, però ara mateix és un dels principals poders mundials tot i les seves petites dimensions que es poden comparar amb Catalunya.

També es poden teixir forts vincles esportius. Un cas que tenim a casa nostra actualment és el RCD Espanyol que com a curiositat resulta que en el que portem lliga aquesta temporada per anar a veure un partit a l’estadi de Cornellà el Prat han estat capaços d’emplenar dos autobusos del Baix Penedès. Una gesta que només sembla que sigui capaç de realitzar el Barça, però fa quatre dies quan aquest estava a segona divisió ningú s’hagués imaginat un impuls com el que està tenint avui en dia. La majoria de catalans de tota la vida sembla que hagin de ser del Barça, però tot i que hi ha gent de conviccions profundes pels colors blau granes molts aficionats no ho viuen amb la intensitat d’altres clubs més modestos.

En política hi ha partits polítics (especialment de dretes)  que són quatre gats i el caporal, però quan fan algun acte públic hi van tots, els d’aquí i els vinguts de més enllà perquè hi ha un vincle una identificació que en partits presumptament amb més poder de convocatòria no existeix.

En els pobles petits hi ha persones que creuen en el seu municipi i són autèntics ambaixadors allà on vagin de les qualitats i algun defecte de la seva localitat. Això no acostuma a passar en poblacions grans on aquest esperit apareix força diluït. Aquestes amants de la seva identitat són els que tiren del carro per fer coses al municipi. La majoria de vegades d’una forma altruista, però són els que estan davant. No ho fan per diners ni per poder indirectament o directament, sinó perquè estimen allò que creuen i viceversa. Aquesta és la gràcia de la força d’un col·lectiu quan això no passa hi manca aquesta flama que manté l’esperit encès per tirar endavant i seguir amb empenta.

Aquest fenomen passa d’una manera molt clara a les entitats on trobem gent que ho dona tot i altres que paguen la quota de soci i poca cosa més.

Els Pastorets del Vendrell en els seus temps gloriosos era d’aquests col·lectius que arreplegava molta gent amb il·lusió per fer realitat petits somnis, però amb el temps s’ha diluït aquest esperit en la secció més adulta, però per altra banda ara ha estat capaç de captar un grup de joves que viuen aquesta màgia col·lectiva en els seus projectes.

El dia del Pilar a la plaça Vella del Vendrell vaig veure aquest sentiment com es notava molt en algunes colles on els castellers sentien un identitat de grup i altres on es podia veure aquesta força de grup. Per assolir grans fites a part de la part tècnica hi ha una part molt important pel que fa al sentiment d’identitat. Estem acostumats a sumar pel nombre de camises, però també s’ha de valorar la força del col·lectiu. No és un tema només d’anar sumant unitats sinó que s’han de saber unir sensibilitats per aconseguir fites col·lectives. En aquesta dada els números sobren i ens falta actitud grupal. Aquest és un tema clau i molts cops es passa per alt.