“Reunitis” procrastinant

 

El pas del temps imposa la creació de nous mètodes per anar proscrastinant la realitat que ens envolta. No fa gaires anys quan un polític no volia atendre un tema espinós la cosa era ben senzilla, no es citava amb els portaveus de la causa conflictiva. Ja podies trucar, enviar mails o anar buscant altres formes d’aproximació a la persona clau. Al final, tots els camins quedaven obstruïts per als missatgers  que podien suposar una que el nostre cabdill no tingués arguments prou bàsics per refusar l’escomesa dialèctica.

Aquesta etapa avui en dia està més que superada. Si un polític no vol solucionar un tema, però ha de donar un missatge contrari al seu clar objectiu final pot aplicar la nova política de la “reunitis crònica”

La cosa és ben senzilla quan no hi ha voluntat, la estratègia consisteix en muntar reunions amb el nombre màxim  de persones implicades. L’objectiu final és arribar a acords on les paraules amb missatge com treballarem, apostarem, cercarem entre d’altres per la solució del problema són les més abundants en el text final. Tot això i res és el mateix. Per exemple treballar per la millora del medi ambient és substituir una lluminària fosforescent per una led..

Quan la cosa a tractar és més perillosa i pot esquitxar a alguns sectors, llavors sorgeix la versió més suau que consisteix en reunir només aquelles persones que no puguin aportar problemes a la trobada oficial. Aquests amb alguna excusa se’ls prohibeix el seu accés perquè la cosa no derivi en viaranys perillosos.

En aquests reunions o trobades molts cops no està convidat la persona que té la màxima competència en la matèria. Llavors en comunitat es va repassant l’ordre del dia. Molts cops la solució de molts punts  queda posposada amb la popular expressió ja ho mirarem o ho estudiarem. La proscratinització és una de les armes més utilitzades en aquestes trobades puntuals que acostumen a derivar en paper mullat.

Aquest fenomen social de posar la porqueria sota l’estora en forma de “reunitis” aguda està dins el fenomen social “hi estem treballant” que és la paraula justa per dir no ens importa gens ni mica el teu problema, però mira si et fa il·lusió doncs el tenim en compte com tantes altres coses que ja les tenim a la paperera dels nostres projectes obsolets.

Un dels esports que cada dia s’utilitza menys en aquest vocabulari inclusiu i propi d’agenda 31,5 és la negació. Mai et diuen que no. Aquesta partícula ha desaparegut del vocabulari dels nostres polítics. Totes les coses s’han de mirar amb una ullada optimista que ha de permetre que quan el polític o similar de torn no te ni ganes ni voluntat de fer alguna cosa, doncs es posa dins la carpeta de “hi estem treballant”.

Per altra banda, després estan els més agosarats. Un dia un pagès sindicalista del Baix Penedès amb motiu de la possible vaga dels seus companys del gremi comentava per la cadena optimista que havien parlat amb el Govern de la Generalitat i que totes  les coses que els hi havien dit que farien no les van fer. Aquesta és una nova tàctica molt similar a l’anterior de les reunions cròniques però més contundent i que políticament és més perillosa que la clàssica amb les diferents versions que existeixen “ho tenim sobre la taula”.

Les coses amb el temps estan canviant. Cada dia el postureig es va imposant en les noves formes i costums encara que tot segueixi igual. Com els escolars que tenen cada any libres més bonics i propers, però en el fons es van perdent moltes coses bàsiques de la formació i cada dia surten amb menys coneixements. No fa gaires anys dir que no era tan normal com dir que si. El pas dels anys imposa que les respostes negatives han de ser substituïdes  per altres mètodes que després de nous termes desemboquin en què tot segueix igual que abans. Abans t’estalviaves molts problemes quan et deien que no i la cosa era irrevocable. Ara et diuen que si, però la gran majoria de cops és un no embolcallat en un paper de colors i amb un somriure artificial. Noves estratègies per arribar al mateix lloc però sense produir frustracions ni cites als psicòlegs de guàrdia.

 

Presentació d'un llibre de Joan Latorre i Nati Castejón sobre el Vendrell al segle XIX

 Al Vendrell i a la comarca hi ha bojos per la cultura i la història. Dos d'aquests membres són el Joan Latorre i la Natividad Castejon que ens han premiat amb un nou llibre sobre les fortificacions del Vendrell al segle XIX. Un gran treball que ens explica la història de les torres que tenim per la vila i algunes que ja fa dies que s'han emportat. La sala del Portal del Pardo feia goig com estava de gom a gom. Un llibre exhaustiu, amb molt de material inèdit i que van omplint la bibliografia comarcal sobre el tema. Enhorabona per aquest nou fill i endavant. És una pena que molta gent no conegui la nostra història Km 0 ni tingui cap interès en ella perquè cada dia som més una ciutat dormitori, però és de lloar la feina feta per algunes persones que fan una feina de formigueta constant i de tant en tant deixen anar el fruit del seu treball. Endavant amb il·lusió.

L'obra de Sus Parraga al Portal del Pardo del Vendrell

 

Avui he anat a veure l'exposició de Sus Parraga a la Sala del Portal del Pardo del Vendrell. Molts dies passo per allí i a vegades el que hi ha em diu alguna cosa i a vegades no em diu res, però aquesta és la gràcia de l'art. Aquesta jove vendrellenca m'agrada com dissenya les seves mirades, les cares en pintura i escultura. Una artista per definició que té una percepció de l'art molt personal que diu alguna cosa. Està molt ben trobada la idea de posar al costat de les seves obres algunes del Josep Cañas de Banyeres perquè tenen molt en comú i semblen una continuació. No n'hi ha gaires, però les suficients per gaudir del seu art, de les seves ombres i llum del seu concepte. És molt recomenable i durant tot el mes estarà al Portal del Pardo. Està molt bé quan l'art diu, comunica alguna cosa que ja depèn de cadascú.

Extraterrestres en la URSS, quan la realitat supera la ficció

 

Aquest llibre escrit recentment per Marina G. Vlasoff nascuda a l'antiga URSS però veïna del Vendrell es porta al món dels Ovnis de la Unió Soviètica en les darreries del segle passat, també apareix algun cas puntual d'Espanya perquè pot guardar un vincle amb el que passa al país asiàtic. 

Un llibre de gairebé 300 pàgines on explica una trentena de casos molt ben documentats en un país on això dels extraterrestres era una cosa tabú. Ens dóna pels  i senyals de molts casos amb totes les fonts d'on ha tret documentació. Aquest com passa aquí és un tema on hi ha molt de secretisme institucional i s'ha de fer un gran rastreig per obtenir dades. Ella s'ho treballa, fruit d'un acurada lectura de llibres i documents visuals i escrits. Un llibre molt interessant que ens aporta proves de fets que han passat segurament han passat entre nosaltres amb tot luxe de detalls i molt ben comentats des de diferents punts de vista. Hi històries possiblement reals que semblen que hagin estat extretes d'una peli de ciència ficció. Marcians qeu parlen els nostre idiome, persones que pugen a ovnis i donen un tomb per l'espai per tornar. El temps que passa en alguns d'aquests viatges no té res a veure amb el que nosaltres tenim a la terra. Persones que passen canvis de salut després d'una visita aliena. A vegades sembla que estiguis en un llibre de ciència ficció i tot a punta que va passar. Aquesta és una nova aproximació al món dels extraterrestres que tot i que passi a uns quans milers de quilòmetres de nosaltres ens podia passar aquí mateix. Realment val la pena la seva lectura. És molt amè i molt didàctic i amb una bona base ufològica.. Us el recomano a les persones que els hi agrada tot això i a la resta, és un bon inici. Només el podeu trobar a l'Amazon. 

La retòrica traidora dels presumptament poderosos

 Quan en una reunió el jefe de l'empresa et diu que no et preocupis que hi ha diners pels treballadors i que només cal parlar per anar repartint el tema t'està dient que si poden treuran més diners per fer altres inversions faraòniques i el poc que hi ha es perdrà de tot. En molts casos sempre has de llegir el contrari del que mostren les paraules. Aquesta és la nova retòrica quan un no es pot convertir en un si però un si massa cops és un NO. Avui tothom vol quedar bé però si un jefe ha d'escollir en invertir 100 euros primer triarà fer un estudi de màrqueting per la seva figura abans que repartir entre els treballadors menys afavorits.. Noves estratègies.

Soledats a la recerca de companyia

 

 

 

Un dels motors humans és la soledat. Altres poden ser la salut, el sexe, l’economia, el benestar personal i emocional. Les persones es mouen moguts per aquests objectius. Alguns es poden aconseguir a canvi de diners i altres potser es poden assolir per altres viaranys.

Jo encara soc de les persones que han conviscut tres generacions en una mateixa llar. Llavors el que avui en dia es pot trobar en una escola bressol o en una residència d’avis la teníem a casa sense haver de sortir al carrer. Evidentment, els habitatges eren, en general, una mica més grans que actualment i la gent podia conviure en aquest espai sense patir gaires friccions humanes. Hi havia també uns altres valors. La dosis personal de paciència era més elevada que la mitjana actual. No sé si la gent comptava fins a 10 en cas de situació tensa o simplement el refredament era molt més efectiu.

Avui entre divorcis i cadascú a casa seva i només ens veiem quan toca, el tema de la soledat és multiplica exponencialment. Aquesta situació en principi no ha de comportar cap problema i en molts casos és una solució, però no tothom sap viure aquesta situació amb totes les seves conseqüències.

 Aquí hi ha molts factors i diferents graus que van des de l’eufòria fins a la depressió passant per totes les etapes. Les persones evolucionen amb el temps segons les circumstàncies. Un no sempre està en la mateixa part de la trama i segons diferents circumstàncies es va movent amunt o avall.

Els grans professionals coneixen prou bé aquest fenomen i per suplir una mica aquestes presumptes mancances han anat implantant les xarxes socials i similars. Aquestes eines virtuals et permeten parlar amb una persona del Japó sense necessitat de conèixer el veí del teu davant. Moltes d’aquestes relacions globals poden ser més autèntiques que no pas les trobades que abans es feien en diferents moments de l’agenda setmanal com els mercats, oci cap de setmana o aficions vàries. A vegades pot saber més de tu un català emigrat fa dècades a Austràlia que el teu veí del garatge. Coses de la globalització.

Llavors a través de les xarxes  veien que quan algú apunta la possibilitat crear un grup d’una localitat o comarca per anar a caminar  els diumenges al matí veus que molta gent s’hi apunta. Segurament li agrada practicar aquest esport en un dia, en principi no laborable. Potser el que vol és fer petar la xerrada i passar una bona estona per ser escoltat i també, de retruc, deixar anar el seu pap a unes persones de carn i ossos que no tingui res a veure amb les xarxes.

Altres persones opten per apuntar-se a un curs concret i el tornen a repetir en un altre edició. No per aprendre coses noves perquè ja se les coneixen prou bé en la seva majoria, sinó simplement per omplir el temps amb alguna activitat distreta i que segurament els portarà a coincidir amb persones que comparteixen gustos i passions.

Hi ha molta persona que viu sola en el nostre món i surten molt poc de casa. A vegades es dediquen a buscar activitats per fer alguna cosa, però clar els costa molt  sortir de casa sense una  companyia prèvia. Després estan els més espavilats que a través d’alguna activitat o entitat van trobant gent amb bona sintonia que els permet teixir relacions socials que poden arribar molt properes. També hi ha força grups de WhatsApp i similar que dona sortida a aquests casos en activitats puntuals.

Entre aquestes persones que conviuen amb la soledat hi ha molts i variats casos. En el darrer ple ordinari de l’Ajuntament del Vendrell va sortir el tema de la creació d’un grup de missatgeria per gent gran que vivien soles per poder ajudar-se els uns als altres. Persones que en alguna moment poden donar un cop de mà o rebre’l en cas de necessitat. Una iniciativa que està molt bé. Serveix per cobrir una mica les mancances que actualment existeixen en aquest món globalitzat però les persones cada dia estan més soles i deixades de la mà de Déu entre la burocràcia, pensions minses,  pujada del cost de la vida a banda de la història de cadascú. La soledat és un dels principals motors de molta gent  de totes les edats. En aquesta societat tan comunicada cada dia té un pes específic més important i s’ha de tenir molt en compte per planificar els eixos del futur.

El públic dona sentit al ple del Vendrell

 Els plens del Vendrell com passa en política abans de començar ja saps el resultat com quedarà. Aquest ple el més interessant va ser les paraules d'una bona dona que al precs i preguntes va dir que el xató que se servia a la xatonada no era bo i que abans hi havia molt més de caliu. També va dir que la gent jove del Vendrell se les pira perquè aquí no hi ha futur i poca seguretat. Aquesta dóna va salvar la peli. De la resta, res que un nou regidor del govern cobrarà per assistència això vol dir que té una altra feina i anirà fent. En un pressupost de de 66 milions d'euros cada dia hi ha menys polítics que ho gestionen. Sort que està al davant el Keneton que pot amb tot i més. Com a nota curiosa el canon de l'aigua, que hauria d'anar per això es dedicarà a treure unes quantes places de parquing entre el pont nou i el pont vell, una renaturalització. A Coma-ruga que tenen inundacions quan plou res de res. Al Vendrell que de moment no, estem prevenint una presumpta Dana que fa segles que no ve per aquí. Seguim amb les urbanitzacions Mas Astó i Mas Borràs que l'Ajuntament i junta de compensació van remenant el tema i ja porten més de mig segle amb tot això. HI ha molts problemes i la casa gran ja té feina amb el que té. Un homenatge a la dona que en un plis plas va fer més que la resta de regidors en les dues hores i mig del ple. Endavant senyora anònima del Vendrell.