La política del garrepisme laboral

 

 

 

En la lluita de moltes empreses públiques i privades entre els treballadors i la banda directiva en molts casos es practica la política del garrepisme. Es tracta ni més ni menys que d’anar racanejant  tot el possible als seus treballadors per canviar unes minses pujades salarials per altres valors que no cotitzen en borsa. Per exemple, temps, pla d’estalvi, beques, ajuts socials i altres elements que poden aparèixer en aquest ampli ventall. Evidentment el més senzill és donar temps en comptes d’uns euros fixes cada més. En aquest cas, l’empresa no hi perd mai i potser haurà de posar alguns diners en casos puntuals i concrets. Serà el treballador qui haurà de fer la mateixa feina amb menys temps. Però potser a algú li pot interessar pel que sigui. Perquè hi ha molta casuística en el nostre món i no tot s’arregla amb diners, ni molt menys. Potser a vegades es millor perdre 100 euros al mes i així pots evitar una despesa molt superior. Moltes reunions entre empresaris i treballadors és per anar polint aquests serrells que sempre queden pendents entre una base salarial intocable i unes fites molt més àmplies que es donen en altres empreses similars.

En aquestes empreses cada dia es veu més clarament una escletxa més gran entre uns pocs treballadors i la resta que són els qui fan realment la feina. Evidentment aquests escollits divins han de protegir de totes totes que la base salarial de la massa de treballadors sigui el més baixa possible. El seu mèrit a banda d’apujar-se el seu sou a nivells estratosfèrics i si potser buscar altres feines per omplir els ingressos mensuals lluitar perquè els “matxaques” vegin limitades les seves aspiracions salarials. Si és massa problemàtica tenir treballadors propis, doncs res ens busquem alguna empresa de serveis d’algun amic i li fem un tracte especial perquè se’n faci càrrec, un  tant al mes i sense problemes. Amb aquesta subcontractació anem ampliant la nostra xarxa d’amistats que sempre va bé en aquests casos per si alguna dia hem de fer el salt a un altre negoci similar.

Llavors tenim aquelles empreses que es dediquen a fer Relacions de Llocs de Treball (RLT) per a empreses públiques. Aquesta és l’única manera legal per poder pujar el sou a la majoria de treballadors. L’actual normativa només permet fer adequacions singulars de pujades salarials en casos concrets. Mai una afectació general encara que sigui d’una forma camuflada amb reglaments de productivitat que amaguen pujades salarials per tots o només per alguns sectors d’una manera dissimulada.

En el món dels treballadors públics cada dia és més potent el departament d’imatge i comunicació que no pas el de manteniment de la via pública. No es guanyen vots ni arreglant voreres ni canviant bombetes foses a la via pública. Avui en dia per triomfar has de pujar al faristol a vendre fum i muntar reunions i taules per no decidir res en concret, però per tenir a la gent entretinguda. Molt de moviment per no fer res. Igual que el manteniment el personal d’una empresa cada dia és menys important i molts d’aquests càrrecs entremitjos només fan que justificar les ordres de la divinitat però d’iniciativa pròpia poca cosa i mai en contra del que diu el líder suprem. Per la seva banda, molts cabdills polítics prefereixen invertir diners en concerts per tenir a la gent divertida que en ajudar econòmicament als més febles de l’escala salarials que fa anys que reclamen al desert. Cada dia hi ha més caps i menys peus en moltes empreses per fer el mateix que abans però amb una escletxa salarial més gran i les necessitats reals queden més descobertes.. Moltes d’aquestes negociacions infinites s’acabarien amb pujades de sou emulant models similars més ben remunerats, però prefereixen tapar forats amb misèries que no porten enlloc i molts casos només afavoreixen un petit grup d’escollits  deixant de banda una àmplia majoria. Aquesta és la nova política de gestió pública i molts cops privada.  Comportaments que al final generen mal ambient laboral, ansietat i més baixes. Molts cops no acaba com hauria de ser.

 

Un Parven que és el protagonista del primer ple de l'any

 Comencem l'any amb un ple protagonitzat per Parven que li donem dues zones per posar zona blava al costat del mar, en nom del comerç local quan en aquesta zona de comerç ben poca cosa, però clar s'ha de compensar una empresa amiga que va estar durant més de 20 anys explotant dos parquings il·legals al Vendrell i ara abans de les eleccions s'ha de quedar bé amb els amics. Després una cosa curiosa és que el PP ha utlitzat en tres cops el vot particular després de la votació del plenari per no dir res clar, però suposo que es vol desmarcar del seu enamorat de govern com el Psc i fa servir aquest sistema per dir que no està absorvit pel Psoe, però per dir el que diu val més no dir res i seguir a la vora del partit amic. Un ple on segueixen les reivindicacions de Mas Astó que ja són eternes i encara n'hi ha per temps. Ja tenim uns clàssics dels precs i preguntes com és el Constantí i un altre home que de tant en tant van per allí a recordar que hi ha de lo meu i res més. Seguim amb la política de tapar forats sense planificació i sense estudi i com que sóc majoria faig el que vull. Sobre el tema de les goteres dels pavellons, doncs res està sobre la taula a veure si pillem alguna subvenció i fem alguna cosa.

Els Pastorets del Vendrell 60 anys anys compartint en família

 

En els darrers anys vaig a Pastorets, potser no cada temporada, però és un esport que acostumo a fer. Realment és sempre bastant del mateix i has d'estar unes tres hores assegut en unes butques incòmodes que acabes amb mal de cul, però a la vida com moltes coses és qüestió d'alternatives. Aquests diumenges de gener són ideals per passar la tarda de diumenge per veure una aposta per la pau, per l'alegria, per l'optimisme, per la lluita entre el bé i el mal de sempre. Moltes persones fan possible aquest espectacle entre una cosa i una altra 200. Per mi és tant important qui posa ordre a la platea com l'actor principal. És un engranatge on tothom hi juga el seu paper. Uns tenen més sort de sortir davant i altres només se'ls veu al final vestit amb l'uniforme de l'entitat.

Enguany és una obra que sense deixar el mateix és una mica diferent amb més joc entre decorats a sobre l'escenari que deixa enrera alguns decorats que ja es feien pesats. Ara és diu el mateix però més assimilable i més ric i en definitiva més elaborat. Fa goig veure el bon ambient que s'hi viu perquè allò és com una família on tothm fa el paper que li toca. Hi ha personatges com el Pep Puig que el broda cada any per l'aire que li dona i que se l'ha fet seu amb un estil propi que ha marcat una època. Hi ha nous artistes com el Pallanga, l'alcalde Garrofa i Herodes que aporten també el seu toc personal que és de què es tracta. Molt amè el paper de dimoni burro que fa el Nil Vinyes que integra al públic a l'obra. Està molt bé aquestes aparicions d'alguns personatges al mig de la platea que apropa la gent a la vida que s'hi cou. Molt bé l'Anna Ibarz i tots en general fan que la gent s'ho passí tot i la durada del muntatge. La part final on surt tothom a saludar mentrestant s'escolta l'hime dels Pastorets fa que la gent torni a casa amb un molt bon regust de boca. Avui estava gairebé ple i només queda un sessió pel proper diumenge. Si voleu anar reserveu perquè és una molt bona proposta per un diumenge a la tarda de gener. Allí s'hi està calentet. És un public familiar el que hi va a un preu de 10 euros molt assequible i la meitat pels socis. Una bonica experiència per compartir en família. Hi ha gent que diu " ja els he vist" hi ha coses a la vida com el teatre que encara que ho hagis vist cada representació és diferent a la resta i no saps que t'hi pots trobar. Hi ha molts moments irrepetibles que s'han de viure. No hi ha excusa per no anar. Enhoraboa pels 60 anys i per la nova pedrera d'actors que s'hi couen. A banda també´hi ha nous valors en vestuari, tramoia i maquillatge i com no, llums. Tot una pedrera, una "Masia" de teatre i similars

Mig segle de bona persona, per molts anys Eloi

 

Aquest cap de setmana hem celebrat el mig segle de l'Eloi, encara que jo sempre li dic Oriol. Una de les millors persones que conec que sempre està en el lloc que el demanen sense estridències i amb bon rotllo. Fa anys que tinc la sort de coneixer-lo i és tot un honor per mi per els petits moments que hem compartit que no han estat molt però ja es beu prou que és una gran persona i esperem estigui al peu del canó molts anys amb la Planas i el Pau i l'Anna. Endavant que ho fas motl bé amb el teu estil personal que arriba al cor i sempre amb tracte molt humà i cordial. D'aquestes persones que sempre estan quan els demanes, amb les idees clares i que s'ha sacrificat perquè tothom tingui la seva part d'oportunitats. Endavant i a gaudir de la vida amb els teus amics i parents. Ets MOLT GRAN SENYOR.

Saüc, de Balaguer al Vendrell

 

Un cop més ens visiten un dels grups de rock més conundents del panorama català. Ells són de la Noguera, concretament de Balaguer i ja porten 9 anys al peu de l'escenari amb el seu heay contundent en català i amb alguna versió dels Sangtraït. Ahir al concert del Lokal van sonar molt bé en el seu estil i la seva línia. Des de que els vaig veure la primera vegada fa uns 6 anys ha tingut una gran millora . Esperem que segueixin així i que com tants grups tinguin la seva oportunitat de tenir concerts i ser coneguts arreu perquè ho fan molt bé i mereixen un lloc en el panorama musical de casa nostra.

Noctambuls 14 anys de rock en català km 0

 Enguany els Noctämbuls celebren els 14 anys de rock en català a casa nostra. Va començar com una banda tribut als Sangtraït i de mica en mica van començar  a fer temes propis que són la base principal dels concerts actuals. En aquest temps han canviat de cantant, però ha tornat el seu primer lider el Pep i també han entrat un nou bateria i el Xiscu es va acomiadar en el concert de l'any passat a Vilanova. Un grup amb un gran so que com passa a molts grups que comencen es queden en la primera fase i no passen a la segona perquè cada dia està més separat la primera divisió de la resta. Llavors ells van fer coses per aquí i per allà mantenint al dignitat i el nivell, però aquest és un de tants apartats de la vida injustos. Aquest és un grup del litoral penedesenc que tenen un gran directe. Aquest dissabte van sonar al Lokal Bike del Vendrell al costat dels Sauc que practiquen un heavy molt més contundent. Una nit memorable amb un públic fidel que no deixen passar cap oportunitat de veure'sl en directe. Endavant nois.

Vivim en un país de merda amb alguna petita excepció

 Vivim en un país de merda amb uns polítics de merda que només es preocupen per sortir a la foto i fer rodes de premsa per no dir res. Un cop més els astres s'han alineat per demostrar que ni els propis maquinistes tenen collons per anar en tren perquè en dos dies s'han mort dos d'accidents que algun dia potser sabrem les causes. Un pais cada dia més pobre amb uns serveis bàsics que fan pena. Suposo que no passarà res perquè la gent ja té prou feina per sobreviure però entre tanta merda seria normal que la gent digues prou, però tothom està enganxada a alguna causa perduda que no li permet cap maniobre. Els rics més rics i els pobres depenen d'unes subvencions de merda que amb la declaració de renda hauran de tornar més de la meitat a l'estat per ajudar a conservar la selva amazonica o un llac al Senegal. Això és el que tenim. A partir d'aquí demagògia pura i dura i cada dia menys votants però tot va igual perquè els bons ja ni s'hi presenten i els dolents estan alli xupan del bote.