Una festa major vendrellencament clàssica

3 mesos abans de la festa major s'ha fet la presentació d'alguns dels seus actes. Primer de tot, el cartell és molt diferent a la resta. És trencador, però clar ha de simbolitzar una festa major. Cosa que a mi em costa veure perquè el famós, popular i sempre vist amb el Caramot queda genial però per mi jo no li trobo significat de festa major. Jo diria que podria ser una empresa de seguretat o per les dents del drac un negoci de dentista o similar, però si la cosa ha de quedar doncs xuta perquè és diferent, millor dit autèntic encara que de festa major jo li veig poc, però res, la gràcia és que quedi.

Pel que fa a la pregonera la trobo vendrellencament adequada i crec que seguirà les línies que han definit aquest en els darrers anys.  La Silvia fa molts anys que coneix el poble i ara podrà sortir de la petita pantalla on l'acostumem a veure. No s'esperen grans sorpreses, però mai se sap en la Silvia. Esperem que trenqui motlles i faci un pregó especial d'aquests que es recorden per coses guays i no per per altres aspectes no tan optimistes.

I la música, estava cantat el tema dels Laxen, plaça dedicada i pim pam. Ja tocava i la resta doncs res alguns amb vincles amb gent del Vendrell. Altres fa poc que han vingut i han deixat un bon regust de boca i altres que no han passat mai per la capital del foc. Enhorabona per la feina feta als administradors perquè tot això no és gens fàcil en un Vendrell de capelletes i compromisos. Res endavant i toca esperar una mica.  Hi ha nivell dins el vendrellencament esperable perquè aquí està tot molt limitat i miracles a Lourdes que aquí tenim uns conservadors de l'essència local que la tenen en una vitrina ben guardada. 

Un tall des subministrament elèctric que ha fet història

 

El que semblava un problema del lloc de treball de mica en mica hem anat veient que la cosa era molt més grossa i la sorpresa ha estat que agafava tota la península ibèrica. Ningú sabia el motiu però tothom estava sense llum. La manca de llum al Vendrell ha durat des de les 12:40 del matí fins a les 21 hores. Més de 7 hores de parada general. Fins les 8 no ha sortit el president del govern a dir alguna cosa, sort que sobre les 17 ha sortit el de La Red Elèctrica i ha explicat que la cosa estava solucionada en 6 o 10 hores. A hores d'ara encara hi ha barris com Sant Salvador del Vendrell i pobles com Albinyana que no tenen llum. S'espera que aviat vindran. Estem amb un 60 % de gent a Catalunya amb llum. Un dia caòtic amb persones que anaven a comprar productes bàsics. Veies bars i restaurants amb la gent al carrer perquè dins no hi havia llum. La gent no podia pagar amb targeta. No hi havia trens ni metros. Només el bus. Els taxis estaven super demanats i alguns no circulaven perquè no tenien gps. Hi havia persones perdudes sense Google Maps. No hi havia wifi. Internet no anava o ho feia molt malament. Molts han tret les radios analògiques de fa anys. Un transistor es podia vendre per 60 euros. Ha estat un caos total. Alguns li donaven la culpa a Rússia. Altres a un incendi al sud de França. Altres a una situació meterològica peculiar. Encara no sé sap res. Sort dels generadors que ha salvat hospitals i altres llocs perquè no es podia fer res. No anaven els semàfors i això era un caos. La gent no podia tornar dels llocs perquè no hi havia trens i alguns no tenien per pagar en metal·lic. Ha estat un caos. La veritat és que cada dia som més febles i quan ens treuen l'electricitat ho perdem tot perquè en molts llocs no hi havia aigua per manca de bombes que van electricitat. Sort de la ràdio i de les piles que també s'han venut molt. Un dia per recordar que ens ha posat molts a prova. Ha estat un ensurt, però si dura o és en un altre moment la cosa s'hagués complicat i molt. Un dia històric. Sort que només ha durat unes hores.

Un canari culé

 

 

La joia estava dins la seva gàbia refilant estranyes cançons que ningú entenia en aquella llar tradicional. La filla petita havia intentar buscar alguna aplicació que aconseguís traduir simultàniament les seves expressions sonores. De moment, la seva recerca no havia fructificat, esperava que amb això de la intel·ligència artificial algun dia pugues trobar alguna aplicació moderna per esbrinar que ens volia dir la nostra petita protagonista.  Quan estava contenta i els seus tons estaven en la part aguda del pentagrama es podia deduir que la seva alegria es movia per entre  el seu plomatge. Al revés també es podia apostar que el seu pessimisme surava per les seves imperceptibles venes quasi transparents, però clar, hi havia molts moments en què desconeixen la raó dels seus cants. Els trobaven  en una escala on es barrejaven greus i aguts d’una manera uniforme i sense que cap preeminència dels uns sobre els altres. La família es preguntava com era possible que no entenguessin a la joia que tenien a casa i en canvi podien entendre molt bé els indígenes de l’altra part del món amb aquestes tecnologies que tenim amagades en els nostres aparells mòbils de darrera generació.

La nostra protagonista d’avui tenia un passat obscur. L’havien comprat en la parada d’un mercat alternatiu on un senyor que vivia rodejat d’ocells en una caseta perduda en una urbanització els venia a un preu raonable. Ell era un especialista en la captura i cria. Per això, podia oferir una àmplia gamma d’ocells per als interessats. Evidentment tot aquest mercadeig es feia amb el boca orella. Per por a què se li acabes el negoci dels plumífers que li permetia amb les ajudes socials poder comprar el pa de cada dia que el Nou Testament assegura a tots els mortals. No tenia grans despeses perquè portava una vida com els seus avis amb un consum mínim de llum i aigua i mantes quan fa fred. No cal dir que estava en una casa ocupada que ni el banc sabia que era de la seva propietat perquè en una fusió bancària el seu arxiu s’havia perdut en la paperera i ningú ho havia comprovat.

La reina de la llar era aquesta princesa pel seu color groc brillant i la seva passió pel cant alegre i optimista.

La seva zona de confort és el gronxador de la seva gàbia i la seva música preferida és Queen. En el moment que escolta el “We are the Champions” el seu cant navega per la part més alegre que amaga el pentagrama. Des del primer dia que els acords del  grup que liderar Freddie Mercury  van arribar als seus oïdes en el seu petit cor es va produir una intensa emoció que no va poder dissimular. Tota la família sabia que quan la depressió començava a ocupar les notes alegres de la petita cantora, el millor medicament era posar el Bluetooth amb algun disc d’aquest mític grup anglès. Tot seguit podies veure com la teràpia musical funcionava perfectament sobre el petit exemplar de canari comú.

Joia era el nom d’aquest petit ocell que vivia penjat del sostre amb uns petit altaveus a la vora on la família li anava posant petites dosis de música per anar calmant a la angoixa del seu inquilí.

El seu nom ja el portava quan el van comprar. No van ser capaços de trobar un nomenclatura més escaient. El seu venedor com un capellà del regne animal a mesura que anava incorporant espècimens a la seva oferta els anava batejant amb diferents noms: des de “Collaret” aplicat a una cadernera amb un tret peculiar al pit fins a un “Arracada” dedicat a un rossinyol que no callava mai en aquestes tardes d’estiu que no s’acaben mai. No hi faltava l’”Anell” per un colom missatger que estava aprenent el seu nou ofici en aquest món antic de la comunicació real i sense Wi-fi. Un  aprenentatge complicat per a ésser animal de signe balança que no sabia mai quin era el camí més recte entre dos punts. Avui la petita au s’havia convertit en el símbol d’una joieria virtual que regentava la família. La seva silueta era el símbol i la seva veu la part sonora. Estava cofoia d’aquest nou pas al seu reconeixement mediàtic.   Va intentar interpretar la part més coneguda de “Bohemian Rhapsody” quan va escoltar la seva piulada de promoció del negoci en els altaveus de la llar, però era massa per ell. L’himne del Barça li anava bé per aquests moments de glòria per celebrar la nova dimensió.

 

 

 

 

 

 Stradivarius

Pel concurs Paraules que brillen de la Joieria Moner de Vilafranca del Penedès

El fruit de tot plegat: top manta

 

 

El fenomen del top manta a casa nostra és el cúmul de situacions que la nostra societat en global no ha sabut o no ha volgut arreglar.

Primer de tot són les desigualtats entre diferents zones del món. La gent que viu en latituds menys afavorides vol trobar unes millors condicions socials per això alguns porten a terme aquesta migració buscant el seu somni vital. Curiosament els llocs de destí d’aquestes persones acostumen a tenir un creixement vegetatiu negatiu i necessiten gent jove per omplir unes franges d’edat que de mica en mica van quedant coixes. Per altra banda en el camp laboral, també costa trobar professionals en alguns sectors on molts indígenes locals es neguen a fer en les  condicions laborals majoritàries.

Per lligar aquests dos ingredients tenim aquesta filosofia “woke” de portes obertes que atorga certes facilitats a aquests nous veïns que han vingut de terres llunyanes en unes condicions precàries. Per contrarestar aquest pensament modern està la línia tradicional present en moltes persones de “primer els de casa”. Fruit d’aquesta combinació és que per una banda se’ls permet entrar al país i no se’ls retorna al seu origen, però a canvi els imposen un seguint de condicions que els és molt difícil complir perquè no tenen ni la formació ni els medis per aconseguir-ho. Llavors ens trobem uns quants milers de persones navegant per aquest país sense permís per guanyar-se les garrofes legalment, conjunció que els obliga a entrar en el mercat alternatiu. Ara bé, la pròpia definició de ser humà que obliga a un parell de cops al dia a posar elements sòlids i líquids en el nostre sistema digestiu. La llei del lliure comerç ens diu que la majoria de coses que tenim a l’abast només les podem aconseguir a canvi de diners o similars. Com a coixí de seguretat, tenim el tema de serveis socials que, en teoria, ha de servir per ajudar a aquestes persones per cobrir les necessitats bàsiques. Però clar, per tenir una presumpta solució en aquest apartat has de tenir unes condicions com l’empadronament i haver superat la llista d’espera, fet que no t’eximeix de les necessitats diàries d’alimentació des del primer dia que trepitges la nova contrada.

Per una altra banda tenim la cultura del “postureig” que força a moltes persones a comprar objectes de marques conegudes internacionalment. Les més populars tenen uns preus una mica elevats i a vegades la butxaca no arriba a poder complir amb aquestes tendències socials que fan furor en alguns sectors socials.

Llavors aquí és on es produeix la gran aiguabarreig de necessitats. Per una banda tenim aquests nouvinguts indocumentats que no poden treballar i per altra els compradors compulsius que volen lluir grans marques pagant molt menys del que pots trobar a les botigues oficials.

Els uns busquen els altres. Què ningú es pensi que una persona que compra una samarreta del Barça per 20 euros a Coma-ruga molt difícilment és gastarà més de 100 euros per una original a una botiga oficial del club. Si la gent no ho compra en aquest mercat il·legal segurament no la comprarà en una certificada. Potser algú ho farà, però són molt pocs. Aquest és un mercat que també té els seus clients agradi o no a els grans marques. És la nostra realitat. Aquest món del consumisme selectiu ens ha portat a aquesta situació de lluir allò que potser no tenim d’una manera ortodoxa.

Tot això ho lliguem a la diversificació de competències de les forces de seguretat i et trobes el present panorama. Uns quants cossos de seguretat de diferents colors i filosofies que busquen cadascú el seu protagonisme. Tots plegats de tant en tant fan un dispositiu conjunt i agafen a un parell d’aquests comerciants alternatius, els quals possiblement per la tarda ja estiguin a casa seva preparant una nova campanya comercial. Què els hi vols fer sense documents ni diners? Res. Mantenir tot el dia un conjunt de forces de seguretat en el passeig marítim és impossible perquè no hi ha prous agents. Pel que sembla per alliberar espais tampoc  valen les jardineres que l’únic que fan és robar més metres quadrats públics en els punts de més concentració humana puntual.  Una situació difícil de resoldre perquè hi intervenen molts factors que conflueixen en aquests venedors de roba alternatius i en un mercat negre que es vulgui reconèixer o no existeix, sense gaires complexos.

 

A la recerca d’un crit de joia

 

 

Plovia un dia més en aquell carreró estret. Ell havia sortit de casa amb el seu bitllet amagat entre altres papers que acostumava a carregar un cop més en la seva cita diària. En una mà portava el paraigües i en l’altre la bossa de les escombraries  sense seleccionar . Sabia prou bé que l’horari per fer aquest acte d’alliberament d’andròmines familiar era de 20 a 22 hores, però ell se sentia un rebel i no li agradava que li marquessin els seus costums i hàbits diaris. Volia aplicar a la seva rutina els seus principis revolucionaris i un xic anarquistes que mai havia reconegut públicament.  La seva família era de les típiques missaires que quan tenien un problema medic preferien anar a posar un ciri a Santa Rita abans que consultar el servei d’urgència del CAP més proper.

El nostre protagonista després de llençar la brossa en un contenidor d’orgànic  es va dirigir al garatge del carrer del costat per anar a buscar el vehicle familiar. Un cop més el va trobar allí sol perquè els seus companys d’habitacle ja havien estat utilitzats pels seus puntuals propietaris. L’Antoni era el darrer que s’encarregava de tancar aquella rònega persiana fins a les 15:33 de la tarda, quan segons les estadístiques, el Manel arribava amb el seu cotxe elèctric després de complir la seva jornada de funcionari  a l’ajuntament del poble del costat. Ell sempre era el primer que encetava la sessió de cloenda de la  tarda.

L’Antoni al voltant un cop més va ensopegar amb  el sot del carrer Progrés i tot seguit es va saltar el semàfor en groc de la carrer Llibertat. Un dels valors socials que cada dia està més perjudicat per les polítiques socials d’aquests governs que tenim a casa nostra.

Poc a poc va enfilar la N-340, una d’aquestes vies públiques tan transitades que el nostre protagonista havia somiat que algun dia dependria d’un govern independent de la Generalitat Catalana, però amb el pas del temps havia descobert que tot aquell moviment reivindicatiu s’havia esfumar ben aviat. Actualment la situació a casa nostra està pitjor de quan tot es va iniciar, amb un virregnat de Madrid sobre aquest territori conquerit.

Un viarany de terra que només coneixien els indígenes del territori li havia permès deixar el seu vehicle estacionat en un espai petit, però relativament proper al seu primer objectiu matinal de cada dia.

Va veure aquella porta plena de gent tot seguir es va presentar a la seva gran amiga de colors vistosos que li donava la benvinguda a la gesta laboral. Sense immutar-se i amb un curta nota que no podia identificar li es van  obrir les portes d’una nova fase. Va sentir de cop un fort corrent d’aire que es va concentrar en el seu paraigües obert. Quasi acaba amb ell al mig de l’escenari, però les seves hores de gimnàs no havien sigut en va. Els muscles de la seva mà estaven forts i no permetien cap llicència. Tot seguit va veure venir una obra d’art de l’enginyeria francesa que emergia amb  força en la llunyania. No volia arriscar-se a patir cap efecte secundari i de cop es va apartar de la via central.

Es va quedar dempeus esperant la seva joia que s’intuïa de lluny, un rodalies de dos pisos que surava sobre les vies amb un soroll metàl·lic que anunciava al seva presència immediata. Una mica de retard, un dia més, com l’havien avisat pel grup de Whatsapp dels usuaris de la línia que estaven expectants com sempre. Es va aturar i  va pujar a aquell tren per anar un dia més al seu despatx professional. El vent i la pluja polien el seu continent. Per altra banda, seu contingut era ple de vida, de joves i adolescents que anaven a complir la seva missió com marcaven els deures humans. L’interior del vagó  era un diamant en brut  dins una estructura moderna que els permetia albirar una nou dia amb optimisme, sense excuses ni justificants oficials que el portarien a casa molt més tard de l’hora habitual. Un dia més podria ser una jornada joiosa. Era divendres i  quan arribés a la seva llar abans de fer-se fosc podia repetir un cop més el seu crit de joia que encetava la  seva agenda de cap de setmana. Els seus familiar estaven cofois de poder estar tots junts i compartir moments en família.

 

Estrella del sud 

Pel concurs Paraules que brillen de la Joieria Moner de Vilafranca del Penedès

Música de Cesc Freixes ideal per un Sant Jordi

 He tingut la sort de poder veure el penúltim concert d'un dels cantautors catalans que més m'agraden. Fa anys que el segueixo i sempre he anat seguint els seus treballs. Un penedesenc arrelat a la terra que defensa la seva identitat. Ara el dia 4 de maig fa el darrer concert abans d'una parada indefinida. Avui, un cop més anava acompanyat del seu inseparable Víctor Nin que és un crac de la guitarra. Un concert íntim proper repassant alguns temes de la seva dilatada carrera musical de més de 20 anys. Tot un pesonatge estimat arreu i que sempre ha fugit dels grans festivals i ha triat els petits formats. El trobarem a faltar. 

Per Sant Jordi Vermuts i Barbuts

 

Un cop més amb les primers calors quan s'ha de treure el nòrdic del llit tenim al nostre calendari Sant Jordi. Una festa de cultura, amistat i alguna cosa més. Aquest any recomano un llibre d'una amiga meva de tota la vida que ha debutat en aquest món de la lectura amb una proposta fresca, directa, sense colorants ni conservants, tal com raja. La seva versió del "Tinder" però aplicat a la gastronomia. 15 propostes divertides de persones en perfil de plats i viceversa. Per passar una bona estona amb una lectura entretinguda que segurament us portarà a la memòria alguns dels personatges que pasen pel llibre. No us ho perdeu. Val molt la pena. Ja ho veureu.