Fires, festes majors i firetes a concurs públic.

Al final a la nostra comarca totes les festes majors, fires, firetes i puntes de coixí seran com es fa la festa pirata de Sant Salvador. S'agafarà una empresa i s'encarregara de fer-ho realitat per un preu més o menys elevat i negociat amb els representats polítics i de departament. És molt trist, però al final tot passarà per aquí, d'una forma més dissiumulada o directament. Això és el més senzill. Uns professionals buscaran el que faci falta per fer-ho més lluit segons voluntat política. Poc a poc anem per aquest camí i un dia d'aquests ho implanterem a aquest tipus d'actes. Temps al temps.

Una festa major tuticolori amb food trucks

La festa major del 2016 al Vendrell ja és història. Ara vindran les platges amb les seves fideuades, sardinades, ball amb el conjunt, pesca i mil altres coses més. La festa major del Vendrell ens ha tingut entretinguts quasi una setmana amb concerts, cercavila i més cercavila, cultura popular, cine i música. Ara ja sabem qui són els administradors del proper any i ja es poden posar a treballar. Jo d'aquesta festa major continu o pensant que s'hauria de juntar castell de foc i encesa al campanar en favor de la segona perquè per fer un castell com l'actual val més reorientem els recursos i tot anirà millor. No trobo malament la situació a la zona del pàrquing de les monges, però el problema no és la gent. S'hauria de buscar una alternativa als 40 principals perquè els problemes és segons el públic que hi va, segur que amb els laxen i els Buhos no va passar gaire gran cosa. Per aquests dies han passat per la vila els grups més internacionals com els Laxen, la Desbandada i el Guillem Solé i sus muchachos que no para de fer concerts por ahi. 

Enguany s'han juntat les food truck. Això éstà de moda i el Vendrell no podia estar fora.Sembla que els primers dies si que va anar molt bé, pero la clientela dels 40 ja és una altra cosa. Gran concert els 80 principals que ens va fer retrocedir uns quants anys. 

Els Nens han assegurat una gran gran actuació de festa major i a les majorets els hi han preparat un plat diferent per la tarda de Santa Anneta. Són una altra història hi han tingut el seu propi recurregut. Molta gent al Vendrell en els nits de concert i de dia tampoc a faltat la gent al municipi per veure els diferents actes. 

La gràcia no es pujar al balcó sinó entra dins el back stage dels diferents grups de festa major. Ara ja no hi ha tanta varietat com abans,  però deu ni do. Apa molt bé a tots els que us ho heu currat. Aquests adminstradors van arribar molt tard i ja acaben la feina i els propers tindran molt temps. Molt bé el discurs del Pep Querol, políticament correcte, peròd'una gran riquesa i farcit de metòfores per qui les vulgui entendre.

 

Buscando a Dory, una bona estona al cine.

Buscando a Dory és una peli de dibuixos animats de la Pixar que és et fa passar una molt bona estona. Dins els seus personatges fantàstics no hi falten el Nemo que també té un paper protagonista. Una peli per combatre la calor i riure una bona estona. També té algun clic per a persones més grans, però és bastant infantil sense caure en els tòpics i tìpics. Aprofiteu aquests dies.

Rollos miraculosos per perdre el temps

Aquests dies hem estat a Blanes perquè ens havia tocat anar a veure el castell de foc de la localitat des del mar. Una aventura preciosa i que recomano a tothom, però l'agència també incloia una xerrada sobre un seguit de productes. La historia era que el primer dia al matí teniem lliure i a la tarda també. A una hora prudencial anàvem a veure el castell de foc. Sobre el dia següent teníem poca informació: només que ens farien una xerrada sobre productes i així va ser. Ens van dir que les maletes les posarien a l'autobús, cosa que podia indicar que la xerrada la faríem en un altre lloc. Primer varem posar la maletes a la consigna de l'hotel i després per més seguretat les varem posar a la mateixa sala on varen fer la xerrada. Quan varem acabar la xerrada ens varen dir que dinariem allí mateix i a la tarda marxaríem. Al matí no sabíem res per tant ens havíem de quedar a les xerrades si o si per saber els propers passos. Resultat de tot això que la gent va comprar molt poc. Només un matalàs d'aquests miraculosos que vénen. Alguns ja tenien tot el kit i altres varen passar. Aquest tipus d'actitud fa emprenyar a la gent i al final la gent optarà per una altra agència i deixarà aquestes que tot i pagar el viatge et fan sentir durant dues hores i pico xorrades sobre productes que potser no t'interessen el més mínim. 

Si haguessin dit el que hi havia el dia anterior o al matí del dia següent a les xarrades come ollas segurament haguessin anat més gent, pero potser haguessin comprat més perquè a la resta de gent semblava que li haguessin pres el pèl. Molt mal fet. Aquestes estratègies ja no funcionen i si van així es quedaren amb les capses perquè això fa un temps si que estava en voga, però ara molts ja ho tenen i qui no tampoc ho pensa bomprar i menys quan et diuen que una magnetofild val 1700 euros i després et donen un matalà i coixineres. Realment que pagués una cosa o totes? Un lio. Això ja està superat espero que aquestes practiques només es facin a les persones que vulguin i no a tothom fent perdre el temps perquè no et dona capacitat de maniobra.

Talleu l'autopista si realment voleu arreglar el problema

Jo animo als alcaldes del pacte de Berà que tallin l'autopista que deixin de putejar els pobres que anem per la carretera de gratuïta. Això dels peatges ha estat sempre un negoci entre polítics, banquers i empreses. La gent no es tonta i ja està falta que li prenguin el ple. Si de veritat voleu fer algo aneu a a l'autopista Pau Casals que és de les més cares de Catalunya. Una mica de serietat i menys hipocresia. Ja ens coneixem prou. La darrera tallada hi van anar els polítics i el poble sense carnet ni càrrec de confiança va ser molt poc representatiu. Esperem que passi el mateix i la classe política es doni compte que la gent ja se ha descobert el seu llautó.

Festa Major al gust de tothom

Els dies de festa major són els dies de l’any en què el municipi es posa les seves millors gales; treu al carrer el seu bestiari de foc, lluïment, entitats, balls populars, músics i el que faci falta per demostrar que està de festa i que la vol compartir amb la gent que s’apropa. Uns dies per desconnectar del dia a dia i per gaudir de la festa major ja sigui mirant els castells de la plaça Vella o anant de concert fins que el sol surti per Sant Salvador. Cadascú ha de trobar la seva vida per treure el màxim profit a aquests 4 ó 5 dies que anualment el calendari ens brinda. Alguns aprofiten per tocar el dos i fer alguna escapadeta. Per altra banda, també estan els que els toca treballar perquè tot i que sigui festa local tenim la gran sort que vivim en un municipi turístic. Llavors podem obrir quan vulguem a banda d’uns pocs dies l’any.

La festa major és vista de moltes maneres i més en un municipi com el Vendrell que tenim una varietat força curiosa i que aplega del que és de 4 o 5 entitats. El dia de Santa Anna ha de triar si fer castells, recitar versots o anar a ballar amb l’Embarcada. També tenim aquell que mira aquesta setmana segons un actes programats i anirà participant d’aquelles propostes més atractives sense mostrar més interès que el necessari per no perdre res del que li fa més gràcia. Altres, a les platges i urbanitzacions potser no saben ni que es festa major

La festa major és l’excusa ideal per molts bars i restaurants ben situats per recaptar una mica més que la resta de dies dels mesos amb més calitja i treure uns diners extres per cobrir les necessitats que aniran venint en els mesos de més penúria. També és el punt de trobada de moltes persones que han tingut que tocar el dos del Vendrell. Un municipi que ofereix ben poques oportunitats als joves amb formació universitària ha creat un ampli ventall d’ambaixadors arreu que s’han hagut de treure les castanyes de foc lluny de casa, però sempre tornen per la festa dels Barris o per Festa Major. Hi ha un seguit de persones que s’encarreguen de preparar tot això perquè res no falli. Hi ha molta feina, moltes tecles a tocar. Alguns dels esforçats tenen els seus honors i altres els agrada treballar a l’ombra perquè ja s’hi troben a gust. La seva designació potser de moltes maneres: divina, popular, per sorteig, segons  les inquietuds de cada any, però la gent ja hi està acostumada. Tampoc és un tema que doni més de si en un municipi on la gent es coneix i molts ja saben com funciona tot plegat, encara que s’hi posi un bonic decorat amb paraules triades.

Enguany al Vendrell ha viscut dues coses inèdites abans d’arribar al festa en honor a la patrona. Per primera vegada en la història mil·lenària del municipi la festa major té dos dies de festa local. Abans es repartia amb la Fira de Santa Teresa, però vist aquest petit canvi la cita de mostres de l’octubre cada cop es troba en una situació més crítica i precària. Haurem d’esperar. L’altre tema és el cartell de festa major. Una bona noia  va aportar el seu prototip, però clar que no sortissin ni els diables de la vila, ni el ball de cintes són coses que no es poden perdonar. Llavors miraculosament va aparèixer un cartell d’un pseudoprofessional de les arts gràfiques a casa nostra amb llarg palmarès local a la seva esquena que va substituir el que s’havia escollit en un primer terme.  Això de no sortir la gent de casa i que algunes imatges podien tenir fins i tot autor era un fet intolerable per una cartell emblemàtic com aquest. Coses del directe i del jurat que no va veure aquests petits detalls.

Com passa al Vendrell que és un municipi de solucions per tot. L’any passat els veïns del Puig es varen queixar de les batalles campals, miccions, defecacions i altres aventures humanes i enguany s’ha apostat per la part del terme del costat de Santa Oliva. Un lloc més apartat del centre del Vendrell que és carregarà unes quantes places de pàrquing, un tema tan necessitat pel Vendrell, però esperem que aquí els nois que fan coses dolentes no trobin un motiu real per fer-les i siguin de conducta exemplar. La famosa inversió dels 400.000 euros del present  Botafoc està allí esperant el seu destí de pàrquing o zona verda depèn de la versió i qui ho digui. Un misteri que algun dia s’esbrinarà. Molt bona festa major. Jo sóc dels que defensa que el millor lloc per fer el castell de foc és el Botafoc i evidentment els concerts al pàrquing del Pèlag i que el món dels adolescents no s’acaba amb els 40 principals. Molta sort als Nens. Endavant.

Desconnexió mar i muntanya

El Vendrell és un d’aquells pobles turístics de la Costa Daurada. Tot i no estar al nucli dur d’aquest tema format per Salou, Reus,Vila-seca i adjacents està integrat en una marca que és Costa Daurada on un dels principals pilars és el parc temàtic Port Aventura i el futur Parc Ferrari.

La nostra tasca és fer venir turistes d’arreu perquè coneguin les nostres qualitats i de pas donin vida al comerç i hostaleria del municipi. Un dels pilars del nostre turisme és el Riuet de Coma-ruga, on la seva “Barbie” equipada amb nevera, gandula, pantalons curts és la gran protagonista desconeguda de la zona. Una pubilla amb poca xavalla a la butxaca que ha vingut en tren o en cotxe sense pagar autopista. Traurà el màxim partit a les nostres platges intentant gastar el menys possible.

Un turisme que no té gaire a veure amb el que presumptament pot anar a visitar alguns dels museus i propostes relacionades amb la cultura del centre del Vendrell.

Un dels punts febles del municipi és que el Vendrell i les platges estan totalment desconnectats. La gent dels barris marítims en els millors dels casos saben que pertanyent al municipi del Vendrell i poca cosa més, però desconeixen tot allò que s’hi porta a terme en al cap i casal del municipi. Si la comarca es troba desunida entre les diferents localitats, el Vendrell també segueix el mateix patró que la resta del Baix Penedès. Fins ara no s’ha sabut posar fil a l’agulla encara que si s’ha intentat, però el resultat és pobre si posem sobre la taula totes les mediàtiques potencialitats que podríem tenir segons els nostres polítics i derivats

Està bé que el Vendrell vagi a fires nacionals i internacionals formant part de la Diputació de Tarragona, costa Daurada i el que faci falta. També s’hauria de pensar en totes les segones residències que tenim a casa nostra i fer promoció a aquests senyors que durant uns dies, setmanes i mesos estan a casa nostra. Ells formen part d’un gran potencial que tenim molt desaprofitat. Possiblement més d’un ja ho busca ràpidament per internet o a les xarxes socials, però els hi hauria de resultar molt més senzill arribar a aquesta informació. Evidentment que es deixen en càmpings i hotels de la nostra costa, però aquests clients estan tranquils a casa seva o a la d’un veí i no tenen cap motiu perquè passar per cap empresa hostalera.

Deixar més informació a les botigues dels barris marítims, en especial en aquelles de proximitat com fleques, petits supermercats, etc.

Crear una pestanya útil d’informació amb totes les coses que una persona que està a casa nostra hi pot trobar: des de horaris de trens, autobusos, fins les activitats que es realitzen a tot el terme del Vendrell, passant pels serveis bàsics que pot trobar a casa nostra. Una informació que ara es pot trobar, però s’ha de treballar en un parell o tres de webs. La persona amb una sola adreça electrònica hauria de tenir tota aquest informació clau per passar una temporada entre nosaltres.

Hem de saber vendre esdeveniments com la Festa Major del Vendrell perquè la gent de fora tinguin una molt bona excusa per conèixer en primera persona tots els actes que s’hi porten a terme. Hi ha activitats que són més localistes, però altres com la cercavila de foc i els concerts són propostes que poden a atraure a persones d’altres indrets. S’han de donar a conèixer també a totes aquestes persones que tenen la seva segona residència entre nosaltres. També és turisme i forma part de l’oferta global del municipi del Vendrell. El nostra present i futur passa per treballar aquest amplia mina de persones de diferents edats, perfil i economies que ja tenen un vincle clar amb alguna part del municipi del Vendrell. S’ha d’aconseguir vendre un producte global i deixar de banda la gran mentida que el turisme que ens visita només busca sol i platja.

L’alt cost de la gratuïtat de la música

La nostra societat i més la generació jove actual està molt mal acostumada a tenir tota la música gratuïta. Moltes de les activitats que es realitzen a casa nostra, i en especial, per aquestes dates trobem que la música és d’accés lliure. En realitat, l’acabem pagant a través dels impostos directes o indirectes del municipi. El primer que veiem és que l’entrada a un concert de festa major  és lliure. En el fons, estem fent un mal favor a aquest art, perquè no li donem el valor que realment mereix. Una manera que tots hi sortiríem guanyant és que aquest concert tingui un cost  encara que pugui oscil·lar entre 5 i 10 euros. Un preu assequible per la gran majoria de gent i una manera de donar valor a la música encara que sigui simbòlic. A vegades passa que hi ha dos municipis relativament veïns que programen dos concerts del mateix grup en un període de temps relativament curt. Un d’ells se’ls acut fer pagar una entrada encara que sigui simbòlica i en el segon res de res. Què passarà? Molts dels seguidors s’esperaran al segon per no haver de deixar res a l’entrada. Potser el resultat és que el proper any el que ha fet pagar haurà d’apostar per grups de catxé inferior i l’altre possiblement també perquè no ha arribat a uns mínims d’ingressos. La recaptació prevista a les barres no van ser els suficients perquè molta de  la gent va fer “botellon”. Us imagineu si a casa nostra tinguéssim bars, restaurants, professionals de la informàtica, electricitat i altres especialitats que oferissin els seus serveis gratuïtament. Una persona qualsevol pogués anar a qualsevol bar i sopar unes braves i una canya a canvi de res. Realment algú ho podria fer durant molts pocs dies, però  poca cosa més. Aquesta simple comparació ja no ens entra en la nostra ment. Doncs esperem que la música pel bé de tots retrobi el camí adient.

 

Molt encertat la representació del Pau de la Gralla

Un gran encert de representar el Pau de la Gralla a la pl. del Tívoli del Vendrell. Hi havia dos petits incovenients. El so que feia que no arribés a tothom que hi havia i les cadires perquè moltes persones la varem veure dempeus. Jo estava darrera en un lateral. Dels parlaments inicials només vaig sentir un parell de frases de la Maria Ramon. Res més. L'obra si que es podia escoltar, potser en algun actor se sentia una mica menys, però en general es va sentir força bé. Suposo que pel tema de cadires no es pensaven tanta afluència, però això agrada: gratis a una bona hora i al centre del poble i sense alternatives a part de les sardanes a la rambla. A vegades inclús se sentien el bingo de l'esplai com anaven cantant. Esperem que el proper any tornin amb alguna altra obra similar i anem coneixent la nostra riquesa cultural i artística que també va bé i en aquesta combinació molt encertada. Enhorabona a tothom que ho ha fet possible i és una manera de difondre els nostre passat a tothom i que la gent participi. Enhorabona. L'any que ve més cadires i sonorització i perfecte. Hi ha coses que no moren mai i no passa el temps. Aquest saint del Ramon i Ramon tampoc.

A Calafell tots sota el balcó per festa major

Calafell és un poble molt modern. Hi ha municipis que hi ha rivalitats per pujar al balcó de l'ajuntament entre polítics, convidats, parents, amics de, però a Calafell que no tenen regidoria de cultura han trobat la solució definitiva. Allí tothom és igual. Això d'estar uns dalt al balcó i els altres baix a plaça és una reminiscència de l'edat mitjana totalment caduca. La gent ha d'estar al mateix nivell i s'ha acabat el bròquil. Hem de ser del segle XXI. No cal que parlem de tanta igualtat i  després no la practiquem. Doncs a Calafell per la festa major guarneixen el balcó amb els domassos i no hi ha ningú. Molt bé. Tots a plaça i sinó on faci falta. No cal tanta tonteria en aquest neofeudalisme que encara vivim. Tots a baix a gaudir de la festa. Només faltaria.

Un espía y medio, una bona estona al cinema

Un espía y medio és una peli de riure que barreja les típiques pelis de persecució americanes amb les de facultat on tothom és colega i pot aconseguir el que vulgui. És una peli divertida amb algun gag que està molt ben trobat. Una bona proposta per combatre la calor a amb l'aire fresc de la sala de cinema. No és res de l'altre món, però tampoc us defraudarà. 

El club Bilderberg

 Algun ajuntament atrevit de la nostra comarca es va atrevir a anunciar en campanya que s’havien de crear uns coordinadors per fer d’enllaç entre polític i treballador. Persones de la pròpia plantilla que després de presentar el seu currículum i fer una entrevista personal podrien entrar en aquesta categoria quasi celestial  que vindria a substituir els càrrecs de confiança d’anteriors legislatures avui en dia caiguts en l’oblit.

Ara que sembla que estem deixant enrere els moments més crítics de la crisis hem d’apostar per una relació de llocs de treball de les administracions públiques de la nostra comarca. Cada municipi que faci la seva. Una tasca no gens fàcil que ha de comptar amb la participació real del comitè, junta de personal. També està la versió moderna i més digital que es apostar pels treballadors membres del club Bilderberg  local per elaborar-la d’una forma presumptament seriosa. No s’hi val allò que es convoquen el primer dia als representants legítims dels treballadors i ja no es compta més amb ells. Llavors al cap d’un temps et trobés els resultats sobre la taula com una cosa dada i beneïda per totes les parts. Com és obvi no hi poden faltar els treballadors que només han fet  acte de presència sense capacitat per tocar una coma de les propostes aportades.

En aquests mesos que tenim al davant amb unes administracions amb un deute més que considerable, un govern català mancat d’un suport ferm que li permeti tirar endavant nous pressupostos que marquin el dia a dia del nostre govern autonòmic. El més greu de tot és aquest  govern espanyol provisional incapaç d’unir partits per assolir una majoria forta que li permeti tirar endavant amb el rumb del país.

Aquesta situació d’impàs política i econòmica és el moment ideal per revisar la maquinària per buscar la solució millor per treure el màxim profit a tots els recursos humans.

Fer una relació de llocs de treball per a cada administració pública adaptada a la seva realitat i que es pugui actualitzar sense gaires dificultats a mesura que les necessitats del municipi ho exigeixin d’una manera objectiva, deixant fora aquests canvis i actuacions només justificades per motius polítics o per simple simpatia personal o de partit.

Aquesta és eina una bàsica i necessària perquè la gent treballi amb il·lusió que sàpiga la seva trajectòria professional fins on pot arribar i també per on ha d’anar.

Saber quins són els cursos necessaris que s’han de fer per consolidar la formació i tenir una base més apropiada per seguir avançant en aquesta carrera professional.

En aquests anys no veurem gaires inversions, ni grans projectes a casa nostra, hem de treballar en tenir els equips ben distribuïts i consolidats perquè puguin atendre el millor possible les necessitats que van sorgint sobre la marxa.

També s’han de fer cursets, jornades i trobades sobre temes nous i compartir noves experiències per utilitzar-ho en la feina diària de cada dia adaptada a la nova normativa.

Nomena coordinadors i similars és una cosa molt bonica que queda molt bé davant els la gent que desconeix la realitat, però la casa s’ha de començar per sota. Primer hem de dividir els diferents departaments que tenim i dotar-los del personal necessari i unes tasques claus perquè pugui funcionar dins un engranatge més complex que engloba tothom. A partir d’aquí  es va formant regidoria, àrea i el que faci falta, però començant sempre per sota i anar pujant amb les idees clares en tot moment per tothom, tenint en compte la nostra realitat i donant un marge de maniobra de cara al futur per fer petits retocs. Una estructura que es pugui mantenir ferma per sobre qualsevol canvi de govern o de color polític que es pugui produir en el consistori. Eines bàsiques per superar sense gaires tràngols els diferent canvis polítics que se succeeixen  en l’administració.

La immensa majoria de la nostra comarca encara han d’entrar en les mentalitats del segle XXI. Poques vegades es té en compte les potencialitats de la persona i la tasca assignada és massa cops adjudicada  per pures circumstàncies com la jubilació i futura substitució o les vacants que s’hi van creant i per la simple rutina que potser que un treballador es tiri 50 anys fent la mateixa feina sense gaires variacions al llarg de la seva vida professional. Avui en dia aquesta mala praxis ja no és la correcta. La majoria de personal que les seves característiques ho permetin hauria d’anar rotant en els diferents llocs de treball de l’administració per conèixer millor el funcionament d’altres àrees i no estar sempre dins els mateixos paràmetres per secula seculorum.

Benvingut a la nostra comarca peculiar

  

Vull aprofitar la meva primera aparició en aquest nou mitjà de comunicació per donar la seva benvinguda a la nostra comarca. Un territori complex ubicat entre dues grans ciutats, entre el mar i la muntanya. Farcida de potencialitats, però encara ens queda molt camí per recórrer per què aquestes sinergies es facin realitat. Un diari d’aquestes característiques és molt complicat perquè tot i tenir uns mitjans que ja estan implantats al territori encara hi ha molt camí per fer. Hi ha encara massa nota bonica i tendra filtrada a través de les entitats públiques que amaguen una realitat i ens volen vendre un fum, però ha arribat un moment que ja han deixat totalment de ser creïbles i la majoria de gent ja els passen per alt. Falten les notícies de carrer, fresques, sense gaires conservants ni ensucrades en excés, articles a l’alçada de la gent anònima que és qui en el fons la responsable de fer la política d’aquesta comarca. Entre tots els elements que formem la comarca hem de saber que tenim i on volem anar. Cadascú aportarà el seu granet de sorra des del seu vessant. Entre tots hem de ser capaços primer d’assumir la realitat i després de buscar un camí adequat, encara que ens equivoquem ens hem de moure. El turisme de nevera portàtil i pollastre a l’ast ja no és el nostre objectiu principal. Hem de trobar noves vies. Entre tots les trobarem. Benvingut la ciutat del Baix Penedès perquè ens puguem conèixer una mica més tots plegats.

Divendres, una versió una mica curta de Sant Salvador

Aquesta setmana he anat seguint el programa divendres que estava ubicat a la platja de Sant Salvador. Han estat tres dies que he vist i demà que està enregistrat, però que encara no he vist. En general el tracte de la la vila ha estat molt pobre en relació amb altres municipis. En el primer dia i segon dia van sortir Terra i Taula i els Nens del Vendrell i també les paraules en ruta com és obvi. En el tercer dia doncs no hi podia faltar la directora del Museu Pau Casals, una persona que sempre he admirat. Llavors un músic de fora que tocava el violoncel i el mediàtic Pedro Pardo. En total cada dia han dedicat uns tres quarts durant 4 dies a la nostra comarca en la part final del programa. Jo he trobat a faltar més persones del Vendrell i comarca, buscar un músic i una persona que expliqués la vida del Mestre de casa nostra. El temps ha estat molt reduït i s'hauria i s'han quedat moltes coses fora del tinter. Aquesta és la meva humil impressió. Jo crec que és una gran campanya publicitària perquè la gent ens conegui, però s'ha quedat a mig regust. Fa uns anys ja va venir al Vendrell i van portar molt més rebombori. Ara s'ha quedat una mica curta la imatge que s'ha volgut donar del Vendrell i en especial de  Pau Casals i gastronomia. 

La ciutat del Baix Penedès nova publicació virtual i en paper a la comarca

Avui he assistit al naixement d'un nou mitjà gratuït de comunicació a casa nostra www.laciutatdelbaixpenedes.com. Després de 10 anys de funcionament en altres llocs de Catalunya com Tarragona, Lleida i Reus ara arriba al Baix Penedès. Es tracta d'un web amb contingut dels 14 municipis de la comarca i que es traduirà un cop al mes amb una publicació gratuïta que es recollirà als Caps, hospitals, Centre Cívic i similars. Aquesta és la nova aventura de la meva colega periodística Lourdes Meroño que s'ha tirat a la piscina amb aquesta nova aventura. Ella que fa poc que és llicenciada amb títol a la mà, però que fa molts d'anys que tomba per aquest mons de la ràdio, i la premsa de la comarca. Esperem que funcioni en una comarca complicada com aquesta. Feia goig veure tota la sala de Sabartès plena de gom a gom de polítics, empresaris, periodistes i gent de cultura del Vendrell i comarca. Molta sort a aquesta nova publicació. També compartiré alguns dels meus articles. I endavant.

Money Monster, per passar l'estona

George Clooney i Julia Roberts són els grans protagonista d'aquest trhiller mediàtic davant la televisió. Quasi unes dues hores davant de la tele veient com va  l'evolució dels protagonistes. La cinta és entretinguda tot i que no és res de l'altre món. Hi ha suspèns i per aquests dies per combatre el calor en una sala de cinema és força aconsellable.

Noves tribus urbanes armades amb boixets

Noves tribus urbanes tomben pel Vendrell a les hores de la vesprada. Fins ara eren joves que practicaven silenciosament sota l’edifici de la ràdio puntes de coixí i brodats. Una tasca molt lenta que les tenia entretingudes la majoria de tardes de la setmana. Ara amb la crisis i la manca de rendibilitat s’han quedat sense professorat. La immensa majoria de la població es pregunta què faran aquestes senyores  durant el temps que fins ara passaven davant les seves filigranes al taller de la carretera de Santa Oliva? En la nostra societat moltes coses que estan relacionades amb la cultura com els concerts, el teatre i altres activitats similars són evidentment deficitàries. Aquest cop han estat elles les víctimes de la frase lapidària i sense rèplica  “aquí no hi ha més diners per mantenir aquest servei”. Hagués pogut ser la pintura, l’esmalt, la natació, el teatre, la música, la classes de religió, però ha estat el seu torn. Feia anys que s’ho esperaven però al final ha arribat la seva hora. Sempre estaven a l’aguait, però mai s’acabada de confirmar fins enguany. Els seus boixets, les seves agulles, les seves bitlles les hauran de prendre cap a casa i practicar durant el dia per poder estalviar al màxim  la factura de la llum.

Aquestes nenes podran descobrir altres disciplines artístiques. Ja no podran fer brodats per posar sobre la taula del menjador, ja no tindran més remei que atacar el patchwork i altres propostes que fa pocs dies que han entrat a casa nostra, però ja són molts els qui han caigut a la seves mans. Elles sempre s’havien mantingut fidels a la tradició. A partir d’ara incorporaran aquesta tècnica  d’enganxar retalls de roba. Una manualitat que et permet fer des de bosses de mà a quadres passant per rellotges molt originals.

Aquestes pubilles hauran de reiventar la seva vida. Aprofitar els camins i les vies verdes del municipi i rodalies per conèixer el seu entorn natural. Elles que havien passat moltes hores del seu temps lliures atentes a l’agulla i al boixet, ara podran anar a una botiga de roba econòmica i comprar-se una vestimenta adequada per sortir a passejar amb amics i parents. En cas que per horari no puguin coincidir en grup sempre està la proposta d’adoptar un animal de companyia i tenir una sortida molt més distreta.

Aquestes noves tribus urbanes podran anar a l’auditori i aprofitar el nou horari abans de sopar per escoltar grans artistes clàssics que ens vénen a visitar a casa nostra. No cal esperar que es faci fosc per poder anar de concert. Amb el nou horari, et pots asseure a taula per sopar amb el regust d’haver compartit una bona estona amb els clàssics.

Aquestes senyores es podran apuntar al club de lectura de la biblioteca per comentar les obres que allí s’hi tracten. Elles que van estar educades en castellà van poder-se reciclar ja fa uns anys es van capbussar en la literatura d’d’Àngel Guimerà i Mercè Rodoreda. Ara podrien ampliar el seu bagatge literari amb obres d’autors d’altres latituds convenientment traduïts a la llengua de Pompeu Fabra.

Amigues de sempre que es trobaven cada tarda en aquest edifici i es sentien cofoies quan algú que anava a la ràdio o a la televisió local les saludava efusivament mentre anaven creant de mica en mica la seva obra artística que mimaven amb amor i cura.

Persones que compartien llargues converses mentre li donaven a l’agulla a bon ritme i sense perdre el compàs. Hereves d’una tradició centenària a casa nostra que cinc dies a la setmana les feia asseure en les seves cadires de sempre i anar dissenyant punt a punt,  movent les mans i els ulls definint una nova història, un nou producte per consum propi o per regalar.

Persones anònimes que un parell de cops a l’any anaven a alguna trobada del seu gremi i allí podien comprar material, patrons i agafar idees per a noves creacions.

A partir d’ara se’ls obra un munt d’oportunitats que van per aprendre altres coses o estar tota la tarda asseguda a la taula d’un cafè mirant com passa la vida davant els seus ulls cansats de mirar fixament l’evolució dels seus fils. Tindran un ampli ventall de coses per fer, però són conscients que la seva passió, les seves converses d’amigues consolidades ja no serà el mateix.  Hauran perdut el seu punt de trobada en un lloc agradable, de fàcil accés. Algunes no tindran ganes d’aprendre res més. Han estat molts anys fent el mateix i serà l’excusa ideal per abocar-se a la lectura de revistes amb moltes fotos i poc text. Noves tribus urbanes que hauran perdut el seu punt de reunió i es trobaran soles i perdudes en aquesta societat que ha valorat abans quatre duros que no pas que la persistència i l’amor durant anys ja fred calor o plogui. Una societat materialista que les ha deixat sense punt de referència. Món cruel. Elles sempre havien estat tan contentes i felices que això no s’ho mereixien pas. Sempre es preguntaran que han fet elles per merèixer això. Sí hi ha moltes coses a l’administració on s’hi enterren molts més diners sense cap mena de profit.

Per una Interculturalitat real

El segle XX també va ser intercultural perquè dins la península ibèrica es van produir diferents migracions entre alguns dels seus territoris més pobres als més rics. Nosaltres també ho vàrem veure en primeres persones. A les clàssiques tradicions de les festes majors també van aparèixer  festivals de sevillanes i de flamenc.

La nostra societat actual encara ha d’assimilar tot el volum de gent que ha integrat en els darrers anys. És un procés molt lent que porta feina, però hem d’estar preparats. Evidentment ni les sardanes, ni els castells, ni els balls tradicionals ens els tocaran de les nostres festes, però ens hauríem d’anar acostumant a què folklore d’altres països tingués presència en les nostres activitats festives. Cada cosa en el seu lloc, però hem de tenir en compte que ells també estan aquí. Si fa uns anys ens vàrem atrevir a muntar romeries al maig, potser que també normalitzem altres celebracions com la festa de l’anyell musulmana o algunes que puguin tenir romanesos o russos en les seves tradicions. El món a grans trets aposta per aquesta interculturalitat que cada dia és més ferma entre nosaltres.

Aquesta és la nostra riquesa i l’hem d’aprofitar. No podem mirar enrere i només mantenir els grups de cultura popular de fa 40 anys perquè en aquest mig segle el món ha girat 180 graus. Aquesta seria una manera noble de convivència i de coneixement entre les diferents cultures. Una manera de trencar barreres i una gran campanya contra els rumors perjudicials que es van estenen en el substrat de la nostra societat.

Un exemple d’aquesta tendència és quan algunes festes religioses musulmanes ja són compartides amb altres confessions. Això hauria de ser una cosa normal i natural. Hem de donar peu a aquesta relació perquè aquesta és la nostra realitat actual per tot el que tots ja coneixeu prou.

Un petit espai en les falles del Vendrell

Un any més ja han passat la festa dels Barris del Vendrell. La setmana més marxosa de la vila. Ja són quasi història. Un dels elements més populars d'aquesta setmana han estat les falles. Un any més he sortit en aquesta manifestació de cultura popular anònima que quan es pon el sol es converteix en sendra i núnca más se supo. Una veu popular efímera que acaba amb la foguera amb les coses bones i dolentes que apareixen a la falla. Estic sempre molt content d'aparèixer en aquestes falles que sempre segueixo amb delit a veure que amaguen. Enguany també he tingut el meu granet de sorra: en concret als barris de la Pl. Nova Barceloneta i Pl. Vella.

Moltes gràcies a tothom per deixa-me un petit lloc en aquests cartrons destinats al foc. L'important no és tan com surts sinó sortir. Sinó surts es que estàs amagat a l'anonimat de la vila sense més personalisme i si tens la sort de sortir doncs és que la gent en parla de tu: ho pot fer bé o malament, però estàs per allí al mig en el caliu popular que és el que interessa. Gràcies a tots per ser-hi un any més. La falla que més m'ha agradat per la seva originalitat ha estat la del Serrallo i Font de la Menya. La més àmplia i més fluixa la de la Carretera.

Molts anys de marxa a Disco Vip's Calafell

Un plaer que em convidessin a la festa de Vip's per celebrar els seus 40 anys. Allí hem passat moltes de les nostres històries d'adolescents i no tant adolescents. Durant molt de temps era com una segona o tercera casa o diumenge i a vegades fins i tot dissabte anaves a fer un tomb, encara que hi havia llocs alternatius sempre podies tenir lloc per Vip's. Molts dels seus racons amaguen històries inexplicables, mirades, converses, amor, veritats, mentides, amistat i tantes altres coses. Fa 4 anys el van tornar a obrir i quan passo per Calafell encara que no hi entri sempre m'ha agradat mirar des de fora i recordar una mica tot aquest passat dins les seves parets envoltat de la seva música. Llarga vida al Vip's i que aquesta estrella de la marxa de la nostra comarca estigui sempre ben amunt i en plena forma. 

El Vijazz cada any més important

Un any més he anat al Vijazz el dissabte per la tarda. A principi estava una mica tranquil, però a partir de les 12 de la nit estava a tope. Era impressionant. Ara amb els expositors reorientats al revés dóna molt més amplitud i grandària a la mostra. Hi ha gent de tot arreu tot i que la majoria d'expositors són de l'Alt Penedès. En les 10 edicions que porta ja està plenament consolidat i és un punt de referència per a molts amants del vi. Engunany hi havia novetats com les food truck a la Rambla. Ara per ara ja és un clàssic en el nostre calendari. Un lloc ideal per promocionar els nostres vins arreu. Són moltes i de diferents llocs les persones que es donen cita a Vilafranca del Penedès. Molt ben fet i endavant amb aquest combinació d'excel·lent música i vins i també caves.

La Bea, una gran artista dominada per un geni espectacular

La Lira del Vendrell es va vestir de festa el passat diumenge al matí per acollir tot un espectacle flamenc on petits i grans es van deixar portar per la màgia de la música i el canté. La gran protagonista va ser la gran ballarina Vendrellenca Beatriz Higueras que el proper curs estarà a Sevilla per perfeccionar el seu art. Un gran espectacle digne del més professional. Tot lligat amb la narració dels amics de la protagonista i d'ella mateixa que explicaven alguns capitols de la vida i davant d'algun dels balls que van executar sobre l'escenari. No sóc un gran amant del flamenc, però és molt bonic veure com la música transporta el cos i la ment a través de la seves melodies i sensualitat. Tot un espectacle viu en què la gent s'ho va passar pipa perquè des d'un primer moment hi va haver un gran lligam entre dalt i sota l'escenari. La Bea és tota una ARTISTA, des de sempre perquè el porta dins seu com un duende que la porta aquí i allà. Ella només es deixa portar per aquest esperit que ja fa anys que la té captivada. Moviments, sensacions, música, passió. No es pot descriure en paraules tot el que es va poder veure a l'escenari. Moltes felicitats pel tot el que hi ha darrera la gent i endavant segueix confiant en aquest geni i figura que et mou com les fulles el vent. Deixa't anar com la música que s'escapa de la guitarra com les sabates que marquen el ritme. Ets molt gran Bea i molt jove per arribar molt lluny. L'excusa de tot això. Era Aliento.

Els nostres grups també són ambaixadors culturals

En aquest país de merda ens gastem una purrada de diners anant a fires i fires per promocionar el nostre territori, però molts d'aquests que van per les fires passaran olimpicament de nosaltres perquè encara hem de fer molt en alguns aspectes i moltes localitats ens passen la mà per la cara des de fa anys. Un dels puntals que tenim avui en dia a casa nostra son grups com els Laxen Busto i la Desbandada i els Buhos que són de casa nostra i que són els nostres millors ambaixadors arreu. Molts ens coneixen per això. Aquests fan una gran tasca cultura i de difusió. Més que moltes fires que ens tenen en una merda de racó al costat de Salou i Port Aventura. Reivindiquem els nostre grups i la nostra música que fan molta promo de la comarca i passem bastant d'ells. 

Hortènsies al balcó per evitar els coloms

No fa gaires anys treballar a l’administració era un mal negoci perquè els salaris eren inferiors als que es podia trobar en la gran majoria d’establiments o indústries de la zona. Eren pocs els qui volien anar. Era aconsellable guanyar més diners treballant en una empresa privada. Però sempre hi havia algú que per horaris, seguretat, tranquil·litat era partidari d’entrar a treballar al servei del govern. La majoria de gent que acabava als consistoris no passava més enllà d’administratiu i similar. Els polítics ho tenien fàcil contractaven els grans projectes i la part tècnica a gent de fora. Era una cosa que no donaven més importància. N’hi havia per a tots a la casa gran. Com quatre anys hi havia eleccions el jec ja li vindria al de després. Evidentment que aquesta política externalitzadora era perjudicial per les arques municipals perquè amb un parell de projectes per un trimestre ja es pagava el salari d’un tècnic municipal tot l’any, però això és el que es portava en aquells temps. Algú en devia treure beneficis.

Pobles i ciutats es van anant fent grans i de mica en mica van anar captant professionals lliberals qui van entrar dins els ajuntaments per cobrir les necessitats bàsiques municipals. La gran majoria de cosa es continuava fent des de fora, però sempre hi havia algun funcionari que combinava els dos àmbits i anava fent en horari de matí funcionari i a la tarda fer hores extres en el seu propi negoci.

El volum de feina anava creixent i anaven entrant personal al servei de l’administració. Evidentment no a tothom se li pagava igual. A la majoria de pobres sempre tenia un salari comú, però a alguns sempre se li han premiat la seva fidelitat al partit, les seves relacions familiars, les seves arrels, el seu cognom, les companyies a l’hora d’anar a esmorzar  o la seva disponibilitat per estar on tocava. Llavors es van crear diverses categories amb clares diferències salarials  entre els uns i els altres. Una mena de primera divisió, segona i fins i tot tercera divisió de tècnics, administratius i peons si fa falta. La diferència salarials entre les diferents categories era alta. A vegades fins i tot hi havia bufanda incorporada pels políticament més correctes

Al cap de  30 anys que es va morir el Cisquet van descobrir que això de la igualtat d’oportunitats, transparència i relació de llocs de treball era una cosa presumptament real i que s’havia de fer alguna cosa per traduir aquestes tres  divisions i no es podien deixar de banda  donar un tracte especial els de pedigrí. Pel tema sindicat i oposició no hi havia problema. Tots eren amics i s’ho anaven combinant i els uns tapaven els altres i cada quatre anys si es girava la truita qui tenien les goles més calentes de protestar passaven a la primera divisió. En un temps prudencial  els uns i els altres anaven arreglant les nòmines dels seus fidels addictes. Llavors entre ells es buscava un interventor i un secretari fidel que firmes el que feia falta i tot arreglat. Tots amics i aquí no passa res. Potser aquests professionals que eren accidentals haguessin optat per la política, però alguns per la seva formació podrien fer més bona feina pel club social dels escollits treballant com a autèntics funcionaris de referència al consistori.

Va arribar el canvi de segle, llavors s’havia de repintar tot plegat perquè es quedés tot igual encara que la pintura superficial fos d’una altre color que les anteriors .

Llavors es va procedir a agafar aquestes taules salarials i posar, per exemple sis categories d’auxiliars administratius. L’excusa fàcil era que els més mal pagats corresponien a nous fitxatges  en el càrrec.  Els  altres ja estaven avesats a aquesta igualtat personalitzada, però clar no tothom llegeix la premsa tendenciosa amb la mateixa intensitat i fe. Clar la gent va protestar i la cosa va quedar aquí. No hi ha ningú que li posi el cascavell al gat. Molta democràcia, molta participació, però ni en terminis de 4 o 5 anys cap polític té por d’arreglar una cosa que clama al cel per si mateix. Petits apunts de color, quatre paraules boniques però ningú és capaç d’arreglar aquest tema. El problema és que els treballadors tenen  el mal vici, una costum perversa, de parlar entre ells i no només tracten aspectes de la cultura i sardinades a la fresca sinó que tenen la dolenteria de parlar de coses de feina i ves per on a vegades aquestes coses surten a la llum. Llavors a l’hora de fer el tallat veies que alguns pujaven de categoria en la versió ascensor i els altres semblaven caragols a la cua d’espera de la Seguretat Social. El comitè és bonic, però entre jugadors de primera divisió, relacions familiars i sindicats verticals costa molt de tirar endavant. All final o vas als tribunals o et quedes com una hortènsia al balcó de casa perquè no vinguin els coloms. Si firmes alguna cosa encara que sigui paper mullat sempre pots sortir a les imatges de la roda de premsa, però generalment et quedes amb les ganes de ser mediàtic i prefereixes el tant estimat silenci administratiu. El gran protagonista de tot plegat.

El ramadà s'obra a la resta de la societat del Vendrell

El Centre cívic del Vendrell va acollir el passat dijous al vespre una celebració comunitària del Fitr ( trencar el dejuni musulmà). Una cinquantena de persones es varen reunir en la sala gran de la planta superior per aquest acte religiós. Hi havia musulmans i d'altres religions que valen voler participar en aquesta cerimònia on no hi va faltar l'oració, música espiritual amb un grup anomenat Adil Alamrani i una breu introducció del ramadàn que molt gustosament vaig portar a terme. També hi va prendre part una jove musulmana, Latifa, que va exposar breument els diferents ingredients que és el que els comensals van menjar en aquesta cerimònia comunitària.
Entre els no musulmans hi havia polítics del consistori vendrellenc, en concret del PSC i de Som poble. De la resta de partits no van aparèixer per aquest acte comunitari en què les diferents associacions musulmanes del Vendrell com Al Manjar i joves i esport van voler mostrar a la resta una de les ceremònies més populars de l'islam com si aquí estéssim davant la sopa de galets de Nadal. . Aquest tipus de cerimònies serveixen per treure la rumorologia perquè tothom pugui conèixer en primera persona com són les altres religions i parlar amb els seus fidels. Una gran iniciativa que indica clarament el camí que s'ha de seguir.