Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dissabte, 31 de desembre del 2011

No només calen subvencions públiques

El cobrament de les factures emeses per una entitat pública pot suposar la supervivència d'una empresa, o en cas contrari, li pot suposar la seva total desparició per falta de recursos.  A part hi ha un tema de l?IVA amb les factures impagades. Hi ha moltes formes d'ajudar a la població  amb subvencions i ajudes de diferents tipusm però una forma de donar un cop de mà a la ciutadania emprenedora es pagar els proveïdors i serveis, en especial, d'aquells més fràgils. Els polítics treballen pe guanyar eleccions i pagar els deutes no sempre fa guanyar votsm però sí que dóna vida els que lluiten per una societat millor amb el seu esforç i la seva suor creant empreses i donant feina.
Article publicat al Diari Segre el 31 de desembre del 2011.

Quan tots s'han de posar en el mateix sac

La UE em recorda a una comunitat de veïns. Aquella que uns paguen més i els altres menys perquè ningú ha post ordre a la comptabilitat i tot rutlla. En el moment que s'ha de posar fil i agulla resulta que els que tenen una economia més sanejada ho podran abonar sense dificultats i els altres els costarà molt més fer front a les despeses. Ara ha estat el moment d'anar tots a una i evidentment que han sortit a la llum les diferències entre socis.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Etapes a la vida

Hi ha una sèrie de punts de referència en el calendari com Nadal, Setmana Santa, estiu. Són punts que et diuen que has superat una etapa i ja estàs en una altra. A la vida aixo no passa. Pots tenir 50 anys i fer com si en tinguessis vint, ningu et marcarà si tu no vols. A vegades hi ha el risc de morir sent jove. Això es bo. El fotut és que només hagis estat jove i no hagis passat cap més etapa.

La màgia s'ha esvaït

En aquesta cúmul de festes i esdeveniments que hem celebrat en les darreres setmanes no podem obviar el darrer de la sèrie nadalenca i que mena directament a les esperades rebaixes de gener.
En aquest país en què la monarquia s’ha mantingut en peu trontollant en alguna batzegada, hem plantat dues repúbliques en la nostra història. Encara hem de continuar venerant la figura dels Tres Reis Mags. Una imatge idíl·lica que ja apunta solidaritat i globalitat. Dos termes que avui estan molt presents en el discurs polític.
Aquests tres personatges màgics que tothom adora en el seu vessant pessebrista, molts detesten quan es tracta de persones de carn i ossos. La crisi ens ha portat a què cada dia els registres de paciència de les persones tingui nivells màxims més baixos. Quan un ciutadà ja no pot aguantar una situació personal que l’afecta en els seus principis bàsics, ja no és tan extraordinari que agafi una escopeta i ho arregli directament amb el primer que trobi al creuar la cantonada. Els efectes secundaris de la seva acció ja no són gaire transcendents en una persona que no té res a perdre. Entre no tenir ni sostre ni diners per posar-se alguna cosa a la boca ja no està tan lluny d’estar a la garjola. Ara podrà tenir la consciència ben tranquil·la d’haver fer justícia quan la societat no és capaç, segons el seu raonament, de fer-ho per la seva banda.
Tot aquest món de la solidaritat i harmonia entre els diferents sectors socials ara més que mai ha saltat pels aires. Si que tenim grans excepcions com la Marató de Tv3 que recapta uns quants milions d’euros amb una finalitat humanitària, però també serveix perquè més d’un netegi la consciència de les seves actituds personals.
En aquest país ens estem enganyant a banda d’aquests tres personatges reials tenim altres símbols i altres virtuts que tot i que tothom hi està oficialment d’acord quan gires el cap veus que la gent mostra els seus sentiments reals que no coincideixen amb el perfil presumptament majoritari
En principi vivim a Espanya, doncs quan per algun motiu encertat o no sona l’himne oficial espanyol no són pocs els qui el reben amb pitades i crits de rebuig. Llavors alguna cosa ens falla quan la gent es manifesta en contra d’allò que presumptament el identifica. El problema és que mai se’ns ha preguntat si volíem ser espanyols o no. Vàrem aprovar la Constitució Espanyola. En aquell llunyà referèndum anava tot el lot inclòs que ens ha portat aquesta mena de transició dirigida pels interessos dels principals partits.
La relació entre les administracions també està fonamentada en uns principis bàsics que les regulen. Arran de la situació actual cadascuna defensa els seus interessos en perjudici de la resta. On abans posava que una li donaria a l’altra x quantitat d’euros per algun servei o ajuda, ara sembla ser que ha quedat escrit que vagi esperant que a ella també li deuen de més enllà. Per tant, que cadascú s’espavili i aguanti el cop.
En aquest país on fins fa quatre dies qui més qui menys tenia superàvit als pressupostos municipals que ara s’han transformat en grans deutes a totes les bandes que exigeixen polítiques de contenció. Algú ens enganyava o no tenia ni borrall d’economia. Alguna cosa ens ha passat perquè ara les caixes resulten que estan ben buides.
Fins ara ens han estat prestant serveis i oferint instal·lacions pel gaudi de la ciutadania. Ara ens diuen que la immensa majoria són deficitàries i que s’han d’anar reduint. Ningun polític mou fitxa per no quedar malament davant l’electorat. Esperem a què ja no hi hagi cap més solució. Llavors ja no tindrem cap ínfima possibilitat de maniobra.
Fins ara que hi havia una economia cofoia ens havíem gestionat els nostres recursos públics. Ara que la cosa està bastant apurada ens diuen que ens apretem fort els nostres cinturons. Però mai reconeixeran que s’han equivocat de ple per haver-nos regalat tantes coses insostenibles econòmicament. Ara ens demanen que siguem solidaris perquè no poden fer front a les despeses. No només la màgia dels Reis s’ha esvaït n’hi ha d’altres que també s’han esfumat i encara no saben com.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 5 de gener del 2012.


Brindem per un 2012 millor



Deixem enrere un any negre i possiblement d’aquí un any no haguem borrat ni de bon tros el pessimisme que pesa en la nostra societat. Entre un punt i l’altre tenim 365 dies per intentar posar una mica d’il·lusió a les nostres vides i a les nostres esperances.
En aquest any passat han passat coses bones i coses dolentes com acostuma a passar. Jo crec que les segones han guanyat amb escreix a les primeres. No podem oblidar que hi ha anys de tota mena que amb el pas de la història es van combinant d’una forma força aleatòria.
Potser la fita més important en els nostres municipis va ser les eleccions del maig passat que van provocar més d’un ensurt i d’una sorpresa en la nostra Comarca. Bellvei i Masllorenç van viure canvis radicals en els seus consistoris després de dècades d’una sospitosa pau interior. El Vendrell va apostar, després d’algun moviment erràtic, per una mena de pacte a quatre bandes en contra d’un partit. Una jugada que si és fa amb certa precisió a les properes pot donar alguna sorpresa inesperada. A més la crispació mundial juga favorablement a aquestes noves formacions que pugen en força a tota Europa. Calafell per la seva banda ha apostat un pacte clàssic a la comarca amb el PP i CiU. Una solució similar que al Consell Comarcal que ha deixat enrere una etapa molt distreta. Per la seva banda, a la Bisbal, les urnes van donar un resultat que molts no esperaven. Però el poble té la raó i mai s’equivoca. Llavors només ens queda esperar les promeses laborals del seu batlle com es van fent realitat en els propers anys. El poble tornarà a emetre el seu veredicte.
Enguany hem aconseguit, només temporalment, donar un cop fort a top manta massificat de Coma-ruga. Però tot apunta que de cara al bon temps tornarem a tenir caliu en aquest punt arran de mar.
Els protagonistes principals han estat les retallades de les quals se n’ha parlat molt però de moment el gran perjudicat va ser el castell de focs de Turismar de Coma-ruga que va patir directament les seves conseqüències. La Generalitat ja n’ha portat a terme unes quantes en els principals departaments com Sanitat, Ensenyament i altres, però la part més gran del iceberg encara queda sota l’aigua. Suposo que al llarg d’aquest 2012 altres administracions es pujaran al carro de les tisorades i el nou flamant president del Govern començarà també la seva estratègia en aquest àmbit.
En aquest any hem gaudit d’una climatologia un xic especial. En el mes de juliol anàvem quasi en màniga llarga i paraigües, però l’estiu ha recuperat amb certa traça els mesos de setembre i octubre. Per tots Sants es podien comprar castanyes quasi en màniga curta.
Els cartells de es lloga o es ven cada dia es més freqüent arreu. Els bancs cada dia tenen més negoci dins el món immobiliari. Els establiments regentats per xinesos o orientals es van introduint amb força a casa nostra, en perjudici dels autòctons que han d’anar tancar pels mals resultats.
En aquest estiu la comarca no ha patit incendis importants i la part negativa se la va emportar Coma-ruga amb els tres morts que van haver de treure de les seves aigües aquest estiu. Vigilància i sancions per combatre els agosarats o desafortunats desafortunats.
En l’esport, l’Hoquei Vendrell i el de Calafell s’han guanyat a pols jugar en la primera competició d’àmbit estatal. Torna amb força aquest esport que sempre ha tingut molt bona acollida en aquesta comarca.
Començarà un any molt dur, primer de legislatura. S’han de pujar els impostos. Ara és el moment ideal perquè comença un nou mandat. En els darrers anys per motius polítics no s’ha fet. Ara doncs és el moment perquè com el poble no té memòria quan torni anar a les urnes ni es recordarà d’aquesta dràstica mesura.
Els BOP cada dia té més lectors en la recerca de feina o per veure si hi ha publicada alguna subhasta o tall de subministre d’aigua per impagament. La vida continua muntats en aquest euro que va unir rics i pobres. Ara estem pagant les conseqüències d’aquesta mena de paradís on tot era possible a comptes del nostre futur ple d’optimisme. El demà ha arribat i ens toca pagar els excessos d’alguns d’ahir. Molt bon any i molta sort.

Article publicat el 30 de desembre del 2011 al Diari del Baix Penedès



dilluns, 26 de desembre del 2011

El Nadal ja és història

Ja hem passat el Nadal i ens endinsem cap al cap d'any. Això ha anat ràpid. A vegades aquests dies són genials, però després de reunir tota la família queda com una buidor, però és normal. Aquest esperit és molt efímer, però sempre s'ha de recuperar, any rera any i que no es perdi

divendres, 23 de desembre del 2011

Molt bon Nadal

Bon Nadal a a tots segons el vostre estil i forma. Una persona potser molt feliç llegint un llibre, cuinant, menjant, jugant a ala wii, fent la migdiada, enviant mensajitos. Què cadascú trobi la fórmula màgica per viure el Nadal amb alegria i optimisme.

dijous, 22 de desembre del 2011

La gent pel cap d'any no anirà al restaurant ni similar

La gent passarà la nit de Cap d'Any a casa amb dos vots. Hi ha un vot que opta per anar a casa dels amics i un altre vot per dormir com una soca. La cosa està clara. Al restaurant no hi anirà ningú segons aquesta enquesta.La crisi es nota.

Escena del pessbre per aquest 2011

Una de les tradicions d’aquestes pàgines amb motiu de les festes nadalenques és  dibuixar, any rere any, un pessebre més o menys actualitzat  tenint en compte els darrers esdeveniments político socials de la comarca. Tot i la crisis, el nostre pessebre gaudeix d’una gran vitalitat. Un pessebre en una situació crítica com l’actual es representaria amb un parell de furgonetes d’antidisturbis de Mossos que vindrien a desallotjar l’establia per ocupació indeguda. Uns metres més enllà trobaríem els membres d’alguna plataforma aguantant una pancarta on hi posi alguna cosa semblant a “volem pa per tothom”. No ens faltarien unes quantes cameres de televisió cobrint la notícia en directe. Fins i tot alguna furgoneta amb una parabòlica en el seu sostre per connectar en directe amb algun programa de màxima audiència. Al final, des del Govern de la Generalitat es decideix posposar uns dies l’acció policial per permetre que es pugui realitzar tot el procés que des de fa més de 2.000 anys es duu a terme a molts indrets del món
En els seus corresponents locals, els responsables polítics farien una lectura acurada dels esdeveniments convulsos d’aquest espai com un fet aïllat dins el municipi. Ens jurarien que la immensa majoria dels veïns de la localitat estan vivint una situació econòmica sostenible  com les finances de la Casa Gran que encara viuen els efectes del superàvit dels darrers exercicis. Segons els portaveus polítics moltes de les  economies familiars del municipi registren un superàvit al tancar el present exercici. Per això, només es pot fer una apujada d’impostos per reduir els problemes a l’hora de col·locar els estalvis. Els membres de la coordinadora de plataformes anti sistema negarien totalment aquestes dades falses a l’hora que valorarien la gran resposta popular de la iniciativa.  Aprofitarien els mitjans allí presents per convocar als oients a altres actes  posteriors de protesta post. Els veïns que ho ha vist amb els seus propis ulls  pensarien que estan parlant de coses totalment diferents.
En aquest marc incomparable no hi faltaran uns quants cartells als diferents habitatges i edificis anunciant el seu lloguer o venda. Inclòs algun més agosarat inclouria amb lletres ben grosses el preu de l’oferta immobiliària. No hi poden faltar un parell o tres de basars xinesos, paquistanesos i un parell de kebabs per donar una mica de color i actualitat a tot plegat. Aquests establiments serviran per adquirir tot el material necessari per a realitza aquesta escenografia temporal. Els establiments de menjar s’encarregaran de subministrar els diferents àpats dels dies als nostres protagonistes.
Els nostres protagonistes estaran lligats per un contracte temporal d’obra o servei fonamentant-se en el salari mínim interprofessional.  Evidentment no els hi seran reconegudes ni les hores extres ni el fet de treballar per torns de nit i dia. Encara gràcies que puguin cobrar abans d’un any. Fa pocs dies es queixaven  dels mileuristes, però cada dia tenen més clar que una persona que cobri una mica menys de 1.000 euros mensuals avui en dia és tot un privilegiat. Els alts índex d’atur que es registren estan trastocant els valors socials que teníem fins ara.
Tots els nostres personatges estaran proveïts d’un smartphone amb connexió a internet i amb perfil al facebook, twitter i altres. Tots ells a banda de la seva imatge física participaran d’una imatge virtual que es podrà veure a través dels ordinadors de tot el món. En aquest espai a la xarxa es podran fer comentaris, veure els perfils dels protagonistes i altres coses que els usuaris podran des de les seves llars.
Camuflades entre les parets i la zona boscosa hi haurà un seguit de cameres de televisió que transmetran les imatges a un parell o tres de pantalles gegants instal·lades en la plaça major del poble més gran del costat. Allí es podran seguir tots els esdeveniments que es succeeixin  en aquest petit estable.
Per la data de la inauguració vindran polítics de tot arreu i de tots els colors que faran els seus discursos lloant la noble iniciativa. També se servirà un pica pica suculent per a tots els presents en aquests  freds a l’aire lliure. Tot i que les finances municipals estan en una situació preocupant, no podem oblidar la nostra imatge de cara als electors. Un bon berenar ajuda molt a mantenir ferm el discurs polític de torn i a suportar les embranzides electorals.
Tots veiem els resultats  de les  retallades del Mas en els serveis fonamentals. Ara cal esperar que aplica  el Rajoy, però ara toca viure el Nadal amb alegria i il·lusió.  Els polítics no ens ho esgarraran pas. Molt bon Nadal a tothom i a gaudir al màxim de les festes sense esgavellar gaire ni la salut ni l’economia..

Article publicat el 23 de desembre del 2011 al Diari del Baix Penedès

diumenge, 18 de desembre del 2011

El PSC s'ha mogut. Això ja és important

El congrés del PSC ha estat un voler i no poder. Dins el PSC hi ha moviments que aposten per més autonomia, però l'aparell del partit no esl deixa moure. Potser haurem d'esperar uns quants anys perquè això passi. De moment hi ha moviment i en públic. Esperem nous capítols. Això de la política hauria de ser més agil que ara que hi ha molts càrrecs que són quasi vitalicis.

dijous, 15 de desembre del 2011

Els col·leccionistes de càrrecs

En el món de la política i del funcionarat com un petit reflex de la vida en general també existeixen els col·leccionistes de títols, càrrecs i altres distincions que els eleva virtualment per sobre de l’alçada dels mortals. En aquests moments de crisis global, en què tocaria repartir els pocs calerons públics que circulen existeixen una sèrie de personatges que mostren un afany i una passió per acumular càrrecs preocupant. Una de les raons perquè això succeeixi és perquè en aquest país encara que hi hagi partits polítics que tot i la seva inspiració democràtica sempre hem treballat una mica en forma de clan o tribu. Trencar aquesta estructura ancestral és una tasca titànica. Ningú s’atreveix a qüestionar aquesta distribució quasi divina perquè la gent té por a perdre els seus propis punts per ascendir en la difícil escala del poder. Si agafes un currículum d’aquests déus vestits al Cortes Inglés com a mínim, i et penses que estàs davant de tota un geni i un crack de la societat. Si vas indagant en el seu perfil vas descobrint que només són una baula més de la cadena de poder. Són obedients amb els seus superiors als qui persegueixen allà on sigui i els tenen idolatrats, encara que sigui només per guardar les formes. En molts casos són càrrecs pseudovitalicis que duren anys i anys fins que es produeix algun canvi sobtat. Llavors et trobes cares noves, però en aquests món aquest tipus de revolució no acostumen a succeir tan a sovint com convindria. Per aquelles persones que no els coneguin, són fàcils de detectar quan et donen la seva targeta de visita que és una mena de resum de grans fites aconseguits fruit de la seva escalada social. No tenen la costum de fer targetes diferents segons el càrrec que pertoca en cada moment. La tendència generalitzada és aglutinar en una targeta de presentació els principals títols que posseeixen amb tots els mòbils, emails i adreces pertinents on els pots localitzar. Com més en puguis trobar millor. Aquesta acumulació de càrrecs també els comporta la seva presència en multitud d’actes públics organitzats per diferents entitats públiques o privades. El que passa molts cops és que els uns i els altres se solapen. La persona en qüestió no acostuma a estar clonada ni res semblant. Si està en una rostada evidentment no podrà gaudir d’unes migues extremenyes. També ho pot fer combinant petites estades aquí i allà. Però de moment els hi és molt difícil estar a tot arreu. Ideal excusa per no anar enlloc o per estar en aquella cita que més gràcia li pugui fer. Si vols que apareguin ràpidament es tracta de posar una càmara de televisió i un micròfon. Llavors sorgeix d’algun costat del voltant com si no volgués la cosa. A vegades algun d’aquests personatges que no acostumen a tenir ni grans discursos, ni donen peu a gaires titulars a banda dels que puguin mostrar en la seva finestreta en les xarxes socials, perden una mica els papers davant del seu públic. Una prova d’això és quan barregen temes en els seus discursos. Es fàcil detectar aquesta tendència quan en una conferència sobre l’esport a les escoles s’hi afegeix alguna menció al món del totxo. Dos camps que ell domina perfectament perquè formen part de la seva vida que molt sovint barreja per donar més cos als seus migrats discursos. L’auditori allí present sap que ha de lloar les metàfores fora de lloc del protagonista de l’acte encara que siguin patètiques. Tot i ser persones que en algun moment de la seva vida és possible que tinguessin carisma, amb el temps es va perdent i aquest es va diluint per acabar desapareixent del tot. Després de descobrir per ell mateix aquesta mancança es va produint una levitació en què l’honorat comença a elevar-se en cos i ànima lentament fins a punts indescriptibles de l’espai sideral perdent de mica en mica el control dels seus orígens terrícoles. Llavors com hi ha altres personatges al seu voltant que han patit el mateix procés espacial comença a trobar en aquests éssers privilegiats punts de trobada i de coincidència que els portaran a viure en un paradís lluny de la terra. Ells viuen en el seu món feliços i intenten baixar a la terra quan menys vegades millors. A vegades en temps d’eleccions Si ho fan és en cercles controlats per no patir cap ensopegada no prevista en el protocol. Ells amaneixen les seves trobades amb anècdotes variades fruit de les seves multifuncions socials. Molts cops també els trobes per internet o en algun mitjà escrit, però llavors és quan actua la seva secretaria mig amagada que s’encarrega de redactar el text que el nostre geni signa gustosament i es posa en els seu discurs infal·lible. 
Article publicat en el diari del Baix Penedès del 16 de desembre del 2011

dimarts, 13 de desembre del 2011

Una lloable iniciativa


En aquests moments de crisis tot i l’esperança del Nadal que tenim a les portes hi ha altres mostres d’optimisme que no podem passar per alt. El passat divendres dia 2 de desembre els Laxe ’ n’ busto varen omplir la sala Manolita de Lleida. Un fet molt destacable i lloable per moltes raons. HI ha molts molts concerts a casa nostra que no reuneixen gaire gent quan toca concert.En especial els que tenim més propers encara que sigui gratuït. És molt fácil donar-se a conèixer el mercat actual, però pujar en les escales en el poder de convocatoria no és gens fácil a no séerque surtis per la tele o la ràdio o facis alguna cançó hortera. La bona música no està prou valorada.El sistema de venda d’entrades el vaig trobar molt encertat iaixò va afavorir que la gent s’apuntes a aquest concert. Una cita superada amb els millors resultats esperem que altres grups tinguin la seva oportunitat perquè la gent els coneguin i tinguin l’oportunitat de difondre el seu art en directe a la resta. Enhorabona pels responsables de la sala Manolita i a tots els allí reunits per donar caliu, un cop més a aquesta iniciativa.

Article publicat al Diari Segre el dia 13 de desembre del 2011

diumenge, 11 de desembre del 2011

Un master és un negoci

Segons la meva darrera enquesta un master és un negoci amb tres persones que han optat per aquesta opció. 2 persones han votat la versió que és necessari i ningú s'ha decantat que és una presa de pèl.

L'Europa que ens apreta

Tothom ha sentit a parlar per pares i avis de la guerra civil. Jo crec que avui en dia anem perillosament a una etapa de postguerra sense tenir guerra. La cosa encara no ha tocat fons. Potser al final només menjaran els pagesos com passava llavors. Esperem que no arribi això. Abans Europa ens donava subvencions i ens ajudava a moltes coses. Ara ens exigeix mà dura i ja veurem com acaba tot plegat en nom de l'Euro. Potser que ens fem del Magrib i serem els reis. Val més ser cap de rata que cua de lleó, o no?.

El tuti fruti de les fires


Avui he anat a la Fira de Santa Llúcia de l'Arboç. Hi havia molta gent i a més feia molt bon dia. Dos elements necessaris perquè la cosa funcioni. En aquesta fira ja fan com a altres on ho ajunten tot. Et posen posar una paradeta de descalcificadors al costat d'una de joieria i a l'altre costat un tiu que fa bocates. No és qüestió d'omplir. Ens hem d'acostumar a valorar les coses no pel volum de gent sinó per la gent que hi va. Si vols gent doncs hi posen embotits i bijuteria barata i aplenes. Hem de treballar les fires concretes amb productes i venedors de la nostra comarca.

dijous, 8 de desembre del 2011

La importància dels preus.

En això de la lluita de preus hi ha coses que s'han d'estudiar perquè a vegades si que donen resultat. Què és millor fer 10 menurs a 7 euros o 100 menús a 3,5 euros? què és millor fer 8 a 3 euros o 200 a 8 euros? Un dels punts claus per entrar en el mercat i agafar clientela està en els preus. Després la gent ja valorarà el material, però de moment els preus són un atractiu de primer ordre.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Què passa amb el Mercat de Nadal del Vendrell?

El Mercat de Nadal del Vendrell al llarg de tota la seva existència s'ha vist de tot, des de un gran mercat a la plaça Nova fins a unes poques parades a la Rambla. Jo crec que el Vendrell necessita un mercat d'aquest tipus que funciona si està ben muntat, però alguna cosa falla perquè no hi ha gaires paradetes i de gent tampoc no n'h ha gaire. No sé que passa, però és una cosa per reflexionar.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Drip Drap Creacions: Els Reis Mags

Drip Drap Creacions: Els Reis Mags: Postals Nadalenques al moment i per encàrreg, amb sobre: 7€ unitat. Aquarel·la. Fins dijous 8 de desembre al Mercat de Nadal del Vendre...

dissabte, 3 de desembre del 2011

Desigual omple de gent però ja veurem la caixa.

Per triomfar en aquesta vida en el món dels negocis una de les estratègies es rebentar preus i si es possible amb marques conegudes i populars com Desigual que està arrassant a Lleida aquest finde. Moltes persones no compran pero passen per allí i mostren que estan interessades en un producte. Ara faltaria saber el resultat de caixa. Però està a tope i això ja és important.

dijous, 1 de desembre del 2011

No necessita més qui més plora


Una de les moltes lectures que es poden fer dels resultats de les eleccions legislatives del passat 20 de Novembre, quan el PSC va tocar fons i el PP va pujar fins a una alçada considerable, va ser que els electors no són tontos. Evidentment que no ho són, però els polítics s’ho pensen o almenys algunes actuacions els delaten.
Sóc una de les persones que pensen que no és el que el PP hagi guanyat sinó que la resta han perdut estrepitosament. A part de CiU i Iniciativa que han pujat traient partida a aquesta ensorrament..
Ara és el moment d’apretar-se el cinturó. El Mas i el seu equip han estat durant els primers mesos del seu mandat intentant practicar algunes retallades socials en diferents àmbits bàsics com la sanitat o l’ensenyament, entre d’altres. Aquí a Catalunya, la gent ho ha entès i han assolit els millors resultats en unes legislatives fins el moment. També ho podem interpretar com que entre el vot útil del PP i el PSC, tampoc no hi havia gaires alternatives. Hem de tenir en compte també els alts nivells de vot en blanc i vot nul. Però anem al que interessa.
Els ajuntaments amb més endeutament de la comarca han començat a prendre serioses mesures econòmico- socials per intentar aguantar la nau abans que caigui en un precipici insalvable. El més senzill és fer retallades als treballadors. No han de fer gaires esforços i alguns són amics i no es queixaran gaire. Un parell de restes i ho tenen tot arreglat i diners ràpids a caixa. Els polítics que s’apliquin uns salaris amb els temps que corren perquè molts tenen doble feina o representativitat. Són els treballadors que només tenen allò i encara gràcies
Aquesta mesura aplicada als treballadors la trobo indignant al veure moltes actuacions polítiques que es realitzen a diferents llocs de la comarca on es llencen sense gaires miraments. Si posem un punt fora del si de l’administració, un dels punts que s’hauria de retallar és el tema de les festes populars subvencionades. Jo estic totalment d’acord que es faci, però hem de retornar als temps no tant llunyans quan al mig de la plaça Nova del Vendrell i a molts llocs hi havia un envelat on tothom pagava per entrar. Si presumim de que tenim la butxaca plena i hem portat grups com Mojinos Escozíos, Mago de Oz i altres amb un caché considerable potser és millor que repartim aquests diners entre altres propostes molt més econòmiques. Es tracta de donar més possibilitats als grups de casa nostra. Qui vulgui aquests concerts, doncs a menys d’una hora de camí té una àmplia oferta. . El concurs de música Track és una gran idea, però prefereixo no parlar d’aquest tema després dels resultats de l’any passat. .Alguns ajuntaments ha actuat una mica com a ONG i s’han de dedicat a comprar andròmines a punt per una reforma total com el Teatre Brisamar de Coma-ruga, fer i desfer un carril bici a Calafell, pagar hores extres a treballadors amics que les feia des de casa mentre mirava la tele. Jo trobo que aquesta manera de fer ha arribat al seu fi. Ara hem d’assegurar en primer terme el pa i l’aigua a la gent. El més fonamental que tots els ciutadans tinguin pa, roba, sostre, aigua i llum. A partir d’aquí discutim que és el més convenient. Hem d’oblidar que l’Ajuntament és la caixa oberta per a tots aquelles que vulguin muntar una festa o celebrar que ja no són tan joves.. Hem de fer una política amb cara i ulls amb certa coherència. No necessita més qui més plora. Segurament hi ha gent que calla i no es mou de casa per no molestar que ho necessita més que els que es dediquen a trucar portes i concertar entrevistes amb els polítics per millorar la seva vida.
A mi la cosa que em preocupa seriosament és quan tallen l’aigua a les cases. Molt més que un nen no faci activitats extraescolars, que també són important, però hem d’establir unes prioritats per seguir, no negant el pa amb els uns i tirant coets perquè la resta els pugui veure des de la finestra de la seva segona residència a la platja. S’han d’establir unes prioritats i complir-les. Els ajuntaments poden pujar els impostos fins el màxim legal. Algú és pensa que si la gent no pot ni pagar l’aigua satisfarà l’IBI o les escombraries?
La cosa és seriosa i hem de fer les coses amb cara i ulls. No s’hi val a badar sinó a les properes eleccions hi ha partits que val més que no es presentin. Si a la política s’exigissin responsabilitats per les mesures que s’han pres en nom de la ciutadania, a part que alguna entitat púbica ja faria dies que hagués tancat les portes, alguns polítics estarien en el millor dels casos inhabilitats per tocar un cèntim públic. És el moment de netejar tot una generació que ha pujat amb aquesta versió dolenta de la democràcia que tenim. Hem de donar pas a una nova generació. Els que manaven ens ha portat fins aquí quan el vent bufava de cara imagina ara que bufa d’esquena on ens poden portar. Hem d’estar a l’aguait. Els polítics que s’apliquin uns salaris amb els temps que corren perquè molts tenen doble feina o representativitat. Són els treballadors que només tenen allò que és molt més minso i són moltes administracions que hi volen posar mà.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 2 de desembre del 2011



Joves estafadors vénent loteria al Vendrell

Al Vendrell, l'altre dia em van explicar que una noia d'uns 16 anys ven participacions de loteria de Nadal en nom d'un insti. La gràcia és que els números son fa un parell o dos d'anys, però ella diu que es van equivocar a la imprempta o similar. No en compreu perquè ni són vàlids ni aquests números són de cap insti del Vendrell. Aneu al tanto que avui en dia el més tonto fa rellotges.

L'enxaneta una peli reportatge de castells molt recomenable

Feia dies que volia anar a veure aqueta peli de castells que s'anomena  l'Enxaneta. Em pensava que seria tipus documental del canal 33. És una llàstima que de per aqui a la zona només la facin a les Gavarres i en una sessió diària. He de reconèixer que m'ha agradat per molts motius. No es fa pesada. Els comentaris de ls protagonistes són molt normals i no estan gaire tractats i surten molt naturals. Hi ha imatges molt interessants. A més hi ha gent que surt a la peli que conec personalment. Us la recomano. Només es pot veure en 3 d i la veritat és que val la pena. El dia de l'espectador és dimecres.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Important el model xinès

Abans volíem que els xinesos tinguessin els mateixos privilegis socials i laborals que nosaltres. Però jo crec que cada dia nosaltres som més xinesos i anem perdent aquesta societat del benestar que volíem exportar. Ells són comunistes amb moltes particularitats, nosaltres som lliberals i la cosa és molt diferent.

Aquest diumenge us espero a Albinyana

Aquest diumenge durant tot el dia a  Albinyana se celebra una interessant fira d'artesania. Us aconsello que hi aneu i conegueu els seus carrers i places. Aquest és un dels pobles del Baix Penedès amb més carisma que ha sabut conservar gràcies a la crisi i que els seus veïns són molt especials. No em falleu. Esperem que faci sol i Albinyana s'ompli de gent que vulgui gaudir d'aquesta fira, del sen entorn i com no de la seva gent.

dijous, 24 de novembre del 2011

La tecnocracia ens espera

Alguns partits polítics en les darreres eleccions municipals van mostrar un interès per la seva renovació en els càrrecs públics. Només cal veure el cas de CDC a Calafell i el PSC al Vendrell, però altres es resisteixen a esmenar les primeres posicions de les llistes municipals. Estem parlant de polítics que curiosament s’han quedat enganxats a la cadira del poder. No estan disposats a moure ni un dit. Si fessin eleccions per escollir el candidat dins la formació encara hi hauria sorpreses. Llavors si aquest acte democràtic s’arriba a produir es porta a terme amb les possibles opcions ja eliminades. Només és es presenta un candidat que ha d’aplegar tots els vots. Seguint el mètode democràtic cubà. Evidentment guanyarà. Quan la democràcia, la transparència i altres nous valors entrin en els partits majoritaris potser ja serà massa tard. En alguns països com Grècia i Itàlia ja han trobat a les primeres fileres del poder la figura del tecnòcrata. No estem davant d’un polític que ha de vetllar per guanyar vots i si arregla alguna cosa tot això que té de bo. Estem davant d’un científic en política que el que ha de fer és tirar endavant el país i que es perdi el menys possible en el camí. La seva actuació potser no agradarà a tothom, però segurament traurà les castanyes del foc al país. La seva funció és adreçar la situació. Evidentment quan la seva tasca acabi, deixarà el càrrec i tornaran els polítics de sempre amb més o menys encertada disponibilitat a no tornar a caure en el mateix parany.
Potser al final als municipis també s’haurà de buscar una persona amb aquest perfil. Per uns mesos o anys, ens oblidem dels polítics que tenim. Anem per feina per arreglar tots els elements que funcionen malament i de pas li donem una mica d’optimisme als seus protagonistes.
Jo crec que aquesta figura, ara per ara, la veiem llunyana. Tot apunta a què com a molt aquest càrrec encapçalaria un estat. No perdria el temps en cap autonomia, ni molt menys en un municipi. Però potser per força major, algun dia ens caurà a sobre perquè ens l’hem guanyat a pols. No a tot arreu evidentment. Hi ha municipis molt sanejats que funcionen com un túnel. Tot el que entra surt. No aprofiten cap més inversió ni altres finançaments. Això tampoc és gens bo. Entre aquest mètode tradicional i el que algunes entitats públiques estan portant a terme hi ha un ventall molt ampli. En aquest espai buit és on podem trobar la solució ideal per arreglar la nostra situació.
Tot això de les dretes i les esquerres ja ha passat a la història. Espanya forma part de la UE i com no, de la zona euro. Espanya desenvolupa una política com una comunitat autònoma de la UE. No podem aspirar a gaire gran cosa més. Potser les eleccions que ens semblen menys importants com són les del Parlament Europeu resulta que en realitat són les que en el fons ens afecten molt perquè tots pengem de l’euro. Si el nostre ajuntament renova la xarxa d’aigua potser és perquè hi ha subvenció europea que la finança en part, perquè per ell sol no l’ha podria assumir econòmicament.
Qui realment dirigeix les regnes d’aquest país no són els polítics. Ells només es dediquen a posar la lletra als números que marquen els economistes i lobbys. Però en realitat, amb el temps Europa va perdent poder de decisió en el seu propi territori. Les noves potències mundials estan comprant deute públic espanyol i de la resta de països de la UE com està fent la Xina. Això només vol dir que aquestes nacions llunyanes dia tindrà un pes més important en les nostres actuacions encara que sigui un polític de casa nostra qui faci la proposta. En realitat només està movent les fitxes de la partida segons li estan indicant de l’altra punta d’Àsia.
Les coses estan canviant dia a dia. Fins ara érem uns privilegiats que ens permetíem el luxe d’escollir uns partits que havien de complir un programa electoral que podia tirar més a un cantó que a un altre. Potser a partir d’ara, només tindrem uns professionals que l’única cosa que vetllaran és que al final de l’any els resultats no siguin negatius i no caiguem en la recessió. A partir d’aquí segurament cauran molts caps, estructures i altres aventures que tot i contribuir al medi ambient i la sostenibilitat social no són viables econòmicament. Per tant no interessen. Entre tots ens ho hem buscat. Bé, la gent com tu i jo no hem fet res per arribar fins aquí. Les grans fortunes, els lobbys i els bancs més importants han sortit a la superfície i han decidit menar el timó ells mateixos. Han descartat els polítics en la seva posició grumets prometedors. A partir d’ara, sota el nom de la tecnocràcia dirigiran aquest país i la resta que ens envolten per arribar a cap de mes amb uns resultats econòmics el més sanejats possibles.

Article publicat el 25 de novembre del 2011 al Diari del Baix Penedès

dimecres, 23 de novembre del 2011

Josep Poblet, tot una figura en la nit vendrellenca.

Avui al proprama que fem per la Ràdio he parlat amb el Pep Poblet, responsable del Rustic. Una persona amb moltes coses per explicar i que no acostuma a ser convidada. Realment val la pena. Ha estat un descobriment en aquest món de la ràdio que cada dia trobo més interessant. Està a la web de ràdio el vendrell. Pel simple fet que hagi aguantat 20 anys el seu local ja és un dada digne d'enveja per molts altres que ho han intentat.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Una botiga de segona mà al centre del Vendrell

Al carrer Sant Magí del Vendrell per la zona mitja hi ha una botiga nova de compra de coses de segona mà. Es poden trobar des d'aparells de música, fins a cotxes de nen, passant per cascos i altres elements. Hi ha coses que les compren i te les paguen i les altres les deixes en dipòsit a veure si algu ho compra. La veritat que aquest és un negoci que està a altres llocs i que al final també ha arribat a casa nostra. Esperem que tingui molt bona acollida doncs els temps que correm són molt apropiats.

Ni Rajoy ni Rubalcaba, ase català

En la meva darrere enquesta la pregunta anava sobre política. Els protagonistes eren Rajoy o Rubalcaba i per despistar vaig posar l'ase català. Doncs aquesta ha estat qui ha guanyat la votació. La cosa está molt animal.

La destrucció d'un mite Shakespeare, Anonymus

Feia dies que tenia ganes de veure Anonymus que anava sobre la figura del gran Dramaturg William Shakespeare. La peli és una mica llarga, al principi amb tant i venir amb el temps et lies una mica, però al final li vag agafant el sentit. La proposta és desmuntar la figura d'aquest gran escriptori anglès i el situa com una persona amb ganes de protagonisme i que es dedicava a signar obres que no eren seves. Realment si el que diu és veritat l'escala de valors dels literats universal patirà un gran canvi en aquest autor que si que va existir,  però no era ell. S'ha de veure.

dijous, 17 de novembre del 2011

Realitat i ficció en els nostres carrers


Una de les estrelles de les ultimes actuacions urbanístiques al Vendrell ha estat la plaça Germans Ramon i Vidales que ens mostra un interessant combinat amb alguns personatges del Vendrell ficticis i literaris. Una obra que han executat amb gran encert el Jordi Llucià i la seva filla Iraida. Una manera molt digne de recuperar un dels espais del centre del municipi que podria haver caigut en una altra dinàmica totalment oposada de la que ha estat objecte. El darrer que s’ha afegit amb motiu del còlera crec que trenca una mica l’ambient global de l’espai, però amb el temps s’acabarà d’esbrinar si finalment encaixa en el conjunt pictòric.
En aquest municipi atès que no tenim una planificació urbanística amb cara i ulls i si la tenim, constantment és víctima de canvis i alteracions segons com bufin els vents ens hem de cenyir a aquelles actuacions puntuals que han marcat la història d’aquest municipi. Des de la persona que va salvar el pont del Pardo en el seu moment. Va preferir la seva salvaguarda a la seva destrucció encara que hagué estat malmès pel pas del temps. Un altre punt que ens honora és el que s’ha portat a terme sobre el món Pau Casals. Hi pot haver coses millors o pitjors, però sempre s’ha tingut un mirament especial. No cal dir el Museu Déu amb les obres allí guardades fruit, en part, del boom immobiliari dels darrers anys que el seu propietari va saber transformar en art. Tenim la cascada de la Rambla ocupant, aproximadament, el lloc que el passat franquista també va voler deixar testimoni del seu pas, però que amb el pas del temps s’ha vist totalment esborrat de la via pública.
Aquesta placeta del cap de dalt del carrer de Mar estava ocupat per un edifici vell on l’Ajuntament del Vendrell guardava una part dels seus arxius. S’havia comentat molts cops per la casa gran que s’havia de tirar a terra i construir-ne un de nou. Inclòs amb una mica d’imaginació ja es veia un passadís per sobre del carrer de Mar que unia els dos espais municipals.
Al final, amb intervenció de diferents persones, polítics i altres personatges de la societat vendrellenca s’ha convertit en el que tots podem admirar. La persona que va donar el vist-i-plau potser el principi no ho tenia gaire clar perquè era nou al municipi i a vegades les novetats costen un xic de digerir, però de bon començament ja es veia que la cosa pintava molt bé. Ara per ara molta gent es mostra cofoia del resultat final.
El que s’hauria de fer per donar una mica d’ambient al municipi és algun tipus d’actuació semblant que deixés una mostra d’art en un altre racó del municipi. L’any 1991 al poble de la Garrotxa, Santa Pau van organitzar un concurs d’escultures ocupant espais públics del municipi. Ara, 20 anys després, es poden admirar una desena pels seus carrers i places.
El que s’ha fet fins ara és fer concursos o mostres de grafits a les parets de la Riera de la Bisbal que em sembla molt bé. Però destinar l’art a les parets d’aquesta llera és com voler-ho deixar en un segon terme. No crec que sigui el millor lloc. Dins el municipi hi ha punts que segurament podríem donar molt de si amb el consentiment dels propietaris.. Hi ha art d’aquest tipus més actual que evidentment no els deixaria sortir del lloc on han estat destinats, però n’hi ha altres artistes que es mereixen un lloc més digne i amb més moviment. No és pot posar tot dins el mateix sac.
Ja sé que és mal moment per tot això, evidentment. Molts cops és una qüestió de planificació i saber invertir els pocs recursos que hi han amb encert i bon gust.
Hi ha molts punts al Vendrell i a la resta de comarca que amb un xic d’imaginació podrien patir un canvi substancial molt important on tots hi guanyaríem a mig i llarg termini.
La Iraida i el seu pare ens han demostrat la diferència que hi pot haver entre tres parets fredes i una món virtual ple de llum i color. Si que té un cost material, però a vegades pot ser molt més interessant que altres actuacions amb la mateixa finalitat, però que no tenen tanta vigència en el temps i reculli tants suports populars i estigui tan fotografiada com aquesta. Esperem que aquest esperit segueix en altres punts del Vendrell i comarca. Són alguns dels trets característics que ens diferencien del nostre entorn.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 18 de novembre del 2011

dimecres, 16 de novembre del 2011

Ensenyaments més útils a les escoles

Als instis i als coles en general ens haurien d'ensenyar a cuinar, saber triar els aliments millors, a cosir, ensenyar quatre nocions de bricolatge, una mica de mecànica, nocions sobre salut i primers auxilis. Són algunes coses que serien molt més necessàries i útils que algunes de les coses que ensenyen que també són importants, però primer hem de coneixer-nos millors a nosaltres mateixos. Algun dia arribarà. En alguns paisos ja fan coses semblants.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Rics, però en realitat més pobres

Ara que tenim molts aparells per dir-nos coses no sabem que dir-nos. Ara que tenim molts aeroports on anar no tenim peles per volar. Ara que tenim molts estudis i masters no tenim feina. Ara que tenim molts polítics no tirem endavant. Sort del Barça que ens ajuda a ser feliços i sinó a gaudir amb al bop esponja.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Winter, una peli infantil per a tots els públics

Avui he anat a veure una peli familiar, abans en deien infantil. El seu títol és Winter.  Jo em pensava que seria més infantil, però la veritat que és força entretinguda amb algunes escenes divertides. A més la història que explica és real i els personatges ho fan força bé. Si voleu passar una bona estona ja ho sabeu.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Unes eleccions totalment prescindibles

Diumenge, dia 20, viurem unes de les eleccions més inútils dels darrers anys. Tenim un guanyador segur amb una més que possible majoria absoluta. Tenim un munt d'abstenció, però això és el menys important perquè els polítics passen d'això. A més la política que s'ha de portar a terme ve guiada per Alemanya i França i els poders fàctics d'aquest país com la banca. Per tant guanyi qui guanyi tindrem el mateix. Encara que fossim independents sinó trobessim petroli o or amagat dins les muntanyes de Montserrat tot seguiria igual.

divendres, 11 de novembre del 2011

La gent no creu en Déu.

Segona la meva darrere enquesta la gent no creu en Déu, 2 persones apostaven per aquesta opció. Una persona si que hi creia i els altres només quan ho necessitaven. La cosa està força clara o no? O no hi creu o només pe interès

La Fira de Vilanova ha recuperat la gràcia

Avui he anat a la Fira de Vilanova i m'ha agradat molt tal com estava distribuït. La fira estava en tota la Rambla i en el solar de l'antiga Pirelli. A més en la plaça Mediterrani hi havia una mena de Mostravi. Igual com al Vendrell hi ha un apartat important dedicat a la teca que és el que més triomfa, però també hi ha llocs per les empreses local i grans marques. Durant un temps va passar per un moment crític, però ara torna a reexir.

dijous, 10 de novembre del 2011

Importants canvis en la cinquena trobada de fans de Lax'n'busto

La Societat del municipi de Sant Jaume dels Domenys va acollir el passat dissabte, dia 5, la cinquena trobada del Club de Fans dels Lax’n’Busto on hi van prendre part unes 75 persones de totes les edats. Enguany la cita es va portar a terme per la tarda i va consistir a part de les tradicionals fotografies i intercanvis d’impressions amb els 6 components del grup, en un concert acústic. Al llarg de gairebé una hora que va durar aquesta audició especial els seguidors van poder demanar algunes peces del grup que van interpretar per a un públic entregat a la festa. Entre les cançons que es van poder escoltar van estar “La meva terra és el mar”, “Intuïció”, Les Nits del Liceu”, “ Fum”, entre d’altres. En el mateix local també es podien adquirir samarretes i altres elements del merchadising del grup. En el transcurs d’aquest concurs, la presidenta d’aquest grup de fans, Lali Berlanga, va anunciar la seva dimissió. Els membres del grup li van fer un obsequir per premiar el seu treball al front d’aquesta entitat. La presidenta sortint va apuntar que més endavant hi hauran novetats sobre les noves persones que es faran càrrec de tirar endavant amb aquest club de suport a aquesta formació de música que enguany ha complert el seu primer quart de segle. Els participants es van emportar a casa un record d’aquesta trobada que tots esperen poder continuar en els propers anys.

El Lot de Nadal

En la meva trajectòria d'articulista del DIARI amb més de 15 anys d’experiència amb poques treves et dones compte d'un seguit de temes i personatges que es van succeint amb el pas del temps. Ja fa uns anys que per aquestes dates tinc la mania de dedicar l’article a un tema sobre un d'aquestes coses trivials que ens acompanyen al llarg de l'any, però al seu darrera sempre es poden amagar aspectes molt més profunds que ens afecten a tots. Només és qüestió de llegir entre línies i no deixar-se portar per la simple gracieta com ens tenen acostumats massa cops els polítics. Em de saber interpretar tota aquella informació que rebem sinó estem condemnats a caure en la pura ignorància. El tema com apunta el títol és el lot de Nadal. Un d'aquests elements que són excusa fàcil per discutir a l'ascensor, a la botiga i allí on faci falta sense que en principi hi hagi cap motiu per generar cap enfrontament important. Una variant del parlar del temps, però amb un xic més de personalitat. Fins ara sempre ens han donat lots de Nadal a la feina. Hem passat per moments dolços i optimistes abans que arribés, sobre el 2007, la crisi del totxo. La cistella consistia fonamentalment en els tradicionals torrons, cava, vi, polvorons, neules, pots de pinya o derivats. En els darrers anys la figura estrella era el panettone, un dolç importat d'Itàlia que havia tingut una excel·lent acollida entre els treballadors. Cada any l'empresa ens ha regalat un detall: un any va ser el torn d'una mena de maleta de viatge de color vermell, un altre any un decantador de vi ( va costar un xic esbrinar la seva utilitat real i no pensar que era una mena de gerro floral modern), no van fallar les tasses pel cafè amb llet i altres històries prenadalenques. L'any passat amb la crisi vàrem arribar als serveis mínims en el tema de lots nadalencs que consistia en les “tres maries” dins una capsa de cartró, una ampolla de cava i dues de vi. Enguany que estem batent records i ascendint en les primeres posicions d'endeutament a nivell català i espanyol, jo crec sincerament que no hi haurà o no hi hauria d'haver cap mena de present nadalenc. Això seria el més lògic mirant tal i com està el patí i la butxaca. Però tal com he dit molts cops la finalitat dels polítics no és arreglar el municipi ni que tot vagi com una seda, sinó que el seu objectiu és guanyar eleccions. Si ho mirem des d'aquest punt de vista. ¿A veure quin polític dels actuals s'atrevirà a dir que enguany no hi ha diners pel lot sense tenir remordiments de consciència en els seus fòrums interiors i sense que l'acusin després de perdre algunes eleccions per la seva culpa? Llavors seguint aquesta filosofia clarament electoralista i el quedar bé, crec que alguna cosa caurà. Suposo que serà com l'any passat amb una “Santíssima Trinitat” del món vinícola local. El més adient pels temps que corren és no repartir cap lot en aquest Nadal. Gràcies que arribin les nòmines que corresponen sense cap tipus de retallades ni similar. Ara si es fan per alguns que es facin per tots igual. Si aquests diners que ens estalviem els dediquem a altres menesters de caire social ben destinats siguin. Ara si s’utilitzen per pagar algun àpat o festa per glòria i honor dels seus organitzadors, millor que es distribueixin entre els seus treballadors perquè com la grossa de Nadal segurament estarà més repartida. En els moments que estem és qüestió de prioritats. Ara falta decidir per quin cantó ens decantem, tenim en compte que no podrem atendre tots les necessitats com fins ara. Si fins ara parlàvem d'inversions, ara toca treure la qüestió més políticament correcte de per on no retallem? Hem arribat dalt de tot, com els castells, ara hem d'anar baixant per tornar a pujar més endavant. Hem de saber fins a quin punt podrem baixar i a canvi de què. A veure que passa tot plegat, hi ha molts sectors públics, com ensenyament, seguretat pública, sanitat que les pagues dobles de Nadal patiran algun sotrac, perquè el tema lots ja fa anys que els han perdut de vista. A veure que passa a l'administració local. A veure si li posen el cascavell al gat o continuem en aquesta ambigüitat perillosa amb paladar de ric i butxaca de pobre. 
Article publicat el dia 11 de novembre al Diari del Baix Penedès

dimecres, 9 de novembre del 2011

Els temps estan canviant

Avui he entrevistat a la ràdio a Santi Julivert. Un gran jugador del Vendrell que ens ha explicat les seves aventures en aquest esport tan nostrat. Ell aconsellava a la nova gent que si han d'escollir entre estudiar i practicar algun esport que estudiïn, jo crec que això ja és història. Tal com està el patí ja no saps que és millor i potser que un jugador d'hoquei es guanyi molt millor la vida que un arquitecte o un advocat. Els temps estan canviant.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Els polítics camí de mart

Avui molta gent parlava del gran debat entre Rajoy i Rubalcaba. Uns el veien d'una manera, els altres d'un altre, però no té ni un 10% del que pot tenir un Barça Madrid o la boda de la Duquessa de Alba. Cada dia els polítics estan més lluny del poble i encara que ho intentin no aconsegueixen resituar-se. Els qui estan millor ubicats no hi ha ningú que els voti. Al final veurem els polítics com a mig marcianos de color verd.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Un golpe de altura es deixa veure

L'altre dia volia anar al cine i no hi volia anar perquè la crítica que havia llegit a la Vanguardia no la deixava gaire bé. Avui m'he atrevit i dins les pelis tontes que fan per riure amb els de sempre, està força bé i tot. Passes una bona estona. Si la recomano perquè fa el paper que ha de fer, no més, però tampoc menys.

dijous, 3 de novembre del 2011

Des de la pinya d'un castell

No havia viscut mai l’experiència de formar part de la pinya d’un castell humà, una de les tradicions més arrelades a casa nostra. El dia de la Fira del Vendrell va succeir aquest fet, fruit purament d’una qüestió circumstancial. Després dels versots dels diables, es van situar a plaça Vella del Vendrell les quatre colles protagonistes de la diada: les dues de Valls, Colla Jove de Xiquets de Tarragona i els amfitrions. La meva posició, a l’entrada mateix de la porta central de l’església del Vendrell, em va limitar molt anar a un altre lloc de la plaça. Llavors vaig interpretar que, indirectament, em convidaven a quedar-me allí una estoneta. Vaig començar amb els de Tarragona que tenia quasi a sobre mateix i estava rodejat pels seus membres. A la segona ronda, em vaig animar i em vaig incorporar a la seva pinya. Vaig prendre part en els dos castells de nou que varen fer i en el pilar de comiat. Evidentment, com tenia els Nens al costat també vaig donar un cop de mà a la colla local. Des de la meva posició amb el cap enganxat a l’esquena del davant només s’escoltava la veu de qui anava ordenant a tots els components el moviment oportú per la bastida del castell. Pis a pis, informant a cada pas de com s’estava perfilant en les parts més elevades. El so de la música aportava la informació complementària a aquesta gesta ràpida de carregar i descarregar el castell. Evidentment no vaig poder veure tot aquest procés que anava seguint per la veu. Era igual ja trobaria per la premsa o televisió la foto o les imatges de com s’havia desenvolupat. Abans hi havia polítics que baixaven i formaven part de la pinya, jo recordo el Jaume Domingo i el Josep Lluís Pascual que ara prefereixen els balcons més enlairats. Aquest cop va ser el torn de Jimmy Pinyol que ja el dia abans en el concert del seu grup ja va convocar a la gent a aquesta exhibició castellera. El regidor de Medi Ambient es tornava anònim dins la pinya dels locals. És molt interessant veure la coordinació i la preparació que tenen els castells per fer realitat la seva tasca. Primer de tot, la canalla la van portar dins l’església perquè no veiessin si queia algú en els altres castells. Dins el temple estaven entretinguts amb altres històries perquè els passes el temps més ràpid i estessin distrets i contents per complir la seva missió amb més celeritat. La resta anava seguint fil per randa les ordres del cap de colla que se situava al mig de la pinya. Ell anava ordenant la col·locació dels diferents membres de la pinya per fer un conjunt ben sòlid i assolir el seu objectiu. Amb rapidesa tots complien la seva missió i tasca encomanada. Tots eren una gran família que tenen un clar objectiu: fer i desfer el castell. La canalla van arribar en el moment oportú per enlairar-se fins els pisos més elevats. Un darrere l’altre van pujant i pujant per assolir la construcció. El pas següent va ser desmuntar la construcció realitzada amb rapidesa i tots aportant el màxim de si. Començant pels qui formen part del tronc del castell fins els qui els ajuden a fer la seva tasca Una de les coses que cal destacar és l’educació i formalitat amb què tot aquest moviment de fer i desfer es produeix. Sempre s’apliquen unes formes molt correctes en el tracte entre castellers i amb aquelles persones que també s’hi apunten esporàdicament. Al final de tot, tots es feliciten i aplaudeixen per haver contribuït en la proesa conjunta. No cal dir que els membres d’altres colles també donen un cop de mà. Si això ho traslladem a la realitat, podem veure que el món es pot veure des de tres punts de vista. Des de dalt, com és la posició que adopten molts polítics que a través de la tarima, l’escenari, el balcó o la premsa veuen el seu entorn des d’una alçada real o virtual. L’altre punt és la d’aquells que estan immersors en la realitat i no poden veure el que passa al carrer. Un exemple simbòlic podria ser els que estan immersors en la pinya d’un castell que no veuen com evoluciona la construcció. Uns altres són com els cuiners d’una cuina que no saben que passa fora realment, encara que alguna cosa poden intuir pel que tenen a les mans. La majoria de persones ho mira des de la mateixa alçada. Un fet que et permet tenir més objectivitat que les altres dues opcions, però de tant hem de provar mirar-ho de dalt i de baix per tenir una imatge global d’un fet puntual. Un exercici que ens ajudarà a ser més objectius amb el nostre entorn.
Article publicat al Diari del Baix Penedès el 4 de novembre del 2011

dimecres, 2 de novembre del 2011

Poc interès per les eleccions generals

Fa anys que vaig veient les eleccions com passen i tret de les europees, fins ara no he vist unes tan tranquis com aquestes. La gent ja passa de tot plegat i jo crec que com més sortin els polítics potser els votaran menys, encara que els mitjans oficials fan el que poden, la gent està bastant out de tot plegat. Però tal com està muntat encara que votin els qui presenten algú sortirà, per tant, tot arreglat o no?

dimarts, 1 de novembre del 2011

Un dia genial per la Garrotxa

Avui els amics del Guacamole hem anat d'excursió a Olot i Santa Pau. Un dia molt interessant. Hem fet una mica de tot, des de pujar a dins al crater del volcà Magadalena, fins a passejar pels carrers d'Olot. La veritat és que Catalunya és petita i en un tres i no res et pots plantar a l'altra punta de les quatre comarques. A més el dia ha acompanyat i hi havia molta gent i molts crios. Com a nota a destacar també hi havia molts gossos. La veritat que la Garrotxa això del turisme si que s'ho creu i s'ho treballa i ho tenen molt ben muntat. Altres comarques n'haurien d'aprendre.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Un Tíntin pels enamorats del company de Milú

Feia ganes qque tenia ganes de veure la proposta d'Steven Spielberg sobre Tintin. Al final ha arribat a les cartelleres en aquest cap de setmana que és mig pont i és ideal per anar tota la família al cine. Ahir la sala estava plena fins dalt. A mi el Tintin ni m'agradava ni em desagradava, no em deia res. La peli he de reconèixer que està bé, molt ben feta amb efectes especials, però em continua sense agradar aquest serè de dibuixos d'Hergé. La gent que li agrada s'ho va passar bé. Jo potser hauré de començar a llegir còmics del company de Milú.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Quan les famílies no poden pagar ni l'aigua de casa

Els números i les estadístiques es poden vendre de moltes maneres als votants. Els polítics d’això en saben un bon tros i ho utilitzen fins i tot amb excés que pot arribar a ser preocupant. En els dos o tres anys anteriors no s’havia pujat ni un cèntim en les ordenances municipals perquè la situació política de l’equip de govern era molt delicada.. Per altra banda, també als qui votaven en contra, PSC, se’ls hi podia fer un favor polític que no convenia de cara als comicis passats. L’excusa perfecte per capejar el temporal en forma de crisi que ja es notava amb contundència en les capes socials més febles i anava pujant. Un 50% i escaig de la ciutadania va votar el passat mes de maig i arran de les seves preferències va sorgir una nova composició municipal. Tot i algun moviment en fals en els primers dies cap a coalicions políticament no molt ben vistes, però que molta gent desitjava des del seu anonimat, al final es va fer una mena “tots contra ells” o “tots a favor del Vendrell”. Cadascú que agafi la versió que li faci més patxoca. Portem un mig any en funcionament d’aquesta mena de govern bicèfal de cara a la galeria, encara que oficialment només una persona exerceix d’alcalde. Segons el pacte ambigu entre les diferents formacions, a mitja legislatura li cedirà el torn a l’altre. En una situació aproximadament normal arran del canvi hauria de dimitir el primer batlle per donar pas al següent de la llista, però al Vendrell això segur que no passa. Aprofitaran fins el maig del 2015. En aquesta combinació de quatre partits es poden fer dos tipus de política: per una banda que vagin tots a una amb idees noves fruit de les noves incorporacions en especial en les files JpV i PSC o mantenir-se ferms en la mateixa tònica anodina general dels darrers anys, CDC i PP. Pel que s’ha vist la cosa va per la segona opció. Jo confiava i encara confio amb la Laia, L’Eva, el Jaume, el Kenneth a veure si donen un cop de timó a la línia dels darrers anys i entrem en una nova dinàmica millor per tots plegats. No tenen gaire experiència i el dia a dia se’ls menja. A banda, la situació actual no acompanya, però alguna cosa es pot fer a part de finiquitar el lloguer de la casa del Mumbrú i eliminar el transport escolar. Dues mesures que arriben massa tard i no sempre prou bé. Estem en un any postelectoral en clau municipal. Llavors és el moment que toca de pujar el màxim els impostos de la legislatura. Totalment al contrari dels anys previs a eleccions quan no es pot tocar res, ni un cèntim amunt. Al meu poble, Albinyana, l’any 2011 es pagaven 120 euros per casa en les escombraries domiciliàries. Ara al 2012 en pagaran 160. En canvi, al Vendrell que són més bones persones i més comprensives, al 2011 en pagaven 63 i al 2012 en pagaran 90 euros, quasi la meitat que Albinyana. Tenint en compte que a Albinyana per població has d’anar en alguns casos 400 metres a tirar la brossa recicable perquè els contenidors estan lluny els uns dels altres, cosa que al centre del Vendrell no succeeix per la densitat demogràfica de la població. Els uns i els altres ens enganyen perquè la recollida de la brossa costa més del que realment paguem. Per abonar la diferència, que al Vendrell arriba al 50 % del cost del servei es treuen recursos d’altres entrades del pressupost que no sigui directament la butxaca de l’usuari de les escombraries que és tothom. La realitat és que la crisis continua igual o pitjor que els altres anys. Si mirem el Butlletí de la Província de tant en tant veurem la llista de morosos de l’administració per diferents conceptes, embargaments i altres. Entre aquests, tots aquells que se’ls talla l’aigua per impagament. En les darreres setmanes al BOP de la província es podia veure dins el Vendrell un llistat de més de 200 persones amb les corresponents famílies. Potser hi ha inclòs algun garatge i algun pis de lloguer sense llogaters. La majoria són famílies que suposadament no poden pagar uns 20 euros i escaig cada dos mesos perquè surti aigua per les aixetes. No és un luxe sinó una de les necessitats més bàsiques. Això es preocupant. Molt preocupant. A part d’aquesta informació en alguns cops s’ha utilitzat per motius polítics, la realitat és molt crua i la tenim aquí a casa nostra. El que hem de fer és gestionar millor els nostres diners i estalviar-se despeses com Turismar, fires i altres històries desfasades, vigilar més les subvencions i fer política amb cara i ulls i pensant amb el cap i en allò que realment necessita la gent que potser no són ni pistes de pàdel ni castell de focs entre d’altres. ¿Si en temps de bonança hem arribat fins aquí on arribarem en temps de crisi? Article publicat al Diari del Baix Penedès el 28 d'octubre del 2011

dimecres, 26 d’octubre del 2011

La gent no va al cine

La gent no va al cine. Aquesta és la resposta de la meva darrere enquesta en què preguntava si la gent anava al cine. 6 persones han respost. 3 dient que no hi van mai i altres 3 que de tant en tant. El cinema s'acaba, almenys a les sales.

Moltes gràcies Neus i Vero

Avui he tingut la sort d'entrevistar a la ràdio dues persones que creuen que regalar una rosa és molt millor que un anell amb brillants, creuen en la persona, en cadascú, en l'esperança, en la il·lusió, en els somnis. Es dediquen a destruir bloquejos, complexos, ansietats, dimonis personals.. En una hora he après moltes coses que no tenen nom, però que queden ben guardades dins nostre. Potser la gent no les trobarà quan escolti el programa a ràdio el Vendrell, però durant una hora he pujat al cel. Moltes gràcies Neus i Vero. Ells l'anomenen coaching, jo li dic humanitat.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

No us perdeu la Voz Dormida

Avui he vist una d'aquestes pelis que s'ha de veure per recordar el nostre passat no gaire llunyà. Avui era el torn de la Voz Dormida, una gran proposta sobre els moments durs de la Guerra Civil. En alguns moments s'assembla a una altra peli com 13 rosas. Jo aconsello que l'aneu a veure i durant quasi dues hores us submergiu en la clandestinitat del moment i de la duressa. És una peli crua, però molt realista. Jo crec que té el punt, ni massa hortera i tampoc punyent. Com ha de ser. Grans papers de tots els actors.

La música entre grup i grup als concerts

A vegades als concerts entre grup i grup es posa qualsevol música. Això és molt important. Potser si la música es bona la gent no marxarà cosa que si que farà quan la música no sigui del seu gust. Ja sé que és difícil saber els gustos de la gent, però en un concert de rock català no hi posis música màquina. L'altre dia al concert de Gossos a Navàs, la música que van posar anava com anell al dit al concert

divendres, 21 d’octubre del 2011

El futur incert d'Euskadi

En aquest país fins ara la cosa anava una mica bé per alguns. Els de l'ETA mataven a la gent i extorsionven i posaven bombes. Ara si la seva força la passen per les urnes a més d'un i de dos no li agradaria que tinguessin gaires vots. A veure que passa tot plegat. La Guerra Civil espanyola la van muntar qui no estava d'acord amb la voluntat popular. Ara quan està tot tan remogut i pot passar qualsevol cosa. Ja veurem que passa. Mireu que va passar amb Bildu.

dijous, 20 d’octubre del 2011

L'esport, només una excusa

Una de les propostes que acostuma a ser molt engrescadora pels polítics és organitzar actes de lliurament de premis o trofeus amb alguna excusa. Un exemple clar d’aquest tipus d’esdeveniments el tenim a la Nit de l’Esport que se celebra a diferents municipis comarcals. Durant aquesta cita es valora aquells esportistes, patrocinadors, entrenadors i altres persones vinculades amb l’exercici físic catalogat.
Pel que fa als premis, la cosa en alguns casos ha millorat. Al principi el que predominava eren les típiques copes i medalles que després no saps que fer amb elles i acaben en alguna prestatgeria o algun armari en un paper decoratiu. En els darrers anys la cosa ha millorat i ja s’ha apostat per artistes com la Roser Oter que ha dirigit el seu art en vers aquests guardonats.
En aquesta vetllada que també ha anat patit la seva evolució. Si al principi de tot parlàvem d’un sopar amb els premiats i altres esportistes, les noves tendències aposten per canviar el plat personal per un pica pica.
Evidentment que molts dels joves que recullen el seu trofeu i amb ell el seu reconeixement en la seva especialitat es troben contents i cofois per aquest homenatge a la seva tasca esportiva. Per altra banda, en aquestes cites també abunden altres personalitats, en especial polítics i derivats, que són els generosos i els magnànims que s’encarreguen de lliurar aquestes mostres de reconeixement col·lectiu i personal.
Hi ha una sèrie de punts prou importants a tenir en compte en tot aquest procediment. Qui és el millor esportista? Aquell que marca més gols, llavors els defenses ho tenen magre i no parlem dels porters. Aquell que juga millor? Molts cops hi ha persones que tenen un art natural en el món de l’esport i a altres els costa un gran esforç portar a terme el seu objectiu. També s’ha de tenir en compte. Una cosa similar pot passar en el món de l’ensenyament. A vegades val més un sis d’una persona que fins aquell moment treia resultats per sota el 3 que no pas un altre 9,5 d’aquell que sempre es mou per sobre del 9. En el pensament tradicional es valoraria clarament el segon, però les noves tendències apunten clarament el més esforçat per lloar la seva evolució. Pel que fa a l’altra banda, els lliuradors. Evidentment aquests actes públics i notoris amb una forta càrrega d’autobombo donen molt més resultats polítics que no pas aquella persona que s’ha de dedicar a anunciar retallades pel bé de la comunitat. Atès que els polítics dissenyen la seva tasca per guanyar eleccions i no pas per millorar el país, aquest tipus d’esdeveniment són ideals per arreplegar un quants vots i una mica de pes social davant d’aquell auditori ansiós de saber qui serà el gran triomfador de la nit.
Tal com està la situació econòmica actual aquest tipus de cites crec que són totalment prescindibles per diferents motius. Al igual que pugen a l’escenari per premiar els millors, també s’hauria de fer aquest acte per anunciar a qui afectaran les principals retallades de les diferents seccions esportives marcats per la situació actual. Els diners invertits en aquest tipus d’actes haurien d’anar dedicats directament a les seccions esportives o a comprar material o simplement a arreglar algun desperfecte que amb el temps ha quedat malmès.
Reconec que polítics i guardonats potser perdrien una gran nit d’alegria i joia, però hem de tocar de peus a terra i valorar que és el més convé. Si organitzar algun acte d’aquest tipus o eliminar algun equip per manca de recursos econòmics per poder-lo mantenir.
En el fons hem de valorar el treball en equip on tots tenen la seva importància. Un exemple clar el tenim amb el popular jugador blaugrana Messi que quan juga amb la selecció del seu país no dóna ni la meitat del resultat que ho fa amb el Barça. La cosa és clara si l’actual millor jugador del món no tingués l’entrenador que té, ni la defensa ni les línies mitges que li aporten les pilotes necessàries per demostrar la seva qualitat i superar nous reptes vosaltres penseu que faria alguna cosa. Doncs el mateix passa amb les altres disciplines i en altres àmbits molt més propers a casa nostra. Potser en alguns casos els premiats haguessin preferit un parell d’entrades a Port Aventura que no pas una copa ben brillant sobre l’armari. Entre tots també hagués estat un granet de sorra per arranjar el sostre del pavelló del C.E. Vendrell que ja li toca

Article publicat al Diari del Baix Penedeès el 21 d'octubre del 2011

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Qui va al CAP?

Aquests dies he fet alguna visita al CAP del Vendrell. Aquell de la primera pedra del Botafoc, encara està allí la primera pedra morta de riure, esperant la segona. EL tema és que moltes de les persones que veig a les visites superen els 60 anys, més o menys, i hi ha una part considerable de marroquins de totes les edats. Amb l'edat un ha d'anar més al metge, això és normal. El que no entenc que li passa als indígenes d'aquí, si és que estan tots sants o s'han apuntat a mútues. La Fira dle Vendrell era un exemple de la nova oferta sanitària de moltes mútues. Jo crec que gràcies a l'estat i la Gene s'estan fent rics. Ara ja veurem com acabarà tot plegat, perquè la crisi és per tothom.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

El Sueño de Ivan una peli per NO veure

El sueño de Ivan es una peli espanyola per no anar a veure amb gent com Fernando Tejero i altres actors made in Spain. Volen ser originals i la pifien. No val la pena. En serio. Erem dos al cine i encara gràcies.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Breu analisis de la Fira

Una any més la Fira de Santa Teresa ja és història. La gràcia de la fira són els actes que es porten a terme durant aquests dies. La fira plena de descalcificadors i assegurances ha perdut la seva gràcia. Potser els cotxes, però la resta ja està més que caduca. És una llàstima que la ceràmica l'hagin posat allí on deu va perdre l'espardenya, més conegut com Rambla Miret. Allí la gent no hi va i si la gent no hi va, no es ven i si no és ven no val al pena venir i tot això. Que s'ho facin mirar si realment volen la ceràmica que busquin un lloc millor o sino la volen que segueixin igual que potser es trobaran amb les capses. Els concerts de dissabte molt bé, tant la James Band com els Laxen molt molt bé. Vull felicitar als Pastorets per tot el que han fet. I en el Mostravi molt bé la idea, però era massa clar qui és l'alcalde del Vendrell. Nos vemos. M'ho he passat molt bé en els castells tot i que no sé si era la millor opció llogar quatre colles, tal com està la caixa.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Per una versió de fira actualitzada

Avui en dia les fires tradicionals de tota la vida com la del Vendrell i la de Vilanova ja no tenen gaire sentit. Al final el comerç local marxa i venen gent de fora que estan especialitzats en aquest tipus de fires, com coques de perafita, embotits de Badajoz i nombroses màquines per treure la calç de l'aigua. Així no potenciem el comerç local. Només omplim a qualsevol preu. S'ha de fer una lectura de tot això i a veure qui li posa el cascavell al gat.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Dues entitats que han marcat més d'una generació



Enguany no podia faltar un article sobre els 25 anys d’un dels meus grups preferits, els Lax’N’Busto. Un grup de casa nostra que està totalment identificat amb la nostra generació, els que estem a la ratlla trenta o quaranta i tants. Jo els segueixo des d’un bon començament. Per començar no em puc estar d recordar una anècdota que cada cop que vaig a un dels seus concerts em ve al cap amb enyorança.. Una dels moments que tinc grabat en el meu subconscient em transporta a quan jo tenia 17 anys i formava part de la junta directiva de la Societat Recreativa Unió Albinyanenca. La nostra gesta va ser contractar una actuació per tocar per la festa major de l’any 1987. Havien fet algun petit concert i es començava a sentir a parlar d’ells a la comarca. El seu caché per aquest històric esdeveniment va ser de 35.000 pessetes tot i que llavors per cada concert cobraven 40.000 pessetes, però com era amic i company d’estudis del Pemi Rovirosa, amb qui vaig fer els tractes, em varen descomptar 5.000 pessetes d’aquell temps. Ni més ni menys que 30 euros d’ara. En aquella data esperada, jo estava allí esperant la gran nit. Totes les llotges de la Societat estaven plenes de famílies amb membres de totes les edats esperant que algú puges a l’escenari i posessin en funcionament tots els instruments i altaveus que hi havia allí preparats. Crec que sobre les 11 de la nit va començar el concert, de mica en mica i davant de les notes vibrants i contundents del seu rock, molta de la gent amb més edat va començar a abandonar els seus seients privilegiats i van tocar el dos cap a casa. Mentrestant la sala s’omplia de generacions més joves que venien d’arreu amb els seus cotxes. En una hora com a molt hi va haver un canvi generacional molt visible. A partir d’aquí el grup vendrellenc va portar terme un molts cops recordat concert. El que recordo millor va ser el “solo” de bateria del Jimmy Pinyol que va deixar bocabadats els allí presents. Hi ha joves que ara 30 anys que encara recorden amb nostàlgia aquesta escena quan ells eren uns marrecs de 5 ó 6 anys.
De tot això han passat 24 anys, quasi un quart de segle. En aquestes dues dècades i escaig han estat un dels pilars fonamentals de la banda sonora de la nostra generació i de les posteriors. Algunes peces han trencat les barreres del temps i la gent se les ha fet seves. Ells han portat arreu dels Països Catalans el nom del Vendrell. Aquesta promoció també ha arribat a altres punts de la geografia mundial com el País Basc, Xile i Argentina, entre d’altres. Han estat els nostres representats en aquest fenomen del rock català que a mitjans del anys 80 va irrompre arreu del país i que va comptar amb grups com els Sopa de Cabra i els Sau que han marcat una generació i un moment de la història d’aquest país.
El més important per celebrar aquesta efemèride és com marquen els protocols en aquests casos, un concert. El del 20è aniversari es va fer a Calafell i el del 15è sembla que es va fer a Vilafranca. Enguany el Vendrell havia d’acollir la celebració principal d’aquest quart de segle sobre els escenaris tot que Vilafranca del Penedès ja va acollir un petit tastet el passat 30 d’agost.
Per honorar els personatges o institucions més celebrades d’un municipi que han tingut un paper destacat s’acostuma a posar el nom a un carrer o s’anomena fill adoptiu o fill predilecte. En aquest cas el millor que es pot fer és un concert especial on la gent amb la seva presència participi en aquest homenatge popular amb allò que millor es pot fer en aquests casos que és compartir una bona dosis vibracions, sensacions i records a través de les notes del seu ampli i variat repertori. Seguint aquesta tradició local de perpetuar un nom en un carrer o una plaça. també es podria fer en aquest cas perquè han fet una gran difusió de la vila amb la seva identificació amb el municipi i amb la lletra d’alguna de les seves cançons més celebrades com és el “Miami Beach” on apunten algunes de les gràcies del Vendrell. Pel que fa al Vendrell hi ha personatges amb noms de carrers que són molt poc coneguts en la societat local i comarcal. En aquest cas concert, aquesta circumstància no passaria per la seva popularitat arreu.
No podem oblidar que en aquest concert també està d’aniversari una de les entitats més actives del Vendrell com són els Pastorets del Vendrell que en els seus 45 anys d’història. També li ha tocat passar per diverses etapes fins assolir el paper actual amb una gran varietat de seccions i amb molta empenta. Són dues entitats que han marcat clarament la història local de la societat vendrellenca amb les seves activitats i propostes. Les dues han evolucionat amb el pas del temps fins poder arribar a aquest esperat concert. Llarga vida a totes dues durant molts anys i moltes felicitats per tot el que heu fet.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el 14 d'octubre dle 2011

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Mas de lo mismo en els cinemes

Em aquesta comarca tenim dos cines com deu mana i una cosa cutre saltxixera que és la del Brisamar que allò fa més pena que res. A veure si amb les sales que tenim algú s'anima i fan alguna peli que no sigui les de sempre del sector comercial. Jo crec que també tindrien gent i no pas com ara que fan quasi als dos cinemes la mateixa programació. Ens haurem de trobar a Vilanova. Sort de la Claqueta que encara salva bastant el tema.

En espera de canvis

Jo em pensava que amb aquest quatripartit el Vendrell començaria a sortir de la monotonia, però veig que la cosa segueix igual tot i els regidors socialistes joves que anaven a les llistes. La festa major del poble i de les platges perquè ja estava endegada, però la fira, per fer una fira com la que fem val més que fem una altra cosa. La gent se les pirarà perquè sempre és el mateix. De gent n'hi haurà en especial al Mostravi perquè en això del jalar tothom hi està d'acord i més si el metge t'ho prohibeix.

Illa de vianants a tot el centre del Vendrell

Jo soc dels que pensa que el centre del Vendrell no hauria de tenir transit rodat. Mig carrer santa Anna, quasi tot el Dr. Robert i altres com el Progrés haurien de formar part d'una illa de vianants. Ja sé que es molt dolent que el trànsit, però es poden trobar solucions. Tal com està fet actualment és una cosa ambigua, ni xixa ni limonaa. A veure si trobem algun polític valent que ho faci.

Descomptes de Nadal

Ara els consellers no cobraran la paga doble de Nadal. Sembla ser que els parlamentaris si que ho cobraran. Però aquestes coses són petits ajudes per sortir de la crisis. Ara mateix el que s'hauria de fer és gastar el mínim del mínim en propaganda electoral i no gastar 50 euros en una pancarta amb una foto del Rubalcaba o del Rajoy o qui sigui. Que facin la campanya per internet i gastar el més mínim i no aquestos desacatos que fan ara.

Una peli per passar l'estona, els tres Mosqueters

Avui hem anat a veure un clàssic per aquestes dates, Els tres Mosqueters. Ja saps el que vas a veure i la cosa ja està bastant encarrilada. Tot i aquestes previsions sempre pots tenir sorpreses positives o negatives. En aquest cas, de veritat que és molt entretinguda i es deixa veure molt bé. Passes quasi dues hores seguint el que passa a la pantalla. Us la recomano per passar l'estona i recordar aquests tres personatges de la imageria popular.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Diferència en el preu de les escombraries

Hi ha coses que no s'entenen en això dels impostos municipals. Mentre a Albinyana pagaran a l'any 160 euros per les escombraries al Vendrell paguem al voltant de 80 euros. Què és millor cobrir la majoria del cost com fa Albinyana o només pagar la meitat com el Vendrell? Jo crec que és millor pagar-ho tot que no pas pagar la meitat que després es carrega amb altres tributs.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Catalunya, Uber Alles! es deixa veure

Una peli catalana un xic especial amb un pressupost no gaire alt, però força imaginatiu. Tres històries diferents, però amb algun nexe com és la immigració des de diferents punts de vista. Hi ha com a tres parts, la primera és una mica crua, les altres dues ja són molt més suaus i estan fetes amb més gust. Si voleu anar a veure Catalunya Uber Alles no en sortireu decepcionats, però sembla que li falta alguna cosa. A partir de la meitat de la projecció la cosa millora bastant.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

El twiiter és el rei del món 2.0

Tots varem començar amb els blogs, varem passar al facebook. Després al twitter i ara a altres històries. EL tema blogs cada dia està perdent un xic de personalitat i la gent és dedica al més fàcil i més ràpid que són els twiitter.

Rebentant preus

Fins ara que anàvem de sobrats de mica en mica estem començant a reventar preus en molts sectors perquè la gent cada dia mira més el preu de les coses. Darrerament no segueixo el IPC però crec que segons quines dades abarques ens podríem trobar amb una baixada dels seus valors. Si des de la gastronomia, fins els cotxes passant per molts professionals estan baixant els preus dels seus serveis. Clar els salaris també son més baixos i tot té un sentit similar.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Saturació de webs municipals

En alguns ajuntaments s’està produint una saturació de webs prou important. Cada administració pública s’administra segons els seus interessos per donar uns millor serveis als ciutadans. A partir d’aquí es pot treballar amb més o menys unitat, però les noves tendències errònies acostumen a crear multitud de departaments i seccions molts cops amb força autonomia sobre la resta. En comptes de treballar sota una intencionada unitat cadascú cerca, en silenci, la seva independència sobre la resta.Aquesta política que em recorda els Regnes de Taifes de la Península Ibèrica es pot traduir fàcilment amb un important creixement de pàgines web que cadascú dedica al seu tros del pastís. En comptes de tenir una pàgina global i unitària, pràctica i entenedora per als administradors hi ha un reguitzell de propostes a la xarxa que sinó coneixes una mica el patí acostuma a provocar força confusió sobretot al principi. Sempre he cregut que el millor es treballar dins una mena d’unitat virtual encara que sigui bàsicament de cara a la galeria. A partir d’aquí es poden anar creant divisions i subdivisions però tot dins el mateix marc que faciliti l’accés a la xarxa. Aquest fet fa més senzilla la recerca i et pots evitar duplicitats, manca de dades i altres faltes que podem trobar en aquest món de webs sense ordre ni control.Però les webs a la fi i el cap reflexen la política de cada consistori. Allí pots deduir una mica com van els trets i amb quins grans trets es treballa dins el consistori.
A vegades aquesta nova dinàmica del món d’internet pot ajudar a la pràctica a posar en comú sinergies que fins aquell moment anaven per diferents vies. Dissenyar una web és l’excusa ideal perquè tothom treballi en el mateix projecte i seguint les mateixes línies. Si fins aquell moment això no havia estat possible orquestrar uns procediments i uns processos pot ajudar a posar fil a l’agulla en l’àmbit real.
Imagineu si cada departament de la Generalitat tot i tenir molts més departaments i seccions que no pas els ajuntaments de la comarca actués amb els mateixos criteris que els que trobem en alguns consistoris, et podries perdre fàcilment buscant qualsevol informació o adreça. Llavors ha fet el gran esforç d’unificar sota unes sigles prou conegudes per tothom tota la seva activitat principal i la dels seus òrgans depenents. Una tasca no gens fàcil, però que tothom li agraeix perquè faciliti enormement qualsevol cerca d’informació. Tot això ve acompanyat per un telèfon de consulta que obra una nova via per aconseguir la informació de dins la web. Si fa uns anys el més important era anar sumant, ara el que toca és ordenar i organitzar tot el que tenim per facilitar les coses als usuaris i donar la màxima utilitat a aquestes eines virtuals en les seves tasques socials. En el món d’internet tot està molt bé, però amb el pas del temps, la massificació de la xarxa ha provocat una sobreexplotació dels seus recursos i cada dia és més complicat buscar informació sobre alguns aspectes perquè hi ha excessives fonts i massa cops inconnexes. És fàcil que es pugui produir un empatx informatiu no gens digerible per la majoria d’usuaris. No per tenir més webs, ni amb més informació i continguts és dóna un millor servei. El que s’ha de fer és unificar i oferir un servei més accessible i entenedor per a tothom, com molt encertadament ha dissenyat la Generalitat catalana en la seva pàgina virtual. Igual que els alumnes d’avui en dia el que han de fer és sintetitzar tota la informació que tenen i entendre els seus continguts. Igual que hem de saber interpretar i digerir tota la informació que ens ofereixen els principals mitjans de comunicació. Igual que hem de treure el gra de la palla a la multitud d’anuncis que rebem per qualsevol via. També els nostres polítics han de saber dissenyar un model unitari d’administració i saber-lo traduir en altres mitjans com el virtual. Tots aquests conceptes de com més llarga era una pel·lícula, més doble un llibre o més gran un quadre era molt millor. Aquesta teoria ja fa anys que ha quedat en desús. La gràcia està en la sintetizació i trobar les línies mestres de qualsevol anunci, informació organització municipal.

Article publicat el dia 7 d'octubre al Diari del Baix Penedès

La mentida política

Hi ha una sèrie de polítics que no diuen mai la veritat i es dediquen a mentir. Jo crec que estan fent un flac favor a la societat i a ells mateixos perquè si tenien poca credibilitat encara en tindran menys. Jo crec que el que s'ha de fer i en situacions com aquesta és dir la veritat en el seu just moment ni menys ni més, però no vendre duros a quatre pessetes quan al cap de quatre dies es descobreix tot el pastel. Jo crec que han d'aprendre bastant de la societat que els rodeja perquè cada dia estan més lluny.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Encara no hem tocat fons

Aixo de la crisis molta gent en parlava i semblava que no afectaria de la manera que afecta. És com una gran bola de neu que arrastra tot el que troba pel camí i tothom hi pot caure. Jo sóc dels que crec que encara no hem tocat fons i les administracions ens enganyen. Però a partir d'ara mes d'un i de dos funcionaris poden tenir problemes a l'hora de cobrar. De moment ningú diu res perquè hi ha eleccions aviat, però todo se andarà.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Molta gent a piscina a veure com evoluciona

Avui primer dia de piscina. 23 persones per a tres carrils i dos monitors. Sort que avui no han vingut tots Una cosa que si segueix així no es pot aguantar perquè hi ha massa gent per monitor i per carril. A veure que passa en el futur. Segurament alguns es donaran de baixa i no vindran més o ho faran poc. Al final sempre quedem els de sempre, encara una o dues incorporacions anuals les fem. Comença la rutina.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Una bona proposta amb el Mr. Bean Returns

Avui he anat al cine a veure una d'aquestes pelis xorres, però que són entretingudes i et fan passar una bona estona. Era el torn de Johnny English Returns. El Mister Bean fen d'agent d'espionatge anglès amb una missió molt interessant. La veritat que i no tenir un gran nivell basses una molt bona estona rient i és ideal per desconnectar. Hi ha gags força encertats i trenca una mica amb el que havia fet abans.

El PP guanyarà per majoria les properes legislatives

Segons la meva darrera enquesta el PP guanyarà les properes eleccions legislatives per majoria absoluta. 6 vots a favor i 2 en contra. Ja ho sabeu a preparar-se quan vingui el Mariano i els seus.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Fer un cafè encara és molt útil

Com molt bé diu la meva amiga Pilarin és molt útil això de fer un cafè. Hi ha gent que creu en aquests temps en les empreses públiques de treball, en els anuncis de la Vanguardia i la llista de les pàgines grogues. Avui per trobar feina o per moltes mil coses el millor és fer un cafè i aquí realment hi ha moltes més oportunitats que moltes de les coses que ens han de salvar la vida, però poca cosa poden fer perquè estan desbordats o directament no funcionen.

dijous, 29 de setembre del 2011

La Integració dels polítics

Ara després de l’estiu els nous inquilins de la Generalitat s’han dedicat a retallar en els principals pilars de la societat del benestar com és sanitat i ensenyament públic. Fan rodes de premsa per dir que tot va sobre rodes, però tot és imatge per quedar bé davant l’elector. El considerat tercer pilar de la societat del Benestar com és la Llei de la Dependència del flamant govern de Zapatero, no cal que s’apliqui. Aquest miracle pels més desfavorits ja va néixer prou tollida i presenta més mancances que encerts. Posats a treure les tisores doncs hem d’eliminar tots aquells elements que són més prescindibles que no pas el que ens vol aplicar el govern d’Artur Mas.
Hem de començar per dalt i agafar una escombra i fer una selecció natural tots els directius, caps i persones que ocupen llocs presumptament decisoris, però que en realitat estan estacionats dins l’administració pública amb uns honoraris més que envejables esperant temps millors per fer el salt on marqui el partit. Alts càrrecs que no s’atreveixen ni a entrar en l’empresa privada, ni a deixar el seu ritme de vida a costa de la nostra comprensió i benevolència suposades. Si traiessim els consells comarcals i repartíssim les poques competències entre els ajuntaments corresponents segur que tots en trauríem millor partit que no pas atacar els punts per on més es necessita. La classe política entre ella es defensa. S’han aixecat molts tabús intocables que tenen un gran cost en la butxaca del pobre ciutadà. A vegades penso que tot això no podria ser res més que una campanya encoberta en favor de les clíniques i centres educatius privats. Podria ser una altra lectura perfectament entenedora per la majoria de gent afectada. Però són només deduccions que estan a les nostres mans.
Retallem en les grans jubilacions i els privilegis per a senadors, congressistes, parlamentaris i presidents de govern i grans empreses. Sort que la política per molts es com una professió. Estem creant una mena de classe social que acull a tots els polítics fora de servei que resulta més temptadora que no pas ser marques de qualsevol municipi perdut de la muntanya amb arrels quasi mil·lenàries. Indubtablement els beneficis són molt mes suculents
Llavors també es demana una mica de coherència i sentit comú. Tothom sap que la gran majoria dels polítics no volen ni tenen cap ganes ni d’arreglar el poble, ni de un fer un municipi sostenible, coherent i integrador. El seu objectiu és només guanyar eleccions. Si per això hem d’inaugurar aeroports sense avions es talla la cinta o si el que toca es posar primeres pedres de projectes sense finançament es posen i no se’n parli més. Algun arqueòleg ja la trobarà d’aquí 1.000 anys. Totes aquestes despeses innecessàries i amb un marcat caire electoralista es podrien estalviar totalment i destinar-los a un millor fi. Tu, per furtar una llauna de sardines en un supermercat et poden sancionar. En canvi, per enterrar uns milions d’euros de la hisenda pública en una obra innecessària et fan president d’una autonomia. La cosa no té gaire lògica.
A nivell local a part d’imprimir tots els documentes oficials en paper per les dues cares, també s’hauria de tenir en compte a qui van dirigides les subvencions i com les administren. Jo trobo del tot innecessari subvencionar àpats varis i trobades al voltant de d’una taula amb plats. Val més que ho dediquem a la cultura en els seus variats formats per apropar-la al poble. També algú ha parlat que els principals manaires vagin en transport públic. Si ho fan aquí al Baix Penedès, en molts caos hauries de perdre un matí o una tarda per una reunió de mitja hora al mig del matí. El transport públic és un dels temes pendents que s’ha de reorientar cap a algun cantó. Un municipi de més de 10.000 habitants ha de gaudir de transport públic, però que molts d’elements d’aquesta flota pública vagin buits o gairebé, potser ens està dient que la cosa està mal programada.
Quan un fa règim per perdre uns quilos, no beu alcohol, ni menja pa ni derivats del porc. Si beu aigua gairebé sempre s’aprima. En les institucions si es trauen subvencions per grans àpats públics , menys càrrecs de confiança i una mica de sentit comú a l’hora de gastar la cosa en quatre dies s’arregla una mica. La gràcia és que els polítics viuen en el seu núvol. Necessiten integració social perquè cada dia estan més amunt en un món irreal rodejats d’aduladors subvencionats. Mentrestant qui dies passa anys empeny. El mateix passa amb les universitats i els ports marítims que van creixent molts cops sense alumnes ni vaixells.

Article publicat el 30 de setembre al Diari del Baix Penedès