Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

dimecres, 31 de maig del 2017

Modernitat comunicativa al Vendrell

Fa uns anys el pacte de l'Ajuntament del Vendrell per aquest 2017 s'hagués presentat tots junts allí en plan bon rollo i guays que som que tirem el poble endavant. Ara com no interessa s'ha fet per etapes: primer el govern: nosaltres l'exposem i després per separat C's i PP. No s'han fet una foto conjunta com s'haguès fet fa un temps. La gent no tindrà la imatge de tots junts. Ara té la imatge de tots separats.

Poemes i promeses

La raó sempre venç al poder i les paraules als silencis. Els amics es tornen enemics i els enemics comuns fan tornar amics als enemics. Els grans poetes cauen al primer pont del castell i els personatges silenciosos arriben fins a la cambra reial on s'amaga el tresor. La gent i parla per interès molt cop i la sinceritat s'esavaeix de les paraules i no trobes un sentit al seu discurs. El murmuri és molt pitjor que les paraules i la censura és la millor difusora de les grans veritat. Les promeses incomplertes són promeses que s'han de clavar i les banderes al fi i al cap s'amaguen sota l'estora

dilluns, 29 de maig del 2017

Piratas del Caribe, es pot anar a veure

He vist totes les pelis de Piratas del Caribe i en aquesta he trobat que els efectes i un final un xic peculiar trenca una mica la dels seus antecessores. Quan ja has passat tots els títols hi ha una escena d'un parell de minuts que et marca que alguna cosa. No us la perdeu. Molt gran l'Antonio Banderas i no hi falten les tonteries del Johnny Deep i els pirates morts. Una mica llarga, però la veritat és que passa bastant bé. És recomenable perquè té coses enginyoses. Ja direu el que.

La Festa de la Bicicleta, mantenint els mínims


La festa de la Bicicleta se segueix mantenint amb uns mínims garantits de per vida. A part de les escoles, els Pstorets, els Iaios de la Muntenyeta i un grup de santolivencs esportistes la resta són escoles. Algunes ja no fan ni carrossa i la majoria fan una cosa per donar el callo i ja està. Ja no hi ha ni gent al carrer esperant que passi els ciclistes. A la Rambla hi havia poca gent esperant els participants, la majoria eren els mateixos participants. Enguany s'ha portat a la Carulla, però ni això ha animat a la festa. La cosa hagués canviat si hagués vingut la Shakira i el Piqué, llavors encara que fos per casualitat la cosa hagués canviat una mica, però la Carulla és la Carulla i el Piqué el Piqué i les coses van com van.
Enguany s'han fet curses noves per celebrar els 75 aniversari. Poca concurrència. En la més lenta crec que no varen participar ni cinc persones. Agradi o no agradi aquesta és la realitat d'una festa que va tenir el seu boom fa 15 anys i de mica en mica va perdent pistonada.
En el tema premis, hi ha coles com l'Angel Guimerà que fa anys que no aconsegueix el primer i altres doncs mira es dóna el premi perquè s'ha de donar i val més això que res, però el nivell baix. S'ha fet el que s'ha pogut i les coses van i venen i potser s'haurien de potenciar altres coses com la pedalada nocturna que si que tira i també ja forma part de la festa. No sé. No és un tema de donar millors premis, ni sortir per la tele, ni potar famosos amb poca tirada. Les coses són com són i s'hauria de fer un canvi de 180 graus i no passaria res. A veure que passa en les properes edicions. Enhorabona als organitzadors que s'ho han currat, però falta algo. A veure si entre tots es pot trobar i anar provant. Molta gent a dalt l'escenari, però uns pocs donaven premis. Ja ho haguessin pogut donar entre tots que dona més flow.

divendres, 26 de maig del 2017

Gossos a la platja



Encara que a moltes platges està prohibit accedir amb gossos, no costa gaire veure aquests animals de quatre cames passejant amb els seus propietaris per aquests espais públics. Evidentment que hi ha una llei que ho prohibeix i potser també tenim en aquest escenari un policia que ho vetlla, però si ningú fa la seva feina, situació molt freqüent, ens trobem aquest panorama fora de la llei.
Alguns ajuntaments s’estan plantejant que els gossos puguin accedir legalment a la platja. Ara només falta saber si compartiran l’espai amb les persones  o hauran d’anar a unes zones reservades per a ells. El problema d’aquí com en moltes altres ocasions són les actuacions incíviques d’uns pocs propietaris d’animals que no fan el que els correspon, en aquest cas recollir les deposicions dels seus animals i posar-ho tot en una bosseta. Caminant per la platja no costa gaire trobar defecacions d’aquestes bèsties fruit un propietari irresponsable. Ho ha de pagar tots els amos? No. S’ha de vigilar tots aquells que fan un mínim esforç per mantenir la via pública neta. Això pot passar arran de mar, en un carrer o un jardí. El problema és el mateix. Si la policia no actua perquè això de sancionar segons a quin agent li costa una mica, val més que ho deixem una mica com ara on tothom fa una mica la vista grossa, excepte en casos de puntuals de màxima afluència a la sorra o per quedar bé en una campanya per evitar aquests comportaments..
No cal saber o no saber la normativa o l’ordenança preceptiva, només ens cal tenir dos dits de front i pensar una mica i ser conscients que tinguem un animal, cotxe o bicicleta vivim en una societat on hem de conviure en els espais públics. En la nostra societat encara hi ha massa casos que justos paguen per pecadors perquè no actuem  amb les persones que ho hauríem de fer fins que la cosa s’embolica.



Noves cares a la política comarcal

Jo crec que aquesta legislatura que ens queda estaria bé per anar finiquitant polítics que porten 30, o 40 anys a la política.Ha d'entrar sang nova amb nous conceptes i maneres d'entendre el món. És igual si de dretes o d'esquerres, totes les puntes són perilloses, però ara que estem així a mig camí cap a no sé on haurien aquestes vaques sagrades de plegar amb certa dignitat i deixar a la gent buit el camí. Què s'equivoquen, no passa res. Aprendran de nou, però potser massa endavant hauran de marxar per la porta del darrera.

dijous, 25 de maig del 2017

El comptable del cenobi



El convent feia dies que necessitava un nou comptable perquè alguns professionals d’aquest sector havien volgut tirar endavant amb l’economia del cenobi. Quan van veure com estava el claustre, van decidir tocar el dos i passar-se la pilota a un nou monjo professional de comptes i números.
Al final en un poblet de la costa van trobar un frare descalç que tot i que no tenia els requisits oficial per vetllar per l’economia del convent, era el més idoni per dur a terme aquesta ingent tasca. Llavors el primer que va demanar per fer fora tota aquella colla de monges i monjos pidolaires que sempre l’estaven molestant trucant a les porta i deixant-los-hi missatges a la bústia d’entrada va ser que només parlaria amb el pare abat i amb l’abadessa del convent del costat amb qui compartien els espais comuns de pregària i de vida monàstica de les dues congregacions pietoses.
El nostre monjo que era una persona que tenia molt clar que és realment important va demanar guanyar el doble del que s’havia lliurat religiosament als seus antecessors per aquesta responsabilitat. En aquest centre espiritual hi havia un important taller d’hòsties que es venien a tota la contrada per poder complir amb el sagrament de la comunió que tots els creients han de practicar.
Tot i que el convent per una mala gestió dels antics abats i abadesses tenia greus problemes de finançament i feia anys que només podien cobrir les necessitats més bàsiques de la congregació i no es podien permetre cap luxe. Una situació crítica que encara es podria allargar un parell de quinquennis més per anar sanejant l’economia dels convent fins que es poguessin veure les orelles i posar ordre als assumptes que quedaven pendents. La cosa no donava més de si i el negoci de la venda d’hòsties ja no era el que era perquè algunes parròquies no podien abonar la suma les seves factures amb  la nostra indústria religiosa.
Llavors el nostre comptable amb el beneplàcit del pare abat i la mare abadessa va decidir aplicar la normativa més estricta de l’Ordre de Sant Benet  que va trobar  en una calaixera abandonada al segle passat per estalviar el màxim possible de les míseres arques de la comunitat. A tots els proveïdors de la zona que aportaven carn, blat, pa, espècies, llana, medicines se’ls havia de marejar com més possible abans d’abonar qualsevol de les seves factures. Amb mig any de diferència se’ls regulava els comptes pendents dels seus productes lliurats al monestir. Al cap d’un any, la majoria van desistir de portar res al cenobi. Llavors van haver d’anar a buscar aquests recursos més llunyans i més dolents perquè els més propers van desistir arran de la política de traves, restriccions i aplaçaments  del nou comptable.
Quan els caps de setmana els veïns del poble anaven a ofici major de la comunitat els pobres monjos no sabien on posar-se perquè els que tenien deutes per cobrar els demanaven quan podrien liquidar aquella factura perquè tenien que fer front a un seguit de despeses. Les estrictes normes del nou comptable provocaven que mai sabien quan podrien recollir la contraprestació econòmica dels seus productes i serveis.
Tots els responsables del diferents àmbits del convent havien dimitit perquè no podien fer res mentre aquell nou professional  del puny tancat i aïllat de la seva comunitat mantingués aquesta política els era impossible fer qualsevol cosa. Ja havien perdut la collita de patates perquè no podien comprar aixades per conrear l’hort. La meitat de les gallines estaven mortes perquè no podien comprar gra per alimentar-les.
Al final el nostre comptable va tocar el dos pressionat per tots els membres d’aquella sòlida comunitat. El pare abat i l’abadessa va haver d’assumir que no havia estat la millor elecció. Mentrestant a la porta del monestir hi posava: es busca comptable que estalviï fins el punt que no resulti perjudicial per cap veí de la contrada..




dissabte, 20 de maig del 2017

Aquest diumenge els moros i cristians prenen Lleida


Aquest diumenge dia 21 de maig Lleida celebra una nova edició de la festa de moros i cristians. Al matí la sortida infantil per a petits i grans i per anar escalfant motors. És a la tarda sobre les 18 hores quan se surt del castell per acabar a Ferran. Hi ha molts lleidatans que encara no l'han vist, però demà teniu una molt bona oportunitat per veure el dia gros de l'única festa de moros i cristians a Catalunya. La veritat és que està molt bé i hi ha molta feina darrera i demà tothom es vesteix de gala pel dai gran. A dos de deu la batalla al peu del Castell, per si voleu viure-ho plenament. Molt aconsellable.

Millor dir que no que no deixar-ho a l'aire

Hi ha una cosa més dolenta que dir que no i ser negatiu. És no mullar-se i deixar totes les coses pendents enalaire sense ni un si ni un no. Això és més perillós que tenir un no com a resposta. En aquest cas de no donar resposta al final s'acaba aplicant la part negativa, però en realitat ningú ho ha dit, però s'ha sobreentés que és aquesta. Llavors les persones responsables diuen que elles no han dit res sobre aquesta postura, simplement ho han deixat sense resposta. Per tirar endavant, una comunitat, un poble o una entitat s'han de d'agafar les coses i dir que si o que no, però deixar-ho tot sobre la taula és molt pitjor que dir que no.

divendres, 19 de maig del 2017

Joves amb idees, un concurs amb molt de potencial i....

Aquest matí he anat a la fase final del concurs Joves amb idees a l'escola de música. Dels 4 instituts del Vendrell, només 3 han arribat a la final i dels 3 finalistes, el Sagrat Cor s'ha emportat el primer premi i els altres tres l'Institut Baix Penedès del Vendrell. Al final ni Andreu Nin ni Mediterrània han aconseguit cap premi. Jo crec que la cosa hauria d'estar més repartida i més compensada. Potser la culpa la tenen tots una mica, però amb el temps si no hi ha un canvi de rumb la diferència és més alta. Jo crec que aquest concurs que tristment no s'aprofita i només queda aquí perquè els projectes dels joves no es tiren endavant és una de les coses bones que es fan al Vendrell i s'hauria d'aconseguir que realment alguna cosa fos útil i també que d'alguna manera tots els instituts anessin a la final. Això de ser bo o dolent és molt relatiu. Les coses s'han de treballar i tothom hi hauria de posar el seu granet de sorra. A veure si l'any que ve la cosa canvia una mica. Aquí també hi ha molt de potencial i no passa d'aquí com tantes coses al Vendrell.

dijous, 18 de maig del 2017

El Vendrell, una terra de pas





El Vendrell és una terra de pas per força funcionaris que estan treballant a la vila, però només durant un temps per aconseguir punts i acabar en un altre indret. Només cal anar als centres educatius del municipi i escoltar l’accent de molts mestres i professors valencians que estan en les nostres escoles i instituts. Aquest fenomen també el podem trobar a justícia i sanitat. La gent prefereix anar a una gran ciutat que no quedar-se en aquest paradís de les potencialitats que no acaben mai en res.
Aquesta situació és sinònim d’una manca d’arrelament dels que preparen a les futures generacions de baixpenedesencs. Evidentment dins d’aquest sector hi ha gent més o menys interessada per la localitat i la comarca, però molt possiblement la majoria viuen la seva situació a la comarca com una etapa transitòria per aconseguir els punts  o els mèrits per arribar al lloc on desitgen estar.
A banda d’aprendre física, geografia una de les tasques importants dels centres escolars és fomentar el coneixement directe amb el territori. Una tasca que és pot portar a terme de diferents maneres: des de les aules donant a conèixer la nostra realitat o a través de petites sortides als punts claus de la població. Llocs que poden ser des dels museus o edificis peculiars fins a veure en directe la sala d’actes del consistori on els seus representants polítics s’encarreguen de discutir i vetllar perquè el vaixell vagi a bon ritme.
A part de la gent que ve aquí fent punts per una destinació més apreciada també estem vivint un problema actual que a mig o llarg termini ens afectarà irremeiablement. Per una banda, la comarca és una de les més econòmiques pel que fa l’adquisició d’habitatge i lloguer. Aquest fet ha provocat que moltes dels veïns que avui formen part de la nostra societat estiguin a casa nostra no perquè els agradi, ni siguin uns enamorats del Pau Casals, la seva presència entre nosaltres només és justifica per raons econòmiques: no es poden permetre el luxe de viure a Vilanova i la Geltrú o Vilafranca del Penedès i òbviament tampoc a Torredembarra. Llavors han vingut aquí a la bonica vila que amb un tres i no res et permet està a tot arreu i ho tenim tot una mica més bé de preu. Un petit detall, prou important: es possible pujar al tren sense haver de comprar bitllet. Aquesta campanya encoberta vendrellenca a favor de l’ús gratuït dels transports públics no passa pas a tot arreu. Aquí també som uns privilegiats.
Un altre dels temes preocupants és que molts dels estudiants que acaben la universitat marxen a viure a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La manca d’oportunitats, l’alt elevat atur a casa nostra en especial entre els joves obliguen als recent titulats a guanyar-se les garrofes en una gran ciutat o també a l’estranger.
Hem invertit una part important dels nostres pressupostos públics en la formació d’aquests joves que en el moment més important convidem a marxar perquè aquí no hi tenen res a fer. Clar aquests joves si que van venint per les festes dels barris i Nadal, però de mica en mica els vincles amb la localitat es van perdent i van arrelant en altres punts de la geografia catalana.
Aquest és un territori de pas com sempre ho ha estat. Un punt dedicat al turisme que va fer les seves vaques grosses quan aquest anava carregats de bitllets, però en els darrers anys molta gent que ens visita ho fa perquè no es pot permetre el luxe de fer-ho a Barcelona o a Salou. Demana llocs per econòmics per fer realitat els seus somnis entre feiners.
Si tot hagués seguit aquest ritme ja estàvem mig bé, però el creixement demogràfic dels darrers anys de la comarca i la manca de traducció d’aquest fenomen en llocs de treball ens ha portat a aquest embut que els polítics són els únics que no han acabat d’entendre, però jo crec que la resta de la societat comprèn perfectament. El nostre futur passa per un canvi radical que comença en saber la nostra realitat i deixar de viure en un país de fum i il·lusions.






Una visita al Parlament, un exercici molt interessant


Avui hem anat al Parlament de Catalunya a una sessió de control. Una visita més que recomenable per conèixer de primera mà els protagonistes de la política catalana. Val la pena viure en primera el caliu que es cou en aquest hemicicle amb 135 diputats. La gràcia de tot plegat és veure el postureig d'alguns polítics i la diàlectica entre preguntes i respostes sortin per la tangent que interessa o el joc de tennis i sense conclussió. Tot i les discussions, l'ambient és molt cordial i cadascú fa el seu paper dins el joc de tot plegat. Molt recomenable, la veritat.

dilluns, 15 de maig del 2017

Actualitzar les festes majors


Lleida és una de les ciutats que viu una gran festa major amb molts actes per a tothom. Ja s'ho pot permetre i des de sardanes, castells, hip hip i el que faci falta. La gràcia de la festa major és que hi ha espais alternatius perquè no a tothom li agrada les sardanes i balla rock espanyol. Llavors per això hi ha zones més alternatives on la gent pot donar viure lliure a la seva personalitat i no cal que es quedi a casa. Les festes majors com el google són coses que s'han d'anar actualitzant any rera any. Hi ha coses que avui xuten però potser d'aquí dos anys ja han quedat obsoletes i s'ha de saber incorporar noves tendències a la festa major. S'ha de pensar que aquí al Baix Penedès hi ha gent de fora que també és mereix alguna activitat dedicada a ells i fer una mica d'interculturalitat que sempre queda bé.

dijous, 11 de maig del 2017

Pels propers anys segueix l’anticicló a les Açores



Una de les coses bones de les legislatures a nivell local és que a no sé que passi un gran desgavell les eleccions s’han de celebrar cada quatre anys. Llavors aquest és el període que han de durar uns regidors. Llavors si la cosa va en maldades poden presentar una moció de censura o una qüestió de confiança i canviar l’alcalde, però a gust o disgust, els regidors sempre seran els mateixos. Això no té perquè passar en àmbit autonòmic o nacional. Si la cosa pinta bastos es convoquen eleccions i ja tenim nous parlamentaris per un nou quatrieni.
Ara estem al bell mig de la l’actual legislatura que si no s’acaba el món o Catalunya no és una república independent finiquitarem a la primavera del 2019.
Suposo que en aquell any abans d’entrar a la propera dècada tornarem a repetir els mateixos arguments, quasi reproduirem l’antic programa electoral seguint les noves tendències de la moda i amb una actualització marcada pels nous temps, però la base serà ara la mateixa que fa 20 anys. No ens hem mogut de lloc. Ara continuarem sense tenir gaires diners a la caixa, perquè el ritme  creixement de la majoria de municipis d’aquesta comarca és inviable. No podem aguantar aquestes petites ciutats que de mica en mica anem bastint. No tenim recursos, ni per escombrar els carrers, ni per tenir una seguretat en tot el territori, ni per tenir una sanitat amb uns terminis raonables. A mesura que passa el temps tot i ser el salaris més baixos, els diners públics són més minsos i arriben menys lluny. Els temps de les grans despeses injustificades ja han passat. Ara ens toca mira a on destinem els serrells, però tot i això no podem garantir un transport urbà com deu mana a tothom perquè no hi ha diners per tot. Els polítics prefereixen quedar malament i instaurar una xarxa d’autobusos municipal que és molt minsa i que no satisfà a ningú. En comptes de proposar a la gent que els diners d’un transport deplorable servirà per tenir un servei de neteja millor per a tots, deixen tots dos serveis a mig fer. Tenim uns carrers bruts per manca d’escombriaires i tenim un matí per anar i tornar de la platja al poble perquè el transport és deficient. Tot ho tenim a mig fer perquè la política del quedar bé no serveix per arreglar res. Només fer sorgits quan la cosa ja és perillosa.
Vist el que tenim a casa nostra, els polítics dels partits tradicionals encara no s’han actualitzat i viuen feliços entre el món del segle XX i el del núvol ensucrat. Suposo que si ara hi hagut molts daltabaixos en la política local, d’aquí un parell d’anys la cosa anirà en augment i les noves formacions s’hauran d’entendre per tirar la cosa endavant. Ja no trobarem l’alternança de poder com fins ara sinó que entre uns quants s’hauran de repartir el pastís. Els partits clàssics tot i la seva rivalitat en el passat uniran les seves forces per no perdre les petites quotes de poder que encara els hi queden. Els que sobrin doncs de càrrecs de confiança amb algún títol bonic.
Pel que fa als candidats dels clàssics jo crec que en la seva majoria repetiran. Es creuen imprescindibles. Tot perquè en el partit ja han marxat tots aquells que podien fer una mica d’ombra i s’han quedat els més fidels a la causa i a la persona. Els idolatres incondicionals que no són capaços ni de sortir una coma del que diu el seu líder espiritual que sempre ha de dir que es presentarà si el partit li demana. Un d’aquests recursos  que fan venir ganes de riure depèn de qui ho diu perquè després treu un 98% dels vots dels afiliats.
Però si mirem les notícies per sobre veurem que en aquests dos anys tot quedarà més o menys igual. Ara no és el moment de fer grans canvis, ni planificacions perquè tal com està el patí és hora de guardar la roba i aguantar el tipus perquè la cosa no està gens clara per a ningú. En un parell d’anys tornaran els miracles, les solucions màgiques i mil històries per donar i per vendre, però mentre passa el temps només funciona el servei de reparacions urgents. Sense inversió i sense futur, no anem enlloc. Només vigilem que el pal que aguanten els fanals no caiguin i que ni tinguem massa bombetes foses en un carrer perquè la gent pot prendre mal. Tot bastant avorrit esperant un nou miracle que mai arribarà i tornar a començar. L’anticicló segueix a les Açores.



dimecres, 10 de maig del 2017

Z, la ciutat perduda, un pal de peli

Z, la ciutat perduda és una peli molt llarga i es repetitiva. Explica tres aventures amb els mateixos personatges i no aporta gaire gran cosa de nou. Pel mig es barreja la I guerra Mundial. És una peli molt llarga i que no té una final sorprenent, tot dintre la normalitat és avorrida.

dilluns, 8 de maig del 2017

Un italià a Noruega, l'heu de veure

Feia anys que no reia tant al cine com avui. És una llàstima que no la facin al Vendrell i l'hem hagut d'anar a veure a les Gavarres a Tarragona, però realment és molt bona. És la història d'un funcionari italià que no vol perdre el seu lloc de treball en un procés que els funcionaris han de cobrar un finiquito important i al carrer. Ell es resisteix i acaba a l'Africa després de mil i una aventures. És com Benvingut al Nord o al Sud, però molt millor. Us la recomano fervorosament. Ja em direu el que. Aprofiteu demà i passat demà per 2,90 euros.


diumenge, 7 de maig del 2017

Donem pas als grups de casa nostra


Tenir escoles de música i després no donar l'oportunitat a aquests joves de poder fer música en viu és una mica absurd. Un poble com el Vendrell hauria de tenir més espais on els nous grups puguessin fer concerts. Hi havia el Track que tot i que necessitava un tunneig global tenia una bona filosofia, però ara ens hem quedat només amb tres espais privats on es fan concerts d'aquest tipus. El Fito Bar de les platges, el Lokal dels Moteros i el Sam. Les tres maries de la nostra vila. Una mena d'obra social que no són de la caixa i per tant s'ho han de currar i molts cops perden diners.
Un cop més vull felicitar al Sam per portar un dels millors grups d'aquest Penedès marítim que hem d'anar bastint de mica en mica. Ells són els Noctambuls que es dediquen principalment a fer versions dels Sangtrait, però de mica en mica van traient temes propis. Ja tenen una maqueta i un cd i ara estan treballant pel segon . Una formació de sis joves entre Vilanova i Vendrell que són també cultura, promoció i com no música.
Gran concert ahira al Sam on crec que varen repassar tot el seu repertori i una mica més amb un públic entregat a la seva música heavy. Gran nit i esperem que tornin els concerts i les grans nits i la gent vagi als concerts i els grups puguin fer música i així tirar endavant per donar sortida a la gent de casa nostra amb allò que els hi agrada. No sempre han de ser els mateixos i hem de donar veu i música als nostres. Apa ens anem veient.

dijous, 4 de maig del 2017

Perfil integral de treballador institucional (PITI)





Els nous treballadors al servei de l’administració pública està configurat principalment per “PITI’S” que no són més que les inicials de Perfil Integral de Treballador Institucional. Són persones que no tenen ni un horari, ni un calendari laboral previst. Ells estan a casa perquè en qualsevol moment els poden trucar per anar a qualsevol lloc a treballar. Evidentment no són plantilla contractada per l’administració pública, simplement treballen per una altra empresa i el sou que cobraria un funcionari se’l reparteixen el cap de l’empresa i el pobre treballador que està obligat a fer més hores que un rellotge per cobrar un 80% de la categoria més baixa de l’administració. El departament de recursos humans no té cap tipus de problemes ni queixes per part d’aquest col·lectiu que cada cop és més nombrós a l’administració per les innombrables avantatges de tot tipus que comporta. Ell depèn directament del seu cap que també treballa perquè els beneficis del càrrec no li permeten cap excés a la seva vida diària.
El PITI és està preparat per anar a qualsevol hora i a qualsevol lloc encara que sigui avisat amb una hora abans d’incorporar-se al lloc de treball indicat. Una aplicació de mòbil facilita la comunicació ràpida i directa entre tots els membres per poder actuar amb tota velocitat i eficàcia en tot moment.
Evidentment estem parlant d’un equip que té com a mínim quatre uniformes de feina en el seu armari professional. Són capaços de gestionar amb tota efectivitat totes les trucades si en aquell municipi es produeix un esdeveniment inesperat d’abast estatal. Ells estan totalment preparats per donar respostes i filtrar totes les consultes que es puguin produir en casos excepcionals. No els falta el seu uniforme per quan han de realitzar tasques de vigilància en edificis públics o privats perduts enmig de polígons industrials amb una única llanterna a la butxaca per enfrontar-se al més dolent dels atracadors nocturns. La seva xarxa de comunicació els obliga estar gairebé les 24 hores amatents de tot allò que pugui succeir als seus clients. Són ràpids i efectius.
Els “Pitis” estan preparats per realitzar dos o tres tasques a la vegada. Mentre parlen per telèfon et poden ensenyar on estar el parc més proper i li indiquen a un usuari que abans de tot ha d’agafar número per presentar una documentació. Això ho fa d’una manera sincronitzada sense que una acció menyspreí a una altra.
També han rebut cursos per atendre a les persones que avorrides a altes hores de la nit truquen i no saben que fer. Ells saben tractar tot aquest tipus de persones des de les més ocioses que marquen el número perquè no tenen res millor que fer fins a aquells que desesperats per haver tingut un mal dia anuncien reiteradament que es volen llençar per la finestra i aquest cop l’amenaça va en serio. Ells estan allà treballant la situació amb tota professionalitat perquè no passi res greu a qui tenen a l’altre cantó de la línia.
Una de les proves més difícils per accedir a aquest càrrec mal pagat és aprendre una llista de 100 números de telèfon amb el nom de qui correspon i saber per quin motiu trucaria si fos el cas. Abans quan els números mòbils encara formaven part del futur era més senzill, però ara la cosa es un xic més difícil i alguns dels veterans els costa memoritzar aquests números de telèfon.
Aquests professionals són simpàtics, amables i actuen amb tota cordialitat amb tothom que s’apropa per demanar alguna informació o consulta. Persones que saben actuar en cas de petit incident fent un boca a boca o curant una petita ferida a la mà. Encara que estiguin de servei per una porta on passen cada dia 500 persones, ells en tot moment et saben dir qui ha sortit i qui és dins amb una precisió absoluta. També estan preparats per ser discrets en la seva feina i no respondre a preguntes compromeses que a vegades poden fer dany en l’empresa on treballen.
Els Piti’s són esportistes i fan vida sana estan preparats per treballar en les pitjors condicions i gaudeixen d’una molt bona forma per si en algun moment ha d’actuar tot i que ha de ser en situacions extremes sinó sempre truca algun cos de seguretat.






dimecres, 3 de maig del 2017

Normal, amb estil

Hi ha bars i restaurants que tenen uns preus rebentats, però no sempre els funciona l'invent, perquè molts cops estan buits. La cosa que funciona és quan hi a una relació qualitat preu. La gent està disposada a pagar uns diners, però demana un tracte, un producte i un lloc bo, sense pasar-se, però sempre respectant uns mínims. És molt important el carisma dels seus responsables. Una conversa tonta pot donar molt més que no pas uns preus rebaixadissim. La gent vol parlar, però el just, ni que li fotin la tabarra ni compartir un parell de monosil·labs.

dimarts, 2 de maig del 2017

Plan de fuga, una mica confosa

Plan de fuga és una peli que sembla una cosa fins al cap de tres quarts d'hora que la cosa fa un gir de 180 graus. Vol ser original dins la temàtica de robatoris de bancs, però al final és perd una mica i queda una mica penjada. La intriga es porta bé, però no està molt ben resolta.

El Vendrell del segle XXI

Hi ha un parell de coses que posarien al Vendrell en ple segle XXI. No són coses de gaires, peles però s'ha de tenir mà esquerra i saber jugar una mica amb el que tenim, però és viable.
Primer de tot treure d'una vegada per totes la sectorització escolar. Ja està bé que hi hagi escoles amb un 80% d'estudiants d'altres països i altres on n'hi ha quatre de comptats. Ja toca una mica de seny i no de això de blanc o negre. Ho pintem tots de colors i ja està.
Un altre punt és que el dr. Robert fos d'una vegada per totes de vianants en tota la seva extensió. Ara aquí anem pas a pas. Aquesta via hauria de ser de vianants de punta a punta. No passa res. No crec que ningú és mori per aquesta mesura que ja fa anys, dic anys que clama al cel.
L'Avinguda Sant Vicenç hauria de ser d'un sol sentit. Una cosa que ja toca i més ara tal com tenim les noves vies paral·leles.
El dia que Cal Mumbrú de la plaça Nova i l'antiga Traviata del carrer 4 Fonts estigui ocupat per algun establiment ja ho podem celebrar. La plaça Nova del Vendrell cada dia té un establiment menys. Això no va ni en rodes. A veure si fem un cop de cap i li donem la volta a la truita.
Apa endavant.