Sempre endavant

Sempre endavant
Sempre la mirada amuny

divendres, 28 de desembre del 2007

Postal de Nadal bàsica actualitzada

La postal d’enguany de Nadal també ha de venir amb retard. Concretament coincidirà en la jornada en què es celebra el dia dels Sants Innocents. La Renfe ha patit importants demores que han afectat a molts dels nostre veïns, la gratuïtat dels llibres als escolars del Vendrell també és qüestió aplaçada per al proper pressupost, la construcció de la piscina de Calafell segueix el seu ritme natural. La nova caserna dels Mossos estarà en funcionament quan aquests ja fa mesos que patrullen pels nostres barris. El primer edifici judicial del Vendrell també va agafant lentament personalitat enmig de la nova urbanització que s’hi està construint. Correus va lent. L’administració li segueix el ritme. Amb els passos de vianants elevats tampoc podem apretar gaire l’accelerador en els nostres carrers. Per seguir aquesta tònica general, enguany el miracle del Naixement l’emplaçarem el dia 28 de desembre.
El nostre nen Jesús l’haurem de convertir en un personatge políticament correcte i haurà de tenir una bessona de sexe femení. No vull desvelar qui va nàixer primer per no caure en agravis perjudicials per la igualtat en la nostra societat.
M’han dit que Sant Josep no és d’aquí ben bé. Fa temps que treballa a la comarca. El bon home va venir contractat en origen per treballar en l’agricultura, però quan va arribar a casa nostra li van arreglar els papers perquè treballes de peó amb un contracte a mitja jornada. Encara que l’ha de treballar sencera cobrant el que estipula el que va signar amb a seva empresa: la meitat del salari.
La Mare de Déu en realitat és una jove estudiant d’arquitectura. Entre la subvenció familiar i la beca estatal no li arriba per tancar el mes sense grans pèrdues. Aprofita aquest Nadal per posar en el nostre pessebre. La seva companya sentimental treballa al costat d’enguixadora i vigila en tot moment que no li passa res a la nostra protagonista. En el seu conveni tot i que treballa per a una empresa subcontractada d’enguixadora ja li van dir que si la seva amiga no aguantava el fred, l’havia de substituir en aquest retaule nadalenc. La roba la guarda al ciclomotor que té aparcat en un descampat ple d’herbes.
L’escenari està patrocinat per uns grans magatzems que han volgut afegir-se a aquesta postal nadalenca. Tot el material utilitzat és molt senzill i segurament omplirà els contenidors d’escombraries quan acabi la representació. Tots saben que estan en un contracte d’obra o servei i si el vent s’emporta l’escenari. Cadascú a casa seva i sense indemnització.
L’àngel és un xicot molt jove del Senegal amb una economia molt magra. Des de bon principi es va comprometre a pintar-se la cara i les mans amb color blanc per tapar el color de la seva pell. El seu fill no sap res i es pensa que el seu pare treballa en un projecte social integrador per a les famílies amb risc d’exclusió.
El bou el van treure d’un museu d’etnologia de la Cerdanya. Va arribar per missatger. Una empresa s’encarrega de donar-li menjar dos cops al dia. Una altra companyia internacional li dóna l’aigua i una tercera, amb capital andorrà, recull els seus excrements. Tres operaris del mateix poble del nord de Guinea Bissau que treballen en empreses multinacionals de molta volada.
La vaca no cal dir que ha estat aportada per una empresa lletera asturiana. El responsable del seu manteniment està intentant que les tres empreses del bou es facin també càrrec del seu animal.
L’estel màgic va estar col·locat per l’empresa municipal que s’encarrega del manteniment elèctric. Però al cap de pocs minuts del seu funcionament, un fusible es va fondre i no ha tornat a brillar. El tècnic responsable té les trucades restringides i no es pot localitzar. Sort dels fanals del costat que donen llum al nostre quadre. Aquesta és la meva humil participació en aquestes festes. Bones Festes i Feliç 2008.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 28 de desembre del 2007

divendres, 21 de desembre del 2007

Una imatge surrealista d'un tren urbà

Aquest tarda he vist el popular trenet que ha d'unir les zones comercials del Vendrell. Concretament el centre amb la zona del Tancat i les Mates. Doncs el tren anava ple de canalla que de tant en tant deixaven anar algun "piropo" poc afavorit a la gent que passaven pel carrer. És un mitja de transport gratuït que ha estat ocupat pels més menuts de la casa i no tan menuts que van d'un lloc a un altre del Vendrell

Interessant concert a l'Auditori Pau Casals per acabar l'any

L’Associació Musical que té com a objectiu mantenir viva la memòria del Mestre, fer difusió de les seves idees, fer pedagogia amb tot el que va defensar, en reconeixement de la seva tasca i el seu exemple, tanca amb aquest Concert la programació d’enguany i ho fa amb una formació musical de reconeguda vàlua, que a més a més té el plus de l’estreta relació que els germans Claret van mantenir amb Pau Casals.
Les entrades es vendran de forma anticipada a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament del Vendrell, ubicada a l’antiga biblioteca a La Rambla, amb un preu especial per als socis de l’Associació, i una hora abans a l’Auditori Pau Casals. Cal assenyalar que hi haurà servei d’autobús gratuït a 2/4 de 10 del vespre i en finalitzar el concert.

Dues opcions per a la cistella de Nadal

L’enllumenat nadalenc ja fa dies embelleix els nostres carrers i places. La música als carrers acompanyada per la lluentor de les bombetes de colors sembla que ens inciten a un consum sense fre en bona companyia de la nostra targeta de crèdit. Ja sabem que després ens trairà, però de moment la necessitem.
Nadal i Reis són les principals dates en què les famílies i els amics es regalen coses com a símbol d’amistat o amor o ambdues coses a la vegada. També el sorteig del 22 de desembre. La fortuna pot omplir les nostres butxaques per almenys deixar enllestida una bona part de la hipoteca. Entre l’IPC i l’Euribor cada dia els premis són en realitat més reduïts perquè la fortuna no s’escapa de les exigències del mercat. Sempre ens quedarà l’amic invisible d’aquell any.
Entre aquest va i bé de targetes de crèdit, diners en metàl·lic i fins i tot xecs, podem afirmar que encara conserven una de les tradicions més arrelades a casa nostra: el lot nadalenc. Una tradició en vies d’extinció, però encara hi ha moltes empreses públics i privats que ho practiquen d’una forma més o menys generosa.
L’inici de tota aquesta tradició l’hem de buscar quan l’amo del negoci tot i afegir uns quants calerons més als seus treballadors volia que aquests celebressin també el Nadal. Almenys que poguessin assaborir els típics complements de la dieta nadalenca mediterrània com són els turrons, els polvorons i les neules.
Amb aquest present gastronòmic, cap família no tenia excusa per no celebrar el Nadal almenys a taula i a l’hora dels postres. La vedella, el pollastre i els galets ja venien inclosos amb la bufanda de la nòmina d’aquell mes.
La societat amb el pas de temps es planteja nous reptes prou substanciosos. Perquè no regalem alguna cosa més que no sigui el de cada any?. En una família on treballaven més d’un dels seus membres i amb poca afició pel dols, tots aquests sucres envasats es podrien passar unes quantes setmanes en el racó d’un calaix fins que algú els llenci a les escombraries.
Les noves tendències ens van portar al proper esglaó. Es van afegint altres licors, conyacs i altres llaunes que es poden menjar durant qualsevol època de l’any i sempre queden bé. Els més selectes es van decantar pels pernils: uns de pota i els altres d’espatlla. Encara que si coneixem el pati, aquí hi ha una gran varietat on es pot triar i remenar a gust.
Tanta teca no és bona per la salut. Les dietes de mica en mica s’han anat imposant en la societat. Una bona panxa ja no és cap símbol de riquesa, sinó més aviat d’una economia poc saludable.
El tercer esglaó és quan a la cistella de Nadal, et pots trobar, unes tasses, uns gots, una necesser fins i tot un troley petit amb quatre rodetes que et permeti arribar amb el lot a casa teva. Molt lluny no aniràs perquè el pressupost és limitat, però almenys t’estalviaràs de portar el cotxe fins a les portes de la feina per carregar tot aquell embalum fins a casa.
Sempre abans del repartiment del lot hi ha rumors que corren per l’empresa a veure aquest any que hi haurà dins la capsa. De quina classe serà el pernil o el turró de Xixona serà tan dolent com l’any passat. Uns pocs dies abans del Naixement de Jesús se sap la solució. Jo sóc partidari de dues propostes ben diferenciades. Per una banda, recuperem la tradició amb una varietat ben triada de les menges típiques de Nadal.
En cas que vulguis tenir un detall especial et recomano que apostis per un bon pernil ben curat que anirà molt bé per anar tallant. No dic ja un d’aglà, Conec poques persones a les que no els agrada cap varietat. Si se serveix al buit queda excessivament higiènic i artificial , però jo crec que si es fa s’ha de fer bé com toca, incloent peülla del porc. Per potenciar el nostre comerç tots els ingredients han de ser de casa nostra.
Publicat al Diari del Baix Penedès el 21 de desembre del 2007

dimarts, 18 de desembre del 2007

Per què no fan un blog els alcaldes?

Una de les iniciatives que te més exit de l'alcalde de Lleida és Àngel Ros és el xat que ho fa un cop per setmana. Crec que municipis com Vendrell Calafell i fins i tot Cunit haurien de tenir un alcalde blocaire. Ens hem d'adaptar a les noves tecnologies.

diumenge, 16 de desembre del 2007

He disfrutat com un camell al C&A

Aprofitant el tren avui he anat a Barcelona a comprar roba. La veritat que a la segona planta del C&A he disfrutat com un camell perquè he pogut comprar roba de la meva mida i amb força varietat. Aquest és un esport que per les meves dimensions humanes molts cops és un xic frustrant, però s'ha de fer. Allí hi ha talles molt grans i amb molta varietat. Molts cops ja no miro en cap botiga perquè pers les meves mesures ni aproximades. Res de res. Doncs aquí al carrer Pelai de Barcelona hi ha força cosa per escollir. Tot un luxe pels que siguin com jo. Au vinga que els preus són força econòmics. Encara que alguna cosa estigui feta al Vietnam és igual. Surts d'allí ben vestit i tot. Ja he descobert un lloc més o anar a comprar.

Renfe a la línia de Vilanova és gratis

No hi ha prou senyals que ho diguin si és que n'hi ha algun. Tampoc ho anuncien per megafonia, però avui he tornat a comprovar que el bitllet de tren entre Sant Vicenç de Calders i Barcelona per la línia de Vilanova és gratuït fins que no vaig l'AVE. Aquest encara trigarà. O sigui a viatjar gratis a Barna. Ara aprofiteu que sembla que va bé. Toquem fusta.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Recepta sencilla de Nadal per quedar bé als aperitius

La verdulera és una artista de la cuina. L'altre dia em va aconsellar omplir mig prèssec en almibar amb maionesa i tonyina ben barrejat. És molt bo. Ja ho he provat. Quedareu com a senyors i és molt molt fàcil de fer.

ICV de Cunit m'ha deixat KO

En el diari del Baix Penedès d'aquesta setmana hi ha un article d'ICV de Cunit que suggereix que la platja també tingui Wifi. Ara a ple hivern que surti aquesta notícies és un xic curiós amb el fred que fa. Però espero que això de conectar-se a internet a la platja no agafi molta empenta. Potser després sortirà l'ordinador acuatic o el mòbil submergible. Ens estem passant una mica. Cada cosa al seu lloc.

Un trenet nadalenc al Vendrell

El trenet de les platges del Vendrell que tothom coneix perquè a l'estiu acostuma a formar una cua de cotxes al seu darrera quan és mou per aquestes vies més transitades. Ara com una de les novetats del comerç vendrellenc va des del centre fins al barri del tancat i fins a la zona de les Mates. Amb el fred que fa allí al trenet d'acabes de congelar. A més els carrers del Vendrell no estan per suportar aquest tipus de promocions fora de lloc i d'estació. No veig que sigui el més adient.

1408, una peli que no mata

He anat a veure una estrena cinematogràfica per aquesta setmana: 1408. És una d'aquestes pel·lícules que no valen la pena. Posen a un actor durant una hora en una habitació tot sol. Per allí hi passen fantasmes, torrentades, glaçades, imatges de parents morts. No fa por, però com a trhiller tampoc no te res d'integrant. A veure si a la propera encerto. Ja us avisaré

divendres, 14 de desembre del 2007

Un merescut homenatge als pagesos

Una de les escultures públiques més populars de la comarca és la que s’aixeca al Passeig Marítim de Calafell en homenatge a una de les professions emblemàtiques d’aquesta localitat costanera. La pesca a l’igual que l’agricultura i en menor mesura el comerç han estat els puntals econòmics d’aquesta comarca. En els darrers anys, el Baix Penedès s’ha decantat decididament en vers la construcció. Una aposta que aviat ens deixarà veure els seus resultats després de la crisi immobiliària en què estem tots immersos. Un negoci que és molt ampli aplega sota el mateix objectiu de vendre pisos: fusters, venedors d’electrodomèstics, pintors, muntadors d’antenes de televisió, ferrers i un llarg etcètera. El descens del volum de negoci d’aquest important sector econòmic de la comarca ha d’anar lligat al ressorgiment d’altres alternatius perquè sinó és així en poc temps es pot produir una perillós creixement de l’índex de desocupació amb totes les seves conseqüències Prestar una cura especial a totes les classes menys afavorides del teixit social. Aquest estrat social pot caldo de conreu d’un focus de possibles tensions socials entre els diferents col·lectius i nacionalitats que configuren aquest nivell del teixit social comarcal baixpenedesenc. Per normal general, la majoria de persones que han arribat al mercat laboral des de fora de les nostres fronteres acostumen a ubicar-se en els zones més sensibles de la piràmide econòmica.
Deixant de banda aquest problema que mereix per la seva importància i transcendència un apartat propi, m’agradaria exposar un tema que tot s’apropa més a l’anecdòtic que a la substància ens demostra una consciència social que s’hauria de reconduir.
La comarca del Baix Penedès com tots sabeu està configurada per 14 municipis, pocs són els que avui en dia tenen l’honor de tenir un carrer o una plaça dedicada als pagesos. L’únic que em passa pel cap ara mateix és el carrer Pagesia Catalana del Vendrell i prop seu Rabassaires. Si m’equivoco, espero que algú em corregeixi, però crec que aquesta mancança és prou evident a tot el Baix Penedès tret de poques excepcions. Fa unes setmanes ha saltat a un segon pla de l’actualitat comarcal que a Calafell no saben o no volen col·locar una estàtua que ret un merescut homenatge a tots els pagesos del municipi. Un acte que vol salvar els greuges que per comparació existeixen amb els altres grans protagonistes de l’economia i història local al llarg dels segles.
Em considero un ferm partidari d’utilitzar el terme pagès perquè el mot agricultors sembla que estigui extret d’una enciclopèdia d’aquesta que et vénen en fascicles i amb una mica més d’empenta que la publicació “l’Abans” del Vendrell.
Els pagesos necessiten tenir un reconeixement a casa nostra. Reconec que donar un carrer tampoc representa un gran esforç, ni pot servir per reconèixer la seva tasca real en la nostra història, però crec que és un pas més perquè de mica en mica el pagès sigui reconegut per tot el que ha fet per la història de la comarca. Perquè sempre l’economia ha estat la base fonamental i la raó de molts moviments socials. Des de les guerres que ens ha enfrontat amb els nostres similars fins a les conquestes que avui sembla que ho fessin per sortir només en els llibres de l’ESO i el Batxillerat. L’economia ara i abans ha estat i és el motor de la societat.
Ara que els pagesos, i cada dia més, semblen els principals candidats per formar part d’un museu dels nou segle tant pels estris que utilitzaven com per la seva manera de viure allunyats de les comoditats de les grans urbs. Els nous pagesos ja els veiem d’una altra manera. Es passen la vida sobre el tractor com el camioner es guanya la vida anant amunt i avall amb el seu vehicle. La pagesia tradicional s’està perdent. La nova, de grans extensions, està més propera a un conductor que muntat en el seu tractor fa totes les feines de la vinya que no pas a la que tots tenim a la retina, tot i que encara algunes tasques s’hagin de fer a peu. El pas del temps obligarà a la mecanització de tots els seus representants al mateix temps que anirà absorbint els petits pagesos o simplement optaran per penjar l’aixada esperant la jubilació o una altra feina.
És un apunt sense cap transcendència que estem parlant si es posa una estàtua dedicada al pagès en un municipi de la comarca. Però aquí hi ha un altre elements que vull recalcar. Aquesta sempre ha estat una professió que ha merescut molt poca valoració de la societat. És ara quan acaben que es fan rostades i altres festes relacionades amb aquest món quan fins fa quatre dies estaven mig oblidades. Tenim carrers dedicats a artistes, polítics i poques professions més. Quants tenim dedicats a comerciants, pagesos i pescadors? Per què sempre els hem tingut a l’ombra del protagonisme. Reivindiquem els seus drets. D’un dels pilars de la nostra societat actual. M’agradaria que aquesta estàtua es poses ben aviat i altres municipis d’una manera o una altra també s’hi apuntessin. No cal esperar a tenir un dia internacional dedicat al pagès per posar-se a treballar. Potser el problema real és que la seva estètica no és acceptable per alguns i ningú ho diu?

Publicat el 14 de desembre del 2007 al Diari del Baix Penedès

dijous, 13 de desembre del 2007

Reconec que encara sóc molt tradicional per Nadal

Una de les coses que més m'agrada és escriure. Una de les meves il·lusions és escriure les postals de Nadal. Encara que hi hagi mòbils o telèfons a casa sempre tinc una safata per posar les postals nadalenques que rebo. Potser sóc clàssic, però que més bonic que desitjar unes bones festes a tothom i per escrit?.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Una Bruixola Dorada un xic avorrida

També he caigut en la tamptació d'anar a veure la Brújola Dorada. Em recorda a Narnia i una mica al Senyor dels Anells. Els ambients exteriors estàn força bé, però la veritat que no em va acabar de fer el pes. No li vaig trobar el sentit. No he llegit ni els llibres ni res, però només per la peli la veritat és que no val la pena. Jo em vaig decepcionar una mica. Li falta cos. Us la podeu estalviar, perfectament. Hi haurà coses molt millors.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Molta Marató de TV3 i pocs CD'S

Crec que enguany passarà com els altres anys que molta gent no podran comprar el cd de la Marató de TV3 perquè sempre en porten molts menys que la demanda. Això no és bo perquè se n'haurien de portar més. Si que després es pot aconseguir, però molts compradors ja no hi tornen a insistir i són vendes que es perden. Si això és una idea de marquèting. La veritat és que no l'acabo d'entendre.

divendres, 7 de desembre del 2007

Els cines de Calafell i El Vendrell unifiquen preus

No fa molt parlava dels 20 cèntims de diferència que hi havia entre els cinemes del Vendrell i els de Calafell. Ja és història. Ara tots estan al mateix preu. Però no al més baix. El més alt. S'han acabat els cèntims. Dissabte, vigílies i diumenges 6 euros. Dia de l'espectador, dilluns al Vendrell i dimecres a Calafell 4 euros, i la resta de dies 5 euros. Cada dia l'invent et costa més car.

Un estalvi en els llums de Nadal

El darrer programa del Pas de Vianants entre l'Alfredo, La Yolanda i jo vam coincidir en una cosa que està molt clara. Perquè estan cremant durant tota la nit les llums de Nadal. Crec que haurien de tenir un horari fins a les 10 o 11 de la nit com a molt. Però no és lògic que a les tres del matí estiguin totes enceses. Es fan anar amunt i avall amb les agulles del rellotge per estalviar i ara que ho podríem fer doncs aquí tota la nit obertes. Tarragona i Lleida ja ho fan. A veure si a la comarca en prenen exemple.

dijous, 6 de desembre del 2007

Per una tele Independent

El que necessita el país és una tele independent amb professionals sense carnet que la manin. Ja està bé d'haver-te de passar informacions sense solta ni volta i entrevistes sense contingut i amb preguntes ensucrades. Cada dia la gent fa més zaping, però al final entre tanta política a totes les cadenes s'hauran de crear canals realment independents. Ja està bé de tanta política

dimecres, 5 de desembre del 2007

La Idiada desapareix?

Diuen, diuen diuen que on està avui en dia l'Idiada hi volen posar un camp d'aviació. Amb aquest nou equipament aeronàutic desapareixerà l'Idiada. Serà veritat? No ho sé. Només sé que ho diuen. Temps al tems. Santa Oliva- Paris- Nova York?

Un excés de Nadal no és gens bo

Prop de casa meva hi ha un megàfon que durant tot el dia emet música nadalenca. Encara no hem començat el centre de les festes i ja no puc més. Estic fart que gairebé tot el dia estiguin amb la mateixa música. No hi ha dret. Potser amb tant de Nadal al final l'avorrirem.

Caliu nadalenc a la Rambla del Vendrell

Ja he passat un cop o dos per la Rambla del Vendrell i allí hi ha un poti poti de botigues. Una mica de tot. Sembla que doni una mica de caliu i que sigui un punt de pas per a la gent. No dóna per gaire més. És difícil fer el que s'ha fet perquè només cal veure la realitat que hi ha sobre la Rambla, però jo crec que aquí un cop més falta una mica més de comerç vendrellenc. No sé. Pel que sigui els comerciants de la vila no s'hi volen posar. Què els fa falta?

diumenge, 2 de desembre del 2007

Un musical més que recomenable: Mama mia

Al tercer dia de l'estrena he tingut la gran sort de poder veure un dels pocs musicals que es fan a Barcelona. Abba amb tots els seus èxits dels anys 80 omple aquest musical barceloní sota el títol d'una de les seves peces més recordades. Us la recomano. Totes les cançons són en castellà, menys la final en anglès. Aquesta última peça vol animar al públic a posar-se de peu i cantar amb tots els 25 actors i cantants que són alguns dels protagonistes d'aquest muntatge. La primera part passa volant. La segona comença una mica lenta i potser sembla que tendeixi en alguns moments a ser una mica insípida perquè la primera passa molt ràpida. Però en seguida la cosa s'anima i molt bé. Us la recomano. La veritat que és cara, però val la pena. Des de tot el públic hi ha una bona visibilitat relativa, però jo us aconsello la platea. Estàs molt a prop i ho vius millor. No només és música. Hi ha un argument bàsic que serveix per vestir l'invent. Hi ha personatges que surten al Cor de la ciutat per a aquelles persones que els agradi seguir en altres camps els seus personatges de les telesèries de la tele.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Una pel·licula per passar per alt: El Diario de una niñera

Jo volia una pel·lícula divertida per passar una bona estona i per riure una mica. La veritat és que aquesta pel·lícula no té res per agafar-se. Ni fa riure, ni fa plorar ni entreté. A la meitat de la projecció si abandonés la sala no et perds res de bo. Ja ho sabeu. Aquesta no l'aneu a veure no feu el paperina com jo. El millor són els trailers i ja està.

divendres, 30 de novembre del 2007

Alguna cosa està canviant a la comarca

En les pàgines d’opinió del DIARI apareixia el passat divendres una carta d’un jove vendrellenc estudiant d’arquitectura que reivindicava el paper del Vendrell com l’autèntica capital que li correspon el Baix Penedès. Aquest és un símptoma més que alguna cosa està canviant en la mentalitat de les futures generacions que han de protagonitzar en primera persona la història d’aquesta comarca en els propers anys. Una clara tendència que es pot seguir àmpliament a través dels nombrosos blogs que pengen a internet, els quals van analitzen des de diferents perspectives la realitat del Vendrell. Aquest rumor de mar de fons de mica en mica s’anirà perfilant i es concretaran en unes actuacions i projectes. El proper pas serà quan, el dia de demà, es converteixin en plans urbanístics, estudis de mobilitat, potencialitats que ofereix la comarca, quin és el creixement que més ens convé..
La situació política actual no dóna gaire pistes que apuntin a un optimisme sincer i contrastat. Sembla que ens estem planejant sobre un taulell d’escacs on es mouen un seguit de fitxes que corresponen als principals càrrecs polítics i institucionals de la comarca. Cada bàndol té els seus peons que segueixen l’estratègia que marca el seu cabdill. Per seguir una bona part dels moviments només cal llegir el DIARI. Cada setmana et va posant al dia de la posició de les blanques i les negres en aquest joc polític. La resta de formacions, de moment encara no tenen la suficient força per poder entrar a formar part de la partida. Ens de conformar amb un duel a dues bandes que saben amb les fitxes amb què compten fins d’aquí quatre anys. Encara que el color en algun moment de la lluita pugui canviar radicalment. Per tant, el que tenia més fitxes aparegui com el menys capacitat per emportar-se el gat a l’aigua dels resultats electorals en la recta final, abans que el gong de les eleccions soni al final de la partida.
Aquest símil és el que la política ens mostra des de sota l’escenari, però si mirem a sota el taulell veurem en realitat una caixa que amaga una piscina no gaire gran..
Tenim uns nedadors amb un excessiva dosis de personalisme. La immensa majoria de líders que tenim a casa nostra s’han recreat massa en aquesta idiolatria a la persona, deixant de banda el conreu del partit i de les idees. No hi ha debat. Hi ha només personalitats. Mentre han descuidat totalment preparar a un dofí perquè el dia de demà pugui substituir al nostre superheroi aquàtic que ja fa temps que hem creat. Fins i tot ens hem arribat a creure, en moments de confusió, que era gairebé immortal. Cada partit ha de nedar per un carril separat per les sureres de la resta de contrincants immersos en el seu programa polític. El que arriba primer. Això ho diu el votant, és el que ha de governar. Cada equip porta una gorra de roba o silicona i un banyador que el personalitza. Molts cops ni se li veu la cara però tothom l’identifica amb uns colors que corresponen a un partit i un programa concret. No coneixem la cara del nostre nedador favorit, però si coneixem perfectament els colors que defensa dins l’aigua.
Si aquesta teoria la portéssim a la pràctica en l’àmbit baixpenedesenc, el nostre nedador no arribaria ni tan sols a la primera mitja piscina perquè en tot moment s’estaria girant a veure que fan els dels carrils costaners. Semblaria tot una cursa esperpèntica. Allí discutint al mig de l’aigua a veure qui porta la gorra més lluent i sense tenir cap consideració pels problemes importants que més ens marquen. Al final sembla que el que realment importa és la nostre gorreta, ni tan sols el dels nostres companys de partit és digne d’una certa consideració. Clar, per aquest camí no anem a ninguna part. Acabarem necessitant els serveis urgents dels socorristes.
Espero i confio que igual que aquest jove per si mateixa s’ha decidit a exposar el seu pensament a través del DIARI, altres persones segueixin el seu exemple. Estem convertint els punts anecdòtics en problemes cabals i sense deixar de donar tombs sobre la mateixa rotonda i no sortim de la cruïlla. Estic esperançat per ell i per totes aquelles persones que són capaces de treure el cap per sobre d’aquesta partida d’escacs que ens volen vendre els uns i els altres i poder veure el que realment ens interessa a tots plegats. El principal és que reconeguem les nostres mancances. A partir d’aquí podrem treballar per millorar la nostra societat en allò realment important per a tots.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 30 de novembre del 2007

dijous, 29 de novembre del 2007

Info Catalunya: Jo no sóc tonto

Avui he anat en tren i tot just he arribat a casa m'ha caigut un exemplar de la revista gratuïta (promoció política barata) que edita la Generalitat de Catalunya i que s'anomena "Info Catalunya". A la portada d'aquest pamflet polític posa clarament "Treballem pel futur. Transports públics i equipaments socials" En plena crisis de Renfe i de les rodalies a Barcelona crec que aquesta portada és un insult a totes les persones que hem patit més o menys totes aquestes irregularitats. Si ens estan dient que els trens van bé amb aquestes quatre pàgines de colors segur que no volen guanyar les eleccions, perquè la única cosa que fan es recordar-nos que entre tots han aconseguit el que tenim i ara ho estem pagant. Per favor. Una mica de vergonya i parlem del temps que ara ja fa fred i s'han de posar les calefaccions i deixin de voler demostrar el que és un fracàs. La culpa tots plegats, perquè no ve d'ara. Però un fracàs per tots els que han passat i estan portant les regnes del tren a casa nostra. La imatge és una noia asseguda al tren escoltant música mentre mira tranquil·lament per la finestra. Potser l'han tret del cinema perquè de Barcelona no crec que sigui un bon exemple, almenys en els darrers mesos.

He rebut un Meme que vull compartir


La Jordina de Lleida m'ha passat aquest Meme. S'ha de passar a set persones i jo el passo per la seva solidaritat a:
Marta Mercader: Perquè intenta buscar la diferència dintre la globalitat. Tot i voler pertanyer a un formació general, sempre ha defensat les seves idees fins on li ha estat possible. És una forma diferent de veure la realitat que l'envolta.
Laia Gomis: És un dels blogs més currats. Et pot agradar o no el que diu. Hi pots estar a favor o en contra, però la veritat és que s'ho treballa.
Alfredo Valdivielso: Perquè ser d'esquerres és viable avui en dia. Encara que sigui difícil a vegades tocar de peus a terra. És possible.
Yolanda González: Perquè la política és el millor remei per la societat. Encara que molts no ho vulguin entendre. Poc a poc i bona lletra.
Roger Caballero: Moltes coses a la motxilla que de mica en mica i de forma original van sorgint de la seva creativitat personal.
El Mèlich de Calafell: Perquè parla de política en un poble com Calafell no és gens fàcil i molts cops sembla que perdis el temps.
El Cabayol de Vilanova: Perquè pinta i amb els seus quadres ens ensenya un món de sensacions que s'amaguen sota les seves pinzellades. però estan allí només les has de veure a través dels teus sentiments

diumenge, 25 de novembre del 2007

Una torre per pensar: la de Suso és clar

La darrera peli que he vista és espanyola. El seu nom la Torre de Suso protagonitzada pel Javier Càmara. És comèdia i és un drama. El millor del film és que té un missatge clar. L'important no és el que fem sinó la mateixa importància de fer-ho. Potser la nostra obra de creació se n'anirà en orris, però realment haurem gaudit durant la seva elaboració. Està molt bé. És d'aquestes que et dóna tema per fer un debat després de la seva visió. Val la pena. Podreu riure, plorar, però us ha dit moltes coses que cal que hi pensem tots una mica.

dissabte, 24 de novembre del 2007

Obert el pàrquing de ca l'Escori

Darrera l'edifici de la ràdio del Vendrell hi havia un solar tancat. Jo em pensava que era el pàrquing de ca l'Escori que es va obrir una mica abans de les anteriors municipals. Però no ho és. És un solar destinat a una altra finalitat que està allí i un dia és farà realitat el futur que li espera.
En aquest posit criticava el tancament del pàrquing de ca l'Escori., però he descobert que estava confés. Rectifico i ara ja he descobert quin era el pàrquing correcte. Una errada la té tothom. Ho sento. Ja vigilaré més la propera vegada. Qui te boca s'equivoca.

divendres, 23 de novembre del 2007

Per què l'anomenem Lleida Pirineus?

Lleida Pirineus és l’actual nom de l’estació de tren de la capital de la província. Algun viatger, amb nocions bàsiques de geografia i del funcionament dels mitjans de transport espanyols, quan arriba a aquesta moderna estació. Molt possiblement el primer que li ve al cap que amb un quart d’hora es planta al bell mig de la cadena muntanyosa que ens separa del nostre veí del nord. Doncs el pobre home potser encara estarà més temps per fer realitat la seva il·lusió que el trajecte que l’ha portat de la capital del Reino y Corte fins a terres lleidatanes. Aquesta toponímia moderna és molt bufona si l’analitzem per internet o en un cercador, però quan l’hem de posar en practica ens produeix més d’una confusió que haguéssim pogut estalviar.
Sort que Adif o Renfe han apostat per Lleida Pirineus. Perquè si se’ls acut promocionar aquesta estació amb un nom peculiar com Lleida Costa. Llavors estem el mateix temps de trajecte que en el cas anterior però la situació és una xic més surrealista. Si anem muntats en AVE fins a l’estació Tarragona el tren ens abandona en un terreny de ningú. Haurem d’esperar que un autobús ens planti al bell mig de la capital tarragonina. El temps que guanyem viatjant amb les noves tecnologies ferroviàries el menystindrem en carreteres secundàries i en embussos de trànsit per entrar a Tarragona. Deixem la modernitat i agafem un tren de tota la vida fins a Sant Vicenç de Calders. Doncs que passa que n’hi ha molts pocs. De primera hora del matí fins a migdia no n’hi ha cap. En tot plegat hi falta una mica de racionalitat i seny català.
Pendent de publicar a la Mañana de Lleida

Una comarca amb 1.000 anys d'història

Aquest territori que ens ha acollit des dels vestigis de vida humana. Ubicat entre el mar i la muntanya, entre els dominis de Tarragona i Barcelona. Fa unes dècades que aposta per una identitat pròpia sota la denominació de Vegueria del Penedès amb la resta de municipis enllaçats amb uns vincles històrics comuns. Sembla ser que per als polítics, almenys dels partits representants en l’arc parlamentari no els sembla interessar gaire. Aquesta reivindicació no acaba de prendre peu. No transcendeix gaire més de les simples mocions municipals sense més rellevància. En alguns plenaris municipals és debat. Gairebé tothom hi està d’acord, però la proposta sembla que estigui en el mateix estat que la xarxa de rodalies al voltant de Barcelona. Aquesta mena d’ambigüitat geogràfica te els seus orígens en l’època en què els musulmans van conquerir la Península Ibèrica. L’any 801 els Francs conquereixen Barcelona. No és fins la meitat del segle XII amb la conquesta de Tortosa i Lleida per Ramon Berenguer IV que aquest indret comença a gaudir d’una certa estabilitat fins aquells moments força absent. És durant aquests tres segles i mig en què comencen a definir-se els trets principals del que avui en dia representa la nostra comarca. Tenim topònims com Tomoví que ja apareix citat per Pomponi Mela, un autor del segle I d. C. No podem oblidar altres testimonis de temps reculats com la mítica Palfuriana.
Entre finals del segle X i mitjans del segle XI la majoria de topònims baixpenesenc entren a formar part de la història a través del Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Un dels senyors d’aquestes terres que començaven a ser sobiranes, encara que el dominí d’aquest cenobi va durar fins el segle XIX amb la desamortització de Mendizabal en què el monestir va quedar abandonat.
En aquest centenar d’anys que van des de el 974 on ja trobem el Montmell i la Bisbal del Penedès fins el 1037 en què s’esmenta El Vendrell se situen les primeres passes de la comarca en la història.
Albinyana celebra el 1010 el seu primer mil·lenari en la història. Tot apunta a què el castell d’Albinyana ja estava localitzat dins un territori donat pel comte de Barcelona al vescomte Guitard. El seu fill Adalbert l’heretà, tot i que aquest territori encara estava erm i despoblat possiblement per les incursions sarraïnes, doncs la seva situació era poc segura. Aquest noble el reconstruí i el dóna en testament al Monestir de Sant Cugat del Vallès que el dominar fins no fa gaires dècades. La seva mort en l’expedició de nobles catalans a Còrdova l’any 1010 serveixen per encetar aquest pas decisiu en la història. Si la memòria no em fa la guitza l’únic municipi que ha celebrat el seu mil·lenari ha estat Calafell. La resta de la comarca ha passat per alt aquest esdeveniment històric tan important del nostre passat.
Una de les formes desitjables de commemorar aquesta data és a nivell comarcal amb diferents actes repartits per tot el Baix Penedès que podria incloure des del Mercat Medieval de Calafell amb molta més participació local fins a un congrés sobre aquests 1.000 anys d’història a l’Auditori Pau Casals que quedaria molt encertat. La resta de municipis s’hi podrien afegir amb altres actes i activitats on cadascun amb la seva aportació celebrés aquest esdeveniment. Es podria realitzar al llarg d’un any per no centrar totes les activitats en un mateix cap de setmana i això permetria la participació de més persones i la multiplicació de les propostes de tot tipus que s’hi podien afegir.
Mancats que estem de consciència comarcal, aquesta seria una bona oportunitat per cohesionar i donar un marc comú a un seguit de propostes que sortirien dels diferents municipis i de les seves entitats. Aquesta és una proposta engrescadora que no hauria de quedar en aquest número del DIARI perquè d’aquí uns anys algun lletraferit en faci en petit comentari de les propostes sense fructificar dels seus avantpassats. És un projecte real amb cara i ulls, el qual amb un parell o tres d’anys es podria portar a terme. Esperem que aquests 1.000 anys no passin sense pena ni glòria per aquesta comarca que està al mig de tot arreu i no acaba de situar-se en el mapa.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 21 de novembre del 2007

El xató no només ha de creuar fronteres

Una de les fites importants del xató es va donar enguany fa aproximadament una dècada quan EL Vendrell i Andorra la Vella van signar un conveni perquè nosaltres féssim xató en una de les seves places més cèntriques i ells fessin escudella en el cor del Vendrell. Una relació que va durar un parell o tres d’anys però que va significar que aquest plat podia creuar fronteres més enllà de Catalunya. Malauradament aquesta proposta es va quedar aquí. Ningú l’ha rescatat i forma part de les hemeroteques. Però a part d’aquest aspecte més aviat anecdòtic que el xató és internacional pel simple fet que s’organitza una xatonada a Andorra s’hagués hagut de promocionar més enllà del Penedès i dels municipis que engloben la ruta del xató.
Any a any, província a província hagués estat una iniciativa crec que amb la suficient empenta perquè els de més enllà de les nostres contrades el poguessin conèixer sense haver de sortir del seu municipi. Estic parlant de Saragossa, Lleida, Osca, Girona. Cada any es feia una presentació oficial a Barcelona perquè allí els actes sembla que tinguin més sonada mediàtica. Sincerament crec que te més repercussió una presentació a Girona o a Lleida, que no pas a Barcelona perquè els titulars a la capital estan molt disputats entre els diferents actes que s’hi duen a terme en multitud d’àmbits. Esperem que el xató sigui un dels ambaixadors puntals de la nostra comarca i d’aquest territori entre dues capitals que intenta fer-se un renom propi amb una marca diferenciada i característica.

dijous, 22 de novembre del 2007

Qui emet en 91,4 de la FM al Vendrell?

Al Vendrell es pot sentir una emissora de ràdio a la freqüència del 91,4 de la FM. Ja fa un mes i escaig que sona. No sé si fins i tot abans. Però en aquest punt no he sentit que ningú parles. Només posen música. La veritat que no està gens malament, però clar. No sabem quina emissora és. A veure si algú ens pot treure del dubte.

És busca una palmera al Vendrell

L'avinguda Baix Penedès del Vendrell te una rotonda que es va inaugurar d'aquella manera una mica abans de les eleccions municipals. Quan la van estrenar hi havia una palmera. Ara ja no hi és que s'ha fet d'aquella palmera. On està? A veure si algú en sap alguna cosa.

El Llibertí del Poliorama

Va valer la pena. Alguns l'havien deixat molt amunt i altres no la recomanaven, però jo crec que sóc dels primers sense cap dubte. Si teniu l'oportunitat us heu de deixar caure pel Poliorama de Barcelona i veure aquesta obra que ens situa a Diderot en una posició molt compromesa. Filtrejar amb les seves amants i escriure una referència al terme "moral" de l'Enciclopèdia Il·lustrada. Hi una diàlegs molt intensos i que no et deixa que en cap moment et despistis la teva atenció, però també hi ha una trama molt real i que reflecteix els instints reals en què ens movem tothom amb més o menys voluntat manifesta. Va valer la pena. La veritat és que us la recomano. Ja veureu com us agradarà. El Ramon Madaula demostra que tot i ser un actor mediàtic és un gran artista portant el seu paper i els seus diàlegs que no són gens fàcils.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Un vi blanc per repetir

Arran de la Fira Santa Teresa del Vendrell vaig tenir l'oportunitat de provar el "Tanat" de les bodegues Mil·liari de la família Pijoan Escofet del Vendrell. Realment val la pena. És un blanc afruitat que no passa per alt, almenys per als que no som tan entesos. El recomano per aquestes festes nadalenques. Ja veureu que no us arrepentireu

32 anys d'una cita històrica

El 20 de novembre és una de les dates fosques del calendari. En ell van morir dues persones que han marcat molt negativament la història d'aquest país José Antonio i Franco van expirar en una data com aquesta. No sé si va ser casualitat o s'ho van fer venir bé. Fa 32 anys que el Sisquet ens va deixar i encara sembla que fos ahir. Han canviat moltes coses, però massa cops estem apegats al passat. Els que van fer la Constitució van donar un pas de gegant per la seva època que nosaltres des dels nostres sofàs no hem sabut emular. Esperem que demà sigui un dia tranquil i ens porti a reflexionar que és allò que volem. Més endavant ja ens diran que no pot ser, però si no podem somiar difícilment podrem tenir un demà millor per tots nosaltres.

diumenge, 18 de novembre del 2007

20 cèntims de diferència al cines baixpenedesencs

Sembla estrany, però entre el cine de Calafell i el del Vendrell hi ha 20 cèntims de diferència els caps de setmana. A Calafell aposten directament pels 6 euros i al Vendrell prefereixen deixar de guanyar 20 cèntims. La veritat és que el cinema és molt car. Encara que anem el dia de l'espectador. Dilluns al Vendrell i dimecres a Calafell. Entre crispetes i cinema no et surt més econòmic de 15 euros. Més que un menú diari d'un restaurant normal. Esperem que facin ofertes com carnets mensuals o abonaments o una mica més perquè a la gent no li surti tan car anar a veure una peli en una pantalla gegant. També serveix per combatre el pirateig. Tots hi hem de col·laborar.

divendres, 16 de novembre del 2007

Perquè un premi sigui alguna cosa més

Un dels aspectes que mereix una menció especial del Concurs de Teatre Amateur de Santa Oliva gira al voltant dels guardons que s’atorguen als guardonats, els quals estan dissenyats i creats per les mans de la ceramista local Roser Oter.
En el marc del programa de Ràdio El Vendrelll Pas de Vianants que fem realitat cada dimecres juntament amb Laia Gomis, Alfredo Valdivielso, Roger Caballero, Marta Mercader i Yolanda González vam tenir l’oportunitat d’entrevistar aquesta artista baixpenedesenca. Una de les aportacions que va fer al llarg de l’entrevista va ser l’Ajuntament de Santa Oliva “cuidava” els artistes locals. I com ho fa? Doncs senzillament unint en el mateix premi tres aspectes aparentment distants: art reconeixement, art local. Aquesta conjunció també s’ha fet realitat en la retolació dels carrers i places a càrrec de la mateixa artista local. En honor a la realitat i per evitar possibles confusions és just apuntar aquí que hi ha altres artistes del municipi que també han rebut encàrrecs similars per part del consistori santolivenc.
Realment aquesta és una aposta municipal que mereix el més sincer reconeixement perquè molts cops els artistes que tenim a casa nostra no se senten valorats ni pels seus representants polítics de primera línia Amb aquesta iniciativa Santa Oliva compleix dues tasques prou evidents: per una banda, mostra una senyalització dels noms dels carrers encomiable i per l’altra, la seva autora veu reconegut per part del consistori i del seus veïns el seu art i la seva tasca.
En el repartiment de premis d’un concurs quan arriba el moment en què els premiats baixen les escales amb aquells objectes metàl·lics. Aquí hi ha una cosa que no acaba de quadrar o senzillament es podria millorar.
Sempre he sigut partida de buscar solucions noves a costums que amb el temps s’han anat consolidant fins que sembla que s’han convertit en inqüestionables. Una placa, una copa, un trofeu d’aquests de disseny i altres similars amb aires de grandiloqüència és un element que a part de simbolitzar un reconeixement públic per una tasca feta ens ha de fer pensar en el seu valor intrínsec. Realment són bonics en el seu sentit més estricte? Els compraries per a una prestatgeria de casa teva? Siguem una mica més raonables. Quan portem a terme aquests reconeixements públics a una persona o entitat en alguns dels concursos que al llarg de l’any es fan a casa nostra perquè no fem amb una millor dosis de creativitat. Apostem pels artistes locals i comarcals. Hem de ser capaços de donar també una cosa més que un simple trofeu com es fa en la majoria de casos.
És molt fàcil agafar un catàleg d’aquest tipus. Triar-ne uns quants, per intentar complir amb el que marca el guió. Però hem de procurar ser més creatius i aprofitar al màxim els recursos que tenim a casa nostra.
En aquesta comarca que som amants del tríptic hem d’intentar buscar els artistes locals més o menys reconeguts que ens il·lustrin aquestes promocions. Encara que encara estiguin en els darrers cursos de l’Escola d’Art. Doncs és una bona oportunitat per donar-se a conèixer sense caure en la mateixa trampa simplista on caiem en la majoria dels casos.
El mateix passa en el món música amb les diferents escoles públiques i privades que tenim a la comarca. Es poden potenciar molt més a través d’una millor participació en els actes públics que es porten a terme a la comarca. Estem massa enlluernats pels catàlegs on tot ben posat en el seu lloc amb el preu a sota i els colors disponibles a un costat. Hem de vetllar pels artistes que tenim entre nosaltres. S’ha de confiar en ells i dóna’ls l’oportunitat de mostrar el seu art. Els primers que han de col·laborar perquè començar a canviar aquesta mentalitat són les administracions públiques. Esperem que altres entitats públiques i privades de la comarca s’afegeixin a la iniciativa. Ja veureu com tots en sortirem beneficiats. Entre tots reivindicarem un demà millor per molts artistes que fan màns i mànigues per ser coneguts una mica més enllà del seu cercle familiar i d’amistats. No podem oblidar els de sempre: Casals, Fenosa, Cañas, Guimerà, però també hem de pensar amb els que comencen a forjar-se un nom en el seu art.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 16 de novembre del 2007

dimecres, 14 de novembre del 2007

Una via comarcal en molt mal estat

Una de les vies comarcals que haurien en més bon estat de la comarca és la que va entre Bellvei i Santa Oliva. La veritat és que pitjor no pot estar. A Bellvei no està ni senyalitzada ni res. A més et fan donar un tomb una mica ridícul per superar un poliesportiu que hi ha allí al mig plantat. Quan creues el terme a Santa Oliva es nota molt perquè la carretera és una mica més ampla que la de Bellvei, però en pitjor estat. A veure si algú fa alguna per aquesta via que sembla que ningú la vulgui, però som molts els que cada dia l'utilitzem. No hem d'anar tots al Vendrell, també tenim el dret a anar entre pobles sense haver de passar per la capital necessàriament. Almenys que posin un cartell a Bellvei que no costa gaire.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Ens quedem senses mossos?

En aquests darrers dies la televisió, la ràdio i altres mitjans de comunicació ens estan matxucant que ens hem d'apuntar per ser Mossos d'Esquadra. Una de les professions on s'han apuntat moltes persones per obtenir un millor salari. Altres suposo que ho han fet per vocació, però no sempre ha estat així. Jo crec que per ser policia com moltes altres professions hi ha d'haver algú de vocació a part d'un salari més o menys digne.
Aquesta proliferació de publicitat per ser mosso segurament ens indica que falta personal. La veritat és que molta gent prefereix altres oficis que no ser mosso, però això de ser policia sempre et queda com a últim recurs. A veure si acaba aviat aquest anunci i trobem un munt de gent que vulgui ser mosso. Entre això i els regals de Nadal, la televisió m'esta començant a fastiguejar. Sort que tenim el Polònia que aguanta el llistó una mica més amunt del suficient. Per mitja. Perquè hi ha moltes escombraries en format de programa

El Per què de la nostra electrodependència

La polèmica que ha sorgit al voltant de l’apagada de llum a Barcelona és una mostra més de la nostra electrodependència. L’electricitat, el mòbil, l’aigua corrent, la nevera, la televisió, el cotxe són alguns dels fruits de les nostre avanç tecnològic i evolutiu que ens han creat una clara dependència. Si durant uns dies ens tanquen en una masia amb les comoditats d’una família de fa cent anys, com proposa un concurs de TV3, seria com si tornéssim a la prehistòria directament. Podem trepitjar la lluna, analitza els nostres gens, preveure el temps que farà d’aquí 15 dies amb certes garanties d’encertar, però no podem passar més de 24 hores sense corrent elèctrica.
Per a les guerres del futur no són necessàries ni pistoles amb silenciadors, ni escopetes amb mira telescòpiques ni míssils teledirigits. Només cal que ens taquin l’aixeta de pas, del gas, l’aigua i l’electricitat i ja estem desarmats i a punt de rendir-nos a l’enemic. La nostra modernitat ens ha portat a un nivell de dependències d’un seguit d’empreses multinacionals amb múltiples i variats tentacles que arriben a molts punts econòmics. Alguns dels seus quadres directius han passat abans per la política i han preferit exercir el poder real dels ciutadans d’aquest país per deixar que els polítics facin això: política, però ells ja saben prou bé qui realment remena les cireres en aquest país. Un lloc amb moltes infrastructures amb un manteniment mínim que amb el més lleuger sotrac pot perjudicar milions de persones sense que ningú doni la cara. Només els afectats estan al lloc que han d’estar .
Publicat a la Mañana de Lleida el 9 de novembre de 2007

Una pel·lícula per sentir

Una de les propostes del 7è art que no us podeu perdre és la de 13 Rosas. Un pel·lícula que explica amb tot luxe de detalls tot el procés que va portar a 13 menors d'edat a ser fusilades durant els darrers batecs de la Guerra Civil Espanyola. Si sou de llàgrima fàcil, penseu en prendre un mocador, perquè la veritat és el que necessitareu. Sortosament ha arribat al Vendrell, però com acostuma a passar amb aquestes pel·lícules no crec que duri molt Aneu-hi. No us arrepentireu, ja ho veureu. És molt dura i molt crua. És una d'aquestes cintes que s'haurien de passar en els instituts per conèixer la realitat de la Guerra Civil de la qual encara tenim causes pendents com els papers de Salamanca. Allí entendrem moltes coses els que no l'hem viscuda. Realment val la pena. No espereu gaire, perquè l'haureu de veure-la en vídeo perquè és espanyola i clar estem massa acostumats a cinema americà.

divendres, 9 de novembre del 2007

Alguna cosa més que escoles bressol

Sense que ens donem compte ja entrem en un nova anyada. És temps de pressupostos municipals, de regatejar partides, i d’intentar invertir sense que la despesa es dispari. Sense deixar de banda la nostra tasca d’intentant eixugar el deute acumulat encara que sigui amb un drap de cuina tot esfilagarsat que ja ni eixuga ni tan sols seca.
En aquests retocs dels pressupostos per l’any que ve. Alguns consistoris parlen, entre altres projectes, de construir, ampliar, projectar noves d’escoles bressols per a els nens de mesos fins a tres anys que permetin als pares conciliar una mica més la vida laboral amb la familiar. Perquè tinguin la possibilitat de gaudir de la família a l’hora que poden pagant els diferents rebuts que van caient cada mensualitat.
Cap dels 14 ajuntaments de la comarca ha concretat cap intenció de construir cap residència per a la tercera edat pública. Aquesta és una de les múltiples mancances d’aquesta comarca que s’apropa als 100.000 habitants empadronats. A la comarca, fins l’actualitat només comptem unes 100 places que pertanyen a una residència pública que se situa al Vendrell i depèn del Patronat Asil Santíssim Salvador del Vendrell a l’hora vinculat directament amb aquesta corporació. Tenim la sort que el capital privat ha invertit en unes quantes residències privades a la comarca i al seu voltant que donen servei a les necessitats que van sorgint i a les que vindran en els propers anys.
Si els pares aconsegueixen trobar una plaça per als seus fills de menys de tres anys en l’escola bressol tenen una gran sort encara que hagin d’abonar un diners. Durant aquest temps poden treballar o fins i tot realitzar altres tasques com atendre dels seus pares i avis.
Les escoles bressol públiques en la majoria de municipis cobreixen el 60% com a mínim de les necessitats de les localitats. Hi ha localitats més afortunades que s’aproximen al 100% de la demanada. Ara ens hem de plantejar una altra pregunta ¿quin percentatge de la població cobreixen les residències públiques i privades de la comarca? Segurament un percentatge molt més baix que les escoles bressol. Aquestes últimes amb el temps anirà augmentant perquè cada dia són més les dones que entren en el mercat laboral.
Estem treballar per cobrir les necessitats d’un sector de la població amb les escoles bressol. Potser encara insuficient perquè no cobreix la totalitat de la població, però què hem fet per l’altre sector? Hem de treballar per la gent gran els malalts de malalties com l’alzheimer, el parkinson, demència senil, les quals malauradament cada dia augmenten la seva presència entre nosaltres. Són malalties fruit del nostre ritme de vida en que som víctimes en excés d’aquests instruments com el rellotge, el telèfon inalàmbric i altres eines que s’ens han fet indispensables.
Si som capaços de fer pisos de 35 metres quadrats a pagar en 30 anys, hem de tenir valor per fer residències per la gent gran. Potser encara tindran uns pocs anys per gaudir del seu habitatge sense pagar hipoteca ¿Quins diners estalviats tindran aquestes generacions que durant tota la seva vida han estat pagat hipoteca i potser préstec i tot? Potser si fan una hipoteca a l’inversa amb la venda del pis a una entitat bancària podran sufragar part de la seva despesa en una residència o per abonar la nòmina d’una persona que els cuidi. ¿Però els donarà per tant si tenen una vellesa un xic més complicada que la normalitat? La nova Llei de la Dependència aposta per estar a casa i una persona que et vingui a visitar unes hores a la setmana. Però hi ha situacions que ho superen abastament i necessiten un internament en un centre especialitzat.
El capital privat ja fa anys que ha vist en aquest sector un volum de negoci i ha invertit a la nostra comarca, però les entitats públiques a l’igual que es preocupa pels més petits també ha de vetllar pels més grans perquè cada dia la “cosa pública” és una mica més petita. Apostem pel demà i intentem que els nosaltres i els nostres pares puguin anar en una residència pública que tingui uns mínims garantits. Potser això també ho pot trobar en les privades, però crec que aquí hi ha lloc per tothom. Entre tots s’ha de repartir el pastís perquè tots estiguem atesos el dia de demà a la mida de les nostres possibilitats. Sense haver d’esperar, com passa ara, que hi hagi una plaça lliure. Aquest fet provoca que alguns malalts hagin d’estar més dies a l’hospital perquè no hi ha lloc on posar-los. Treballem pel demà però dels petits i grans. Residències, centre de dia, pisos tutelats. Etc.

Publicat al Diari del Baix Penedès el 9 de novembre de 2007

dimecres, 7 de novembre del 2007

Aficions compartides a la ràdio

Una de les coses que sempre m'ha captivat és el món dels mitjans de comunicació. Fa uns 11 anys que escric articles al Diari del Baix Penedès. Ara fa quasi un més vam començar un programa de ràdio amb amics i companys de feina: La Marta, La Iolanda, L'Alfredo, La Laia, El Roger. Persones que més o menys pertanyem a la mateixa generació salvant una mica les distàncies. La veritat és que m'agrada tot això. Estem preparant programes sense convidats on només parlem nosaltres. Esperem que surtin bé i puguem anar alternant amb convidats. La feina és força monòtona i sort d'aquests petits plaers de la vida que t'omplen. Esperem seguint endavant amb aquest projecte i com no, endegarem altres de nou. Gràcies perquè entre tots ho fem possible i la cosa funciona força bé.

La Caixa, una qüestió d'estil

Fa anys uns quants que treballem al mateix lloc vam fer una carta als diaris comarcals denunciant que La Caixa donava a alguns escollits rellotges de marques conegudes aprofitant les marques nadalenques. No criticàvem que donessin aquests obsequis. El que tornem a criticar és que ho facin sense cap criteri minimàment objectiu i només per amistat i similar. Jo crec que això és un greuge més per a tots aquells que confiem d'alguna manera amb la Caixa. Si ho vol fer que ho faci, però d'una manera més elegant o almenys amb algun criteri. Els rellotges que reparteix són Pertegas i Antoni Miró entre altres. Jo crec que aquesta pràctica la desacredita totalment i actua amb uns principis que com a empresa no l'afavoreixen gens. A nosaltres, els de la Caixa ens van convidar a què anéssim a alguna oficina que alguna cosa ens donarien. Doncs no hi vam anar perquè no volem cap rellotge, però tampoc volem que ho facin d'aquesta manera. Emprenya una mica.

dimarts, 6 de novembre del 2007

S'ha mort "EL Droga" del Vendrell

Una de les persones més populars del Vendrell era "El Droga" un rodamon que tenia costum sovintejar uns quants bancs públics del Vendrell. Un rodamon que intentava viure el millor que podia dins les seves possibilitats i amb una afició declarada per tot allò que entre els uns i altres ens volen prohibir. Uns afirmen que fa 15 dies que es mort. Altres diuen que el decés ha estat avui. Són moltes persones que el coneixien perquè era una persona molt popular. A partir d'ara ja no el trobareu en cap banc del Vendrell. Segurament estigui on estigui està disfrutant d'aquesta vida que per llarga que sigui sempre és massa breu. Qué sigues felíç ¡ Què més pots demanar ?

divendres, 2 de novembre del 2007

El Baix Penedès també necessita el tercer carril

La nostra cultura filla de la tradició grecollatina i la jueva ens ha volgut ensenyat que a la vida molts cops les alternatives es redueixen a dues: la bona i la dolenta, ser d’esquerres o ser de dretes, ser alt o ser baix. A vegades ens costa molt ubicar un partit, una idea o simplement un volum físic en el punt mig que per altra banda s’acostuma a considerar-se la part més encertada de la tria. Un dels elements on aquesta dualitat és més clara és la política. Encara que últimament la majoria dels partits són del centre i alguna cosa més, però tenen l’epicentre com a punt d’unió i a partir d’aquest epicentre tendeixen a un cantó o a un altre. Aquí a Catalunya tenim un altre component que també intervé a l’hora de definir les diferents opcions polítiques: el nacionalisme: uns un són d’aquí els altres ho són de l’altre punta de l’AVE, el qual aviat ens unirà amb la capital del Regne amb més o menys dies de retard sobre la previsió.
Després dels resultats de les eleccions sindicals de l’Ajuntament del Vendrell en què una força independent s’ha situat en les primeres posicions de la llista de funcionaris. Arran de les converses que aquests dies he anat mantenint amb diferents persones des d’angles complementaris de la societat baixpenedesenca i del repàs de la premsa comarcal. Crec sincerament que a hora d’ara i si les coses no canvien molt la formació que representés una tercera via amb cara i ulls en les properes eleccions municipals podria emportar-se el gat a l’aigua en força dels municipis. Almenys els més importants. La gent apostava decididament pel canvi. Per aires nous o almenys ben clenxinats. Ja n’estava farta de continuar amb la mateixa monotonia i tenia esperança en aconseguir un objectiu nou. Aquest sentiment es va traduir en un grapat força considerable de sufragis dipositades en formacions que en certa manera ja apostaven per aquest paper de lampista tot terreny per arranjar de cop els principals problemes de la societat. Però la bombolla amb el pas del temps s’ha esfumat i entre els uns i els altres, la canonada continua perdent oli.
Els partits d’esquerra, en especial ICV-EUIA i Alternativa Vendrellenca han continuat més enllà del 27 de maig. Ara amb posat de persones que es preocupen pel seu municipi des de la seva opció política són capaços de comentar el fruit d’una sessió plenària municipal. Pots coincidir o no, però aquí ho tens servit amb imatges i tot. Fins ara no hi havia ningú fora de l’arc de grups representants al ple que ho fes d’una forma continuada.
És el moment que els partits importants es dediquin seriosament a treballar pel seu municipi amb uns objectius i uns principis i un pla de treball que vagi més enllà de la legislatura amb les seves etapes i les seves fites que s’han d’anar assolint pas a pas. Volem seguretat? Doncs eduquem la canalla a les escoles i posem en marxa mecanismes per evitar l’exclusió social. És més fàcil plantar un exèrcit de policies amb diferents uniformes al carrer perquè ens resulta més vistós. Resulta una gran despesa municipal i de totes maneres serà impossible que arribin a tot arreu. Treballem les polítiques socials. Si els mecanisme fan figa doncs trèiem l’arma de la seguretat, però comencem per la primera lliçó.
Començant a treballar amb el personal dels mateixos ajuntaments realitzant proves per poder confeccionar una llista de possibles treballadors en el cas que es dugui a terme una baixa o que es necessiti una persona per cobrir una plaça vacant. La política digital només s’hauria d’emprar quan t’has d’enfrontar amb el comandament manual de la teva televisió. En aquests municipis ens coneixem tots i que et vulguin vendre gat per llebre ja fa anys que ho hem superat. Ara que tenim hospital estem vacunats contra totes excuses i arguments que no aguanten dues simples preguntes.
Però crec que per això funcioni haurem d’esperar una altra legislatura. El famós canvi, en versió local, encara està pendent que algú li trobi la fórmula màgica en moltes localitats baixpenedesenques. Mentrestant aneu traient les provetes i aneu experimentant en el laboratori polític perquè hi ha molts sufragis que realment l’esperen amb candeletes.
Publicat al Diari del Baix Penedès, el 2 de novembre de 2007

dijous, 1 de novembre del 2007

Ja tenim els llums de Nadal al Vendrell

Aquesta tarda ja he vist com els electricistes començaven a col·locar les garlandes de Nadal pels carrer del Vendrell. Encara falten gairebé dos mesos i ja van posant les llums pels carrers. Jo crec que encara és una mica aviat i encara falten dies per les festes nadalenques. Però clar estem en un país on impera la política consumista i sembla que amb les llums posades ja puguem anar a fer les compres nadalenques. Una mica massa aviat. Haguéssim pogut esperar mig mes al menys per posar les llums. A veure si la resta de poblacions són tan matiners com nosaltres.

Dia 1 de novembre, dia d'imprevistos

Pascual Maragall va encarregar pel dia 1 de novembre les eleccions al Parlament de Catalunya. Artur Mas va guanyar els comicis, però les esquerres es van tornar a reunir en un front comú i van escollir el Pep Montilla de president de la Generalitat. No era el primer cop que passava i crec que tampoc no serà l'últim. Però la democràcia és així. Enguany aquesta data relacionada amb la castanya, el panellet i Halloween està vinculada al desplegament dels Mossos a casa nostra. De moment s'han d'estar en un formiguer al costat dels seus companys de trànsit. D'aquí uns mesos ja tindran caserna al cor del Vendrell. Després ja veurem si podran sortir perquè on estan crec que no és el millor lloc per culpa dels mals accessos. Però ells volien estar al mig de la vila. Doncs ja ho estan i els altres problemes per més endavant. Ja veurem que passa quan tot funcioni. Ens han portat 122 mossos amb les seves cavalleries de quatre rodes. O sigui que tal com es calcula que cada cinc mossos és un al carrer entre festes, baixes, descans setmanal i altres incidències. Tenim en teoria gairebé 25 mossos al carrer les 24 hores al dia i 365 dies a l'any. Un territori amb uns 90.000 habitants i 14 municipis. La majoria de pobles no tenen policia municipal. A veure que passa. Estem a l'expectativa d'aquest cos que es desplega a casa nostra. A veure com evoluciona tot plegat. Temps al temps. En seguirem parlant.

divendres, 26 d’octubre del 2007

Ensenyament reglat: olla barrejada

En els temps que jo vaig estudiar l’antic BUP, que estava dividit en tres anys acadèmics, i després de superar COU, un curs més i aprovar la selectivitat, podies accedir directament al món universitari. Llavors parlàvem de trimestres, assignatures, recuperació de setembre, repesca de febrer i altres termes que van protagonitzar els plans d’estudi d’una generació. Tot just vaig finalitzar els meus estudis universitaris, va començar a escoltar-se un terme enigmàtic, “crèdit” que fins llavors havia estat aliè al nostre llenguatge diari a les aules. Més tard les sigles ESO es van anar popularitzant combinades amb les diferents normatives que els diferents governs han anat traient durant els seus mandats. La religió ( o sinònim de torn), tot i que sempre ha tingut la bona o mala fama de ser una “maria” ha estat un dels principals ingredients, almenys en pes mediàtic, en aquesta olla barrejada que és l’ensenyament a casa nostra.
El que m’ha sorprès de la normativa actual és la possibilitat que la llei vigent, la LOE, et dóna de passar de primer de curs batxillerat a segon amb quatre assignatures suspeses. Si ho mires bé, en realitat no és que passis de curs. En realitat, et posen en una mena de llimb que no estàs ni en un lloc ni en un altre. Encara que oficialment creuen que és millor ser cap de gat que cua de rata. Els pares sempre tenen el consol de dir que el seu fill ha passat el curs encara que estigui situat en aquest espai intermig que t’obliga a compartir classes amb companys de dos cursos diferents de l’actual Batxillerat. Si lliguem aquest petit detall, que jo crec que és prou rellevant, a què en determinades circumstàncies es poden superar diferents nivells d’ESO encara que no hagis aprovat la majoria de les seves assignatures, veiem que estem facilitant enormement que els nostres fills obtinguin un títol. Els que han aprofitat les seves classes ho aconseguiran per mèrits propis i en el temps reglat. Els altres, potser trigaran una mica més, però també podran penjar el seu títol que aconseguiran amb més anys i amb menys esforç.
Per la normativa vigent no podem barrejar en una mateixa aula aquells que lluiten diàriament amb esforç per aconseguir una bona qualificació amb aquells que anar a l’escola és un punt de trobada amb els amics sense que prestin massa interès sobre les seves obligacions escolars. Reconec que no sóc políticament correcte en aquest aspecte, però no veig gaire clar el mètode públic actual. Els primers s’avorreixen perquè el ritme va molt lent i els segons perden el temps totalment perquè estan en un lloc per obligació sense el mínim interès en treure partida de les ensenyances impartides. En aquesta cruïlla cadascú és defensa com pot o com ho permet l’economia familiar. Alguns aguanten el cop mentre per la banda van avançant intentant superar-se dia a dia en aquestes situacions desfavorables. Els altres es busquen una escola privada amb un nivell alt on poder fer realitat el seu interès i capacitació. Escola de pagament i qualitat no sempre van unides de la mà. L’ensenyament privat és una història a part en què cada centre és un món.
La fase actual de l’ensenyament va la cerca i captura dels títols. Els nivells de formació baixen en tots els àmbits. Els que no poden fer un doctorat per manca de bones qualificacions tenen l’oportunitat, si la butxaca els ho permet, d’emportar-se un master que també els servirà per col·locar amb lletres ben clares visibles a la targeta de visita.
El que no és pot penjar un títol a casa seva és que realment no ho ha intentat tot. Encara que sigui en una acadèmia homologada per la Generalitat sempre pots fer-te’l teu. El que te actualment la societat és que falta gent formada, especialment en els camps científics i tècnics. Tenim molts i variats títols, però falten bons mecànics, serrallers, fusters, programadors, delineants, enginyers que realment siguin competents en les seves tasques o almenys ho puguin ser en un curt període de temps, després de superar un etapa de pràctica. S’ha de treballar la Formació Professional que és una mancança pendent de l’ensenyament públic, però també hem de potenciar assignatures més properes als estudiants encara que a vegades no ho sembli. Un exemple clar és mecanografia. Assolir un bon nivell en aquesta practica bàsica avui en dia pot sembla un anacronisme. Però quantes persones fan servir l’ordinador per escriure, cartes, apunts, oficis, memòries i tantes altres coses. Perquè no som capaços d’ensenyar higiene i alimentació de ben petit perquè a la fi i al cap som ésser humans. Com ens hem d’alimentar i com ens hem de cuidar. ¿Per què no s’ensenya primers auxilis a l’ensenyament primari? ¿Per què sempre hem defugit de la nostra realitat d’animal racional? Crec que a tots plegats ens sobra aquesta febre de títols i ens falta una bona dosis de coneixements pràctics amb menys títols i més coneixements.
Publicat el 26 d'octubre del 2007 al Diari del Baix Penedès

dijous, 25 d’octubre del 2007

Potser ens arreglaran l'Estació del Vendrell i...

Diuen des de l'Ajuntament del Vendrell que Renfe arreglarà l'estació. A veure si és veritat que la cosa ja és més que greu que no som dignes de tenir el que tenim i de pas que facin funcionar el panell electrònic de l'estació d'autobusos que jo no l'he vist mai en funcionament. On està el secret que estigui apagat? No entenc quina és la seva última finalitat perquè la seva primera res de res.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Falta una Caixa al Tancat del Vendrell

Un dels punts on hi ha més gent que hi va passant d'una manera silenciosa i pausada és l'oficina de la Caixa de l'avinguda Baix Penedès del Vendrell. Crec que la zona del Tancat es mereix una nova oficina perquè així aquests caixers automàtics no estarien tan visitats. A veure si l'entitat financera pren nota i n'obra alguna per la part de més amunt del Vendrell que amb una oficina és massa poc pels usuaris que te.

El container de les escombraries

Quan vaig a llençar la brossa a les 8 del vespre molts cops em trobo el container de les escombraries ple. Què puc fer? Anar abans i sé una mica menys correcte o seguir la moda i deixar-ho a terra. Hi ha alguns containers del Vendrell que força dies a l'any estan plens abans de l'hora de recollida. Això vol dir per una banda que són petits pel que han d'acollir i que la gent és una mica incívica.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

I si diumenge convoquem eleccions?

Després de l'enrenou d'aquests dies amb la Renfe jo crec que de tots aquests milers d'afectats per la mala gestió de l'empresa ferroviària no aniria a votar ni els interventors dels partits. Ja està bé. És que ja comencem a estar cansats que ens preguin el pèl. La paciència s'acaba. Sort que no seran fins a la primavera què sinó, no sé qui guanyaria però el més interessant seria saber la participació que hi hauria. Només era una prova. No passa res. Ara a preparar-se pel Nadal o almenys pel pont de Tots Sants.

Un exemple de la Llei de Barris: La Mariola

EL Vendrell ha vist com al final se li ha concedit la subvenció de Madrid per arranjar el casc antic del municipi. A parts iguales hi haurà uns 10 milions d'euros per arreglar la pitjor part del municipi del Vendrell. Ja veurem que passa. Jo conec el cas de la Mariola de Lleida que fa uns 4 anys va ser dels primers barris afortunats amb aquesta subvenció estatal amb aportació municipal. Què hi han fet? Pavimentació de carrers amb voreres més amples i menys zona d'aparcament, millorar l'enllumenat, pintar les façanes perquè quedessin més pinxes i també arreglar les conduccions d'aigües pluvials. Han maquillat el barri, però la problemàtica continua igual: problemes d'estacionament, circulació i seguretat. Esperem que al Vendrell aquests diners serveixen per això com a mínim i millorar tot el possible perquè cada municipi és diferent.

Un gran dia per Pascual Maragall

Possiblement la notícia més important que ha donat Pascual Maragall a través d'uns micròfons ha estat el reconeixement públic de la seva malaltia. Ell que va vibrar i botar amb el nomenament de Barcelona Ciutat Olímpica va donar la cara amb l'Estatut encara que després ha veieu com ha quedat ha demostrat ser tot un senyor amb l'anunci de la seva malaltia. Esperem que aquesta empresa, potser la més difícil sigui almenys tan profitosa com la de les Olimpiades. Aquí és demostra la talla d'un home. Esperem que es trobi una solució per a la malaltia i que moltes persones en podem sortir beneficiades.

Una molt bona coral al Vendrell: el cor Zóngora

EL cor Zóngora del Vendrell farà un concert el dia 22 d'octubre a les 9 del vespre a l'església del Vendrell. Aquesta formació femenina que prové de l'escola de música Pau Casals del Vendrell es potser la millor del municipi i una de les millors del nostre entorn. La veritat és que ho fan molt bé. Jo us aconsello que val la pena encara que sigui dilluns. No us arrepentireu.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

On està la transició?

Aquesta tarda he anat a Barcelona a participar en l'acte que la comissió per la Dignitat organitzava al Palau Sant Jordi per reivindicar els papers de Salamanca. Jo em pregunto si avui en dia que encara hi ha botí de guerra, que molts dels que es van jutjar durant la guerra civil i va ser condemnats encara no han vist revisat els seus processos, molts dels morts d'aquesta contenda encara no saben on són. Realment estem a la transició. Jutjar a una persona per cremar la foto d'un Rei que anava amb el paquet de la constitució. Realment estem a la transició o és que ens ha passat el tren i encara no l'hem vista. No sé. Tot plegat és força decebedor.

Una recomenable tarda al circ

Feia més de 20 anys que no anava al cirt. Ahir hi vaig tornar i la veritat és que m'ho vaig passar pipa. No estava en un circ qualsevol ni el mític circ de Soleil, era el torn del Circ Deros i el seu espectacle Provoke in Venezia que va arribar al Vendrell aquest cap de setmana. A la segona sessió no hi havia gaire gent, però crec que un centenar si que érem. Avui en dia amb la tele i la vídeo consola entre altres, l'afició al circ ha baixat molt.
És un espectacle que et situa en una plaça veneciana amb el seus arcs i canals i a partir d'aquí van passant malabaristes, acròbates i fins i tot pallassos en un estil molt diferent al que tenim en la ment. Va durar unes dues hores i es va passar molt ràpid. També hi van tenir el seu lloc els animals, però la seva actuació va ser molt curta. Era més una mostra dels animals que tenien que no pas una actuació. Si teniu l'oportunitat de veure'l no us ho perdeu. Val la pena ja ho veureu.

divendres, 19 d’octubre del 2007

Les respostes necessàries de la Fira

La Fira de Santa Teresa d’enguany ja ha passat a l’arxiu de les hemeroteques. Rambla, Plaça Nova i plaça de la Sardana entre altres han els estat els protagonistes d’aquest llarg cap de setmana marcat entre el dia 12, dia del Pilar i també jornada dedicada a la Hispanitat i el dia 15 en què se celebra l’onomàstica de les tereses. El fet que aquesta fira porti el nom d’aquesta santa castellana és un fet anecdòtic i per simple coincidència amb el calendari, però en cap moment respon a cap predilecció dels vendrellencs per aquesta santa mística. En la dècada dels anys 10 del segle passat El Vendrell durant uns pocs anys va celebrar una fira que tenia lloc a principis del mes de maig. Per diferenciar els dos certàmens comercials vendrellencs, el de la tardor es va començar a denominar-se fira de Santa Teresa. La santa en qüestió es va quedar. Per aquest amor a la poltrona cristiana sembla que al Vendrell hi hagi dues patrones mentre al pobre Sant Salvador el tenen a l’oposició, políticament parlant. Tot i que tingui l’església arxiprestal de la vila dedicada només ho celebra oficialment el barri marítim que porta el seu nom amb uns actes marcadament dedicats al turisme i al visitants de segones residències.
Una edició de la Fira que és difícil trobar rellevants novetats pel que fa a les seves edicions anteriors. Ja hem passat la via del tren. A partir d’aquí anem repetint més o menys la mateixa proposta comercial que en les edicions anteriors. Enguany, això si que cal que ho destaquem, hem tingut a les nit una oferta música força adient perquè en les darreres edicions aquest fet més aviat era una excepció. La cita de Santa Teresa era això: una fira pura i dura amb els castells, diables i folklore popular i poca cosa més.
La política del copiar i enganxar es pot practicar i de fet és practica en uns nivells excessius. Hem arribat un moment en què un municipi amb més de 35.000 habitants dins una comarca que s’acosta perillosament als 100.000 habitants entre els que només hi dormen i els que hi fan la vida s’hauria de plantejar una fira diferent, amb més personalitat. Si fins ara hem anat tirant d’aquest model, ja és hora que ens plantegem seriosament fer alguna cosa diferent. El Vendrell és un municipi que es mereix una fira a l’estil de Vilafranca i Vilanova amb molta més presència del comerç i indústria local i fins i tot comarcal. Li ha tocat el paper de ser la capital baixpenedesenca a gust o a disgust.
Enguany tot just comencen a sonar els primers compassos del nou govern. Ara és el moment oportú per establir una mena de consens sobre la fira què volem i on la volem. Per això hem de parlar amb les diferents parts implicades per intentar establir un model conjunt d’actuació. El que tècnicament s’anomena assolir un objectiu i arribar fins aquí amb un període més o menys llarg de temps ¿Tenir gairebé un parell de setmanes la Rambla ocupada pels firaires realment interessa al municipi? El comerç del Vendrell realment se’n beneficia de la Fira? ¿ Com repercuteix la Fira en al teixit comercial d’altres zones de la vila com el Tancat? Què volem fira o mercat? ¿Un lloc on puguis comprar un ratllador de verdures i una màquina per fregar el terra o un lloc on puguis veure els darrers avenços en tractaments d’aigua? ¿ Ho hem de posar tot dins la mateixa cassola o ho podem distribuir per espais separats? Una bona mostra comercial ha de respondre a un seguit de preguntes prèvies. A l’igual que la Fira del Vendrell va passar dels animals als tractors i dels carros als cotxes marcada per la mateixa evolució de la societat i pels seus avenços. Ara és el moment de fer un cop de cap. i entre tots dissenyar un altre model que respongui a aquest Vendrell de principis de segle XXI que cada dia te menys en comú que la vila ara fa 20 anys.
Pensem en espais com la Rambla Josep Cañas que també està molt propera a on s’ubiquen actualment les atraccions dels firaires. Siguem capaços de potenciar el comerç local i comarcal i aquelles àrees que són i representen el motor de l’economia local i comarcal: construcció, immobiliàries i altres indústries derivades. Parlem-ne i perquè no els donem un espai separat que pot interessar a moltes persones foranes que vulguin establir-se a casa nostra com a primera o segona residència. A part del pavelló firal que fa uns pocs anys que ha entrat en el mercadeig polític hi ha molts altres assumptes de la fira que mereixen un projecte comú entre els diferents sectors pel bé de tots plegats.
Publicat el 19 d'octubre del 2007 al Diari del Baix Penedès

dijous, 18 d’octubre del 2007

Les pel·lícules del Media Market

Si no teniu peles i voleu una solució útil i força econòmica. Aneu al Media Market i compreu pelis de video de les antigues, algunes de les quals costen 50 cèntims i endavant a xupar tele. Avui en dia anar al cine entre una cosa i una altra està sobre els 15 euros per persona. Si ho compres al Media Market amb cinc euros passa tota la família i és una cosa totalment legal. Ja ho sabeu.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Un dia per anar a comprar fora del Vendrell

El dia de la Festivitat de Santa Teresa va ser aprofitada per molts vendrellencs per anar a comrpar fora del municipi perquè en principi era festa local i el comerça estava tancat. Crec que ha estat un desencert donar festa a aquesta jornada que no te ni solta ni volta. Jo l'hagués posat després de Santa Anna i tots a gaudir de la festa major i per la Fira com que tenim el Pilar i no crec que el toquin de moment ja anem ben servits. La cosa s'hauria de repartir millor.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Si gaudiu amb la por i el suspens: El Orfanato

Una de les pelis que més m'han agradat de les darreres que he vist ha estat El Orfanato. La veritat que hi ha un parell o tres d'escenes que saltes una mica de la butaca, però està molt ben muntada i fins al final, encara que és una mica previsible, no trobes el secret de la trama. Val la pena veure-la amb deteniment perquè després hi trobaràs millor el sentit. Jo us la recomano, encara que més d'un cop tenia ganes d'amagar-me darrera el jersei, però val la pena. La veritat. És un estil a los Otros però fins aquí puc llegir. Vigileu amb les crispetes que no us caiguin a terra amb l'emoció.

El Vendrell s'agermana amb Lleida

Cada dia som més els vendrellencs/ques que s'aparellen amb lleidatans/es. Avui he descobert un altre cas que m'ha sorprès positivament. A veure si fem una penya de lleidatans/nes que visquin al Vendrell o comarca. Potenciar els caragols a la llauna, a la gormanta, etc aquí altres coses com la música que malahuradament només es coneixen d'una manera incompleta. Aquest comentari és una crida a veure si la gent s'anima i es pot arribar a muntar això. En el cas invers, de gent del Baix Penedès que viuen a Lleida també es podria fer, però la veritat és que no conec ningú. Endavant i a veure si tenim sort i fem alguna cosa.

Una plaça Vella força buida en un dia molt important

El dia central de la Fira de Santa Teresa és el diumenge que és avui. He anat sobre les 12 i la veritat és que no hi havia gaire gent per escoltar els diables i veure la resta de grups de folklore popular. No sé la raó potser alguna han aprofitat el pont i altres han anat a donar un tomb per la platja però la veritat és que hi havia molts espais buits. Com acostuma a passar els castells han començat massa tard i al final la gent es cansa i marxa perquè massa coses en una hora intempestiva que la gent ja pensa en altres coses. També hi ha que destacar les taules de davant de la porta de l'església que quedava molt malament tan pels que allí estaven asseguts com la gent del voltant. Jo no sóc partidari d'aquestes taules en aquest punt emblemàtic, però menys que estiguin plantades amb dates tan significatives com la de Santa Teresa amb tres colles de castellers que actuen.

divendres, 12 d’octubre del 2007

Ja he vist la Fira 2007

El dia 12 a la tarda ha estat un bon moment per anar a visitar la Fira del Vendrell. En alguns llocs està bastant agobiant quan hi ha algun stand que atrau més gent del normal. Llavors els espectadors s'acumulen i has de fer un petit rodeig sobre els allí presents. Són qüestions normals de l'ofici. El que m'ha agradat, de veritat, ha estat la ceràmica. Realment hi ha propostes interessants, entre elles les que ofereix la nostra veïna de Santa Oliva, Roser Oter que te un estil propi que val la pena conèixer i que molts cops et captiva. És una de les coses que més ha atret. Una nota curiosa és el gran nombre en proporció d'empreses que depuren i descalcifiquen l'aigua. Realment la nostra aigua és tan dolenta com ens volen vendre? Qui enganya a qui? els venedors o les concessionàries que ens volen vendre gat per llebre.? La resta normal i més del mateix.Bé enguany hi ha música per la nit que és una cosa que s'havia perdut en les darreres edicions.

Ja he trobat el perfecte català

Després de donar-hi tombs molts de cops ja he trobat l'essència del perfecte català que segur que existeix en estat pur, però en són pocs els escollits. El perfecte català és: catòlic, votant de centre dreta, parla català a casa a la feina, a la intimitat i quan se'n va de vacances al carib; llegeix Vicenç Villatoro i Baltasar Porcel, va a comprar a Caprabo, utilitza els ferrocarrils de la Generalitat, menja secallona, llegeix l'Avui, el Punt i la Vanguardia d'amagat, escolta TV3, Catalunya Ràdio, per nadal menja galets i per sant Esteve, canalons. Aquest és el català que estem dissenyant.

El 12 versus el dia 11

Ara que som europeus estem en plena globalització ha sortit a la llum una mena de guerra de les banderes. Els uns amb la catalana surten al carrer el dia 11 de setembre i avui, dia de l'Hispanitat, és el torn de l'espanyola. Sembla que ens estem preparant per una guerra entre banderes alentada pels poders mediàtics i polítics mediocres que només van aconseguir vots independement de els mètodes utilitzats. Ens estem oblidant que primer som persones i que això de la lluita de les banderes és una cosa que ja fa anys que em superat. Podem tenir 1, 2, 3, i fins i tot 25 banderes penjades on faci falta, però realment cadascú mirarà la seva. No cal que compari i digui jo vull la meva i cap més altra. Jo crec que hi caben totes a l'igual que ho podem deixar tot buit i tot arreglat. Aquest joc és perillós en una etapa que la gent vol solucions i està cansada de promeses i mesures que no van enlloc. Primer persones i després nacions, però anem a pams.

dijous, 11 d’octubre del 2007

La secció més directe i humana de la comunicació

La segona secció del DIARI que fullejo quan el compro acostuma a ser la d’Opinió. La primera no cal que us digui que és la del Tothosap, encara que hi ha que reconèixer que el fet que estes a la contraportada del setmanari hi facilitava àmpliament l’accés directe. Aquesta nova ubicació respon als criteris de l’empresa editora i prefereixo passar per alt perquè són figues d’un altre paner. Encara que també he de reconèixer que juntament amb la secció de la Laia Gomis formen un bloc més que consolidat, a l’hora que un dels predilectes pels seus lectors. Segurament són molt els dits que la busquen tot just acaben de comprar el DIARI en el seu punt habitual per saber uns breus comentaris frescs sobre l’actualitat comarcal i per conèixer de primera mà per on sortirà la Laia avui.
Després de mirar aquesta pàgina que acostuma a quedar en la part dreta de la publicació acostumo a donar un cop d’ull a la secció d’Opinió del DIARI. En premsa sempre és millor quedar a la dreta que a l’esquerra perquè és la que, en principi, primer es llegeix per estar situada enfront mateix de la mirada del lector. És aquesta secció una de les més rellevants del DIARI i de la majoria de publicacions. Avui en dia, les noves tecnologies, internet i altres invents moderns ens permet està en directe i a poques dècimes de segon del que pot estar passant a l’altre cantó del món. La informació és ràpida i copiosa. Fins i tot la pots contrastar amb altres fonts i elaborar la teva pròpia versió dels fets. El més fàcil per saber si un diari és o no llegit és anar directament a la secció de col·laboradors i cartes al director i allí es pot veure si realment la societat segueix aquell mitja de comunicació pel volum de col·laboracions externes que hi trobem.
Un lector hi enviarà les seves pròpies cartes quan ell mateix comprovi que altres que ho han fet han vist d’alguna manera recompensat el seu petit esforç estilístic pels comentaris que s’hagin fet o per les rèpliques escrites que ha generat. Són moltes les mesures que es poden emprar per conèixer realment el seu pes dins la consciència d’un col·lectiu de persones més o menys ampli.
Les cartes d’opinions, en molts casos, és la part més inèdita i exclusiva del DIARI i des de la primera persona ens atansem una mica més a la universalitat. Des d’aquest punt podem arribar a aproximar-nos a la objectivitat que sempre ens quedarà lluny, però si sumem subjectivitats tindrem una idea molt més clara d’aquell tema o incident que atrau la nostra atenció. Estic plenament d’acord amb el amic Llorenç que escriu en la edició de la setmana passada “que l’objectivitat, senzillament, no existeix ni existirà mai”.
Vaig començar a escriure al DIARI ara fa 11 anys i de forma més o menys continuada he anat aportant el meu granet de sorra a l’actualitat comarcal. No era gens fàcil en els primers moments. Aquí no teníem uns esquemes, ni uns models que amb el temps es van creant. Avui en dia, crec que ja tenim una base consolidada i carta a carta es va fent paret per pujar aquest mur que és on es dibuixa la nostra comarca amb totes les seves circumstàncies que li són inherents i que la defineixen.
He compartit secció, entre molts altres, amb Nikita Nipon (Quim Nin i Raimon Masachs), Juli Grandia, Josep Poca, Jaume Ruart, Jordi Verdaguer, Josep Mèlich. Més recentment amb Laia Gomis, Marta Mercader, Albert Solé, Ernest Benito, Roger Caballero, Alfredo Valdivielso , Mauricio Nusera i tots els altres que possiblement em deixo en el tinter. Alguns he tingut la sort de coneixe’ls en persona i a altres no tinc més possibilitats que intentar dibuixar-los a través dels seus escrits. Una mica seguint l’art del gran mestre del dibuix del DIARI, Antoni Bassó, amb la seva secció
La meva intenció en aquest escrit no és més que animar a les persones que segueixin escrivint perquè entre tots podem seguint construint una de les parts part més temptadores del DIARI. També m’agradaria animar a aquelles persones que encara no ho han provat que ho facin perquè entre tots puguem donar una visió més àmplia i complerta de la realitat de la nostra comarca. L’Opinió és la part més directa i la més propera al lector perquè surt directament dels seus protagonistes sense trampa ni cartró.
Publicat al Diari del Baix Penedès, l'11 d'octubre de 2007

Què escoltes dimecres de 7 a 8 de la tarda?

Som un grup de sis joves del Vendrell que ens hem conegut principalment a través de les pàgines d’opinió del Diari del Baix Penedès. Els nostres noms són Alfredo Valdivielso, Laia Gomis, Marta Mercader, Miquel Casellas, Roger Caballero i Yolanda González.
A partir d’aquest fet de compartir secció vam decidir crear un espai de debat i fer-ho a través de la ràdio perquè altres persones ens puguin escoltar a l’igual que fins ara ens han anat seguint a través del Diari del Baix Penedès o dels blogs que hem anat penjant per internet. Creiem que encara que tenim molts punts que poden discrepar també tenim molt bona sintonia. Fruit de tot això és el projecte que encetem a través de les ones hertzianes. La nostra participació en aquest programa és a com a persones independents que participem des del nostre punt de vista personal en un projecte unitari però conservant cadascú la seva visió personal.
Intentarem repassar durant una hora setmanal els principals temes que ens afecten com a persones i també com a persones del Vendrell que reflexionen sobre allò que els preocupa o a vegades simplement tenen curiositat de travessar durant una petita estona la porta del desconeixement. Si alguna persona estigués interessada en participar en el programa o vol fer alguna queixa o aportar suggeriment que no dubti de posar-se en contacte amb nosaltres a través del nostre email pasdevianants@gmail.com Si voleu saber més coses us ho explicarem a través de la sintonia de la ràdio. La cita és els dimecres de 7 a 8 de la tarda a través del 107.1 de la FM, Ràdio el Vendrell. Es pot escoltar a través d’internet en http://www.rtvelvendrell.com/ . El primer dia és el dimecres dia 17 d’octubre i parlarem amb una persona que te moltes coses a dir del comerç i el turisme del Vendrell.

Pas de vianants
Programa de ràdio el Vendrell

Els sis protagonistes d’aquesta aventura radiofònica són:

Alfredo Valdivielso
Laia Gomis
Marta Mercader
Miquel Casellas
Roger Caballero
Yolanda González


dimecres, 10 d’octubre del 2007

qui es català?

La Fira de Frankfurt ha demostrat que és català aquell qui viu a Catalunya i escriu en català. Això que català és aquell que viu i treballa a Catalunya és mentida. Una cosa és fer política i l'altre mullar-se com ha passat ara amb aquesta fira alemanya. Ja és hora que assumim que català és aquell qui viu a Catalunya escrigui com escrigui i pensi com pensi. Ja som grandets i hem de deixar a banda la política provinciana que no porta enlloc. Som Europa, però amb mentalitat de poblet postfrankista.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Un greu problema per les ambulàncies

Un els problemes greus que tenen les ambulàncies a casa nostra són aquests passos elevats que volen que els conductors disminuïm la velocitat. No em vull ni imaginar que li passa al malalt d'una ambulància quan un conductor xoca contra un d'aquests murets camuflats al mig de la carretera. No m'agradaria ser pas el malalt. Quan es fan invents d'aquest, aquí rep tothom inclòs el pobre que ha d'anar amb ambulància i està greu. La pendent que hi ha al Vendrell hauria de ser com Reus o Lleida i no tan salvatges com el que hi ha davant del Rústic que allò és un parany per als despistats més que una mesura contra la velocitat. Si al Vendrell amb tan de trànsit no es pot córrer.

Calafell i el top manta

L'altre dia vaig anar a Calafell i allí allò del top manta ho tenen controlat. Asseguts en el muret del passeig marítim de tant en tant tenies un venedor camuflat entre la vegetació allí present. No quedava malament. El problema és quan s'amuntenguen en un sol lloc, però així mira fins i tot queda bé.