Quatre pinzellades a la nova legislatura local i comarcal

Aquesta legilatura ja la tenim mig encarrilada. Al Vendrell la cosa costa i costa i es van donant carteres per capítols. A veure si al final apareix algun nou membre del pacte que sembla difícil que sigui algun dels hereus de Cdc. Trobo molt bé que per primera vegada no hi hagi ningú del Vendrell i Calafell com a president del Consell Comarcal. Ja és un gran que i l'alcalde de l'Arboç s'ho mereix pels bons resultats obtinguts. El més interessant està a la Dipu on hi van els de sempre fins i tot una antiga alcaldessa que ha patit una forta derrota al seu poble i s'ha quedat a l'oposició. Hauria de premiar-se els que han tingut millor resultat i buscar gent nova com ha fet l'alcalde del Vendrell que ha fet un rentat de cara a la llista del Vendrell.
A veure si la propera edició del programa Per què? de la tele local hi van totes les formacions i no només els regidors amb cartera. La tele està pagada per tothom i tothom hi tindria accés. No cal que passin els 21 regidors, però si hi hauria d'haver una finestra a l'oposició que ha de tenir moltes coses a dir. Doncs a veure que passa i endavant.

La xarel·lada, una aposta amb identitat

Un cop més moltes felicitats a l'organització de la Xarel·lada que ja arriba a la setena edició. Jo he anat quasi a totes. És una manera fonamental de conèixer el nostre territori  i un dels punts més importants com és la vinya i el vi. Al final s'acaba com ha de ser amb un tast de bona música i menjar i beure i allí com a novetat un concert final de Bocamolls que va ser un grup molt bé que va fer gaudir als allí presents. Cada dia hi ha més gent en aquesta iniciativa cunitenca. Al cap de pocs dies de la seva presentació ja s'havien esgotat les places de la xerrada i del bus. Un dia molt interessant amb una proposta feta amb seny i amor al territori. Una de les notes curioses és que cada any s'anava a visitar una de les vinyes amb xarel·lo de Cunit, doncs aquest any ja no s'ha anat a fer aquesta visita perquè ja no es treballa. Tot i portar aquest nom tan nostrat entre tots plegats hem deixat que la pagesia de la comarca se'n vagi en orris i en un municipi com Cunit ja és difícil trobar un pagès quan fa 40 anys era el que més hi havia. Ja no es treballa la terra, llavors tenim focs infernals com el d'aquests dies de la Ribera d'Ebre difícil d'aturar perquè s'està deixant de banda un dels principals actius del territori com és l'agricultura. Felicitats a tots els organitzadors de la Xarel·lada i aviat els haurem de veure en un museu.

Els danys col·laterals del regne de la imatge i el vídeo

L’altre dia vaig anar a comprar una barra de pa en una fleca del centre del Vendrell i estaven discutint de la manera de com avisar a la gent que el proper dilluns dia de Sant Joan tindrien tancat. Jo els vaig comentar que el més senzill era col·locar un cartell al vidre informant d’aquest fet. Llavors la noia responsable de la botiga em va mirar amb certa incredulitat i em va deixar anar que la gent avui en dia no llegeix.

Realment aquest és una realitat ben palesa a casa nostra o de mica en mica la imatge està agafant el protagonisme que li pertoca en el grau de presència  en la nostra societat. Una mica la culpa de tot això és l’excés que tenim d’informació que arriba als nostres àmbits. Actualment arriba més informació en un dia de la nostra vida que podria rebre un vendrellenc del segle XV que fes una vida normal per dins del recinte emmurallat. La resposta humana és ben clara, en la gran majoria de casos la gent només mira els titulars de la informació. Si la cosa apunta un mínim interès es passa als subtítols i si la cosa encara ofereix garanties anem a buscar el que diu la foto si la trobem. El proper pas és el text de la notícia que en la immensa majoria de vegades passa desapercebut encara que el comptador hagi registrat 100 visites d’aquella notícia.

Alguns mitjans de comunicació juguen amb el principals valors que tenen a la seva disposició com són la imatge que s’adjunta i el titular de tot plegat. Si es troba una bona raó doncs hi pot haver sort, però si es falla en aquests pilars la notícia passarà totalment desapercebuda.

Les xarxes socials ens han saturat d’informació, llavors hem de ser capaços de posar en les menys paraules possibles la quantitat màxima d’informació..

Cada dia és més veritat que una imatge val més que mil paraules. Si una polític vol dir alguna cosa als seus administrats, el millor que pot fer és fer-ho a través d’una imatge, un vídeo amb uns primers segons impressionants sinó molt possiblement la cosa quedarà totalment fora de cobertura per als principals possibles destinataris. Enviar avui en dia una carta a  un col·lectiu i que se la llegeixi és un mètode totalment obsolet. Des del punt de vista del protocol pot quedar molt nostàlgic, però a efectes pràctics ha quedat totalment fora de cobertura.

Ja s’han acabat les pàgines de grans diaris com la Vanguardia de fa unes dècades on en un papers immensos et trobaves moltes lletres en tots els cantons on s’explicava tots els detalls de qualsevol notícia. Estem en l’època de la imatge i el vídeo. Aquests són els camins més segurs per arribar als objectius, però també s’ha de saber buscar uns elements temptadors perquè la gent ho llegeixi perquè avui en dia  el lector escull allò que vol, ja no s’imposa.

Hi ha polítics que poden estar tres hores parlant sobre qualsevol cosa sense dir res de res absolutament. No trobaràs en el seu discurs res que els impliqui en un objectiu concret en unes termini marcat. Comencen a parlar de grans valors i aquí comences un camí galàctic que no saps on et pot portar, però que al cap d’un parell de minuts la majoria d’oients ja haurà canviat el canal i estarà en altres móns que li resultin més interessants i palpables..

Fa uns quants anys ens havíem de conformar amb dues cadenes de televisió i unes poques de ràdio. Avui en dia hi ha un món infinit a gust del consumidor que és qui tria el que vol i no pas al revés com passava fa 40 anys que el marge de maniobra era mínim. Abans el teu món també era molt petit, ara et poden interessar els cangurs d’Austràlia i la lliga xilena de futbol i hi pots arribar d’una manera o altre, no hi ha fronteres en el món de la informació, però aquestes les conservem simbòlicament per moltes coses, però la societat cada dia és més àmplia i més variada. Escriure cartes és tan útil com regalar cd’s, fer fotos en carrets de 24 o portar els diners al banc perquè et donin molt d’interès en una compta corrent

No parlaré de Turismar

No vull opinar sobre Turismar tot i que he de reconèixer que està millor que en altres edicions, el problema és que aquesta fira durant aquests 4 dies obliga a molts conductor a fer rutes alternatives considerables per anar de Coma--ruga a Sant Salvador. Està bé fer fires, però en aquests dies s'hauria de respectar els passos principals dels vehicles si el que volem és fer que vingui gent a casa nostra. Turismar es pot fer en aquella plaça, però trobo molt arriscat tallar la Palfuriana i deixar sense comunicació les dues bandes del llac dels peixos. Jo crec que no és el més adient, potser de forma puntual ho puc entendre, però és massa de divendres a dilluns, 24 hores. Jo hagués fet la fira que hi ha al costat del llac pel passeig marítim o similar, però no pas tallar aquest eix de comunicació que és la Palfuriana.

Un dels patrimonis més importants del Vendrell, la colònia ferroviària de Sant Vicenç

Entre els actes de Turismar enguany hi havia propostes interessants, una era la visita de la colònia ferroviària de Sant Vicenç de Calders, una de les més importants de Catalunya. La visita comentada la va fer Eduard Martínez, un gran coneixedor d'aquesta colònia centenària que ens va mostrar l'evolució de tot plegat des dels primers vestigis fins l'actualitat. Més de 50 persones es van reunir per escoltar els comentaris per aquest entès en el tema amb molts detalls de l'evolució d'aquest colònia que havia tingut des d'església, col·legi, colmado, bar i moltes altres històries que amb el temps s'han anat succeint. Es va fer una visita sobre el terreny començatn per l'estació actual per acabar davant de la casa del cap de districte. Entre els visitants hi havia algun ferroviari i moltes altres persones del Vendrell que van voler aprofitar aquesta oportunitat per conèixer un dels elements històrics més importants de casa nostra i que aspira a poder ser un centre d'interpretació d'aquesta colònia en un treball que estan fent els seus veïns amb interès i esforç.

Uns dels ambaixadors del Penedès

 El Penedès té moltes persones il·lustres que són autèntics ambaixadors d’aquest territori peculiar que està al mig de tot arreu. Un dels principals representants de la nostra idiosincràsia actual és el grup vendrellenc Laxnbusto que porta més de 30 anys d’història en els seus acords. He tingut la sort de gaudir de la presentació del seu darrer treball “Polièdric” i ens ha servit per recordar tota una època i una generació que hem crescut i viscut amb les seves cançons. Moltes de les seves peces ens recorden moments i etapes de la nostra vida. En aquesta mini gira que per desgràcia no ha trepitjat el Penedès hem pogut comprovar que el grup està en plena forma i que són moltes les persones que des del primer moment fins el darrer vibrant amb la seva música. Els Laxnbusto representen un temps i un territori que amb el pas del temps va agafant solera i et permet una visió en perspectiva que els fa més grans.Una de les maneres de potenciar el nostre territori és a través del vi, de la platja i de tantes qualitats que tenim, però també tenim uns fills que són els nostres portaveus arreu que els hem de cuidar perquè  a vegades no acabem de veure perquè ho tenim massa a tocar els nassos. Molts personatges històrics han hagut han estat reconeguts en edat molt madura o quan ja havien deixat aquest món. Nosaltres tenim l’oportunitat de gaudir d’allò que es nostre i que ens representa actualment. Penseu que només tenim present perquè el passat i el futur no existeix. Donem valor al moment intentem que aquests acords penedesencs també sonin en aquest territori. No cal anar a Girona a compartir uns moments màgics. Nosaltres ho podem fer aquí dins sense sortir d’aquest espai. Massa cops no valorem el que tenim i és una gran llàstima que els polítics no facin com alguns veïns que es desplacen aquí i allà per veure el seu grup de tota la vida.

Una feina de formigueta en favor del català i del Vendrell

Hi ha persones que són autèntics professionals en els seus àmbits a més són capaços de transmetre el seu entusiasme i les seves ganes a la gent. Aquest és el cas de la Lau i la Joana que un cop més han posat el punt i final als cursos de català del Consorci per la Normalització Lingüística del Català al Vendrell amb un berenar compartits d'aquests que cadascú porta el seu i entre mos i mos vas parlant. No han faltat les paraules de les dues artistes de tot plegat, dels seus alumnes de la nova regidora d'ensenyament i de petits grups que anaven comenta la jugada. També s'han repartit premis i diplomes a tothom. Un ambient agradable, distès, amè en que la gent s'ho passa bé explicant la seva experiència en aquest món o que ha portat a la taula comuna per compartir. Enguany erem uns quants de voluntaris per la llengua i esperem que el nombre augmenti en els propers anys perquè apareixen autèntics bons rollos entre gent d'aquí i d'allà que volen aprendre català i potser només volen parlar amb algú i fan servir la llengua com a excusa. Una tarda molt amena que donarà pas al proper setembre a un nou curs amb més gent i nous participants.

No és un problema ni de diners ni de dedicació, només voluntat

Tenim els consistoris constituïts, en alguns llocs la cosa ha costat moltes hores i durant aquestes tres setmanes d’àrdues negociacions ningú ha dit res ni s’ha vist cap polític implicat dient o fent alguna cosa que trenques el silenci còmplice. Tot s’anava cuinant a foc lent amb pactes més o menys interessats. Algun com el del Vendrell és una dosis de bona voluntat i una mica de literatura per adobar el plat, a altres llocs més complicats suposo que la cosa s’ha anat treballant fins el darrer detall no sigui que després és munti una moció de censura i hi hagi danys col·laterals.

De pactes a la comarca se n’han vist de tots colors una mica fins i tot inesperats com el de Cunit que ha fet un acord de cavallers entre els dos eterns rivals de tota la vida que han decidit treballar conjuntament, a veure que passa perquè tothom recorda les escenes entre la futura alcaldessa i el Daniel Coll que van posar el municipi a les primeres pàgines de l’actualitat fa uns 20 anys. Altres que no han sabut moure’s amb tanta rapidesa tot i guanyar en nombre de vots i escons s’han hagut de quedar a l’oposició perquè els hi han fet una mena pinça. També és el cas del pobre Magí Pallarès que ho ha intentat pel Senat i pel municipi i que s’haurà de quedar a l’altre costat del poder. Aquest fenomen també ha passat a  Santa Oliva, però sense les dimensions del líder local amb més triennis del Baix Penedès. En altres municipis com Bonastre hi ha una mena de pacte per tirar endavant el poble, però la cosa està, sembla des de fora,que està una mica a l’aire. A Calafell, l’única regidora del PP a la comarca ha decidit pujar al cavall guanyador i seguir governant amb la coalició que ha havia  pactat un govern amb certa seguretat.

A Albinyana i a Montmell doncs no passa res i la vida continua amb els nous batlles amb majoria absoluta en aquest mar de pau i amor fraternal. Un nou recent estrenat del forn i l’altre amb més experiència a veure per on pica, serà la Diputació, serà la Generalitat a veure que passa. La cosa no està gens clara perquè abans d’acabar l’any molt probablement tindrem que tornar a les urnes. Enguany ho fem tot i així podrem estar tranquils uns mesos més.

No fa gaire van ser les eleccions municipals i tots els polítics ens van enlluernar amb moltes promeses de tot color i dimensió, alguns quasi eren més pròpies de les cartes als Reis Mags que no pas d’unes municipals al maig, però ja està passat. Ja s’ha fet la feina i ara toca guardar una mica tot el programa electoral, no sigui que la gent  després pregunti sobre el seu compliment.

 Després de les eleccions els polítics ja s’han començat a oblidar de les promeses i aquí s’han fet els pactes que han volgut, evidentment sempre en favor del municipi. L’efecte del 155 alguns se l’han passat per la sola de la sabata.  Altres no han tingut més remei perquè quan han trucat les portes dels guanyadors resultava que el timbre ni funcionava i no han mostrat cap interès per veure qui era i que volia. Altres han quedat amb tots els partits per quedar bé, però des del bon començament ja tenien les idees clares i només han fet una mica de teatre de cara a la galeria.

Ara vindran les ximpleries de sempre que si uns tenen dedicació exclusiva altres mitja jornada i altres un 33% que ja em diran com és compta. Segons això cobraran els seus salaris, però el que predomina són les dietes per ple, junta de govern o comissió informativa. Algun d’aquests actes col·legials potser dura 5 minuts i poden cobrar cada assistent per aquests 5 minuts d’or més de 200 euros. Això és una vergonya. Només serveix per justificar un salari encobert a fi de mes. La gràcia és que tots cobrin d’una manera normal i no pas utilitzant estratègies que fan riure. No és un tema de calers sinó de voluntat. Els nostres governs a grans trets no cobren malament. Si algun cobrava anualment10.00 euros al consistori, doncs per un altre administració en rebia 55.000 i aquí pau i allà glòria. No és un problema de nòmina sinó que s’ha de fer d’una manera clara i no encobrir salaris amb dietes que et surten a 50 euros el minut en alguns casos. El  que han de fer els polítics es tirar la comarca endavant que ja toca. Deixar les capelletes i els amics, acòlits i compromisos i pensar per tots. A veure si és veritat, molta sort a tots i endavant, gaire pitjor no podem estar. A veure si almenys ho intenten i es deixen de tants estudis i informes que després sempre queden en res. Molt bona legislatura. A veure si el futur president del Consell Comarcal no és ni del Vendrell ni Calafell com hauria de ser, convertint aquest ens en una simple plataforma política.

La música i les rialles sempre ens portaran a tu, Oriol Pelegrí

La vida és un camí inesperat on quan ets jove et fan firmar hipoteques per 40 anys i no saps ni que faràs demà. Et passes la joventut estudiant i al final t’agafaran perquè li has caigut en gràcia al gerent i curiosament saps una mica d'anglès. Molts projectes en el nostre futur i massa cops oblidem que només existeix el present perquè el passat marxa molt ràpid de les nostre mans. Fem volar estels i un cop de vent ens els porta per camins inesperats, busquem la frase de la nostra vida i aquesta  passa sense pena ni glòria. En canvi, altres moments imprevistos són compartits en al memòria de moltes persones. La vida és un joc de malabars, de sorts i dissorts de blanques i negres que a vegades controles i altres voltes tu ets el seu objectiu. Tots caminem cap endavant, però la nostra realitat no sempre es ferma i segura. A vegades en el camí trobem sots que ens posa la vida com a prova. Moltes cops els veiem i podem fer una maniobra per sortejar-los, altres vegades la realitat t’atrapa i  t’has de deixar portar pel destí que és el qui porta les regnes de tot plegat. Nosaltres ho som tot i no som res, només un tros insignificant del món amb un DNI que ens identifica, però també ens pot marginar perquè ens fa diferents als altres.

Jo he tingut la sort de compartir alguns moments amb tu, no gaires perquè a vegades les realitats corren massa paral·leles i els punts de trobada no són tan freqüents com haurien de ser. Ets una persona que sempre he considerat  un artista, un poeta de la vida, una persona que estimava als seus i que a molts cops es deixava portar pels seus sentits, per gaudir de la vida i dels seus éssers més propers. Una persona sensible, propera, oberta que per herència familiar es dedicava al món de les màquines, però que segur que ho havies adaptat al teu tarannà tan humà. Fa un any va ser el darrer cop que ens vàrem veure en un concert d’Obeses amb el teu admirat Arnau Tordera i després pe acabar la nit amb els teus estimats Pastorets Rock en un concert a l’Horta Lleidatana. Una nit amb l’Anna amb els teus sempre estimats amics i cosins. Un regal que sempre tindré present en el record. Sempre et mantindré viu en el pensament en aquella nit màgica amb música, parents  i amics, un bonic regal  d’aquesta vida, no? Vaig rebre la trista notícia amb angoixa, amb tristor, però la vida sempre et permet una lectura positiva dels fets. Has viscut amb intensitat i plenitud i el teu record quedarà ferm en molts de nosaltres. Un cop molt difícil d’oblidar però sempre quedarà entre nosaltres allò que tant sempre t’ha apassionat: la música i les rialles de la  gent. Ens trobem en el més enllà per seguir compartint petites històries de la vida que omplen el nostre dia a dia de raó de ser.

Si voleu venir a la festa dels baixpenedesencs nascuts el 1969

Si voleu venir a la festa ja ho sabeu.

Els fantasmes de l’administració pública

En el món de l’administració pública hi ha un munt de realitats que es poden comprovar cada dia fent la seva feina i ocupant el seu lloc de treball com ordena i mana una relació de llocs de treball ben feta, però a partir d’aquí hi ha un munt de fantasmes físics o espirituals que naveguen entre la realitat i la ficció de cada dia.

Hi ha un ampli estol d’empreses privades que no es tan gran i s’ho reparteixen en un o dues per especialitat que s’encarreguen de tirar endavant tots els estudis que l’administració demana per fer realitat els seus objectius presumptament lícits. Avui en dia el paper ho aguanta tot i a partir d’aqui només ens cal una mica de literatura econòmica per omplir amb fotos, estudis i estadístiques tot el que faci falta. Aquest professionals tant et fan un estudi dels llocs de treball, com una valoració dels polígons industrials de la comarca com un pla d’excel·lència. Ells tenen molt clar que qui paga mana i ho vesteixen segons interessos del manaire de torn que en comptes de posar fibra òptica als polígons industrials li dóna més rendibilitat adjudicar aquest estol de documents que sempre acaben en el millor lloc possible: un calaix.  Dins els consistoris et vas trobant aquestes persones fent la seva feina. De tantes coincidència sembla que treballen per la mateixa empresa que tu, doncs evidentment ho fan per una empresa privada amb un cost molt superior que un fet per la casa, però no té tan de glamour com un de propi.

Dins el món de l’administració també hi ha alguns salaris que han patit un increment que surt fora de qualsevol ordre racional i justificatiu de sentit comú. En un moment donat sempre queden els amics i no es pot quedar malament amb aquestes bones persones que a banda de discutir la seva competència en el càrrec se’ls ha de premiar pels serveis prestats a la causa. Persones que practiquen el bàsquet i que estan disposades a oferir els seus serveis a canvi de mantenir o augmentar el seu estatus salarial. En aquests dies convulsos se’ls acostuma  a veure practicant el bàsquet amb aquells equips que tenen possibilitat de jugar la final de la legislatura definitiva. Aquests personatges són més inviolables que la Sagrada Constitució Espanyola.

Una altra dels coses màgiques dels consistoris són les dietes o sous encoberts que tenen assignats per anar al ple, comissions informatives o reunions amb alcaldes de la comarca.

En alguns ajuntaments està tot preparat d’una manera que encara que només hi hagi un únic punt de l’ordre del dia es convoca totes les comissions informatives i evidentment el ple perquè tots els polítics cobrin el seu salari encobert. Si un pensa que a l’agost no reben un ral perquè l’activitat dels òrgans col·legiats és mínima, doncs es munta per allí al mig una comissió informativa i al final de mes tots cobrar el mateix que en els mesos amb activitat política i tothom es pugui pagar les seves vacances d’estiu. El que s’ha de fer que tots els polítics cobrin un salari anual segons la feina i responsabilitat del seu càrrec i es deixin de posar preu a l’assistència als diferents òrgans col·legiats perquè al final sempre cobren igual.

 Evidentment al pobre treballador que entra de nou si el poden posar una categoria inferior no li donen una de superior, perquè els treballadors de la casa està al final de les prioritats d’alguns consistoris, excepte els amics i coneguts. Quan l’automàtic salta llavors la part essencial deixa de funcionar correctament i és aquí on sorgeixen els problemes amb una mancança de servei als ciutadans que és el resultat d’una pèssima gestió.

Després tenim els treballadors eventuals  que ocupen càrrecs de confiança que és la solució més clara a ocupar uns companys de partit que no han entrat amb els vots rebuts. Aquesta és la postura més clara, perquè col·locar aquests personatges com si fossin treballadors “normals” de l’administració té més delicte que no pas reconèixer els càrrecs de confiança i tot és més clar i entenedor per a tothom. A veure la propera legislatura quins miracles ens depararà.

Un cop més al peu de les sureres de la piscina

Un any més, un nou curs de piscina encara que enguany com cada any ha estat diferent perquè ens han tret un dia i només anavem un dia dels dos amb monitora. L'altre dia el preparàvem nosaltres, però un seguit de fets enguany hi hagut algunes baixes al grup, però són coses que passen i mantenim el tipus del primer dia que varem començar amb uns anys i unes quantes piscines més. Avui diem adéu a un nou curs amb una gran monitora com la majoria que hem tingut, aquest cop era la Lucia, que ha connectat des del primer dia amb nosaltres. S'ha adaptat més que bé a un grup més que consolidat i rodat.
Durant un temps varem batallar perquè l'aigua estava freda i com això de les xarxes socials funciona al final doncs en ho han apujat una mica i estem satisfets de tot plegat. Ara parem i a l'octubre tornarem a les sureres amb més ganes i monitor nou. Gràcies a tots per aquestes estones entre onades que et fan trencar en la rutina i molts cops et dibuixen almenys un somriure. Ens veiem.

El Vendrell no és Barna

L'altre dia parlava amb un comerciant de Calafell i els preus dels lloguers dels establiments del carrer Vilamar i els del centre del Vendrell són similars, però no comparis la gent que passa pel Vendrell i Calafell i és molt trist que aquí molts propietaris es pensen que viuen a Barcelona i tenen un local al carrer Pelai i no pas a la Baixada Sant Miquel. Aquesta és una història que hem de superar sinó és difícil entre altres coses tirar el comerç local del Vendrell endavant.

El tros del pastís escolar

Una de les coses que no entenc d'aquesta societat és tenir tantes hores els nens a l'escola que els obliguen a menjar a l'escola. El millor que es podria fer és horari intensiu amb una hora més al matí i a la tarda, extraescolars o altres històries, però clar aquí es carreguen els monitors de menjadors, menjadors i etc i això és un lobby que no vol renunciar al seu tros de pastís

Gràcies a ots els que feu possible Pas de Vianants

Moltes gràcies a totes les persones que han passat per aquesta nova edició de Pas de Vianants. Han estat 29 programes diferents per on han passat més de 100 persones en total. La ràdio potser és una mània de gent amb una certa edat, però és una cosa que la proves i no la pots deixar. He après de vosaltres moltes coses durant aquests 12 anys. Esperem l'any vinent estar al peu del micro per poder fer una nova edició per parlar, opinar, difondre i altres etcèteres que són molt necessaris en la nostra societat i on millor que la ràdio. Ens veiem. Una agraïment molt especial a la persona que fa que estem allí, el Joan Marquez, tot una persona i professional.

Una Shopping Night com si fos dia gros de festa major

Una nova edició del Shopping Night ha omplir el Vendrell de música, colors i persones que és el més important. Aquest any ha estat una de les més reeixides amb carrers com el carrer Alt i el Montserrat que a vegades era molt difícil circular. Aquest tema dels anys 50 ha donat molt de si  la gent se l'ha fet seu a la seva manera. Molt xulo que s'hagin posat motos i cotxes antics al carrer per donar caliu a la festa. Hi havia carrers més currats com el Montserrat i Alt i altres no tant com l'Angel Guimerà on s'ha trobat a faltar el Toni Burguer amb les seves creacions, però la història passa i no s'hi pot fer res. Molt d'ambient a la plaça Nova amb la desfilada organitzada pels seus veïns i altres espais que sempre havien estat plens com la plça de les Garrofes doncs van afluixar una mica perquè alguns establiments ja estan preparant-se per tancar portes. Molta gent pel carrer, molt de caliu i un cop més la Festa Major del comerç del Vendrell a tope. La Rambla ha agafat embranzida aixi com el carrer del Peix i rodalies, Gent arreu per comprar i gaudir. Els més afortunats els bars i tendes de jalu. Les sabateries i algunes tendes de roba doncs molt a tope. A per la propera.

Després de les promeses electorals

Les eleccions municipals ja són història. Ara ja tenim arreu el veredicte popular que ha decidit la formació dels nous consistoris. A partir d’aquí és moment de pactes i el moment de fer política local i en termini de quatre anys com a primera fita intentar complir el màxim nombre de promeses electorals que s’han apostat durant aquests dies de campanya. Hi ha partits que han anat a parlar de valors com la igualtat, la convivència, la solidaritat, la globalitat i aquests ho tenen més senzill. A més si han unit aquests termes genèrics amb verbs de bona voluntat com millorar o apostar, llavors la cosa és fàcil de complir. Posant un banc al mig del poble amb els colors de la bandera LGTBI, poden dir que han complert moltes punts del seu programa electoral.

Altres que han preferit anar a coses concretes com rambles de cinc quilòmetres, reformar totalment edificis que estan mig abandonats els hi pot costar una mica més fer realitat les seves propostes, però tot és qüestió de temps, ganes i voluntat directa dins una guia de prioritats que tots els governs han de tenir.

A partir d’ara es possible que s’acabi d’arreglar el govern espanyol i potser en aquest mateix any tenim una nova convocatòria electoral a Catalunya perquè l’actual govern català sembla que estigui en funcions perquè la seva capacitat de maniobra a hores d’ara és ben minsa. El problema de tot plegat és que d’aquí quatre anys moltes de les promeses que ens han ofert en aquests 15 dies de campanya podran ser perfectament viables per a la propera legislatura.  Això de les campanyes electorals hauria d’anar vinculat a una realitat dins un pressupost marcat. Prometre cel i terra quan encara tens la casa amb un hipoteca més que considerable és una funció d’ingenus amb la paraula més amable que es pot dir.

Una gran peli la vida d'Elton John

Rocketman és una peli que ens explica els primers anys d'Elton John fins que arriba a una edat ja consolidada. Els seus excessos, les seves misèries, les seves gestes. Una peli que ens recorda a Bohemian Rapsody, però des d'una altra punt de vista més personal i intimista. Una peli que emociona que explica moltes històries personals que a vegades no surten a la llum pública. Una peli que emociona i no et deix indiferent.

Una comarca on gairebé segueixen manant els de sempre

Després de les eleccions municipals del passat 26 de maig el Baix Penedès torna a estar dirigida per les mateixes formacions de sempre i fins i tot alguns cabdills locals es mantenen en peu, encara que algun li perilla la seva posició d’alcalde. En les principals localitats baixpenedesenques ha guanyat el PSC per una àmplia majoria en general. Cunit, Calafell, El Vendrell i Arboç han vist com la força de l’actual president de Govern espanyol s’emportava el gat a l’aigua. Tot i això hi ha importants diferències amb la tranquil·litat de l’Arboç i la jugada de l’oposició que es pot produir a Cunit on ha tornat una de les líders de la formació cunitenca després d’estar apartada per la justícia d’aquest món de la política. A Calafell i el Vendrell es qüestió pactes. Els dos han sortit dos dofins de les velles glòries del municipi que ja s’han retirat d’aquesta formació, encara que a Calafell tot i que el seu líder històric  ha volgut  tornar al camp electoral no ha rebut el suport suficient dels veïns. Per altra banda, el Montmell ha vist desaparèixer un dels seus capdills històrics, Immaculada Costa a favor d’un jove d’un partit municipalista que l’ha doblat en el nombre de regidors i ara li tocarà viure aquesta nova legislatura des de l’oposició.

Per altra banda, encara tenim alcaldes del segle passat que han tornat a encapçalar les llistes del seu municipi amb menys o més sort. Sant Jaume dels Domenys repetia Magí Pallarès amb més de 20 anys al consistori, però aquest cop tot i guanyar no ha aconseguit la majoria necessària per tenir un mandat tranquil. Per altra banda, el Quim Nin, jo crec que el seu futur immediat passarà per un alt càrrec a la Diputació de Tarragona, ha tornat a guanyar per majoria a Albinyana on per primera vegada a la seva història han concorregut 4 formacions als comicis.

Una de les dades importants d’aquests comicis és que la dreta ha quedat reduïda a uns mínims amb uns pocs representants de Ciutadans a la comarca i el PP que havia estat una força clau durant unes quantes legislatures només ha conservat una regidora a Calafell. Al Vendrell que ja tothom tenia assumit que conservaria els dos de sempre ha vist com també han desaparegut del mapa.

També es important una dada que molts cops ens passa per alt. La participació aquest cop ha ratllat el 60% del cens, dos punts més que no pas les passades eleccions municipals. Això vol dir que 4 de cada deu persones passen olímpicament de la política local, una dada prou important i a tenir en compte de cara a properes campanyes electorals.

Ara és el moment de pactes i en municipis com Bellvei, Santa Oliva, Llorenç del Penedès, Banyeres del Penedès, Cunit,  Bonastre i Masllorenç serà el moment de negociacions a veure com es pot perfilar finalment. Un dels municipis que pot estar tranquil durant aquesta legislatura després de 4 anys convulsos és la Bisbal del Penedès on la jove Agnès Ferré ha assolit una justa, però còmode majoria absoluta que li evitaran ensurts com alguns darrers fets viscuts en aquesta localitat.

Tal com està el patí tot apunta que aquí seguiran endavant les velles glòries de sempre perquè hi ha un passat i hi ha una compromisos i no tenen cap ganes de deixar perdre els seus amics i privilegis. Això només és qüestió de simple postureig polític perquè potser s’hauria de justificar-ho davant la gent, però ja veig que a l’igual que ha passat amb la Diputació Tarragona on Psc i els hereus de Cdc sembla que volen pactar un govern per aquesta nova legislatura, aquí tot queda igual i només canvien algunes cares, però en el fons, la trama és la mateixa.

 

Un pacte de govern en minoria al Vendrell

Al final el Kenneth s'ha tirat un cop més a la piscina. Va fer una llista totalment reformada amb cares ben noves en les primeres posicions, deixant alguns dels clàssics a partir de la primera volta de la llista que han entrat pels bons resultats obtinguts. Ara sense esperar a tenir un govern de majoria ha optat per lligar una de les formacions amb un representat que té molt clar que si vol fer algo per Coma-ruga ha d'entrar al govern perquè si es queda fora no rascara res. Altres partits potser demànaven més i el Kenneth ha preferit tenir un govern segur que no pas donar massa poder a altres formacions amb qui tampoc era tan necessari pactar. Quan avui ha sortit JxV dient que aquí faltava un pacte entre les dues forces guanyadores ja he vist que la cosa anava amb segones de canvi i ja es preveia el que ha sortit al final del matí. 4 anys amb un govern en una minoria de 9 et pot permetre tirar endavant el municipi sense gaires problemes, el seu predecessor ho ha fet amb un govern de 8 i tot ha funcionat amb armonia. El més curiós de tot plegat és que sempre Avp ha matxacat al govern format per l'actual Psc i ara pactar queda una mica malament, però a la vida t'has d'adaptar al que hi ha i buscar el millor pels teus electors. Jo crec que ha estat una molt bona jugada i que un govern de minoria pot aguantar prou bé aquesta legislatura amb cops de mà de la resta de partits en forma d'abstenció o vot a favor. No passa res.

Pas a pas cap el secret de la plaça Francesc Macià del Vendrell

El butlletí d ela província de Tarragona del 10 d'abril ens ofereix aquest petit detall del que es vol fer a la plaça Francesc Macià, darrera l'església del Vendrell. A veure que s'hi farà finalment.

"La Junta de Govern Local, en sessió ordinària, celebrada el dia 11 de febrer de 2019, va aprovar inicialment el projecte redactat per l’arquitecte Josep Lluís Serven Pascual, relatiu al projecte bàsic i d’execució d’estructura per a la base de l’escultura a la plaça de Francesc Macià del Vendrell amb un pressupost de 18.925,84 euros, IVA inclòs, del pressupost de despeses de la Corporació per a l’any 2019. Que durant el termini d’informació pública, no es va formular cap reclamació ni al·legació, per la qual s’aprova definitivament el projecte bàsic i d’execució d’estructura per a la base de l’escultura a la plaça de Francesc Macià del Vendrell"