Ple municipal explicat per a il·lusos

No fa gaires setmanes en aquest mateix espai vaig manifestar la meva queixa perquè a l’Ajuntament del Vendrell et demanaven el Dni per entrar a una sala de plens que fa dies que ha quedat obsoleta on només hi caben 25 persones. Un fet peculiar com tantes altres tenim al Vendrell, però clar com diuen els manaires de torn el perill terrorista és molt alt i hem d’estar a l’aguait no sigui que tinguem una sorpresa en aquest horari de sobretaula.  Deixem la ciència ficció per als polítics i càrrecs de confiança i anem a fer cinc cèntims d’un dels plens més llargs dels darrers que portem a casa nostra. La història va  començar a les sis de la tarda i es va perllongar fins més enllà de la una de la nit, amb una parada tècnica oficial al mig.

En aquest ple ordinari amb precs i preguntes hi havia 22 punts. Llavors si analitzem els diferents punts podem veure una mica com estava distribuït. Els 10 primers eren de tràmit, entre justificar les actualitzacions d’aquesta legislatura fluida amb un toc de Consell Comarcal i dues gotes de ROM que encara tenim pendent fer el debat sobre l’estat de la nació vendrellenca des del 2012 amb un intent frustrat al final de la passada legislatura, per un presumpte error de procediment que el va fer anar per terra.

Després ve un del clàssics que cada cop està més present als plenaris com és la modificació de crèdit pertinent fruit d’un control i previsió envejables de les finances municipals que molt a sovint s’han de retocar per posar a cada cistell allò que li correspon.

Tot seguit tenim el punt estrella del plenari com són les ordenances fiscals que és el que afecta a la gent i a la seva butxaca. Evidentment com sempre hem estat bones persones el preu del servei no reflecteix el seu cost real. Llavors s’ha de pujar per compensar. Tot i aquesta pujada al meu poble, Albinyana, paguen quasi el doble i no passa res. Aquí al Vendrell si no arribem d’aquí es treu d’allà i tots contents. Aquesta sàvia política és una de les causes que la vila vagi arribar a estar dalt de tot dels municipis endeutats juntament amb altres despropòsits polítics.

Després tenim un altre punt que pot donar molt de si i que és important en el calendari anual com triar les festes del municipi. Ja portem uns anyets que ho celebrem tot per la festa major i a la Fira del Pilar no li donem cap dia. És una manera d’entendre l’actualitat vendrellenca.

A partir d’aquí i abans de passar a la part més interessant del ple com és precs i preguntes que a falta del Per què? que ha desaparegut sense esquela ni similar de la web de la tele local és el més semblant que tenim avui en dia.  A més, després a casa ho veus quan ho vols i no cal que estiguis a les tantes de la nit mirant com juguen al tennis i al postureig els uns i els altres.

HI ha un seguit de temes que jo no sé pas perquè surten en forma de moció als plenaris. No serà que al Vendrell no hi ha temes pendents més interessants per debatre en un ple que no pas coses que ni ens van ni ens vénen i que al final i el més trist de tot tothom ja sap com quedarà. En aquesta legislatura uniformada i uniforme al final el que s’imposa és el simple vot de qualitat de l’alcalde que ve a ser com  un 15% més que la resta de companys amb dedicació exclusiva.

Evidentment es pot parlar de l’aire que respirem i del medi ambient, però hi ha altres temes que poden donar molt més de si com On posem el mercat els divendres ara que fem obres? A quina hora apaguem i encenem l’enllumenat públic del Vendrell ? Què posem darrera l’església en aquella trona que va quedar després del plataner tallat? Posem o traiem els plataners de fireta de la plaça Vella que sembla un joc infantil? Quines són els carrers i les voreres del Vendrell que necessiten urgentment obres de millora?

Idees per recuperar el concurs literari Sant Jordi ? On aparcaran els cotxes quan funcioni el CAP del Botafoc?  Ferm la moció versió 22 de l’ampliació del pàrquing de l’hospital del Vendrell. Aprovem per plenari el protocol de festa major que es va aprovar només per decret. Regulació dels comptadors solidaris d’aigua. Moltes altres històries més properes que no pas el que passa Sant Marçal- Cal Vies. Un ple de dues hores hagués estat més que suficient per resoldre el problemes més propers del municipi, sobre la resta que cada administració faci el seu i nosaltres no som ningú per dir a la resta que han de fer i viceversa. A més s’ha demostrar mil vegades que no ens fan cap cas. 

Nota de premsa treballadors Ajuntament del Vendrell

NOTA DE PREMSA  DELS REPRESENTANTS DEL PERSONAL DE L’AJUNTAMENT DEL VENDRELL SPL-CME,   UGT i CCOO

El primer pacte de legislatura de l’alcalde Kenneth Martínez amb els representants dels treballadors, publicitat pels diferents mitjans de premsa i aprovada la modificació de crèdit per fer-ho possible en el ple municipal del 5 d’agost per tots els grups polítics, resulta ser ja el primer acord no respectat per part de l’Ajuntament.

165 treballadors i treballadores municipals havien d’assolir el tram superior el passat mes de setembre acabant així amb l’incompliment constant d’acords, per la part política, que es va arrossegant des del 2007 i que provoca greus diferències salarials entre el personal.

Una part dels agents de la policia local no cobra la remuneració que li pertoca pel pacte vigent, entre ells tots els que es troben en situació d’interinatge que van incorporar-se a la plantilla en la borsa de treball del 2017, assolint només el cobrament d’aquest deute els que han interposat denúncia per la via contenciós  administrativa (cobrant el deute més interessos per acord extrajudicial just abans del judicial). La mateixa situació que viuen les treballadores de la Residència d’Avis de la Muntanyeta, només dues d’elles cobren el tram que li corresponen després de sentència ferma per denúncia als Jutjats de lo Social de Tarragona.

I el menyspreu constant per part dels polítics de l’Ajuntament del Vendrell als seus treballadors, no finalitza aquí. Un agent de la policia municipal ha hagut de judicialitzar la demanda constant del reconeixement dels triennis treballats i no computats. Aquesta situació de “no reconeixement” de l’antiguitat també es trasllada al personal municipal d’altres àrees que porten anys esperant aquest reconeixement, inclús, persones que ja han marxat i encara esperen cobrar el deute contret.

Davant aquesta ingerència municipal hi ha la falta de transparència. Mentre el regidor de RRHH s’escuda en no complir els acords aprovats pel Ple i el deute constant, reflex de la feina mal feta, amb informes tècnics de l’interventor, s’aproven pel Ple modificacions de crèdit per fer el pagament retroactiu, en aquest cas amb informe favorable de l’interventor, als anomenats coordinadors d’àrea. Apuntarem que, vist l’informe anual de gestió dels mateixos molt genèric i global el passat mes de maig demanem per registre diversa documentació que a dia d’avui no hem rebut, més, un  nou informe tècnic que avali el no pagament de l’acord que afecta a 165 persones treballadores.

Tenim clar que al Sr. Kenneth Martínez  l’interessa més crear càrrecs eventuals que suposaran una despesa de més de 400.000€ aquesta legislatura i pagar a 3 treballadors, amb modificacions de crèdit, que reconèixer el que li pertoca al personal amb salaris més baixos respectant els acords aprovats.

De moment, sembla que el nou Alcalde ha agafat el testimoni i les males costums de menyspreu al personal municipal i els seus representants legals del l’Alcalde sortit, el Sr. Martí Carnicer. Només esperem que sigui un mal dia i que torni a “les intencions inicials” que de moment només han estat això, intencions.

SPL-CME

UGT

CCOO

Ple municipal explicat per a becaris

El passat dilluns l’Ajuntament del Vendrell va viure un dels plens més dilatats de la seva història recent. La cita era a les sis de la tarda i es va perllongar fins passada la una de la nit. Més de 7 hores de debat votacions amb una breu parada tècnica per anar a l’excusat. Fa unes poques setmanes ja vaig publicar un article sobre una de les situacions més extravagants que actualment estem vivint al Vendrell com és que tots ells presents a les sessions públiques en aquest orgue col·legiat hagin de passar un control d’identitat amb el Dni ala mà. Evident aquesta és una mesura de dissuasió, segons els polítics de la casa, per si algun terrorista se li acut en aquest horari fer alguna malifeta en aquesta sala de la plaça Vella.  Hem d’estar a l’aguait per si tenim alguna sorpresa que no estigui a l’agenda.

A banda d’aquesta part de ciència ficció hem d’anar a la realitat que afecta als nostres representants polítics. Aquest ple ordinari amb torn de precs i preguntes tenia 22 punts de l’ordre del dia,  un nombre una mica més alt del que és habitual. Els 10 primers eren principalment qüestions de tràmit burocràtic en aquesta legislatura fluïda que estem on ja hem viscut en quatre mesos més canvis de polítics que cap altra legislatura precedent. Tot seguit venia un dels clàssics com són les modificacions de crèdit. Un govern que planifica amb gran precisió i exactitud les seves finances és més del més normal que cada dos per tres estem fent canvis de partida per repartir les coses els diners en els cistells més adequats.

Tot seguit venia el tema estrella de la vetllada política, l’aprovació provisional de les ordenances fiscals. Una mica més de la brossa perquè els diners recaptats per aquest concepte estiguin més en sintonia amb la despesa real del servei. Tenint en compte que al meu poble, Albinyana, el rebut de les escombraries és quasi el doble que al Vendrell es poden entendre moltes coses. Fins ara anàvem de rebaixes i es recaptava menys que s’havia de pagar, però al final ja ho traiem d’alguna altra partida. Aquesta era una practica que es va portar a les primeres posicions d’ajuntaments endeutats d’Espanya. Després una mica més d’Ibi per quatre bancs que tenen uns quants pisos buits en la seva propietat seguint aquesta política de postureig que està marcant també aquesta legislatura.

Tot seguit ens endinsem en un punt que tracta dels dies festius del proper any. Una cosa ben senzilla que segueix el model de la passada legislatura. Ho centrem tot en la festa major i per la Fira del Pilar amb la Festa de la Hispanitat ja ho tenim arreglat, tampoc no ens calen més dies per una fira que està pendent d’una important reforma integral.

Abans de precs i preguntes que acostuma a ser la part més interessant el ple hi ha un seguit de mocions on cadascú vol mostrar la seva dialèctica o art davant del brau. Aquest punt és la substitució del programa Per què? de la televisió local que des de temps immemorials servia per conèixer una mica millor que amagava cada regidoria, però en aquesta legislatura ha caigut de la programació de l’empresa municipal de comunicació sense cap esquela ni anunci previ, sembla que fins i tot se n’hagin oblidat. Des del 2012 que tenim un bonic ROM aprovat on s’inclou anualment un debat sobre l’estat de la nació vendrellenca i que fins ara encara no ha tingut lloc, tot i que a la passada legislatura va estar ben a prop, però va caure de la programació política de la vila per una mala coordinació dels seus interlocutors.

En aquest ple hi havia 8 mocions amb temes on l’Ajuntament hi té poc o res a dir com el pla director de Sant Marçal – Can vies o la sentència del Tribunal Suprem sobre els presos polítics. Evidentment aquí al Vendrell hi ha qüestions  molt més importants que altres que ja està demostrat que en la majoria de casos la nostra postura és totalment obviada per la part que li correspon. No ens fan ni cas en l’ampliació del pàrquing de l’hospital del Vendrell que tenim a tocar i que ja ha passat un parell o tres de vegades amb una reacció nul·la per part dels seus responsables. Aquest ple en un parell d’hores com a molt es podria haver liquidat i no cal esperar tants minuts per decidir coses que quedaran en paper mullat. Hi ha temes que si que tenen competència municipal, però que evidentment no són tractats no sigui que ens mullem i abandonem aquesta política de quedar bé amb tothom. Es pot parlar sobre el futur del mercat del divendres amb les obres del Dr. Robert, a quina hora obrim i tanquem l’enllumenat públic per evitar que durant un quart d’hora la vila quedi a les fosques, quines són les voreres i els carrers que necessiten una actuació més immediata? què hi posem darrera l’església en el lloc on hi havia el plataner? com podem potenciar el reciclatges a la vila que no sigui la pujada de la taxa lineal, on aparcaran la gent que anirà al CAP del Botafoc? què fer amb la situació dels pisos ocupats i dels comptadors socials? Com millorem la xarxa d’enllumenat públic d’algunes zones de les platges que amb quatre gotes ja no funciona? En aquest darrer ple va tenir el seu moment de glòria quan es va debatre una moció presentada pel grup Junts pel Vendrell que afirma textualment “per garantir la qualitat de l’aire que respirem i protegir la salut de les persones i el medi ambient” i tot seguit toques a terra a veure si ja has sortit disparat cap a l’espai sideral . 

Tot un detall dels cosins Huete

Un dels molts regals que han arribat pel fet de 50 anys ha estat aquest caricatura de Jordi Huete, tot un fenomeno en aquest art que cada dia té més peces similars en moltes llars i altres espais. Ha estat un gran gran regal de Mònica Huete que ja sap que sempre m'havia fet molta il·lusió tenia una versió en un petit marc que marqui una mica algunes de les traces de la meva vida. Moltes gràcies i m'heu fet molt feliç.

El silencio de la ciudad blanca, molt interessant

El silencio de la ciudad blanca és una thriller espanyol que ve a ser una barreja entre el Silencio de los Corderos i el Código Da Vinci. La veritat és que les quasi dues hores que dura des del principi fins al final estàs pendent de la projecció perquè la trama és molt intensa. Una peli aconsellable en aquests dies que pots anar al cinema per la meitat de preu habitual, però millor comprar l'entrada a casa per evitar grans cues. La veritat és que la trama és una mica embolicada, però cap al final vas lligant caps solts que van sortint al llarg de la projecció

L'Enramada, una fira a mida

Una de les propostes més interessants que es fan a la comarca es fa a L'Arboç del Penedès i porta per nom L'Enramada. Aquest cop ha arribat a la setena edició. És una Fira sense les coques de Perafita i que serveix per mostrar allò que tenim a casa nostra. En stands senzills, però molt adients s'hi exposa el bo i millor del Penedès, des de vi, coques de recapte,  entitats locals, coca enramada, dolços, cervessa i altres històries de casa nostra. Una fira senzilla sense pretensions, amb el show cooking, maridatges, , música, tallers sortetjos i el que correspon, però molt adequat a la seva mesura. No ens calen grans inauguracions amb discursos avorrits i polítics amb cares de simpatics. Una fira propera que representa la localitat i la resta de municipis veïns que hi aporten el millor de casa seva. Avui divendres hi havia molta gent i diuen que el dissabte encara n'hi ha molta més. Moltes felicitats per aquesta iniciativa i la gràcia de tot és trobar el seu punt, no val la pena voler ser els millors per acabar fent el ridícol. Aquí tenim el seu punt. Una fira per un poble i per una comarca. No cal més. Tot rutlla, sense protagonismes ni altres històries posades per omplir. Val la pena l'Enramada, un exemple a exportar a altres llocs com el Vendrell que tenia el Vine tast que era molt igual, però que va desapareixer del mapa per no tornar mai més. A veure si algú copia la idea. Vinga felicitats a tots els qui ho feu possible.

Nerea Bassart trio i el seu funky fresc

Un plaer escoltat  una de les diferents combinacions musicals on hi pren part la Nerea Bassart. Avui ha actuat a l'Arboç dins la coca L'Enramada amb Nerea Bassart Trio, una combinació de bon Funky i rock per a totes els públics presentant el primer treball d'aquesta formació que sortirà a principis del 2020. Aquesta és una formació amb un estil músical que arriba a tothom i amb versions de grans clàssics com Stevie Wonder que et porten amb un ritme alegre, fresc i que no pots deixar de moure el peu. També hi ha peces amb lletres en català que apropen al grup al seu entorn. La gent ha gaudit de valent amb aquest trio format per Pau Josa, Xavier Pomar i la bateria i cantant Nerea Bassart que aporta el seu estil original, però amb una important evolució que connecta molt més ràpid amb els oients amb un funky apta per a tots.

El Mercat del Vendrell a la Rambla Cañas

Al final han començat les obres del Dr. Robert, però resulta que ara no es pot fer el mercat dels divendres a la rambla. Els polítics volen enviar els paradistes al Puig com passa per la Fira i Festa Major, però ells no hi volen anar perquè diuen que perden les vendes i molts amenacen de deixar de venir al Vendrell. Potser millor que els posin a la Rambla Cañas com volien els del Tancat.  Seria una prova per si mai el Vendrell vol tenir dos mercats. Diuen que es petit, però per aquells carrers hi ha lloc per posar totes les parades. També parlen dels laterals de la Riera que els socialistes ja varen posar en el seu moment i els convergents van tornar al seu lloc, però allí hi ha abres i molts brutícia. A veure si al final els posen a la Cañas i a veure que passa.

El joc de noms vendrellenc

Una de les coses curioses del Vendrell i d'altres municipis es canviar els noms de les coses perquè sembli diferent, nou i això fa que durant anys convisquin dos noms.
El darrer exemple és el cole Teresina Martorell que ara s'ha transformat en un institut escola i s'anomena Angel de Tobies, ves per on. Evidentment està igual com abans, però ara han començat el curs de 1r d'Eso que així fins a 2n de batxillerat. És un centre amb molta immigració fruit de la sectorització escolar que ha fet més mal que bé al municipi. Després tenim la Lira que ara s'anomena Tag, la part del teatre escalat i Lira la sala Pau Casals. Un teatre que queda petit si és que vol representar el municipi i la comarca. Després tenim el Passeig Joan Reventós on abans el Passeig de Sant Salvador que els seus amics de partit li van dedicar a un dels patriarques del partit que va acabar fent d'ambaixador a París.

Mil històries cinquatenàries

Un dissabte d’octubre que es va aixecar una mica ennuvolat, però que al llarg del matí va anar escampant per deixar un cel ben clar amb unes temperatures molt agradables. A partir d’aquí una climatologia envejable fins ben entrada  la matinada del diumenge.

Al migdia per fer lloc per després vàrem fer una caminadeta amb un objectiu ben clar:  fer el vermut en un dels locals més carismàtics del Passeig Marítim de Sant Salvador. Uns quants sortien de Calafell del costat del monument al Pescador i altres des del monument de Cañas als castellers que enguany també compleix mig segle de vida al costat de l’antiga N-340. Una petita excursió a peu  per anar comentant anècdotes i retocar els darrers detalls pel sopar de la nit.

El rellotge marcava les 21 hores i poc a poca varen arribant tots els convidats a l’esperat sopar que portava un any amb la data fitxada, tot i que els detalls els vàrem anar polint en les darreres setmanes i adaptant la festa a mesura que gent que s’anava inscrivint. La nostra intenció era buscar un preu assequible  perquè poguéssim encabir com més gent millor amb un pressupost  molt ajustat.

En el sopar de fa 40 anys érem també 67 persones, el mateix nombre que el passat dissabte, encara que ara hi havia cares noves i altres que havien declinat participar en la festa per diferents motius. Durant uns minuts a la tarda vam aconseguir ser 69 inscrits, però quan faltava poc per anar seure a taula, hi van haver dues baixes que no es van suplir. El resultat és que vàrem quedar a dos persones de la xifra que ens acompanya des del nostre naixement.

En aquest sopar hi ha persones que van venir acompanyades pels amics de tota la vida que no van dubtar en gaudir d’aquesta trobada especial, però també hi va haver gent que responia als dos principis bàsics del sopar com eren que estiguessin vinculades al Baix Penedès i al 69, dues premisses que varen complir tots els participants.

Nosaltres que hem arribat a un punt molt simbòlic de la vida vàrem créixer en una societat molt diferent a l’actual encara que només hagin passat 50 anys. Abans en 200 anys no passava gaire gran cosa, però ara vivim al ritme del microones i anem tots a una velocitat esfereïdora amb una final incert, imprevist i potser virtual.

Alguns dels participants d’aquesta trobada de cinquantons feia anys i panys que no coincidien, bé perquè han anat a viure lluny d’aquí. En altres casos tot i està propers, a vegades les agendes no s’han contrastat i s’ha fet difícil una trobada encara que només sigui per  fer un cafè. Va ser com una actualització de tot plegat de companys que feia dies que no sabíem res d’ells i que en alguns tenen moltes coses per explicar i altres segueixen el seu projecte personal amb més tranquil·litat i rutina dins l’estil que cadascú tria per a viure la seva realitat amb l’ajuda de les circumstàncies vitals.

Parlar i reviure  moltes coses que sembla que fos ahir i que fa anys que ja no existeixen. El Vendrell i comarca ha canviat molt des del 1969 fins avui en dia. Hi ha punts on nosaltres passàvem les nostres hores d’oci juvenil que no han deixat ni vestigis arqueològics i altres estan allí aturades en el temps esperant que algun dia s’obrin per art de màgia i tornem a reviure algun episodi de quan encara els cabells blancs no s’havien instal·lat sobre els nostres caps.

Al llarg de la vetllada es varen viure moltes històries cinquantenàries des de dins o des de fora els jardins del restaurant. Cadascú gaudint el moment des de la seva posició més còmode, més sociable. Tot i el pas dels anys  vas veien que les persones mantenen la mateixa essència des de sempre encara que hagin canviat la motllura dels vidres de les ulleres. Els més trempats doncs estan allí ocupant el lloc que els hi pertoca en aquest col·lectiu. Els tímids també han decidit veure una mica com va tot això. Els heavys a manca d’AC/DC també els hi està bé escoltar Alaska i Dinarama. Evidentment no varen faltar els Laxnbusto amb els seus clàssics que formen part de la nostra banda sonora. Una i mil històries de persones que han tingut la sort de fer 50 anys, alguns pocs han quedat pel camí. Ens veiem ben aviat en una propera trobada per recordar que un dia vam ser joves però aquest esperit encara està dins nostre.

Una gran festa en el sopar dels cinquantons del Baix Penedès

Una gran nit varem viure aquest dissabte passat al Restaurant Xaloquell de Sant Salvador. Fa un any quue uns pocs varem concretar aquesta data, la del 2009 va ser un 24 d'octubre. A partir del maig varem començar a concretar allò que volíem fer, però clar fins que la gent no paga no saps quan tens per preparar coses complementàries. La nostra idea és buscar un pack econòmic però amb nivell garantit per intentar atraure el màxim nombre de gent. En la darrera setmana varem concretar la festa amb els diners que teníem ingressats al banc.
Ahir va ser una gran nit on tothom va gaudir a tope amb una gran coordinalitat, bon rollo i ganes de passar-s'ho bé. Hi havia un sentiment compartit de felicitat entre tots. Cadascú gaudint d'allò que li apateixia fer dins les possibilitats del marc. Hi havia química, records de moltes històries, persones que fa anys que no coincidien i per sobre de tot 67 persones que van voler gaudir de la seva festa enguany que fan 50 anys, sense complexes ni tonteries. Allí estàvem per disfrutar al màxim i la gran majoria per no dir tots ho varen fer. Hi havia gent que va venir sola al sopar i va acabar fent un munt d'amics a la taula tot molt bé. VA SER ESPECTACULAR.

La pluja torna a visitar la Fira d'Albinyana

El municipi d'Albinyana ha realitzat una nova edició de la ja consolidada Fira d'Artesania de la localitat, una proposta diferent per conèixer aquest bonic poble enlairat del Baix Penedès. Un any més la pluja ha fet de les seves, però a la tarda. Durant al matí sobre les 12 els carrers s'han omplert de gent per gaudir d'aquesta fira que enguany anava dedicada a la mel. Una manera de conèixer algunes entrades de cases centenàries del nucli antic que acullen exposicions o una mostra de vaixells a la sala de plens del consistori. Al matí feia goig passejar i després al dinar popular de la societat s'ha omplert la sala de visitants i veïns per compartir un bon plat de pollastre o jabalí de segon precedit d'una fideuada. Molt bona acollida els diferents tallers del poble que han estat molt concorreguts. Una nova edició i ja pensant en tot allò que es pot millorar per la propera.

50 anys, entre la realitat i el fum

Fa 50 anys l’home després d’uns anys de proves i investigacions va arribar a la lluna. Aquesta és una de les principals fites del 1969 i com va es va dir en el seu moment va ser un gran pas per la humanitat. Després de la darrera festa  dels 40 toca tornar-nos a trobar-nos al voltant d’una taula amb altres propostes  que s’aniran coneixent en les properes setmanes. La gent que vulgui participar només ha d’enviar un mail a baixpenedes69@gmail i allí l’informarem dels detalls. Està obert a tots els baixpenedesencs nascuts el 1969.

En aquest mig segle el Vendrell ha passat dels 10.000 habitants fins els 40.000 habitants En una localitat on normalment s’escoltava català i una mica de castellà per la forta immigració de les dècades anteriors hem passat a una vila amb gairebé 100 nacionalitats vingudes dels cinc continents. Evidentment que del domini absolut de la religió catòlica a un ampli ventall de creences de tot tipus on no hi ha faltat mai els que se situen fora dels camins de la fe.

Aquell Vendrell que estava a punt d’entrar en la nova dècada dels 70 mantenia viva una revista catòlica d’informació local respectant la seva perspectiva i una emissora de ràdio. Avui en dia la vila no compta amb cap mitja local de comunicació  ni en paper ni virtual propi, però si tenim una tele pròpia i conservem la ràdio. Nosaltres som fills d’aquelles aparells de televisió que eren un dels tresors de la llar on només hi havia dos canals per veure una programació molt limitada en blanc i negre .

Som la generació de comprar discos al Novax, anar de festa al Babylon, Onyx, Arqus, Hidroshima, HG i Long Play entre moltes altres que teníem a menys de mitja hora en cotxe o tren de les nostres cases.

La nostra era una generació amb possibilitats, fills d’un temps en una comarca que no estava malament econòmicament pel boom de la construcció i turisme en aquells temps.

Ara estem al món virtual on pots parlar amb gent de l’altra punta del món i no coneixes el món. Moments en què els discos són vestigis del museu i la realitat virtual va prenent lloc a la real. Una comarca amb una de les rendes més baixes de Catalunya que marca el seu dia a dia. Ens veiem a la festa per recordar aquest mig segle.

Prou coques de Perafita a la Fira del Vendrell

La història de la Fira del Vendrell és més que centenària i amb el temps sempre s’ha adaptat a cada moment que li ha tocat viure, però ara que estem en el món de la imatge i les estadístiques la cosa ha derivat fins a punts que ja resulten preocupants.

Una fira s’ha fet generalment per mostrar el bo i millor de la localitat i la comarca que l’organitza de cara als seus visitants. Doncs aquí al Vendrell això no ho fem i més de la meitat llarga d’stands són vinguts de fora de les nostres contrades perquè una cosa que no es vol reconèixer però ja fa anys que es manifesta és que a molts comerciants del Vendrell la Fira no els interessa com aparador per als seus productes o serveis. La resposta també està ben clara perquè els resulta molt cara i el benefici que poden aconseguir no es rendible als diners invertits. Aquest és la base que hem de tenir present i a partir d’aquí construïm el futur d’aquesta mostra.

Una altra cosa què perjudica la Fira al teixit comercial de la vila  és que durant dues setmanes el nucli del Vendrell perd molts dels seus estacionaments que són claus per a les persones que han d’anar per alguna cosa al centre de la vila .

Potser el més lògic de tot això seria que la Fira es fes a la Rambla Cañas o en un lloc semblant perquè encara que aquesta mostra no representi el que tenim a casa nostra no suposaria un perjudici per la gent del centre de la vila.

Un altre dels punts febles és que la gent no va a la fira multisectorial perquè no els resulta interessant. Llavors aquí tenim els grans creadors que varen decidir en el seu moment portar la part gastronòmica del Puig i posar-la a la punta de la Rambla per donar vida a tot plegat. La funció aquesta ubicació no és ni més ni menys intentar atraure gent a la Rambla amb l’excusa del menjar i el beure que són un dels principis fonaments bàsics que mou a la gent de totes les edats i condicions.

Això genera que en alguns moments la Rambla quedi totalment saturada perquè es petita per encabir els visitants i totes les taules de la zona  de la Fira perquè  els responsables dels restaurants de tota la vida  no perden pistonada i ja que són aquí volen aprofitar tot plegat per aconseguir més clients..

Quan el tema dels concerts es feia a la plaça de la Sardana hi havia molt més espai i la gent estava molt més a gust que no pas aquí tots juntets perquè les assegurances i matalassos puguin fer algunes vendes i el proper any tornin a casa nostra, no sigui que deixin d’ocupar els cada any menys nombrosos estands de la Fira.

Evidentment que Vilanova i la Geltrú també té una fira semblant, però no comparis el nivell de la capital del Garraf amb el nostre que en el fons tenim una de les rendes per capita més baixes de Catalunya. Aquí està on rauen la majoria d’inconvenients..

Sinó potenciem la gent d’aquí la vila i la comarca amb una Fira adaptada a la seva situació cada any farem una cita més distant de la realitat del Baix Penedès. Mentre els mitjans oficials ens parlaren de glòries i encerts, les realitats dels comerciants de casa nostra apunta totalment al contrari.

Crec que una de les coses més interessants de la Fira es fa a la plaça Nova del Vendrell. Em trec el barret davant d’aquest iniciativa que cada any la veig amb molta participació.

Deixe’m de somiar en coses que no tenim i apostem per allò que podem aportar al nostre entorn. Si la gent del Vendrell, ni les poquetes empreses mitjans que tenim no volen anar a la fira és per alguna cosa. Clar la gent de fora ja ens coneix i ja sap el que oferim que poca cosa té a veure amb la comarca. Hem de ser capaços de fer una Fira del Vendrell del segle XXI adaptada a la realitat i no pas una mena de basar xinès de propostes que estan a tot arreu i no aporten res d’especial.

La gràcia de la Fira està  a la plaça Nova i les activitats culturals que es realitzen i a la plaça Vella i a molts altres llocs de la vila protagonitzada per molta gent, però aquesta fira multisectorial que ens volen vendre ja fa anys que ha quedat en desús. Aquí al Vendrell el que triomfa és el menjar i beure com a tot arreu, doncs anem per això o busquem un sistema més econòmic perquè vingui la gent de la vila i comarca a mostrar les seves ofertes. Prou coques de Perafita al Vendrell tenint forns com els que tenim a casa nostra. Per favor.

 

La millor manera de conèixer Albinyana

Una de les millors maneres de conèixer el meu poble, Albinyana, és anar aquest diumenge a donar un tomb i a veure si cau alguna cosa a la tretzena edició de la Fira de la localitat que enguany està dedicada a la mel. Albinyana és un poble que encara conserva el seu esperit i que un cop més en aquesta cita anual vol retre un petit homenatge als seus avantpassats que dels productes de la terra en treien el pa de cada dia. Albinyana té petits racons, bones vistes i altres coses que s'han de gaudir en primera persona. No us deixeu perdre. Aparqueu a la Cooperativa agrícola i us portaran a l'epicentre de la mostra. Ja ho veureu. Segueu que tindreu un molt bon grapat de bones sensacions. Ens veiem.

Una sentència que ompla la plaça Vella d'indignació

La plaça Vella del Vendrell s'ha omplert avui de gom a gom arran de la sentència dels presos polítics. Ha estat una de les vegades que he vist la plaça més plena de gent de totes les edats. Avui ha estat un dia especial on molta gent s'ha concentrat en aquesta plaça vendrellenca, gent d'aquí i d'altres pobles de la comarca. Aquest tsunami cada cop es va fent més fort i més ampli. A veure com acaba tot plegat.

El problema d'Espanya

Jo no sóc independentista, més aviat em considero anarquista. No crec ni en els estats, ni les banderes de colors ni similars, però trobo que hi ha una cosa que és la dignitat humana que està per sobre de tot. En aquesta sentencia el Suprem s'ha anat a fer mal a Catalunya a unes persones que es van veure empeses per la gent a fer un seguit de coses, per la voluntat popular, però que en el fons tampoc ni es va publicar al Dogc ni es va tirar endavant, va ser com una farsa d'independència que no va tenir més transcendència, però gràcies a Espanya i als polítics de Catalunya que la gent es va fer seva una idea que volen tirar endavant. La gent vol independència, però jo crec que s'ha de poder votar si es vol o no es vol. Que es faci el que es digui la majoria, no hi ha més. Si la gent diu que no, doncs ho tornarem a intentar d'aquí uns anys, però el que passa és que la fàbrica d'independentistes està a Madrid perquè cada dia que passa i després del que està passant cada dia hi ha més gent que vol marxar per tal com ens tracten. Aquest és el problema d'Espanya, colpejats vilment i  a sobre pagar el beure. Ja n'hi ha prou que aquesta merda de democràcia no sigui més que una dictadura encoberta. Gràcies a les xarxes la gent es pot unir i pot fer molt de mal, fins ara era impensable. En el fons depenem d'Europa que no pot seguir mirant a un altre costat.

Moltes gràcies per compartir aquests moments especials

El passat dia 8 vaig fer 50 anys i ahir dissabte dia 12 va tocar celebrar-ho. Moltes gràcies a tothom per les vostres felicitacions per terra, mar i aire. Gràcies per pensar aportant la vostra proposta per aquest nou mig segle que acabo d'encetar. Gràcies a tots els que ahir vareu formar part d'aquest sopar per donar l'entrada a una nova etapa númerica de la meva vida. Va ser genial.  D'aquí uns anys el primer que diré és si vaig menjar bé o malament, però ara el menjar era l'excusa per una vetllada de somriures, mirades, paraules, records compartits i moments inolvidables. La resta només és el marc d'aquest sopar que em va omplir de joia i felicitat aportada per tots vosaltres i per aquells que no van poder venir i per tots aquells que heu anat omplint amb granets d'optimisme el rellotge de la meva vida. De tot cor, endavant. Una abraçada. Ens veiem.

Un quart de segle de dos referents juvenils claus per aquest segle XXI

És molt trist que a aquestes alçades encara no s’hagi comentat gaire a través dels mitjans de comunicació ni similars dues efemèrides prou importants al Baix Penedès vinculades principalment amb el món juvenil.

Per una banda el Jove Baix Penedès enguany celebra el seu primer quart de segle d’existència entre nosaltres. Aquesta és una representació comarcal que forma part d’una xarxa més gran que engloba tot el Principat. Avui en dia és molt fàcil accedir a moltes coses gràcies a internet i a les comunicacions amb smartphones, però fa 20 anys el panorama era totalment diferent. En aquella època el Jove Baix Penedès era una eina bàsica que t’obria moltes portes com anar a la neu en unes sortides antològiques que va servir per moltes persones per conèixer aquest esport en primera persona, viatjar per Europa amb tren a uns preus assequibles, guanyar-se uns diners a l’estiu fent de monitor de colònies per després poder pagar els estudis.  L’administració per a joves és una cosa molt a l’abast de tothom, però quan l’Hermini Mampel i l’ajudant de torn les tardes es recorria tots els mitjans de comunicació del Vendrell amb la seva tira per publica del Jove Baix Penedès la cosa era ben diferent. Hi havia un esperit, hi havia una filosofia, hi havia un molts instituts al Baix Penedès i amb aquesta excusa es feia comarca. Es portaven a terme festes organitzades i els joves d’aquells temps ens trobàvem allí comentant una mica les gestes personals de cadascú. A hores d’ara, la cosa ha fet un gir de 180 graus i ens ha de servir per tornar a trobar una lectura actual del Jove Baix Penedès. Un dels reptes més propers que han de superar aquest servei es trobar les necessitats dels joves actuals i oferir el que més necessiten. També s’ha de trobar la manera d’arribar als seus principals usuaris. Evidentment en aquesta comarca on cada localitat ha fet el que ha volgut, aquest era una de les poques coses que anaven ens sintonia tot i que actualment Albinyana i el Vendrell, com exemple, no han de compartir el mateix projecte juvenil perquè són totalment diferents i el JBP ha de donar servei a les localitats més petites perquè les grans ja s’han organitzat a la seva manera perquè la realitat ens agradi o no va a velocitat microones.

Un altre dels puntals socials d’aquesta comarca és el Centre cívic l’Estació del Vendrell que enguany també celebra el seu primer quart de segle. Aquest és un espai on es troben moltes gent amb diverses i variades excuses. Es podria dir que un per algun motiu o altre tothom del Vendrell i bona part de la comarca ha passat per aquest centre que també va suposar una revolució social en el seu moment. Un espai que ha anat evolucionant des de que va començar amb un servei de bar fins avui en dia que acull el servei local i comarcal d’habitatge públic. Molta gent en aquestes quatre parets entre la carretera i la via del tren han après moltes coses com àrab, cosir, cuina, massatges als peus, català, informàtica, guitarra i moltes altres propostes que amb el temps s’han anat oferint en aquest espai públic.

Aquestes són dues històries que han marcat significativament la nostra vila i comarca. No hem de buscar noms propis per explicar la seva raó de ser i trajectòria i si ho fem no en trobarem gaires. Si moltes persones anònimes que en un moment o altra de la seva vida han passat per aquestos dos serveis innovadors en el seu moment.

Estem davant de dos punts físics i simbòlics que han servit per empoderar als joves i a la societat anònima que fa moltes coses i necessita un lloc on fer-ho realitat. Si fins aquell moment predominaven els teatres, auditoris i similars, ara és el torn de buscar un lloc on tothom pot fer la seva activitat segons un acord o un pacte sense que necessàriament un estigui sobre la tarima i els altres s’ho mirin des de baix. Estem parlant d’una feina de pica pedra anònima que ha jugat un paper clau en moltes persones que potser no els ha sigut inexcusable per entrar a una feina rellevant, però els ha obert moltes portes i noves amistats que segurament han aportat el seu granet de sorra. Aquest és un petit record de dos serveis que han estat molt importants per la nostra generació i per a la societat en general. Per molts anys i a seguir sent útils a la societat de segle XXI

Una visita pendent al Museu de Cera de Barcelona

Fa 30 o 40 anys en el meu entorn es va munta una excursió al Museu de Cera de Barcelona a la qual jo no hi vaig poder anar, no recordo el motiu. Avui que he fet 50 anys i podia escollir m'he permès el luxe d'anar-hi amb la dona a fer una visita que tenia pendent. Pujant i baixant escales he vist que des la visita que vaig perdre fins avui no deu haver canviat gaire perquè de personatges nous no n'hi ha gaires, potser Àngel Nieto, el Princep Carles d'Anglaterra i poca cosa més. Jo em pensava que veuria el Messi, algún borbó viu, algun papa actual i ves a saber, però crec que fa anys que no fan figures noves. Ha estat distret l'aventura i ja tinc una cosa completa.Ara a per un altre repte i poc a poc anar fent ara que ja hem posat un 5 davant

Moltes gràcies pel vostre caliu

Moltes gràcies a tothom per les vostres felicitacions. Avui ha estat un dia diferent, però igual. Són dates simbòliques que tenen més de barrera psicològica que no pas real, però de mica en mica et va marcant la vida. La vostra força i empenta i el vostre caliu sempre ha estat bàsic per tirar endavant, per això sempre he estat un projecte de comunicador, filòleg i altres històries per estar proper a la gent.  La gràcia és la companyia, la gent, tots plegats feu que la vida sigui un xic especial i en aquestes petites coses està la felicitat. Gràcies pels vostres detalls. Ens veiem com sempre perquè la vida segueix, però amb un cinc al davant.

Avui era el torn de la Lourdes Cañellas

Als 10 anys vaig deixar l'escola del meu poble per anar a estudiar a l'Angel Guimerà, llavors tothom estudiava al poble menys uns pocs que anavem a les Monjes i un grup selecte que anava a aquest cole. Encar tinc amics d'aquesta època, però va ser a l'Institut Baix Penedès on m'hi vaig trobar millor, llavors allí varem fer una colleta d'amics que ha durat fins avui. Encara que no ens veiessim durant mesos sempre hi hagut molt bon rotllo i ens hem entès a la primera de canvi. Semblava una mica que tot ja estava pactat abans i senzillament era perquè ens havíem educat al mateix centre. Aquest grup vare organitzar el sopar dels 30, el dels 31, 32 i llavors els del 40 i ara toca els del 50. Sempre hem estat un grupet fixe i s'han apuntat altres persones de la nostra generació. Avui la Lourdes Cañellas, la Lu, ens ha convidat al seu 50è aniversari amb un munt de gent. Una cita que ha anat molt bé, per la companyia i el bon rollo ibon ambient que s'ha viscut. Quan ja pots mirar el temps en prespectiva és que tens una edat i això et dona amplitud de visió. Hi ha molts petits records que hem viscut en aquest mig segle i sempre que ens trobem sembla que fos ahir que fos el darrer dia, encara que a vegades hagin passat mesos sense coincidir. Aquesta és la gràcia dels amics. Per molts anys Lourdes i esperem estar en peu per seguir la nostra amistat.

Una Fira que perjudica els seus comerciants

La Fira del Vendrell la posaria fora del centre, per exemple a la Rambla Cañas. Enguany amb les obres del dr. Robert, i la Fira durant aquests dies aquella zona és un caos circulatori. També s'haguessin pogut a començar les obres després de la Fira, total no venia d'un parell de setmanes. La Fira si almenys portes gent d'aquí doncs mira, però per promocionar assegurances i paelles de ves a saber on s'hauria de replantegar perquè al final qui paga el pato són els comerciants del centre que haurien de ser els més afavorits. El Vendrell is diferent. Ni l'optimisme ho ha pogut canviar.

6.08, Obra Social de la Caixa

Caixabank ens ha cobrat en un compte corrent que tenim per recollir els diners del sopar dels cinquantons 6,08 euros de manteniment, quan es un compte que tindrem obert només un parell de mesos i el dia que el varem obrir ja li varem dir que seria només per això i per favor que no ens apliques aquests diners. Arran d'aquestes despeses de gestió he enviat un correu al meu gestor del Vendrell, al de Barcelona, he trucat, he enviat tres emails i ningú em contesta. Vaig anar un dia a la Caixa i hi havia molta cua i vaig tornar a casa. Jo em ric de l'obra social de Caixabank prenent el pèl a tothom que hi posa diners cobrant despeses de gestió pel morro. La gràcia és que si consegueixes parlar amb algú al final t'ho treuen, però potser ja has desistit. Una presa de pèl.

Als plens municipals amb el DNI a la mà

L’altre dia vaig anar al ple del Vendrell perquè em varen convidar i també tenia ganes de veure en directe la cara dels polítics del consistori quan passava el resultat final d’un pacte entre Ajuntament i representant dels treballadors. Aquest punt  va passar en versió molt acotada perquè fins que un acord s’apliqui ha de passar per un llarg i tortuós procés fiscalitzador que no saps mai el temps que pot durar i la magnitud del seu resultat final després de passar per dos o tres microscopis legals que analitzen cada detall de l’articulat acord entre les parts de dos ens escollits democràticament.

Això són coses modernes que abans no passaven. A vegades on ara trobem aquest viarany legal hi havia autèntiques autopistes que segons com bufava el vent podrien tot tipus d’articulat dins una marc legal molt ampli.

Però no parlaré de procediments sinó d’una cosa que em va sorprendre tristament. Les dimensions de l’edifici antic de l’Ajuntament del Vendrell ja fa anys que han quedat obsoletes. Fa anys que alguns departaments amb més o menys encert s’han anat distribuint al llarg dels immobles de la població del Vendrell fins el punt que l’edifici de l’Eina gaudeix d’un pes específic similar al del consistori de tota la vida. Evidentment no té la força. ni el simbolisme de la plaça Vella, però fins i tot Recursos Humans s’hi va traslladar en l’anterior legislatura. Un canvi si apliquem la lògica general no he acabat d’entendre, però si mirem els poders fàctics del consistori vendrellenc és fàcil de comprendre.

El més greu de tot això  no és que s’hagi quedat petit, ni que per qualsevol cosa de personal hem d’anar al Camí Reial sinó el que hem preocupa és que totes les persones inclòs els treballadors del consistori si volem anar al ple ho hem de fer amb el Dni a la mà. Això avui en dia és una aberració. El cinc d’agost  passat ja va sortir aquest tema a plenari amb una moció del Josep Maria Llasat i des del govern van arribar  a justificar  la mesura amb pinces i d’aquella manera amb el terrorisme. Doncs si aquest és el nivell que hem d’utilitzar potser que ho apliquem a tot. El més vergonyós de tot això és que nosaltres des del comitè i la junta de personal ja fa anys que demanem que hi hagi un polícia municipal a les portes per evitar algunes escenes que s’han viscut en els diferents departaments municipals, algunes han estat d’un nivell preocupant. Evidentment els manaires de la casa gran han posat auxiliars de seguretat en alguns edificis municipals d’una empresa sense ni defensa ni pistola per controlar els accessos dels edificis municipals.. El que s’ha de fer és tenir agents de la policia als principals edificis municipals durant les hores d’atenció per evitar i dissuadir a aquelles persones que tinguin intencions fora de la legalitat vigent.

És molt trist que el dia del ple hagis d’anar amb el Dni a la mà i deixar que t’apuntin el nom i el número. Mentrestant prenen nota, allí també han posat dos agents uniformats dempeus perquè el propietari del document d’identificació eviti cap brometa de mal gust  mentre entres a formar part d’aquesta base de dades de persones que volen anar a veure el ple en directe..

Tothom ha anat a altres administracions públiques a escoltar plens i mai m’han demanat el DNI. Aquí al Vendrell que anem de super optimistes hem de passar per aquest filtre que trobo escandalós i que el veig agreujat per la manca de policia a les portes durant el normal funcionament d’atenció al públic

Veig que només és una mesura d’imatge per donar una sensació que durant la resta dels dies ens oblidem sistemàticament deixant la porta oberta a què es repeteixin escenes que ja s’han portat a terme i que són prou recordades per les persones que ho han patit en primera persona.

Siguem coherents i deixem que l’espai de 25 persones d’aquesta sala de plens que ja s’ha quedat obsoleta l’ocupi la ciutadania del Vendrell sense necessitat de cap control polícial. Molts dels que hi va ja són uns fidels de la cita política i altres amb aquesta mesura que s’utilitza no crec que tinguin gaires ganes de tornar un altre cop perquè la democràcia no és compra ni es ven, ni és un títol que un emprenedor ha patentat i li hem de pagar uns diners per comprar la llicència de demòcrates de l’any i posar la foto del títol en cartells a les entrades del municipi. La democràcia es fa i es construeix fent que els plens es facin per la televisió i la ràdio local que ja va costar prou que ho poguéssim veure  per la petita pantalla. La democràcia i la participació ciutadana és que els plens més importants tinguin la possibilitat que es poguessin seguir en directe no per  25 persones o quatre gats com és el cas sinó en un espai més gran. Si ens tanquem a la societat i ho fem amb aquest control personal d’elaborar una llista de persones amb noms, cognoms i dnis que van a veure un ple en directe val més que ens plantegem realment quin és el nostre sistema de democràcia i participació ciutadana. 

Una manifestació per recordar l'esperit del 1r d'octubre

Unes 700  persones s'han manifestat avui pel Vendrell per recordar el passat 1 d'octubre. Ha estat una marxa tranquil·la on no hi han faltat ni els gegants de Masllorenç ni un nodrit grup de grallers d'arreu de la comarca. Estaven convocats tots els pobles de la comarca. Es deixaven veure els de la ciutat amfritiona, Calafell, Banyeres i com no Masllorenç. La cercavila ha estat tranquila i ha passat pel lloc on es va viure amb més intensitat la segona meitat de la jornada del 1r octubre avui batejat el carrer amb aquest nom. Durant el camí s'han cridat consignes a favor de la llibertat dels empresonats, per la independència de Catalunya i altres reiterant el missatge de l'1 d'octubre que tothom coneix. Hi havia gent de totes les edats i es deixaven veure forces estelades. En els parlaments finals a la Rambla ja s'ha comentat que això pot ser l'aperitiu del que ens espera els propers dies i setmanes quan es faci pública la sentència del Suprem. Una marxa que ha acabat amb unes urnes sobre la tarima de la Rambla on la gent podia tornar a votar el mateix que 2017 d'una manera simbòlica.

1 d'octubre del 2017. Un dia que va marcar època

Passaran dies, mesos i anys i sempre recordarem aquell dia. Un dia que durant unes hores varem poder somiar amb la possibilitat de votar per una cosa totalment revolucionària com és la independència. Moltes persones aquell dia van somiar despertes, feia anys que esperaven votar per la independència. Molts potser no eren en un principi independentistes però amb el pas del temps un s'hi va tornant veient com et tracten els de l'altra banda. Va ser un dia de fervor popular, de bon rotllo. Un dia que tothom recordarà on era i que feia i que va viure. Aquí varem tenir sort que no hi va haver òsties, però hi ha llocs on la cosa va ser molt dura. Les conseqüències d'aquell dia les pagarem durant molts anys, però aquell dia varem tenir els sants valors de somiar desperts en una xarxa anònima que va fer funcionar tot el mecanisme. Un dia que va marcar un abans i un després. Un dia que alguns no esperaven, però va arribar i va passar. Hi ha presos per aquell dia, però hi ha persones que un cop a la vida els va semblar que els somnis fossin realitat encara que després tot va ser com una peli molt mal feta amb un escenari fet de fum i il.lusions de moltes persones.